---

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario, Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre «Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquesta època fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre «Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquesta última llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i «derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta, òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa, ¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego, Horizontes, Liberación, Más Allá, Nervio, Prismas, Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Spártacus, Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i RedenciónManuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

---

Manuel Pérez Fernández

---

Manuel Pérez Fernández

---

Manuel Pérez Fernández en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil
(
Rio de Janeiro, octubre de 1961)

---

Portada de la primera edició de Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista (1937)

---

Necrològica Manuel Pérez Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

---

Portada de la nova edició (2009)

---

Portada de les seves memòries, 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español (2012)

---

Escriu-nos

---