---
Plinio
Nomellini (1866-1943)
El 6 d'agost de
1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero
Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i
Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya),
on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis
tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola
Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de
dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola
Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio
Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de
Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori
i va fer amistat amb els pintors macchiaioli
Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno
del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da
Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició
de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins
a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890
s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment
anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les
exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament,
en la «Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I
Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero
Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i
literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo
Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio
Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el
nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors
estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da
Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les
experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i
el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la
seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels
proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes –Il
fienaiolo (1888), Il vangatore
(1889), Contadina che zappa (1889), Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino
in officina (1893), La Diana del
lavoro (1893), Il Naufrago
(1893), L'incidente in fabbrica (ca.
1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François
Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica
contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat,
juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi
Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat
«Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro
Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat,
i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini.
Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una
subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat
d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc
mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els
aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que
combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que
esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí
i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899
es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es
reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que
realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro, L'Elettrico, Endymion, L'Era Nuova (del qual va dissenyar la
capçalera), Il Lavoro (del qual va
redactar en 1903 el manifest), La Riviera
Ligure, Lo Svegliarino, etc.
Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia,
primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de
1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903
participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado
Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a
Viareggio. Al seu voltant es va
constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani,
membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo
Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres
destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquesta època
freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan,
Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i
mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de
Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el
propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la
seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre
l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric
carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això
caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905), Gl'Insorti
(1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911),
il·lustracions pels Poemi del
Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a
novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova
Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni
Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico
Pea, els sues Sonetti e poemi (1910);
etc.); L'arte del Sogno, enllestida
en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo
De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a
l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals
ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma,
mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del
proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar
el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo
(Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la
Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus
amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica
social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri
genovès de Sampierdarena. Probablement en aquesta època és l'autor, que signa
sota el pseudònim Pittore, dels
articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià,
passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot
intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del
«Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni,
moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà
en el setmanari Versilia. Settimanale
socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics
de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara
que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant
els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força
superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment
feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència dels camises negres. En 1936 morí la seva
companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939
fins a la seva mort fou president de l'artístic «Gruppo Labronico». Plinio
Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència
(Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a
causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan
una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de
Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.
---
El
jove Plinio Nomellini
---
Plinio
Nomellini de gran
---
---