--- Vicente
Monclús Guallar (1911-1999?) El 23 de gener de
1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Vicente Monclús Guallar. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de
Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en
l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín
Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per
les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant
part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de
metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de
comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó,
Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de
Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de
186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser
enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als
aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després
del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al
servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units.
El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional
Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació
política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva
intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments
amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut,
juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes
Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a
traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set
pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro,
Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format
per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren
penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka,
quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats
en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de
1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de
Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de
fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació
imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on
van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó
que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de
Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya
internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners
republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de
gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament
a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat,
es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser
detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un
ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat
a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10
anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a
una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la
mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport
d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí
la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents,
però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a
un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la
presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista,
el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem
de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on
treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué
contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu
repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es
reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània,
Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente
emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota
el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en
el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso,
on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una
conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada
«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre,
França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús
Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País
Valencià). --- Vicente
Monclús Guallar --- Fitxa
militar de Vicente Monclús Guallar --- Porta
de 18 años en la URSS (1959) --- Notícia
de la conferència de Vicente Monclús Guallar apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 17 de maig de 1959 --- Notícia
de la conferència de Vicente Monclús Guallar apareguda en el periòdic tolosà CNT del 19 de març de 1961 --- Notícia
sobre la recepció de l'obra de Monclús en l'Espanya franquista apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 9 d'abril de
1961 --- --- |