---
Carlo
Molaschi (1886-1953)
El 7 de novembre
de 1886 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista i
resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo, Dottor Stockmann,
etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una família
modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la plaça milanesa del
San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys començà a
treballar com a dependent en una merceria i, alhora, continuà la seva educació
en una escola nocturna. A començament del segle XX començà a acostar-se als
cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista Pietro Gori.
També s'inicià en la lectura de clàssics del pensament, com ara Siddharta
Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto
Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop arran d'una
vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants del Teatre Líric
de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la feina, cosa que endurí
les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment entrà a treballar com
a aprenent de comptable a l'establiment industrial «Seveso» de Cusano Milano (Milà,
Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys. En aquests primers
anys del segle intensificà la seva militància i començà la seva tasca de
propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,
Dottor Stockmann). En aquesta època
destaquen les seves col·laboracions sota la rúbrica «In sordina», publicats en
el periòdic Il Libertario de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). També freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS,
Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910 publicà el periòdic Sciarpa Nera. En aquest període
mantingué una estreta relació amb l'advocat llibertari Luigi Molinari, que
sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència cultural i polític,
col·laborant intensament en la Universitat Popular de Molinari i en la revista L'Università Popolare, i participant també
activament en la preparació i en la fundació de l'«Escola Moderna Francisco
Ferrer», encarregant-se de la seva administració. Tota aquesta activitat li va
portat problemes amb la justícia i va ser detingut i apallissat en diverses
ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa que soscavà la seva salut i on
s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la tuberculosi, que procurava contrarestar
amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà la Gran Guerra i portà la
crisi ideològica dins del moviment llibertari, s'encarregà de la revista Il Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes,
que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes
intervencionistes integrats en el periòdic La
Guerra Sociale. En aquesta època esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui
des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni, en el principal exponent
de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a Milà. En aquesta època
es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, sobre tot
pel que fa al seu pensament sobre el «superhome», i, donada la seva passió pel
teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va prendre el pseudònim Dottor Stockmann, especialment pel seu
«menyspreu pel ramat humà». Es va veure atret per referents culturals molt
diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el pensament
oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli, Epictet, etc.). El
febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els soldats a
la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1 de novembre de 1917),
conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,
MR, etc.), immersa de ple en la
renovació pedagògica portada a terme per Molinari. Va ser assistint a les
reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi conegué Rossi i Rafanelli. A
començament de 1918 va ser enrolat en el 192 Batalló de la Milícia Territorial
de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva mala salut va ser llicenciat
l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va introduí més en el
pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que donarà lloc a
l'edició de la revista Nichilismo
(1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria Rossi. En 1919 fundà
la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer Comitè Pro Víctimes Polítiques de la postguerra.
En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo,
la seva posició teòrica es caracteritzà per una mena d'«ecumenisme» obert a
tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920 participà en la fundació
del diari Umanità Nova, dirigit per
Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant l'octubre de
1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità Nova, assumí durant uns mesos la direcció del periòdic. La
suspensió del quinzenal Nichilismo,
que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920, coincidí amb
una nova mutació teòrica que l'allunyà del corrent individualista, a causa
sobretot de la participació de seguidors d'aquesta tendència en actes terroristes,
i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista, més associatiu i
solidari, que donà lloc a la publicació de la revista Pagine Libertarie (del 16 de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923)
i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero
e Volontà. Després de reactivar l'oficina de correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de cultura social L'Università Libera; també en 1924
publicà el llibre Federalismo e libertà,
on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la supressió de la Unió
Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris Sindicalistes (GLS)
dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del
Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat política no cessà, fet
que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de tota
mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va ser molt
dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir
l'ensenyament per motius polítics, cosa que malmenà encara més la seva situació
econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa família fugí, amb el
seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En 1941, en plena
II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de concentració d'Istonio
Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos. En tornar-hi, es va
traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on participà indirectament
en la Resistència de la zona, i després a Cusano Milanino, on entrà en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) clandestí i
s'integrà activament en la lluita antifeixista. Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en l'administració
municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec d'alcalde que se li va
oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb el
suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació durant el decenni
posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano Milanino
(Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva tuberculosi crònica. En 1959 es
va publicar el seu llibre pòstum Pietro Gori
i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo
e libertà. Una escola pública de Cusano Milanino porta el seu nom.
---
Carlo
Molaschi (1924)
---
Foto
policíaca de Carlo Molaschi
---
Maria
Rossi
---
Portada
de Pietro Gori (1959)
---
---