---
Horacio
Martínez Prieto (1902-1985)
El 29 de desembre
de 1902 neix al barri obrer d'Ollerías de Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment
com Horacio M. Prieto i que va fer
servir el pseudònim Karnuzsky. Era
fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la
sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça
del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set
anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías,
s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia sa
família– i sos pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà
l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys
entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de
rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de
les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la
ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per «possessió d'arma prohibida»
i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista «Los Sin Patria»,
on també militava Elías García Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser
detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i patí el seu primer tancament, tres
mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per «possessió d'armes» (una pistola «Star»).
En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i
sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a Sevilla (Andalusia,
Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya), després d'haver-se fugat
dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya) durant
la «conducció ordinària»; però, després d'haver intentat sense èxit contactar
amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (València, País Valencià) i
a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la
l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier. En
aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti
Domínguez, Joan García Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres. En 1923, amb
la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on s'oposà a les
tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària
contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en
l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar pres a la
Península i retornà a França fins l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com
a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la pràctica
insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest
mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un
viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent
el fullet crític Facetas de la URSS.
Instrucció, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que
vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va
fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José
Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el novembre a Gijón
(Astúries, Espanya). En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic
bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de
1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest 1934 va ser
nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i participà en la Revolució
d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT i
la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre 1935 i 1936, en
substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT.
En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se
celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual va ser secretari, va ser atacat
durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria entre setembre i
novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per les seves
responsabilitats en la revolució asturiana. Quan esclatà la guerra civil,
representà la CNT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Biscaia i
l'agost de 1936 redactà la Carta del
combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del País Basc.
Després marxà cap a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del
Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco
Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II República
espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç feixista,
però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i
efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern republicà. El 18 de
novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT, segons
uns, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les
seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat
de les posicions polítiques i revisionistes dins del moviment llibertari,
entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz) i
expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals. El
novembre de de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de
Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern republicà i en el Ple de
Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de «traïdor i
liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de
Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez. El
setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de Regionals, on amb David Antona
Domínguez, Joan García Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen
«liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la
delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut
Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (França), on
justificà el «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en
substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè
Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència «Problemas planteados
en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari
de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la II
República espanyola Segundo Blanco González. Encara que membre de la Comissió
Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que
s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de
1938 s'oposà a la creació del comitè executiu de Joan García Oliver –també
s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball
(POT), encapçalat per García Oliver, tot argumentant «inoportunitat». El
setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT al Congrés
de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al
Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la
resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de
1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que
ja havia exposat en la revista Timón
i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que
reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el Comitè d'Enllaç entre
la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar negociacions amb
Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE
celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del
moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions econòmiques. El 7 de
setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la reunió que se celebrà
al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i
socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa mare i sa companya. S'establí a Meaux (Illa
de França, França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE,
creat a París aquell any. En 1945, després de la II Guerra Mundial, assistí al
Congrés de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics. El
maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la
ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945 formà part del Comitè
Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi, etc.). Posteriorment
entrà a formar part de la fracció «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats
clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou
ministre d'Obres Públiques del Govern republicà de l'exili encapçalat per de
José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del
Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948 signà la proposta de
creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març
d'aquest mateix any també signà la carta «A todos los libertarios espanyoles.
Dedicado especialmente a los presos», que també fou molt polèmica. Entre gener
i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on defensà que el
Comitè Nacional confederal havia de residir a França i va ser nomenat per a
representar la Regional en el consell assessor polític de la fracció
reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cincpuntista i abandonà les lluites
orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques
intel·lectuals teòriques tendents a la renovació de l'anarquisme i a l'escriptura,
obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco.
Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT, Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de
Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y
personalidad de Galo Díez, Señoritos,
Los utopistes, Los vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva
jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol. Durant els últims anys de sa
vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem col·laboracions seves en diverses
publicacions periòdiques, com ara Boletín
del Gobierno Republicano en Exilio, CNT,
Cultura y Acción, España Libre, Exilio, Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad
Obrera, Timón, La Voz Confederal, etc. És autor d'El movimiento libertario y sus necesidades
urgentes (sd), Anarcosindicalismo.
Cómo afianzaremos la revolución (1932), Facetas
de la URSS (1933), Los problemes de
la revolución española (1933), El
anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes
(1948), Posibilismo libertario
(1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a
l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de França, França) d'un pneumotòrax
espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Valenton (Illa de
França, França). En 1969 son fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les
Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare, i que va ser
ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution
sociale; també son fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père
(2012).
---
Horacio
Martínez Prieto a l'edat de set anys
---
Notícia
de les detencions d'Horacio Martínez Prieto i d'Elías García Segarra publicades
en el diari madrileny La Libertad del
15 de setembre de 1920
---
Portada
del fullet Facetas de la URSS (1933)
---
Circular
d'Horacio Martínez Prieto als comitès regionals de la CNT, abans de les
eleccions de 1936, per preveure la resposta a un possible cop militar feixista
---
Horacio
Martínez Prieto (març de 1937)
---
Horacio
Martínez Prieto fotografiat per Jacinto Toryho (Barcelona, juny de 1938)
---
Horacio
Martínez Prieto fotografiat per Jacinto Toryho (Barcelona, juny de 1938)
---
Treballadors
del Parc d'Artilleria d'Orleans, requisat per l'exèrcit alemany (principis de
1944).
Horacio Martínez Prieto és el tercer per l'esquerra de la primera filera
dels drets
---
Horacio
Martínez Prieto
---
Horacio
Martínez Prieto en un míting de la Junta Española de Liberación (Tolosa, 14
d'abril de 1945)
---
Horacio
Martínez Prieto (París, octubre de 1945)
---
D'esquerra
a dreta: Miguel Yoldi Beroiz, José Expósito Leiva i Horacio Martínez Prieto
(Mèxic, desembre de 1945)
---
Portada
del llibre El anarquismo español en la
lucha política (1946)
---
Govern
de la República espanyola en l'exili, sense els ministres socialistes (maig de
1946).
Primera fila, d'esquerra a dreta: el president del Govern, José Giral
Pereira (Izquierda Republicana); el president de la República, Diego Martínez
Barrio; el general José Hernández Saravia (sense partit); darrera d'ells,
d'esquerra a dreta: José Expósito Leiva (Moviment Llibertari Espanyol),
Santiago Carrillo Solares (PCE), Manuel de Irujo Ollo (PNB), Rafael Sánchez
Guerra (republicà conservador), Horacio Martínez Prieto (CNT) i Manuel Torres
Campaña (Unión Republicana)
---
Horacio
Martínez Prieto, Luz Lorenzo Moraga i César Martínez Lorenzo (Orleans, 1946)
---
La
militant de «Mujeres Libres», Luz Lorenzo Moraga, companya d'Horacio Martínez
Prieto
(març de 1948)
---
Horacio
Martínez Prieto (Ivry, agost de 1959)
---
D'esquerra
a dreta: X, Horacio Martínez Prieto, Pío Calpe, Juan Bernat, Daniel Berbegal i
Manuel
Chiapuso Hualde (Cafè Dupont, París, 1960)
---
Portada
del fullet Posibilismo libertario
(1966)
---
L'avi
Horacio Martínez Prieto (Montlluís, gener de 1970)
---
Horacio
Martínez Prieto (Charenton, juny de 1980)
---
Necrològica
d'Horacio Martínez Prieto apareguda en la revista barcelonina Polémica del maig-juny de 1985
---
---