martincastro

---

Martín Castro (1882-1971)

El 16 de febrer de 1882 neix a Merlo (Buenos Aires, Argentina) el compositor i payador anarquista Julián Martín Castro, conegut com Martín Castro o El Payador Rojo. Fill d'una família humil, sos pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i María Lecumberry Ypar. En 1890 quedà orfe de pare i començà a fer feina d'infant; mai no pogué anar a l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera autodidacta, ben igual que a fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure els seus primers poemes i acompanyar-los a la guitarra. Després de treballar de peó de patí a la finca «La Choza» de Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires, Argentina), ja adolescent, entrà a fer feina de paleta, freqüentant els suburbis i els centres proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als costums i penalitats d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja cantava per a treballadors en vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les seves lletres cantaven contra la propietat privada, la burgesia, l'Església, els rics, el capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les guerres. Com molts anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els divertiments populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de les seves actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser agredit per membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada dels vint cantava i recitava els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina), moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En 1927, amb el tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità la revista La Voz de los Tiempos. A més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores, com ara Luis Acosta García, José Betinotti i Ambrosio Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots de terreny a Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué. Després de treballar de paleta, regentà un modest clos de farratges i acabà la seva vida laboral com a empleat de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà amb el govern de Juan Domingo Perón, encara que mai no cantà en cap esdeveniment peronista, però aquest fet va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot reescrigué algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició política. Publicà una vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías libertarias (1920), Guitarra roja (1928), Mario y Chala (1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro (1950), El huérfano (1952), Hachando los alambrados (1959, amb Carlos Molina), El fogón de Don Martín (1964), Los gringos del país (1967), Los dos tocayos (1970), El adiós de Don Martín (1973, pòstum), Versos criollos de Martín Castro a Waldemar Lagos (1987, pòstum) i La vuelta de Don Martín (1992, pòstum). La seva obra ha estat enregistrada discogràficament per infinitat d'intèrprets (Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del Cerro, Ignacio Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga Larreta, Alberto Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari, Carlos Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els seus poemes més cèlebres tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho, el desertor, Orgullo gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín Castro va morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de Villa Lynch (Buenos Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva defunció, payadores llibertaris de tot arreu es reuneixen davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada per l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions de la província de Buenos Aires porten el seu nom.