---

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

El 1899 neix a La Corunya (Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Salgado Moreira --alguns autors citen Moreiras com a segon llinatge--, conegut com Tabarro. Instal·lat de ben jovenet a Madrid (Espanya), va fer feina com a empleat d'assegurances i començà a militar molt prest en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes madrilenys. Entre 1918 i 1920, amb Pedro Falomir Benito, promogué el Comitè Pro Presos i Perseguits de la CNT madrilenya i aquest fet el portà en diverses ocasions a comissaria. Entre 1920 i 1923 ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT del Centre i a partir de juliol de 1923, amb altres companys, edità a Madrid el periòdic El Libertario, on col·laborà sota el pseudònim de Tabarro. A partir de la dictadura de Primo de Rivera, sense feina a causa del boicot patronal i constantment vigilat per la policia, visqué com pogué fins a 1925 quan entrà a fer feina en un petit forn familiar. Amb l'arribada de la II República participà activament en la reconstrucció confederal i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer costat la vaga de telefònica. El juliol de 1933 va ser detingut en una agafada amb altres militants, com ara els germans Falomir Benito, Melchor Rodríguez, Germán Alonso Galán, Adolfo González Romero, Miguel Narciso López, Juan Morales López, Miguel García Martínez, etc. Milità en l'Ateneu Llibertari del Puente de Toledo, del qual era de secretari quan el cop feixista de juliol de 1936. El 21 de juliol participà en l'assalt de la caserna de La Montaña i entrà a formar part, amb Eduardo Val i José García Pradas, del Comitè de Defensa de la Regional Centre de la CNT-FAI. Com a cap dels Serveis d'Intel·ligència de l'Estat Major de la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra --més coneguts com «Serveis Especials», que realitzaven tasques d'espionatge i contraespionatge al Madrid assetjat i les actuacions dels quals són d'allò més discutides--, representà a la CNT en l'Estat Major del general José Miaja Menant, fins el novembre de 1936 quan va ser substituït, arran de patir un accident de cotxe que l'obligà a romandre hospitalitzat, pel comunista Ángel Pedrero García. Més tard, el 17 de febrer de 1937, resultà ferit a Madrid quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava, episodi en el qual morí el seu col·laborador Pedro Orobón Fernández. El 17 d'octubre de 1937 intervingué en un míting de la FAI madrilenya amb García Pradas, Joaquín Cortés i Frederica Montseny. L'abril de 1938 assistí com a delegat de la CNT del Centre, amb García Pradas i Val, al Ple Nacional Confederal de Regionals. En aquesta època dirigí durant un temps Frente Libertario i col·laborà en Campo Libre i Juventud Libre. Al final de la guerra mantingué posicions declaradament anticomunistes i participà de manera destacada en l'aixecament del general Segismundo Casado contra el Govern estalinista de Juan Negrín. Embarcà, juntament amb Casado, Val, García Pradas, Manuel González Marín i altres, a Gandia a bord del creuer «Galatea» cap al Regne Unit i així va salvar la vida. Sa companya, Asunción González, no va tenir la mateixa sort i va ser detinguda per les tropes feixistes i tancada durant nou anys --ell va ser condemnat a mort en rebel·lia en un consell de guerra. El 14 d'abril de 1939 assistí a una reunió a Londres amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) amb la finalitat de solucionar el problema de la duplicitat representativa confederal en l'exili i va ser nomenat delegat, amb José Cabañas Catalán i González Marín, del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Regne Unit. Més tard, amb Agustín Roa Ventura, s'integrà en el Comitè de la CNT i en Comitè d'Enllaç de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), on defensà les tesis confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. En aquesta època fou nomenat, amb Juan López Sánchez, delegat del Comitè Nacional de la CNT al Regne Unit. En els últims anys de sa vida treballà com a encarregat d'un restaurant a Londres freqüentat per exiliats espanyols. Assessorà Gerald Brenan i John Brademas en els seus estudis sobre la Revolució espanyola. És autor, sempre signant sota el nom de Tabarro, d'Aguijonazos. Tabarras antiestatales (1932), Herejías marxistas (1933?) i El fascismo. Su génesis marxista (1934), on sempre defensà el seu anticomunisme. En 1949 col·laborà amb altres autors en el llibre homenatge Marie Louise Berneri (1918-1949). A Tribute. Manuel Salgado Moreira va morir el 15 de maig de 1967 al barri de Perivale de Londres (Anglaterra).

---

Manuel Salgado Moreira (a l'esquerra), cap dels Serveis d'Intel·ligència de l'Estat Major de la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra i membre del Comitè de Defensa de la Regional Centre de la CNT-FAI de Madrid, amb Manuel Alarcón

---

Al·locució radiada del Consell Nacional de Defensa als soterranis del Ministeri d'Hisenda (Madrid, 5 de febrer de 1939). Cipriano Mera al micròfon i el coronel Casado a la seva dreta. Al fons a dreta García Pradas i a la seva dreta, amb corbata, Manuel Salgado Moreira

---

Manuel Salgado Moreira acabat d'arribar a Londres (1939)

---

Escriu-nos

---