---
Gaspare
Mancuso (1923-1983)
El 23 de febrer de
1923 neix a Palerm (Sicília) l'editor, traductor, militant anarquista i
activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Sos pares es
deien Rosario Mancuso i Rosaria Simonetti. Cap als anys trenta es traslladà amb
sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de
servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser
llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià
(PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i
entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les
primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà
el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els
clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico
Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el
moviment anarquista genovès, formant part dels «Gruppi Riuniti Anarchici»
(Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine,
amb Bruno De Lucchi (Bruno), Fedi, Elio Parodi, Arrigo Repetto, Aldo
Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Gaetano Busico i
Bruno De Lucchi, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu
contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a
objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a
Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos
processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a
Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits
de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el
règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i
antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador
Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la «Columna Ascaso» a
Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els
llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent
antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser
enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici
els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde,
Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato
Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli
anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a
Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini,
Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi,
Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare
Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una
lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta
continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos
polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració
llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961
assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí,
Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana
de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant),
i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a
Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della
Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses
personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio
Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio,
Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt
especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un
estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau».
Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis
i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de
Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina
(c. 1964), Cosmometapolis (196?), La letteratura, l'arte e la guerra
(1968), Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La
giovane Europa unita (1969), Umanitarismo ed eugenesia (1969), Han
Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón
(197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) i Il pensiero libero
(1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic
número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 6 de
març de 1983 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental
d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits
(escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més
d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al
Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca
Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).
---
Gaspare
Mancuso
---
Notícia
sobre el processament de Gaspare Mancuso apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 26 de maig de
1950
---
Notícia
sobre el processament de Gaspare Mancuso apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950
---
Gaspare
Mancuso
---
Gaspare
Mancuso (París, 1972)
---
---