---
Jacobo
Maguid (1907-1997)
El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe
(Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut
com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien
arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid,
ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues
dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936
començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina)
i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en
diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària «Ideas», com ara les de suport a
Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament
anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del
Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido
Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el
seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes.
Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la
impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut
durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué
d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general
estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans,
va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria,
juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas,
Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé
Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera
assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de
1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i
marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán,
Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel
Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament
de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en
diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades,
tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación
Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit
mesos després de la seva reaparició, La
Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre
setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista,
celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà
la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació
del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres
anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En
1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el
març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes
qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la
Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca «Emilio Zola» i en
l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual
Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la
seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques
organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar
les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto,
Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira
mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre
de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte
de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un
escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín
Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb
Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En
aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos,
ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La
Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació
Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna
Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba
i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels
«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell
Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la
Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell
francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien
Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb
aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a
Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les
Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el
nomenà director del setmanari Tierra y
Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà
en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un
apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita
Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera,
José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista
«Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari
recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i
d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo
Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma
Goldman. A la seu de Tierra y Libertad,
ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra
di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A
començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar
València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a
Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos
de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials
d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a
Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de
Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb
una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser
hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou
enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port.
Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir.
A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la
redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de
dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta
Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va
ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano,
cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos
informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos
Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta
col·laboració, s'edità el llibre Definición
de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més
important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el
que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20
localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires
de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de
Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià
l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires,
sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses
publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de
América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà
parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la
resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació
de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943
participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions,
assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant
en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir
publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants
morts: Fernando Quesada, un trozo de
historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero
argentino (1981, amb José Grunfeld) i Una voz anarquista en la
Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles
publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril
de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme»,
celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos
Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya
Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona.
En 1994 publicà La revolución libertaria
española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos
de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos Aires (Argentina).
---
Jacobo
Maguid a la redacció de Tierra y Libertad
(Barcelona, 1937)
---
Jacobo
Maguid (al centre), Diego Abad de Santillán i una companya en un acte de la FLA
---
De
dreta a esquerra: Luce Fabbri, Juana Quesada i Jacobo Maguid; en una sessió de
l'Exposició Internacional sobre Anarquisme (Barcelona, 1993)
---
La revolución libertaria española (1936-1939)
(1994)
---
---