Léo Ferré: Les anarchistes (1968)

Cartell de la gala

---

Léo Ferré

El 10 de maig de 1968 a la sala de la Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.




Les anarchistes

 

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent

La plupart Espagnols allez savoir pourquoi

Faut croire qu'en Espagne on ne les comprend pas

Les anarchistes

 

Ils ont tout ramassé

Des beignes et des pavés

Ils ont gueulé si fort

Qu'ils peuv'nt gueuler encore

Ils ont le cœur devant

Et leurs rêves au mitan

Et puis l'âme toute rongée

Par des foutues idées

 

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent

La plupart fils de rien ou bien fils de si peu

Qu'on ne les voit jamais que lorsqu'on a peur d'eux

Les anarchistes

 

Ils sont morts cent dix fois

Pour que dalle et pour quoi ?

Avec l'amour au poing

Sur la table ou sur rien

Avec l'air entêté

Qui fait le sang versé

Ils ont frappé si fort

Qu'ils peuvent frapper encor

 

Y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent

Et s'il faut commencer par les coups d'pied au cul

Faudrait pas oublier qu'ça descend dans la rue

Les anarchistes

 

Ils ont un drapeau noir

En berne sur l'Espoir

Et la mélancolie

Pour traîner dans la vie

Des couteaux pour trancher

Le pain de l'Amitié

Et des armes rouillées

Pour ne pas oublier

 

Qu'y'en a pas un sur cent et pourtant ils existent

Et qu'ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous

Joyeux, et c'est pour ça qu'ils sont toujours debout

Les anarchistes


Els anarquistes

 

N’hi ha menys d’un entre cent, però són vius i existeixen.

Quasi tots, espanyols. Aneu a saber per què...

Cal creure que a Espanya els prenen fins l’alè,

els anarquistes.

 

Han rebut de valent,

entre cops i presons.

Han cridat tant i tant

que mai no callaran.

Amb el somni expectant

i amb el cor per davant,

i amb el pit rosegat

per un vell ideal.

 

N’hi ha menys d’un entre cent, però són vius i a la vista.

Quasi tots, fills de res, de tan míser racó

que més d’un mai no els veu fins que un dia té por

dels anarquistes.

 

Mil vegades han mort

per no res, lluny del port.

Amb l’amor que retruny

a la taula o al puny.

Amb el posat ofert

de la sang quan es perd.

Tan fort han lluitat

que no han pas acabat.

 

N’hi ha menys d’un entre cent, però són vius i a la vista,

i si cal començar per un cop de peu al cul,

no convé oblidar que cal baixar al carrer,

els anarquistes.

 

Tenen negres banderes

d’esperança, i el vi

i la melangia

per viure i morir,

ganivets per tallar

el pa de l’amistat

i fusells rovellats

que no cal oblidar.

 

No n’hi ha un entre cent, però són vius i a la vista,

i que avancen plegats, colze a colze, i si creus

en la joia i l’amor podràs veure’ls dempeus,

els anarquistes!

 

Traducció Xavier Ribalta





Ateneu Llibertari Estel Negre