---

Enrico Insabato (1878-1963)

El 21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i anarquista, i després socialista, confident policíac, orientalista, diplomàtic, espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato, ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va poder continuar els estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de Veterinària i sembla que també assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A partir de 1897 es declarà anarquista, any en el qual participà en una polèmica amb Errico Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione, on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora, segons les tesis de Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la voluntat i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li contestà fent-lo observar les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A començament de 1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico Rabitti, crearen el periòdic bolonyès La Libertà, del qual només van editar quatre números. Aquesta publicació, probablement finançada per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano, que havia abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident policíac, mantingué una forta polèmica amb el socialista Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver tingut un èxit polític fonamentat en l'oportunisme. En aquesta època es distancià de l'anarquisme i s'acostà al socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del socialismo contemporaneo. Cap l'agost de 1900 es traslladà amb sa companya a París (França). Un cop arribà Ennio Belelli a la capital francesa la primavera de 1901, ambdós es llançaren a l'espionatge sistemàtic dels cercles anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio Corio, Felice Vezzani, etc.), però també els francesos (Sébastien Faure). Així nasqueren els confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat italià de Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en cap bolonyès Vincenzo Neri, amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta xarxa d'espionatge. El duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu intent d'identificar els eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta amb els anarquistes parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment llibertari internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians residents als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli va ser enviat a Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De tota manera, mentre Belelli és espia per a viure, ja que no tenia cap professió, tot i que oficialment figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra solució existencial i es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la Universitat de París. A París conegué el pintor anarquista John Gustav Agelii (Ivan Aguéli). El desembre de 1902 obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va traslladar al Cairo (Egipte), on participà en el I Congrés Internacional Italià de Medicina, i l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina colonial. A Egipte, encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior italià i en contacte directe amb el president italià Giovanni Giolitti, deixà d'espiar els cercles anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el marc dels esforços italians destinats a captivar l'opinió pública islàmica per tal de facilitar la conquesta de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat del govern per al seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb les confraries sufís senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el suport de l'orientalista René Guénon. En 1903 col·laborà en Lux! i entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista italoàrab Il Commercio Italiano. Entre 1904 i 1910 publicà el setmanari bilingüe italià i àrab Il Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan Aguéli i René Guénon, i que, com què no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per tot l'Imperi Otomà. En 1905 publicà Per la diffusione dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta activitat políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan, de bell nou a Bolonya, es va matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En 1909 publicà, amb Alexander Ular, Der erlöschende Halbmond. Türkische Enthüllungen i en 1910 La responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi. En 1911 retornà al Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de l'impacte de la Guerra de Líbia sobre la opinió pública egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà). Durant el mandat del president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919), treballà en qüestions referents a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva independència del règim bolxevic. En 1918 publicà Gli Abaditi del Gebel Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des alliés. L'Islam mystique et schismatique. Le problème du Khalifat. Durant els anys vint el trobem com a organitzador de les lligues pageses a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat del Partit dei Contadini d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i l'any següent retornà al Vèneto, on s'adherí al feixisme, esdevenint consultor del govern de Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En 1929 publicà Italia e Ucraina. Conferenza tenuta al Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938 publicà L'Ucraina. Popolazione ed economia i aquest mateix any col·laborà en Le Caucase. Organe de la pensée nationale indépendante. En 1940 col·laborà en la revista Albania i en 1941 publicà L'Islâm vivente nel nuovo ordine mondiale. Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina. Terra del pane (1941). Després de 1943 entrà en les files de la Democràcia Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci. En 1950 publicà La collaborazione italo-araba e il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per la comunità mediterranea i va ser nomenat president del Centre Mediterrani. En aquesta època dirigí la revista L'Avenire arabo. En 1951 col·laborà en les revistes Idea i Affrica i fou secretari de la Unió Nacional d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb G. Alliata, G. Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952 i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut per a l'Orient de Roma. Després d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març de 1963.

---

D'esquerra a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i Abdal·lah (criat del xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de l'ambaixada italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)

---

Enrico Insabato (1924)

---

Notícia sobre Enrico Insabato apareguda en el diari madrileny ABC del 9 de febrer de 1956

---

Escriu-nos

---