---

Miguel González Inestal (1901-199?)

El 4 de maig de 1901 neix a Florida de Liébana (Salamanca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Inestal. Quan era jove emigrà a França i en 1919 assistí al Primer de Maig de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Cap el 1920 retornà a Península i s'afilià, com sos tres germans Crisóstomo, Nicasio i Serafín, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1923 va ser detingut amb son germà Serafín i altres militants (Emilio Martínez Luace, Mariano Boj Puértolas, Gregorio Antón Montes i Felipe Arias Durán), trobant la policia en l'escorcoll del seu domicili una pistola automàtica i fullets de propaganda anarquista. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar dos anys empresonat a Madrid (Espanya) per les seves activitats anarcosindicalistes. El novembre de 1928 va ser nomenat vocal, amb Cipriano Mera Sanz, de la Junta Directiva de l'Ateneu de Divulgació Social (ADS) de Madrid, càrrec en el qual va ser renovat el 6 de febrer i el 14 de juny de 1930. Parlà, amb altres compays (Pedro Falomir Benito, Luis Caballero Montalbán, José Olalla García, Juan Gámez Soto i Victoriano Buitrago García), en l'acte públic confederal al teatre Goya de Madrid per a celebrar el Primer de Maig de 1930. El 14 de juny d'aquell any impartí una conferència, sota el títol «Nosotros, ellos y el movimiento obrero», a la seu del Sindicat de Treballadors de la Fusta de Madrid, i el 27 de juny a la seu de l'Educació Sindical d'Arts Blanques de Madrid altra sota el títol «La inutilidad de la colaboración de clases para resolver los problemas sociales». El 13 de setembre de 1930 va fer un míting, amb altres companys (Feliciano Benito Anaya, Luis Zubillaga y Olalde, José Antonio Balbontín i José Martínez Pastor), a la seu de l'ADS contra la dictadura de Primo de Rivera que s'havia implantat set anys abans; i l'endemà, en nom del Grup d'Educació Sindical de Paletes, el repetí a la localitat madrilenya Pinto, amb Juan Caballero, Vicente García Mulsa, Luis Castro Sen i Antonio Paulet García. El 26 d'octubre de 1930 participà, amb Fermín Pérez Ferro, Vicente García Mulsa, José Olalla García i Cipriano Mera Sanz en un acte organitzatiu del Grup d'Educació Sindical de Paletes celebrat al teatre Maravillas de Madrid. En 1930, sembla, lliurà amb Joan Peiró Belis els papers de legalització de la CNT. El 29 de març de 1931 participà, amb altres companys (Manuel Tallón, Eduardo Barriobero y Herrán, Sebastià Clara Sardó i Francisco Arín Simó), en un míting sindicalista confederal pro amnistia celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. El 7 de juliol de 1931, durant la vaga dels obrers de la Companyia Telefònica, parlà, amb Nicasio Álvarez de Sotomayor, en una reunió del Sindicat Nacional de Telèfons. Fou delegat del Sindicat de la Construcció de Madrid en el Congrés de 1931 de la CNT. Entre 1931 i 1933 participà, amb Miguel Hernández i Benigno Mancebo Hernández en la publicació del setmanari madrileny El Libertario. En els Plens de Regionals de desembre de 1931 i d'abril i agost de 1932, fou delegat de la Regional del Centre. Entre 1932 i 1933 fou delegat permanent, amb sou, de la CNT a Pasaia (Guipúscoa, País Basc) i, tal vegada, també a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on organitzà el Sindicat de Pesadors de la CNT, que arribà a tenir 2.000 afiliats, i fundà la Federació de Pescadors del Nord. Milità en el grup «Los Intransigentes», amb son germà Serafín, José Ledo Limia, José Díaz, Fosco Folaschi, Benigno Mancebo Hernández, Máximo Palomir, Arsenio Martínez, Higinio Rodríguez, Casiano Zabala, etc., adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1932 intervingué amb Vicente Obón, en nom de la CNT, en l'accidental míting de controvèrsia contra els líders comunistes José Bullejos i Manuel Adame que se celebrà al teatre Fuencarral de Madrid i que acabà amb importants incidents. El 18 d'agost de 1932 participà en un gran míting nacional de la CNT, celebrat al Monumental Cinema de Madrid, amb Valeriano Orobón Fernández, José María Martínez, Joan García Oliver i Eusebi Carbó Carbó; i el 28 d'agost de 1932 intervingué en un míting d'afirmació sindical celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc, a Barcelona, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT i on també parlaren Juan Rueda, José Alberola Navarro, Orobón Fernández i Isidro Martínez. Durant aquest any va fer mítings a Gijón, Oviedo, Sotrondio, Laviana, València i Sevilla; i en 1933 a Madrid i Navalmoral. En aquesta època va ser empresonat al Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya), on coincidí amb Buenaventura Durruti. El 14 de juny de 1933 impartí un conferència, sota el títol «El dogma en la Historia y en la cultura» a la Biblioteca Cultural Latina de Madrid. En 1933 fou redactor de CNT i assistí al Congrés de la CNT de les Illes Canàries. L'any següent intervingué en la gira propagandística canària amb Ricard Sanz García i el 8 d'abril participà, amb Avelino González Mallada, Mariano Sánchez Roca i Benito Pabón y Suárez de Urbina, en un míting pro amnistia i contra la pena de mort, organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Madrid, al Cinema Europa d'aquesta ciutat. En 1935 intervingué en un míting a Vigo i fou un dels promotors del periòdic El Avance Marino. Destacà en l'organització del Sindicat de la Construcció de Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, Feliciano Benito Anaya i Teodoro Mora, amb qui aturà els peus als bolxevics introduïts en el seu si; ocupà la secretaria d'aquest sindicat i en aquesta època passà temporades a la presó. El maig de 1936 assistí, en representació de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera, al Congrés de Saragossa de la CNT, participant en la ponència sobre el «Concepte confederal del Comunisme Llibertari», i aquest mateix any assistí al congrés de la citada federació, en representació de Pasaia i Santoña, i on acceptà l'electoralisme de 1931. En aquesta època formà part del «Grupo Ibérico», amb Eugenio Criado Riva, Antonio Rodríguez i altres. Arran de l'esclat de la guerra civil, el 7 d'agost de 1936  va ser nomenat comissari de Comunicacions i Transports de la Junta de Defensa de Guipúscoa i lluità a Sant Sebastià. El 29 de setembre de 1936 impartí la conferència «Los técnicos y la Revolución» al Sindicat Únic de Tècnics de la CNT de Madrid. El novembre de 1936 es desplaça amb David Antona Domínguez a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) per entrevistar-se amb Buenaventura Durruti per convèncer-lo perquè marxés cap al front de Madrid. En 1937, quan era membre del Comitè Peninsular de la FAI, participà en les mítings que aquesta organització realitzà per explicar la nova estructura decidida en el Ple de València al qual havia assistit en representació de la Regional de Llevant. Després passà a la zona madrilenya, on el 6 d'octubre de 1937, en substitució d'Ángel González Gil Roldán, va ser nomenat sotscomissari general de Guerra de l'Exèrcit de Terra i representant de la CNT en l'Alt Estat Major Central i inspector central de milícies. El 21 de novembre de 1937 participà en el míting d'homenatge a Buenaventura Durruti, organitzat per la Federació Local de Sindicats de la CNT de València, que se celebrà al teatre Apolo d'aquella ciutat i on intervingueren Manuel Pérez Feliu, Lucía Sánchez Saornil, Onofre García Tirador i Anastasio García. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 defensà, en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari celebrat a Barcelona (Catalunya), la tasca del Comissariat de Guerra, criticada per bona part de la militància confederal. Durant la guerra fou cada cop més partidari de les posicions revisionistes (participació en els governs, disciplina, militarització, etc.). Quan caigué Barcelona a mans feixistes, passà a França i a París va ser nomenat delegat de la CNT en un organisme d'evacuació de refugiats cap a Amèrica. Posteriorment passà per diversos països americans (República Dominicana, Cuba, Bolívia), establint-se amb sa companya Trinidad Urien (Trini) a Xile. En aquest país nasqué son fill Miguel González Urien (1945-2012), que també fou un destacat militant anarcosindicalista. En 1953 formà part del Comitè Xilè del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització per a la qual realitzà conferències sobre sindicalisme. El 12 d'abril de 1953 participà al Nou Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile a la commemoració del «14 d'Abril», on participaren polítics xilens i republicans de l'exili. El Primer de Maig de 1955 parlà, amb Francisco Pauner Sospedra en nom de la CNT, en l'acte unitari amb la Unió General del Treball (UGT) que se celebrà al Centre Republicà Espanyol de Santiago de Xile i on també intervingué el president del govern espanyol en l'exili Félix Gordón Ordás. En 1973 retornà a la Península i entre 1975 i 1977 participà en el consell de redacció de la revista Sindicalismo, fins i tot quan aquesta abandonà la línia confederal. En 1979 assistí al V Congrés de la CNT i, arran la ruptura confederal d'aquell any, entrà a formar part del sector escindit, realitzant nombroses conferències en el seu suport. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, moltes vegades signant com Discípulo, com ara Avance Marino, Campo Libre, Castilla Libre, CNT, Construcción, Fragua Social, Galicia Libre, Internacional, Polémica, Proa, Prometeo, ¡Rebeldía!, La Tierra, Umbral, etc. És autor de De julio a julio (1937, amb altres), La toma de Teruel (1938) i Cipriano Mera, revolucionario (1943, publicat a Cuba amb pròleg d'Enrique López Alarcón). Miguel García Inestal va morir en els anys noranta a Madrid (Espanya).

---

Miguel González Inestal

---


Gran míting pro amnistia (Madrid, 16 de juliol de 1933).
Miguel González Inestal és el número 2

---

Cenetistes processats pel moviment revolucionari de desembre de 1933. D'esquerra a dreta, drets, E. Barredo, N. Quintana, L. Apraiz (advocat defensor), I. Quintana i E. Ayuso; asseguts, F. Amurrio, A. Barrón, J. Gil i Miguel González Inestal

---

El militar Miguel González Inestal

---

Escriu-nos

---