---
Rivoluzio
Gilioli (1903-1937)
El 21 de juny de
1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia)
l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta
pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots
portaven noms d'allò
més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta,
Sovverte,
Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio
Gilioli,
empresari de la construcció i un dels militants anarquistes
més destacats de la
seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola
Tècnica de Carpi
es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un
dels membres més
actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari
de les
Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en
la
Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà
estudiant a l'escola nocturna
per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les
Joventuts
Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca
propagandística amb conferències
i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920
hi havia 40
grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats
també promogudes
per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels
Comunistes
Anarquistes). També participà en el desenvolupament de
l'anarcosindicalisme,
sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El
desembre de 1919 assistí
al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria
Italiana (UGRI,
Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma.
Durant la nit del 15 al
16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis
metralladores
FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials
bèl·lics de la Caserna Núm. 2 de
Mòdena per a defensar-se
amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a
San
Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo
Campagnoli, un
dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–,
però a causa d'una
delació la policia detingué 26 anarquistes i dos
socialistes revolucionaris,
dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a
penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena,
aconseguí fugir de la captura
i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en
contacte
amb la militància de Mòdena a través del
Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment
s'exilià a França. Condemnat
en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là
la pena. El juny de 1920
creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí
a París i, després, a
la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i
després entrà com a
comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi
arribà son pare
Onofrio i l'any següent la resta de sa família,
instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura
esposa, la
francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però
retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario
Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar
dos
feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per
l'Alliberament de
Castagna. També en aquesta època participà en la
campanya de protesta contra la
condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la
construcció com a
encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus
Orientals per
dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via
fèrria
París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de
la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el
castellà i s'interessà
pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en
1931 un article
sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a
Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia
i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la
capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva
activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la
paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu
«Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio
Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de
sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser
expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia
durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de
febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França
arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista
intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat
pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com
a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de
La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les
obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i
Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb
Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els
socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues
trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya
de reivindicació del dret d'asil i entre
el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil
celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana
envià un informe on deia d'ell que «desenvolupa una intensa activitat
anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà
activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a
Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant
una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i
Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que
va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i
que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos
periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix
dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa
parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi,
per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri,
s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de
1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on,
amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les,
recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a
Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El
setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes
italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional
«Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta
dels delegats anarquistes i dels del moviment «Giustizia e Libertà». El
novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb
un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son
pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la
Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva
experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia
d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils
(camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.
---
Rivoluzio Gilioli
---
Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio
Gilioli, Renzo Cepelli, ?;
(asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)
---
Rivoluzio
Gilioli, segons assegut per l'esquerra, refugiat a França, treballant en una obra
(Lens, finals de 1920)
---
Treballant
a l'electrificació de la línia ferroviària entre
Tolosa de Llenguadoc i la frontera francoespanyola.
D'esquerra a dreta: Equo, Rivoluzio
Gilioli, sa companya Lucia, l'esposa d'Aubert i l'enginyer Aubert (Latour de Carol, 1928)
---
Rivoluzio Gilioli, primer per la dreta, amb alguns companys de feina, entre ells, Camillo Berneri (a la seva dreta)
---
Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola
---
Fotografia publicada en Guerra di Classe (núm. 20, de l'1 de juliol de 1937), publicació que dedicà la seva primera pàgina a la necrològica de Rivoluzio Gilioli
---
L'última foto de Rivoluzio Gilioli (Front d'Aragó, 1937)
---
Portada de la biografia de Claudio Silingardi Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937) (1984) [CIRA-Lausana]
---
---