---

Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

El 10 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Luis de Gálvez López, que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i Carmen López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquesta època era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó –l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diari El Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de «desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per «conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio, La Esfera, Grecia, La Hoja de Parra, Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros, Pero Grullo, Renovación, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de Don Íñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922), ¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova i Álvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura.

---

Pedro Luis de Gálvez a la presó de Pueblonuevo del Terrible (1905)

---

Pedro Luis de Gálvez

---

Pedro Luis de Gálvez

---

Festa de l'Ultra a l'Ateneu de Sevilla (2 de maig de 1919).
D'esquerra a dreta: Adriano del Valle Rossy, Pedro Garfias Zurita, Pedro Luis de Gálvez, Miguel Romero Martínez, Isaac del Vando Villar i Pedro Raida [Fotografia de Barrera]

---

Pedro Luis de Gálvez llegeix uns fulls a Alfonso Camín Meana, assegut a la seva esquerra, i altres amics (ca. 1925)

---

Pedro Luis de Gálvez amb sos fills José i Pedro (1929).
Aquesta foto va ser presentada com a prova d'exemplaritat cristiana, amb crucifix al fons, en el consell de guerra que el condemna a mort; abans havia retallat la part esquerra de la foto, on presumiblement es trobaria la seva companya, a qui pretenia protegir d'aquesta manera

---

Pedro Luis de Gálvez

---

Escriu-nos

---