---

Luigi Galleani (1861-1931)

El 12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per «associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Salute è in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra--, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la «Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

---

El jove Luigi Galleani

---

El jove Luigi Galleani

---

Fotografia de Luigi Galleani de la policia francesa (ca. 1894)

---

Retrat juvenil de Galleani

---

Targeta postal de l'anterior fotografia de Galleani amb signatura

---

Luigi Galleani

---

Luigi Galleani

---

Luigi Galleani

---

Fotografia policíaca de Galleani

---

Luigi Galleani

---

Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva

---

Luigi Galleani durant el seu confinament a Lipari

---

La fine dell'anarchismo? (1925)

---

Luigi Galleani dibuixat per Bartolo Provo (1928)

---

Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzione Sociale (1929)

---

Figure e figuri (1930)

---

Targeta postal editada a la mort de Galleani (1932)

---

Escriu-nos

---