---
Titta
Foti (1912-1978)
El 8 de novembre de
1912 neix a Siderno (Calàbria, Itàlia) l'escriptor, poeta, dramaturg, periodista
i propagandista anarquista Giovambattista Foti, conegut com Titta Foti. Fill d'una família petit
burgesa, sos pares es deien Giuseppe Foti i Angiolina Diano. Sa mare va morir
poc després del part i va ser criat per una madrastra. No va fer estudis
regulars i tingué una educació gairebé autodidacta. Ben aviat la seva «passió»
pel joc es va manifestar i amb ella la necessitat compulsiva de tenir diners,
fet que el va portar a accions desafortunades (venda de béns familiars) i a
actes il·legals (contraban de petroli). En els anys anteriors a la guerra
començà la seva activitat periodística com a reporter esportiu per a diaris
locals. En aquesta època va escriure la seva obra teatral Pido la palabra, sobre la guerra d'Espanya. En 1942 va ser cridat a
files i enviat a Ancona (Marques, Itàlia). A partir de juliol de 1943 s'acostà
al moviment anarquista i a començament de 1945 col·laborà en L'Agitazione i Umanità Nova, per als quals signà tots els editorials. Participà,
com a membre del grup anarquista «Malatesta» de Perugia (Úmbria, Itàlia), de la
Federació Anarquista de les Marques (FAM) i de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant dos anys
d'intensa militància, desenvolupà una frenètica activitat propagandística a les
Marques i a Emília-Romanya. Destacat orador, les seves conferències i les seves
xerrades contradictòries sobre temes diversos (anticlericalisme, actualitat
política, etc.) suscitaren la participació d'un públic molt ampli i tingueren
un gran protagonisme a la premsa anarquista d'aleshores (L'Adunata dei Refrattari, L'Aurora,
Volontà, etc.). Destacada és les discussions
públiques que va tenir en aquesta època amb els sacerdots Primo Mazzolari i
Lombardi (Il Megafono di Dio). En
1945 publicà Macerie. Fabula (obra
reeditada en 2014) i a finals d'aquell any creà a Ancona amb el dramaturg
Giorgio Albertazzi, a qui va salvar de ser afusellat pels partisans per la seva
participació en la República de Salò, la companyia teatral anarquista
«Agitazione», que treballava textos de diferents autors (Leonid Andréiev,
Pietro Gori, etc.), i que va estrenar la seva obra Pido la palabra a Terni (Úmbria, Itàlia). En aquesta època també
començà a col·laborar amb el periòdic anarquista nord-americà L'Adunata dei Refrattari. En 1946 publicà
la seva novel·la autobiogràfica Albatros. Romanzo di un ribelle (reeditada en 2020). Entre el 17 i
el 18 de març de 1946 participà en el Congrés Nacional de la FAI que se celebrà
a Florència (Toscana, Itàlia), però l'estiu d'aquell any de cop i volta es
trencà la seva relació amb el moviment anarquista. Les causes d'aquesta ruptura
a hores d'ara encara es desconeixen; segons uns per qüestions ideològiques,
segons uns altres per qüestions personals relacionades amb dones, segons altres
per problemes econòmics causats per la seva «passió» pel pòquer. El cas és que
en el número de l'11 d'agost de 1946 d'Umanità
Nova Ugo Fedeli signà un breu comunicat sobre el «Cas Foti»: «La FAI fa
saber a tots els companys d'Itàlia i de l'estranger que Titta Foti no es pot
considerar un company». Ell sempre es va declarar anarquista i després d'aquest
afer retornà autoexiliat a la seva població natal. En 1948 es casà amb
Antonietta Diano, amb qui va tenir dues filles. Durant els anys següents i en
la dècada dels cinquanta col·laborant en diferents publicacions periòdiques (La Fiera Letteraria, La Giustizia, Paese Sera, Reppublica, L'Umanità, etc.). Els seus creixents
deutes de joc el van obligar a vendre la majoria de les propietats familiars. En
els anys posteriors continuà amb la seva activitat com a escriptor i periodista,
fundant, en 1956, i dirigint, fins 1973, el setmanari Il Gazzettino del Jonio, que es convertí en una autèntica escola de
periodisme (Moisé Asta, Osvaldo Bevilacqua, Pasquino Crupi, Enzo De Virgilio,
Sharo Gambino, Luigi Malafarina, Franco Martelli, Rocco Ritorto, Salvatore G.
Santagata, etc.). Il Gazzettino del Jonio
va haver de tancar a causa dels deutes de joc del seu director, que va caure en
la misèria més absoluta, i només va poder sobreviure gràcies a l'ajuda
econòmica d'alguns amics. Giovambattista Foti va morir el 6 de setembre –algunes
fonts citen el 16 de setembre– de 1978 a Siderno (Calàbria, Itàlia). Deixà nombrosos
textos inèdits (Colui che non fu uno
scrittore, Cristo sulle barricate.
Dramma in tre atti, I Zigareschi.
Romanzo, etc.). En 1991 Alfredo Salerni publicà l'assaig biogràfic Titta Foti.
---
Titta
Foti
---
Reunió
d'anarquistes a la Piazza Saffi de Forlì (març de 1946).
D'esquerra a dreta:
Pio Turroni, Andrea Damiani (fill de Gigi Damiani), Riccardo Sacconi, Titta
Foti, Armando Borghi, Manilla Guadani (companya d'Attilio Bazzocchi), Giovanna
Gervasio Carbonari i Gigi Damiani
---
Una
altra foto de la mateixa sessió amb les mateixes persones
---
Portada
d'Albatros. Romanzo di un ribelle
(1946)
---
Portada
de la reedició de Macerie (2014)
---
---