|
---
Giovanni
Domanico (1855-1919)
El 17 d'agost de
1855 neix a Rogliano (Calàbria, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista
i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac,
Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Son
pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona,
apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb
personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent.
Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de
Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en
una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico
Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a
Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic
número del periòdic Il Patriota.
Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves
activitats revolucionàries, va ser
amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar,
pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives
periodístiques, com ara L'Anarchia,
amb Emilio Covelli en 1877 a
Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en
1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia
llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli,
germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà,
amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i
fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per
Francesco Saverio Merlino, va ser jutjat
amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats
internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué
personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència
«evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en
1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR)
celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega
dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria,
Itàlia), publicà el mensual Rivista
Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions
democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i
tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu
temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia
all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a
establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que
establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de
1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística,
que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada,
com ara el setmanari L'Umbria (Perusa,
1891); La Plebe (Terni, 25 de
novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista
florentí el 13 de març de 1892; La
Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892),
setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar
el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà
(Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el
trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista
Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels
seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències
oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el
debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit
dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades
contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant,
en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí
importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista,
especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant
iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte
que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una
edició popular d'Il Capitale, de Karl
Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En
1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la
revista romana de sàtira política L'Asino,
de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué un èxit moderat en el temps i
el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de
complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu
organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la
Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el
periòdic Avanti!, que posteriorment
es fusionà amb Il Socialista, i
l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A
Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas,
reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer
el març de 1896 a
Palmi i el segon el setembre de 1897
a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de
Francesco Saverio Merlino L'individualismo
nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional
Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a
Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions
polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati
i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!,
sobre l'acusació de revisionista a La
Rivista Critica del Socialismo, publicació
mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà
del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador
de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir
algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment
greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet,
abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la
finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el
seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un
temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió
Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de
Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió.
Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb
els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en
la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el
portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico –posteriorment fundà
un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de
reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional
Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880),
Unión Civica y la revolución de Julio
(1890), I partiti politici di fronte
all'attuale situazione (1893), Il
concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària
(1896), In tempo di elezioni. Consigli ai
laboratori (1897), Un trentennio nel
movimento socialista italiano (1910), Il
concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds
(1864-1870) (1911). Giovanni Domanico va morir el 21 de març de 1919 a
Nàpols (Campània, Itàlia). Recents estudis han demostrat que, com a mínim,
entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos
pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele, Iuso, etc.). En
1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.
---
Giovanni
Domanico
---
Detall
de l'anterior fotografia
---
Portada
de l'únic exemplar d'Il Patriota
(1873)
---
Giovanni
Domanico (ca. 1911)
---
---
|