---
Germinal
Concordia (1913-1980)
El 6 de setembre de
1913 neix a Mombaruzzo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Germinale
Concordia, més conegut com Germinal
Concordia i que va fer servir diversos pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo Lenin). Sos pares es deien
Giuseppe Concordia i Tesbite Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau,
son pare el va obligar a interrompre la seva educació reglada, però ell la
continuà de manera autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare,
s'establí a la zona de la Lomellina (Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina
a fabrica Caser de Pavia (Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a
passar a la clandestinitat per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra
d'Errico Malatesta i de Karl Marx, mantingué correspondència amb el filòsof
Benedetto Croce. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de
l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi,
s'integrà, amb altres companys (Armando Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi
Racagni, etc.) en la lluita clandestina d'alliberament sota el nom de Michele, destacant com a organitzador de
grups partisans. Les formacions per ell organitzades, febles i en constant
conflicte amb els grups comunistes, acabaren integrant-se amb el grup
anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo. Entre
setembre i novembre de 1943 participà, amb els germans Brioschi, en la batalla
de San Martino. Amb el socialista Corrado Bonfantini mantingué contactes
secrets amb jerarques feixistes, com ara el prefecte de la Policia de Milà (Llombardia,
Itàlia) Alberto Bettini, el prefecte de Milà Mario Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli,
que volien distanciar-se dels líders de la República Social Italiana. La
finalitat d'aquests contactes, fortament criticats pel Comitato di Liberazione
Nazionale Alta Italia (CLNAI, Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia),
era afavorir una insurrecció socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant
així una major possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de
companys presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les files
enemigues i l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos van
ser alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda «Banda
Koch» a Milà. Participà activament en la Lliga dels Consells Revolucionaris, la
qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione, i en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda. També fou un dels principals
organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària «Bruzzi-Malatesta»
que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i altres indrets alpins, i de la qual va ser
un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser detingut i tancat,
juntament amb a Antonio Pietropaolo, a
la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un dels organitzadors
de la revolta dels presos que s'hi produí. Després de la caiguda del
nazifeixisme participà activament en la Federació Comunista Llibertària (FCL)
de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés Interregional Comunista
Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre el 23 i el 25 de juny de 1945
a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945 assistí a Carrara (Toscana,
Itàlia) al congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), on
defensà les tesis reformistes. En aquesta època col·laborà en Il Comunista Libertario. Mentrestant,
dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) s'accentuà la divisió
entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio Perelli,
Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario
Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades
«Tesis de Milà», document polític obertament reformista que proposava
transformar el moviment llibertari en un vertader partit polític per a
participar en els processos electorals i esdevenir la tercera força entre la
reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de gener i principis de
febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo Andreoni, Mario Orazio Perelli,
Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera. En 1946 publicà L'ora
libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale.
Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista Nacional Italià
(PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit polític el
qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries (Ordine Nuovo, Controcorrente,
Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi, etc.),
coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al Moviment
d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del Partit Comunista
Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests anys, fou el principal animador
de la revista La Comune i, entre els
anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi
Moderni. En els anys successius va crear l'editorial Italpress,
especialitzada en difondre la dissidència política que es donava als països
comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva activitat
teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys seixanta i setanta. El 4
d'abril de 1975 redactà un balanç històric sobre les seves experiències en la
lluita partisana sota el títol Saggio
relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal Concordia va
morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia, Itàlia).
---
Germinal
Concordia
---
Germinal
Concordia i Marilena Dossena al domicili de Bruno Rizzi (anys cinquanta)
---
Notícia
sobre Germinal Concordia apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de setembre de 1950
---
---