---

Mário Castelhano (1896-1940)

El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

---

Mário Castelhano

---

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

---

Mário Castelhano

---

Portada del seu llibre Quatro anos de deportação (1975)

---

Escriu-nos

---