cannone

---

Gaspare Cannone (1893-1963)

El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista, escriptor, dramaturg, crític literari i propagandista anarquista Gaspare Cannone. Sos pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro. Abandonà els estudis després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta, mantenint-se amb els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys milità amb els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i s'instal·là Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i col·laborà en periòdics llibertaris, especialment el novaiorquès La Questione Sociale, on sostingué una dura polèmica anticlerical. En aquests anys mantingué correspondència amb Itàlia amb destacats anarquistes (Errico Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra, obtingué una llicència i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York (Nova York, EUA). Va escriure peces teatrals, com ara Pathos. Dramma sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben Hall de Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920. Col·laborà en La Jacquerie (1919) de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de Luigi Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de març de 1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini, que va assegurar que estava en relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo, va ser detingut per agents del Departament de Justícia nord-americà sota l'acusació de participar en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a Itàlia. Col·laborà en diversos números únics editats per Paolo Schicchi, utilitzant diversos pseudònims (Colubrina, Garchivio dello Stato - Palermorino, etc.). També va col·laborar en Avanti! El 27 de març de 1921 publicà en Contadino un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta, aleshores empresonat, expressant la seva posició intransigent davant el «front únic», que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi volgué que, amb Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il Vespro Anarchico, però només publicà alguns articles dispersos. Va fer una gira propagandística amb mítings arreu de Sicília per a recaptar fons. De mica en mica les seves posicions difereixen de les del grup «antiorganitzador» de Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i corresponsal del diari cultural Follìa, publicat a Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la crítica literària (assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè Carducci, entre d'alters), establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant això, sota aquesta tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina d'oposició al règim. En aquesta època donà refugi Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb Salvatore Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en 1929 en l'atiament de l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de subversius «a detenir en determinades circumstàncies», fet que es produirà de tant en tant en els anys següents. També col·laborà en Umanità Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936 intentà expatriar-se clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio Barresi a Tunísia i a Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquest últim, confident de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb Filippo Gramignano i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del moviment anarquista de la seva regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo, celebrant mítings a la província i participant en la fundació de la Federació Anarquista de Trapani «Carlo Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14 de març de 1946 celebrat a Trapani. Després entrà en polèmica amb Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell, ja que no es declarava obertament «organitzador», i per la seva excessiva simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro Togliatti. El maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira propagandística de Pier Carlo Masini a Sicília, encara que de mica en mica s'allunyà del moviment llibertari. En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va morir el 17 de desembre de 1963 a Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son fill Fausto Cannone fou un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.