bolten

---

Virginia Bolten (1876-1969)

El 26 de desembre de 1876 neix oficialment a Baradero (Baradero, Buenos Aires, Argentina), encara que potser hagués nascut un mes abans, la sindicalista, anarcofeminista i propagandista anarquista Virginia Bolten. Sos pares es deien Enrique Bolten, rellotger d'origen alemany, i María Dominga Sánchez, i tingué tres germans (Dominga, Enrique i Manuel). Es va criar a San Luis (San Luis, Argentina), població natal de sa mare, i anys després passà a viure a Rosario (Santa Fe, Argentina). En aquesta ciutat visqué al barri obrer que s'havia aixecat al voltant de la Refineria Argentina de Sucre, que donà lloc al barri de la Refineria, empresa sucrera on va fer feina. L'abril de 1890 va ser detinguda per distribuir «propaganda anarquista» als treballadors de la refineria. En 1894 es casà amb l'obrer sabater espanyol Manuel Manrique González, amb qui tingué vuit infants: María Milagra Zulema (1895), Urano Líber (1898), Acracia, Hume Mayo (1904), Themis (1906), Helios (1908), Ildara i Olga (1916). A Rosario participà, amb María Calvia, en l'organització de grups femenins i en l'edició en 1899 del periòdic mensual La Nueva Humanidad, publicat pel grup anarcocomunista del mateix nom i per la Biblioteca Llibertària «Ciencia y Progreso», al voltant del metge anarquista Emilio Z. Arana. Membre del grup anarcofeminista «Las Proletarias», edità a partir d'agost de 1899 el periòdic La Voz de la Mujer, versió de Rosario del periòdic d'igual títol editat a Buenos Aires (Argentina) entre 1896 i 1897. En aquesta època també col·laborà en El Rebelde i participà en les activitats de la Casa del Poble de Rosario. Enarborà la bandera roja en la manifestació de l'1 de maig de 1900, aleshores prohibida. En aquesta època col·laborava en La Protesta Humana. L'octubre de 1900 va ser detinguda, amb Teresa Marchisio i altres quatre anarquistes, per interrompre la processió de la Verge de la Roca realitzada a Rosario llançant pedres a la imatge i cridant visques a l'anarquia i a la revolució social. El 22 de setembre de 1901 participà en el míting de protesta contra els fets de la Corunya (La Corunya, Galícia), on el maig d'aquell any es reprimí violentament una vaga. El 24 d'octubre de 1901 participà en l'acte de protesta per l'assassinat de l'anarquista Cosme Budislavich, en els anomenats «Fets de la Refineria», on intervingueren Domingo Alloco, José Berg, Oreste Ciattini, Manuel Manrique, Rómolo Ovidi, Adrián Patroni i Nicolás Rodríguez Blanco. En aquesta època mantingué estret contacte amb el moviment anarquista uruguaià, especialment amb Pietro Gori, Pascual Guaglioanone i Florencio Sánchez, i amb els grups editors dels periòdics La Aurora i El Derecho a la Vida. També va parlar, amb Lorenzo Baudracco, Lucio Giménez i Manuel Manrique, en els actes del Primer de Maig de 1902. Aquest any participà activament en una vaga de xofers de tramvies de Rosario. A finals 1902 es va promulgar la Llei de Residència i com a anarquista declarada va ser posada, juntament amb son company, sota vigilància, fet pel qual abandonaren Rosario i s'instal·laren a Montevideo (Uruguai). El 27 de desembre de 1902 participà, amb Joaquín D. Barbarena i Oreste Ristori, en la inauguració del Centre d'Estudis Socials del Cerro de Montevideo. Amb Pascual Guaglianone, compartí la tribuna en el míting del Primer de Maig de 1903, convocat per diverses Societats de Resistència Obreres i cercles anarquistes de la ciutat, sota la consigna «Protesta contra el govern reaccionari argentí». El 2 d'agost de 1903 va fer una conferència sobre la qüestió social al local de la Societat d'Obrers del Carbó del Cerro, on atacà durament els socialistes i set dies després llegí la conferència «La emancipación de la mujer» al Nuovo Círcolo Napolitano de La Plata (Buenos Aires, Argentina). El 16 d'agost de 1903 participà en una conferència a Montevideo conjunta amb Joaquín D. Barbarena, Manuel Campos i Oreste Ristori sota el títol «Cómo luchan los socialistas», organitzada per la Societat d'Obrers del Carbó, on es criticà les actuacions de la socialista «Sociedad de Mutuo y Mejoramiento de Obreros Varaleros y Anexos» –els varaleros eren els que penjaven la carn– del Cerro –aquesta societat acabà denunciant judicialment els oradors. L'agost de 1903 realitzà una gira propagandística anarquista i feminista, organitzada pel Comitè Federal de la Federació Obrera Argentina (FOA), que recorregué nombroses ciutats (San Nicolás, Campana, Tandil, Mendoza, Villa Constitución, Santa Fe, Rafaela, Zárate, Rosario i Buenos Aires). El 15 de desembre de 1903 va fer una conferència al teatre Stella d'Italia de Montevideo, organitzada per la Societat d'Obrers Forners, i la policia l'imposà arrest domiciliari. Durant la primera mitat de 1904 va fer conferències a l'Argentina (Mar del Plata, Buenos Aires), algunes a benefici de La Protesta i de diversos sindicats i grups feministes. El juliol de 1904 patí un accident i va haver de ser ingressada a l'Hospital San Roque de Buenos Aires, reprenent l'octubre d'aquell any la seva tasca propagandística a l'Argentina. També en aquesta època participà en assemblees de societats obreres (forners, fusters, etc.) i en la seva organització de sindicats vinculats a la indústria tèxtil, on hi havia una forta implantació femenina (planxadores, modistes, teixidores, etc.). En 1904 formà part del Comitè de Vaga Femení, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), que mobilitzà els treballadors del Mercat de Fruits de Buenos Aires. Després de la fallida «Revolució radical» del 4 de febrer de 1905 va ser deportada, juntament amb son company i una trentena de militants anarquistes (Constante Carballo, Francisco Corney, Bautista Fueyo, Joaquín Hucha, Francisco Jaquet, Juan Llorca, Antonio Loredo, Dante Silva, José Telechea, Manuel Vázquez, etc.), a Montevideo. En aquesta època col·laborà en El Obrero, publicat en la capital uruguaiana. L'1 de maig de 1905 parlà, amb Fernando Balmelli, Alberto Ghiraldo, Alfonso Grijalbo, Francisco Jaquet i Luis Rodríguez, en els actes de la manifestació obrera. Participà activament en la vaga dels treballadors mecànics del port de Montevideo que es realitzà a finals de maig d'aquell any, conflicte en el qual incità els obrers al sabotatge des de les pàgines d'El Obrero. Entre gener i març de 1906 prengué part en l'edició del periòdic Regeneración. En 1907 participà en la vaga d'inquilins, durant la qual va ser detinguda. A principis de 1908 col·laborà en La Acción Obrera, editat per Antonio Loredo al Cerro. En 1909 formà part de l'equip redactor de La Nueva Senda. Contra toda forma de explotación y tiranía, on reivindicà l'anarquisme organitzador. Entre el 13 i el 17 d'octubre de 1909 intervingué activament en els actes de protesta contra l'afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i el 17 d'octubre d'aquell any, amb Juana Buela, en la gran manifestació contra la repressió a Espanya. Arran dels fets del «Centenari de la Independència» de l'Argentina de maig de 1910 i la repressió que es desencadenà, participà en el Comitè d'Agitació de Montevideo, integrat per les Societats de Resistència i els grups i periòdics anarquistes. En 1911 col·laborà en Tiempos Nuevos. El 26 de març de 1911, després d'haver assistir a la manifestació contra la carestia de la vida, fou una de les cinquanta dones (María Casali Candas, María Collazo, etc.) que fundaren el Centre Feminista «Emancipación» al local de la Societat d'Obrers Confiters i Pastissers de Montevideo. Aquests centre, de clara tendència anarquista, rebutjà la invitació de formar part de la Federació Femenina Panamericana (FFP), considerada «sufragista», en rebutjar el seu article 14, on s'assenyalava la necessitat de gestionar les reformes socials que fessin possible que la dona «pogués prendre part en els negocis de l'Estat». L'1 de maig de 1911 participà en la manifestació obrera compartint tribuna amb José Castelli, Francisco Corney, Enrique Del Valle Iberlucea, Gino Fabbri, Adolfo Grijalbo, Antonio Marinelli, Aníbal Miranda i Adrián Troitiño. També assistí, en representació del Centre Feminista «Emancipación», en els actes del Primer de Maig de 1912, convocat per la Federació Obrera i el Partit Socialista. A partir de 1912 sembla que va fer costat el sector «anarcobatllista» (Carlos Balsán, Francisco Berri, Gino Fabbri, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc.), que defensaven les reformes obreristes del president uruguaià José Batlle y Ordoñez. El 25 de març de 1912 participà, amb altres companys (Carlos Balsán, Gino Fabbri, Leoncio Lasso de la Vega, Aníbal Miramar, Jesús María Suárez, etc.), en la vetllada organitzada pel grup «La Nueva Senda» als salons de la Societat Francesa en reivindicació de la jornada de vuit hores, considerada per diversos sectors anarquistes antibatllistes (José Borobio, Antonio Loredo, Antonio Marzovillo, etc.) com a la reivindicació d'una «llei burgesa». En 1913 col·laborà, amb Francisco Berri, Orsini Bertani, E. Clérici, Adrián Troitiño, Antonio Zamboni, etc., en el periòdic anarcobatllista La Idea Libre de Montevideo. A partir d'aquesta data la seva participació en actes anarquistes passà a ser esporàdica, centrant-se sobretot en els actes del Primer de Maig. En 1923 entrà a formar part del Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES), amb Mariano Barrajón, Delfa Boatti, Juana Buela, María Casal y Candas, José Castelli, María Collazo, Gino Fabbri, Ángel Falcó, Pascual Guaglianone, Ernesto Herrera (Herrerita), Pedro Hucha, Juan Llorca, Florencio Sánchez, Adrián Troitiño, etc. Sembla que en els anys trenta es va vincular amb son company al grup batllista «Avanzar», integrat en el Partido Colorado. Virginia Bolten va morir el 23 de juliol de 1969 a Montevideo (Uruguai). En 2010 s'estrenà la pel·lícula argentina Ni dios, ni patrón, ni marido, de Laura Mañá, basada en la seva vida.