--- Benjamín Cano Ruiz (1908-1988) El
24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor,
mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius.
Havia nascut en una família llibertària molt humil –sos germans Tomás
Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes– que per motius
econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt
infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja
adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts
Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog
seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà
en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època
polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus
(«Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i
en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles
anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile
Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la
pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels
carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la
Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix
Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i
realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de
Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una
vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936
participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En
1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel
(Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou
secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una
escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al
final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos
Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer
conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació
Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental
Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat
director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el
triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració,
establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb
Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et
de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van
col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà
amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada
dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap
a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà
en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell
mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar
escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista.
Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás
T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà
muntant una impremta que esdevingué l'editorial «Ideas». Destacà en el sector
més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera
(1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo
Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el
tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor
García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael
Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la
qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a
anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar
en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga, Cenit, Espoir,
Faro, Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes, Liberación,
El Nacional, Nervio, A Plebe, Ruta, Simiente
Libertaria, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.
Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses
antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida
amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista.
La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento
(1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo?
(1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo.
Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor
García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y
anarquismo (1972), Ricardo Flores Magón (1976), William Godwin.
Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977), El
pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta
(1979), El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de
Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb
Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980), La
obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es
el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou
Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental,
Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano
Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat
l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal. --- Benjamín Cano Ruiz (1923) --- Benjamín Cano Ruiz (1947) --- Benjamín Cano Ruiz (1967) --- Benjamín Cano Ruiz (1980) --- Benjamín Cano Ruiz (1986) --- Una de les moltes obres de Benjamín Cano Ruiz --- --- |