---
Celso
Bendanti (1902-1983)
El 15 de juny de
1902 neix a Mordano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Celso Bendanti. Sos
pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi. Acabà els estudis primaris
i durant la seva vida exercí diferents professions (pagès, miner, obrer de la
construcció, encofrador, cuiner, etc.), entrant en el moviment llibertari quan
era molt jove. En 1920, durant la inauguració del monument a Andrea Costa a
Bagnara di Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot de carrabiners, ocults
entre la multitud, intentà impedir l'acte i ell participà en el tiroteig que es
desencadenà, morint al seu costat el company i amic anarquista Leo Bianconcini.
Escorcollat el seu domicili en diverses ocasions –en un d'aquests escorcolls se
li va segrestar Il Programma Anarchico
d'Errico Malatesta, editat per la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923,
fugint de la pressió de les autoritats i dels escamots feixistes, es va veure
obligat a expatriar-se. Després de set anys anant i venint per França i per
Bèlgica –d'antuvi a la Costa d'Or i a Reims, on treballà de paleta, i després a
Bèlgica, on va fer de miner a Gosseliers i a Tramines, per retornar a França
(Charleroi i Saint Quentin)–, en 1930 s'establí a Brussel·les (Bèlgica), ciutat
on restarà amb Madeleine Dhyne la resta de sa vida. Constantment vigilat per
les autoritats italianes pels seus «constants sentiments hostils al règim», en
1930 obtingué el passaport i en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a
Barcelona (Catalunya) buscant feina, però dos mesos després ambdós retornaren a
Brussel·les. En aquesta època la policia italiana el qualificà de «capaç de
realitzar accions criminals i actes terroristes». A la capital belga participà
activament en els actes organitzats per la comunitat anarquista italiana,
juntament amb altres companys, com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario
Mantovani, Eugenio Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué
correspondència amb anarquistes francesos i nord-americans i s'encarregà de
difondre material de propaganda, sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut,
Valònia). En 1935 va ser acusat d'haver atemptat al Pavelló Italià de l'Exposició
Internacional contra el ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a
Brussel·les. Sempre present a totes les iniciatives antifeixistes, en 1935
participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual
van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli,
Adelino Paini, Pietro Bianconi, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes
i trotskistes. Quan esclatà la Revolució espanyola la seva activitat es centrà
en la recaptació de fons econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris
anarquistes per a lluitar als fronts contra les tropes franquistes. En aquests
mesos, l'anarquista Enrico Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes
a Espanya i que, segons la policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un
robatori, va ser detingut sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti,
un cop econòmic contra el secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat
amb la lluita contra els feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario
Montavani, promogué l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro Espanya Roja) a
Brussel·les, que organitzà conferències, mítings, reunions, etc., on acudien
els militants més destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day,
etc.). En 1938 falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i
Aldo Rossi, havia retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En
1939 formà part del grup anarquista italià que es creà a Brussel·les i que
tingué la seva primera reunió el 4 de març amb la finalitat d'organitzar
l'emigració a Amèrica dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran
de l'ocupació nazi de Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a
Brussel·les per la policia alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser
lliurat a la policia de fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a
la presó de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver conegut i freqüentat
l'anarquista Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós d'haver
realitzat nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu període d'empresonament,
el 6 de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per
«activitats antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat a
l'illa de Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de
concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en lluita contra el
nazifeixisme. A començament de 1944 va ser detingut novament. Després de la II
Guerra Mundial participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947
retornà, amb Vittorio Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la reconstrucció
del grup anarquista italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a
Brussel·les (Bèlgica).
---
Fitxa
de la policia feixista d'Imola de Celso Bendanti
---
Detall
de l'anterior fotografia
---
Notícia
sobre Celso Bendanti apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 2 d'agost de 1969
---
Celso
Bendanti, amb sa compagna Madeleine Dhyne, a Bruxelles [Arxiu Històric
Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola]
---
---