---
Angiolino
Bartolommei (1894-1960)
El 24 de febrer de
1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei,
també citat com Angelo Bartolomei, i
conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino
Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de
terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble,
juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso
Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli,
i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà,
amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti),
en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del
Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis
Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato
Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino
Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus
Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai
Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la
Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a
acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de
Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una
medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la
60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta
de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida
dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la
guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació
anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida
als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio
d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren
els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va
ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana,
Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat,
ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de
setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina
explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu
padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per
incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença
d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer
directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud)
va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar
tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a
insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien
amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23
de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de
Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13
d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de
juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana,
Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys
abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat
d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per
Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults
contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà
de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta
localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica
d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi
qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company
i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la
botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21
de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per
«vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França
demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista
Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre
defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la
guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el
Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i
edità fullets, com ara Pourquoi
Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En
aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes,
bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats
polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.).
La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser
alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític»
i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30
d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena,
França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat
a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera.
Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la
seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de
Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger.
A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals
amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En
els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el
reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant
sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli.
Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).
---
Angiolino
Bartolommei
---
Notícia
sobre l'assassinat de Cesare Cavaradossi publicat en el diari parisenc L'Homme Libre del 20 de novembre de 1928
---
Notícia
sobre la investigació publicada en el diari L'Ouest-Éclair
del 20 de novembre de 1928
---
Notícia
de la detenció d'Angiolino Bartolommei publicada en el diari parisenc Le Peti Parisien del 22 de novembre de
1928
---
Notícia
sobre l'extradició de Bartolommei publicada en el diari algerià L'Écho d'Alger del 28 de febrer de 1930
---
Notícia
sobre la condemna a mort de Bartolommei publicada en el diari parisenc Le Matin de l'1 de maig de 1931
---
---