LA VEU SILENCIADA
Abans de l’aparició del monoteisme, abans de l’existència de les piràmides jeràrquiques, molt abans d’establir-se el patriarcat com a únic sistema de poder inqüestionable, les dones i els homes vivien lliurement com els ocells.
Però l’exèrcit de la por (la dels homes envers les dones) i les tenebres no trigà gaire a arribar. L’obscurantisme i la fal·làcia s’acabaren imposant, implacables, sobre el respecte i l’harmonia que havien regit el món durant segles.
L’imperi de l’opressió dominà amb mà de ferro sobre la capa de la Terra, subjugant i sotmetent així l’altra meitat de la raça humana.
Els nous dèspotes s’enginy aren déus i dogmes que legitimessin i justifiquessin dita opressió. I des d’aquell dia el món és un parany inhòspit i sinistre.
Ocell silenciat per la por, a tu també et prohibiren volar.
En el regne de les harpies les aus lliures són il·legals.
La llei del silenci t’embena els ulls, et ferma les mans, t’ofega la veu.
En les nits sense lluna encara es pot sentir la teva veu, un lament quasi imperceptible, que pugna per sorgir de les tenebres.
Les paraules es perden en el camí, emmudeixen abans de sortir, s’enquisten entre la gola i les entranyes.
És el crit de totes aquelles que lluiten o han lluitat per fer-se sentir i s’han trobat amb un infranquejable mur d’indiferència i incomprensió .
Són les veus de l’ahir, les de l’avui, les del demà. Són veus intemporals, universals, estan per sobre del temps i la distància, no es regeixen per cap codi històric ni per cap convenció social. Són veus àgils, profundes, despertes, infatigables. Joves i fràgils, velles i atàviques. Suaus com el vellut o aspres com la terra àrida.
Veus del desert, de les muntanyes, del pla, de les serralades.
Veus del camp, de terres llunyanes, dels pobles i de la ciutat desolada.
Veus que s’entremesclen i es fonen en un huracà de desitjos i sentiments contradictoris.
En aquestes nits se sent un lament, un udol desesperat.
És una veu, llunyana i profunda, des de les arrels fins a la terra, que lluita per emergir en crit de ràbia, en cant ancestral d’alliberament.
És la veu silenciada.
Aquesta és la història de na Maria i és també la història de desenes, de centenars, de milers de dones.
Sona el despertador. Les vuit del matí.
La Maria s’aixeca del llit un dia més com de costum, des de fa més de trenta anys.
És un dia entre deu, entre cent, entre mil dies, tots iguals els uns als altres, sense cap altra diferència que el pes del silenci sobre les espatlles.
La Maria es vesteix, esmorza, endreça la casa, fa els llits i surt amb pressa cap al mercat com cada dijous.
Encara li queda posar la rentadora, estendre la roba, escombrar, fregar, treure la pols, fer les persianes, el dinar…
En el mirall de l’ascensor es mira a corre-cuita sense gaire interès i quelcom des de fa molt temps la sorprèn .
No reconeix la dona que des de l’altre costat del mirall l’observa perplexa, amb incredulitat.
Una desconeguda de mirada absent i rostre cansat la mira inexpressiva sota les múltiples capes de maquillatge.
Els ulls de la desconeguda es claven dins els seus ulls, ben endins, com un ganivet molt esmolat.
No es reconeix. La soledat l’envaeix per dins com una boira espessa i llefiscosa i a poc a poc es va convertint en un sentiment de ràbia continguda. Una ràbia continguda que arrossega des de fa setmanes, mesos, anys…
Ja és a baix. La Maria creua el carrer i travessa la plaça dels geranis.
Li evoca tants records aquella plaça… De petita sortia a passejar amb sa mare i es quedaven llargues estones a la plaça donant de menjar als coloms i gronxant-se amunt, amunt, fins a tocar el cel…
«És estrany, ara veig aquells dies tan llunyans com si d’una pel·lícula es tractés. Com si no fos jo aquella nena de trenes que somiava fer la volta al món en un vaixell pirata. Com si no fossin meus aquells records…»
L’atmosfera està carregada i la xafogor es fa insuportable. La Maria fa una alenada ben forta, però l’oxigen que li arriba als pulmons la deixa encara més buida.
L’aire és dens, irrespirable.
S’asseu en un banc de pedra i es queda immòbil amb la mirada perduda, fixa en algun punt inexistent.
Un tel de fum i pol·lució enterboleix la ciutat. Els geranis estan mustis i han perdut el color. Sembla que ningú els rega, que ningú en té cura ja.
Fa un dia gris, fosc. Però no tan gris ni tan fosc com el fons del pou del seu dolor...
«- Perdoni senyora, que té hora?» Li demana de sobte una jove.
«-Sí, és clar. Les dotze.» Les dotze! La Maria s’aixeca del banc a corre-cuita i abandona els seus pensaments. Fa tard.
Encara li queda una interminable jornada d’obligacions domèstiques no remunerades.
Mira de reüll els geranis i de sobte un instint de supervivència i lucidesa la fa desitjar durant un instant evadir-se, fugir, oblidar aquest malson…
Començar de nou, extingir el passat, endinsar-se en un present lliurement escollit i navegar cap a un futur desconegut carregat de sorpreses i d’interrogants. Un llarg camí per recórrer, un llibre amb les pàgines en blanc on només ella és l’autora de la seva obra, la protagonista de la seva vida.
Però la por la venç. La por és més forta que tot.
La por que sent es troba molt endins, arrelada fins al fons.
És un sentiment opressiu, asfixiant, grotesc, que no acaba mai, que la paralitza, la posseeix, li glaça la sang.
S’apodera del seu ésser i s’estén per tot el cos fins a reduir-la a una prolongació del seu propi turment. A una ombra de si mateixa.
Ja no sap quan el somni esdevingué en malson ni recorda qui era ella abans de la por…
Fa tants anys que la du a dins que tot el seu passat ha quedat diluït rere un núvol d’imatges indefinides.
Cada cop que tornava a creure en l’absurda possibilitat d’una reconciliació obtenia per resposta la indiferència o el puny.
Per no embogir va acabar acceptant la violència com un fet rutinari, una realitat quotidiana.
Va acabar acceptant tota classe d’humiliacions en públic i en privat amb una resignació aparentment absoluta, justificant-lo sempre amb mil pretextos que en el fons ni ella es creia.
Recorda aquell maleït dia com si fos ahir .
Ell s’emborratxà i després de menysprear-la davant tothom, a casa li destrossà el cos i la dignitat.
Aquell dia es trencà tot, fins a l’últim bri del seu orgull. Aquell dia ella morí. Morí per dins. I amb la seva mort enterrà l’última llavor de l’esperança.
Ara un nus d’impotència la lliga al seu present. Un present esclau fruit d’un passat imposat. Una existència mutilada.
Una vida que ella no va triar, que ni tan sols és la seva, que li fou arrabassada als disset anys quan es quedà prenyada i família i convencions l’obligaren a casar-se. Quan hagué de pujar quatre fills amb tot el pes de la família i d’un torturador adjudicat com a marit.
Dona desconeguda de tu mateixa, qui ets? En què t’han convertit?
La Maria agafa l’ascensor i a l’altra banda del mirall la dona desconeguda l’observa des de molt lluny, a través del seu reflex.
Els somnis adolescents van quedar fossilitzats en el temps, englotits dins un sac de mentides i silencis.
Ja no aconsegueix recordar on es quedà la noia desperta i inquieta que un dia fou.
Se sent sola, esgotada, vençuda, atrapada...
Com l’ocell moribund que ha viscut entre reixes i desitja morir en llibertat.
Un riu de llàgrimes se li escapa dels seus ulls sense somnis com s’escapa la vida pels laberints del dolor. L’ascensor ja és a dalt.
La Maria s’eixuga les llàgrimes negres de rímel i d’impotència i es mossega el puny. «Tant de bo no hagi arribat...»
De la gola li brota un sospir profund i silenciós, una espina clavada que la ofega lentament i la deixa sense alè .
Se sent una estranya de si mateixa.
Maria observa el seu reflex des de l’altre costat del mirall en un últim intent d’amagar rere el maquillatge el que no pot amagar a dins seu. Ja és a casa, a la presó.
Entra mecànicament dins la llar. A fora
han quedat tots els records i enyorances.
Una ràfega d’aire
gelat s’ha infiltrat dins la casa. A fora comença a ploure.
A dins seu fa segles que no surt el sol.
Maria guaita per la finestra i albira la plaça dels geranis. «Que petita i insignificant es veu la vida des d’aquí dalt»...
A baix, en una engronsadora desgavellada, una nena amb trenes es gronxa i riu sota la pluja, tot mirant el cel…
Les orenetes de l’església de Sant Pere s’afanyen neguitoses amb els últims preparatius per a emprendre el vol cap a terres més càlides. L’hivern s’acosta.
De sobte Maria sent un soroll, unes passes potser. «No si us plau, que no sigui ell… No he tingut temps de fer res per menjar...»
La clau dins el pany. El grinyol de la porta es fa inconfusible.
A continuació una portada. Ja és aquí.
Maria comença a tremolar com una fulla de tardor. Les dents li repiquen unes contra les altres, el cor li surt per la boca, els ulls s’emboiren, el cap li dóna cent mil voltes, una suor freda li recorre tot el cos, des dels peus fins al clatell.
La por. El pànic la paralitza... Fugir, fugir, fugir...
Desaparèixer per sempre més. Trencar el malson. Despertar lluny, molt lluny de les tenebres, en algun màgic indret on no calgui tenir por de viure, amagar-se de res, fugir de ningú...
A fora, una oreneta perduda vola sense saber cap a on fins que desapareix en la llunyania... «Espera’m, que vinc amb tu...»
Llavors la por s’esvaeix, a la fi...
La porta de la cambra s’obre bruscament i ell irromp a dins amb una portada. Però ja és massa tard per a una altra escena de terror. La Maria ja no hi és.
Ha marxat volant amb els ocells...
A baix, una rotllana de gent comença a envoltar el seu cos sense vida.
Tot està quiet, ha deixat de ploure.
Filla de la por, la teva veu es perd en el silenci...
Assassins de somnis.
Maltractadors de vides.
Cròniques de massa morts anunciades.
