PROPERA REVOLUCIÓ: OCTUBRE DE 2017
La propera gran revolució, Oaxaca
n’és un episodi preliminar important, serà, aproximadament, any més amunt o
avall, l’octubre de 2017. De moment, per força els pengen, se segueix definint
i conformant, morint a les barricades també, un «subjecte històric de canvi»
que estudia la «correlació de forces» enfrontant-se a Estats, com ara el
mexicà, visiblement atr ofiats. Puritita
esclerosi, la malaltia que produeix institucionalitzar la revolució; de Villa i
Zapata a Fox, Calderón i el governador d’Oaxaca.
Les prediccions són, pocs anys
abans de morir en un aeroport de Bangkok, de l’irònic Manuel Vázquez Moltalbán,
Don Vázquez Moltalbán per al sotscomandant de l’EZLN, amb qui va compartir
converses encaputxades i aliments embotits a la selva Lacandona mateixa,
Xiapes, sota a l’esquerra, muntanyes blaves, sud-est mexicà, ben apropet
d’Oaxaca. D’aquestes entrevistes en sortiria un llibre inoblidable: Marcos,
el señor de los espejos.
Les revolucions, enterrades
definitivament centenars de vegades, tornen sempre. És un procés històric
comprensible, lògic i normal per a qualsevol que no estigui abduït per
Georgetown, la FOX, l’imperi Murdoch o les seves variants carpetovetòniques,
aquestes que «arrastran la capa de Lavapiés», com deia Azaña d’un ministrable
patriota remadriles, o que insisteixen en la reconquesta, els moros, Don
Pelayo i Foxá, que ja és insistir.
La Revolució soviètica (1917),
necessària contra el tsarisme feudal contingent i unes condicions socials
explosives, va sortir força malament; en poques setmanes va trair els seus
fills, va renunciar als seus principis, va falsificar la realitat, va creure la
seva pròpia propaganda i es va autodestruir. La Revolució llibertària de 1936
va ser ofegada en sang per, entre altres estrelles convidades, Hitler,
Mussolini, Franco, Stalin, Churchill, Blum, Salazar i Roosevelt. Allò que
Enzensberger va anomenar, amb un cert to melancòlic, «el curt estiu de
l’anarquia», va ser un catalitzador per a totes les revoluciones possibles. La
pròxima sortirà millor. Des d’Espàrtac, per exemple, fins avui, es va
millorant. I si no es millora almenys s’intenta.
Montalbán
no va fer les seves
previsions sense un sòlid raonament que les sostingués i
va repetir moltes
vegades un argument, gairebé una cançoneta, constant en
el seu discurs: «Les
classes dominants formen elits de poder en la Universitat, i
aconsegueixen una
generació de “gestors”, “líders”,
“gurus” o “guardians del temple”, cada cinc
anys. La classe obrera triga un segle a formar una generació
disposada a plantar
cara.» Aquest segle s’acomplirà cap a l’any
2017.
Montalbán, geni lúcid, marxista
sòlid, possibilista cínic, pessimista històric, comentava la necessitat,
superats els insuportables anys d’infal·libilitat teòrica del comunisme, de
l’oportunitat d’això que ell definia com «un procés de descomposició
anarquista». En aquestes estem. Oaxaca n’és una prova.
Mestres en vaga, barricades,
repressió, adolescents assassinats, periodistes morts de bala que filmen sa
mort, helicòpters policíacs, símbols de la sobreestimulació, punxant
manifestants pacífics com atacaven els ocells de Hitchcok els infants de
l’escola. Polítics que imposen la seva supèrbia i s’estimen més veure cremar un
Estat a deixar un càrrec.
Un soldat de l’exèrcit espanyol
republicà, després de deixar rere seu un riu important en la retirada durant la
Guerra Civil, no va poder reprimir un pensament en veu alta: «Estic fins els
collons de viure moments històrics...»
És possible que els «moments
històrics» es converteixin en una condemna. També és possible que no. En Oaxaca
es barallen sobre el sòl de l’Estat més pobre i amb més indígenes d’Amèrica del
Nord. A les barricades gent molt brava que no creu que la història s’hagi
acabat. Davant per davant, els uniformes, l’Estat.
Els portaveus de les diferents
capelletes del poder cantinflegen des dels seus micròfons i les seves
columnes. S’escamoteja en els informatius allò que és evident dins del
possible. La gran revolució s’acosta. A Mèxic es fan passes.
