germansmartorell

Aquell dia, com de costum, Catalina Cirer va fer el cafè amb llet matinal amb «un chute de Jiménez Losantos». Al seu costat, son marit retallava les notícies dels diaris que poguessin ser del seu interès, ja que ella mai no llegeix la premsa. Pocs dies abans, el senyor de Cirer li havia seleccionat la portada d’El Mundo que pretenia vincular ETA amb l’11-M gràcies a un líquid mataescarabats. «Ja tenim sa prova», havia exclamat entusiasmat.

Amb les paraules del seu estimat Federico ressonant encara a les seves oïdes, na Catalineta es va dirigir cap a Cort plena d’energia. Ja al seu despatx, qualque subordinat amb aspiracions d’enfilar-se en l’escalafó va trucar a la porta i li va amollar: «Ha de veure això...» Es tractava d’un vídeo sobre els incidents esdevinguts dos anys abans a les portes del monestir de La Real. S’hi veia la batlesa intentant accedir al monestir mentre era increpada per un nombrós grup de ciutadans. «I bé? Això ja ho conec, jo també hi era.» Aleshores li van ser mostrades dues persones entre els manifestants. Eren els germans Martorell. Na Catalineta els coneixia bé, eren dos dels Tamborers de la Sala, que tantes vegades l’havien acompanyat en començar processons i altres actes protocol·laris de l’Ajuntament. No va necessitar veure res més, va ordenar-ne l’expulsió immediata. «Però que els passa a aquests, com poden ser tan beneits! Mossegar la mà que els dóna de menjar!» Na Catalineta no podia entendre que dos dels seus plebeus poguessin qüestionar-la i va aplicar a l’acte la tradició caciquista que impera des de temps immemorials per aquestes terres i que tan bé havia après del seu mentor i mestre l’Amo en Biel Cañellas.

Però ara Cañellas callava «per no perjudicar-la» havia dit, en relació a l’hospital previst a son Espases. I sorgien plataformes aquí i allà discutint el seu projecte de ciutat. Va sortir al balcó de Cort a contemplar l’obra. O millor dit, les seves obres. La ciutat aixecada s’escampava davant els seus ulls. Forats i més forats amb enfeinats immigrants al seu interior. Reformes i reformes de reformes amb les seves consegüents i sucoses comissions; embussos reclamant més carreteres; pàrquings reclamant més pàrquings; ponts històrics derruïts i solars públics on «floriran» estadis de futbol, camps de golf i noves esglésies on anar els diumenges amb la seva comitiva i el «legionari» De Santos. Era com un somni fet realitat. No podia entendre tanta ingratitud ciutadana.

Passaren uns dies, na Catalineta s’havia encarregat de donar instruccions d’emmudir la premsa i que aquesta minimitzés la possible resposta dels tamborers expulsats. I així una coneguda periodista local va veure com una entrevista seva als germans represaliats era censurada en el seu diari. Semblava tenir-ho tot fermat.

Fins que va arribar el dia del seu sant. Na Catalineta rebia joiosa els regals i felicitacions dels seus empleats quan un llunyà so de tambors es va anar fent cada cop més perceptible. Cents de persones acompanyaven els defenestrats Martorell picant tota casta d’objectes esvalotadors. Ella no li va donar importància: «Els quatre rojos de sempre.» No va saber adonar-se que el que aquells tambors presagiaven era el seu final polític.

Temps després, son marit retallava compungit una notícia: «Catalina Cirer abandona el càrrec obligada per la ciutadania.»