Des de fa més de tres mesos, els fantasmes de Louise Michel i Élisée Reclus, passegen de nit pels deserts carrers d’una vella ciutat del sud de Mèxic; l’obscuritat tant sols és il·luminada per la llum tènue de les bombetes o pel foc de les fogueres que en cents de barricades escalfen les nits d’Oaxaca.

Les dades més conservadores indiquen que la població de la ciutat d’Oaxaca ha aixecat almenys unes cinc-centes barricades; altres més exaltats parlen de més de mil cinc-centes aixecades en només una nit.

La Comuna d’Oaxaca va néixer arran que el governador Ulises Ruiz, un subjecte dèspota pertanyent al PRI més violent, va ordenar el passat 14 de juny un agressiu desallotjament en contra d’una asseguda pacífica que realitzaven professors en vaga. L’operatiu policíac va actuar al centre històric, no només va copejar els sindicalistes, ja que, quan la policia es va veure encerclada, el governador va ordenar utilitzar un helicòpter civil per tirar des de l’aire bombes de gas lacrimògen. La intoxicació va afectar empleats d’hotels i de comerços, així com veïns i cents de turistes que van haver de ser desallotjats del camp de batalla. Els sindicalistes van recuperar el centre i amb aquesta acció van despertar la consciència de la població.

Gairebé immediatament, 360 organitzacions socials de tota mena, des d’indígenes, fins a dones, passant per ecologistes, petits comerciants i universitaris, van crear una Assemblea Popular, una espècie de Parlament ciutadà, més conegut com APPO (Assemblea Popular dels Pobles d’Oaxaca).

Aquesta assemblea ha realitzat cinc megamarxes, mobilitzacions que han reunit cents de milers de manifestants; han pres més de trenta batlies i bloquejat carreteres, a més de tancar oficines públiques i jutjats. El Govern va deixar d’existir i només va quedar visible en forma de grups nocturns de cents de policies de civil i de pistolers que sortien al carrer per disparar armes de foc contra la població. Davant aquests grups, les barricades d’Oaxaca han demostrat la seva enorme eficàcia.

Les dones, en aquesta lluita, com en totes les altres, han jugat un paper extraordinari. Una tarda, milers es manifestaren per la ciutat, tot batent casseroles, fins arribar a la cadena de televisió oficial per demanar que es deixés entrar una comissió per donar a conèixer les seves preocupacions; indignades, quan el personal de vigilància els barrar el pas, van prendre l’emissora de televisió i van emetre uns quants dies, fins que un escamot de la policia va inutilitzar les antenes a trets. Això va generar una nova acció de la població, que immediatament va ocupar 13 emissores de ràdio, on es va donar veu per primera vegada a cents de dones i d’homes anònims.

La repressió ha estat vasta; diversos dirigents de l’APPO han estat detinguts, maltractats i romanen empresonats, un d’ells en un penal federal d’alta seguretat; dos manifestants han estat assassinats; desenes de persones han estat apallissades o amenaçades. Davant tot això s’ha respost amb extremada cautela; no obstant això els mitjans de comunicació de masses tracten costi el que costi d’amagar la impressionant revolta ciutadana i només destaquen els possibles nexes amb la guerrilla i amb el vandalisme que ha significat tancar l’accés als bancs, als grans centres comercials o a l’aeroport.

Però què explica aquesta revolta? Oaxaca és, juntament amb els Estats de Xiapes i Guerrero, un Estat extremadament pobre, habitat per una gran quantitat de comunitats indígenes. Oaxaca ha estat un reducte controlat pels cacics del PRI, que s’han enriquit, aliats a grans empresaris i a companyies transnacionals, com ara Iberdrola. Els governants d’Oaxaca s’han caracteritzat per la seva impunitat, corrupció i estil violent de governar.

I el poble va dir el 14 de juny fins aquí, ja n’hi ha prou.

I, després de tres mesos d’una intensíssima mobilització, què segueix? La classe política nacional i els empresaris urgeixen el Govern federal a una solució repressiva expedita, a crits Ulises Ruiz reclama l’enviament de la Policia Federal Preventiva, el desallotjament de les ocupacions i de les barricades i l’empresonament de més opositors.

Per altra banda, les negociacions estan virtualment trencades, ja que el Govern federal i els partits PRI i el dretà PAN en el Senat es neguen a eliminar poders, és a dir, a destituir el governador d’Oaxaca.

Per tot això, la conclusió més possible és la d’una sortida repressiva, com l’esdevinguda fa 30 anys, quan el poble d’Oaxaca va aconseguir destituir el sàtrapa Zárate Aquino; però la ciutat va ser ocupada per l’exèrcit i es va nomenar un governador militar, els opositors van ser empresonats, assassinats o exiliats i només una part del poble va poder respondre amb les armes.

L’APPO coneix aquesta història i per això ha evitat la violència; no obstant això, sabem bé que en l’estil i en la ment desesperada d’Ulises Ruiz cap el fet de provocar la violència, infiltrant policies de civil i pistolers, per esperonar desordres i enfrontaments i amb això justificar la repressió i l’entrada de la Policia Federal Preventiva. El pla d’Ulises Ruiz es quedar-se en el poder, sustentat per les forces policiacomilitars.

Avui, de bon dematí, milers d’habitants d’Oaxaca caminen per una estreta carretera amb direcció a la ciutat de Mèxic, des de fa una setmana han avançat ja uns 260 quilòmetres; aquest pot ser l’últim intent per evitar la repressió y per despertar la consciència dels mexicans; un clam que comença a tenir ressò, per tal com a altres Estats ja han començat a formar-se Assemblees Populars.

Davant aquest escenari, la immensa revolta ciutadana, reclama urgentment de la ciutadania del món la solidaritat activa. Des d’Oaxaca els fem aquesta crida, encara som a temps d’aturar un bany de sang; encara som a temps de donar una sortida democràtica a aquest greu conflicte. Mentrestant, en aquesta nit, els fantasmes dels comuners de París seguiran acompanyant els homes i les dones rebels d’Oaxaca i fins i tot es prendran un bon mescal miner, per al fred.

Salut!

Des de la insurrecta Oaxaca.

Carlos Beas Torres, membre d'UCIZONI