---

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Cuestión Social"

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles Keller

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Registre militar de Benoît Chevenet

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires "El Perseguido" del 16 de juliol de 1893

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" del 30 d'agost de 1907

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora, A Batalha, Germinal, A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diari O Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 de desembre de 1953

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 13 de febrer de 1938

Caricatura de Jaume R. Magrinyà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de febrer de 1938

- Jaume Rosquillas Magrinyà: El 30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà --signava Jaume R. Magriñà i va fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime Rosma, etc.). Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920 participà en el I Congrés Provincial de Tarragona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix any marxà a França fugint del servei militar.  En 1923 formava part del grup anarquista «Fecundidad» del barri barceloní de Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el propagandista anarquista Hermós Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el març de 1925 signà, des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper hegemònic de les idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou un dels patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la redacció del periòdic anarquista El Productor, dirigit per Manuel Buenacasa. Després s'exilià a França i durant aquest mateix 1926 assistí, en representació dels grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella pe la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França. També assistí al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A França treballà de paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney Solterra, el periòdic El Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el seu grup «Verbo», va col·laborar en Prismas (1927-1928), òrgan oficiós dels grups anarquistes a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta publicació, el juliol de 1927, saludà entusiàsticament la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al congrés fundacional de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929, establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad! i Acción Social Obrera, participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel Pestaña, Juan López, etc.) sobre la reorganització i la conveniència o no d'organitzar-se en tendències llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot i defensar alhora el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI advocava. El juny de 1930, s'incorporà en representació del Sindicat de la Construcció al Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat vicepresident. L'agost de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut amb Joan Peiró i Eusebi Carbó--, en representació del Comitè Regional català cenetista, en les relacions amb el comitè format després de la signatura, el març d'aquell any, del «Manifest d'Intel·ligència Republicana». L'octubre de 1930 representà la CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de crear. Poc després, formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat, que reclamà la llibertat dels detinguts, entre ells el dirigent independentista català Francesc Macià. El desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, donà suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent de prendre l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut amb altres companys i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera de 1931. El juny de 1931, en representació del Sindicat de la Construcció de Mataró, participà en el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on prengué una actitud conciliadora vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria, defensat pels dirigents cenetistes més moderats, però es manifestà contrari a una hipotètica entesa amb les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer mítings a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada, El Pont de Vilomara i Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la CNT d'agost de 1932, participà en la reorganització anarquista d'aquesta sindicat i presidí els sectors mercantils cenetistes fins al març de 1933 que presentà el Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el mallorquí Bernat Pou Riera, Un año de conspiración (antes de la República). El 22 de setembre de 1933 intervingué en el gran míting a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada, José Corbella i altres. Aquest any també va fer un míting a Igualada. L'estiu de 1934 participà en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a l'Aliança Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting Pro Hospital Proletari de Barcelona, amb Félix Martí Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto Carsí. En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'estiu d'aquell any, anà a Ginebra, a instància de Joan García Oliver i designat pel Comitè de Milícies Antifeixistes, per discutir amb el Comitè d'Acció Marroquina uns plans de col·laboració revolucionària que dificultés les accions de les tropes franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou nomenat membre del Departament de Propaganda del Comitè de Milícies Antifeixistes. L'octubre de 1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en el Consell Municipal de Barcelona. Després de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, fou nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de l'Est, depenent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests primers mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos mítings i gires propagandístiques (Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers, Rubí, Arenys de Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella, Lleó, etc.). Després dels «Fets de Maig» de 1937, s'incorporà a l'Exèrcit Popular republicà com a comissari polític de brigada. Amb el triomf feixista passà a França. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic on s'establí i encapçalà la Subdelegació de la CNT al país asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la construcció, explotant, segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961 morí sa companya, Adelaida Bou Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es mostrà favorable a l'estratègia cincpuntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977 participà en la revista Sindicalismo, que fou una de les plataformes de la reorganització de la CNT després de la mort del dictador Franco. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Acción Social Obrera, Albada, Boletín Interno, Comunidad Ibérica, ¡Despertad!, Espoir, Nervio, El Porvenir del Obrero, El Productor, Rebelde, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. Jaume R. Magrinyà va morir el novembre de 1975 a Mèxic.

Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975)

***

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 de març de 1988

Necrologia d'Adelina Nebot Presols apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1988

- Adelina Nebot Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà  (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona.

***

Ricard Baldó García

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).

***

Pere Pey Sardà

Pere Pey Sardà

- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palau reorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pere Pey Sardà (1911-1974)

***

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]

- Juan Puentes Tudurí: El 30 d'abril de 1916 --algunes fonts citen erròniament 1917-- neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Puentes Tudurí. Sos pares es deien José Puentes i Mercedes Tudurí. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i Llibertat» i participà en els combats de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i participà en diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat responsable de la IV Centúria «Proletarios». Després de la militarització, va ser nomenat capità de la IV Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República (antiga «Columna Ortiz») i participà en la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a l'estació de València i empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per la policia. Després de la mort de Franco, participà activament en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Tinta Negra i també en Solidaridad Obrera. Juan Puentes Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona (Catalunya) i, segons expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat al cementiri de Collserola amb la bandera confederal.

Juan Puentes Tudurí (1916-1985)

***

Pedro Moñino Zaragoza

Pedro Moñino Zaragoza

- Pedro Moñino Zaragoza: El 30 d'abril de 1917 neix a Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. D'infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l'evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Son fill, Polo Moñino, també fou militant llibertari.

Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)

***

Antonio Artero

Antonio Artero

- Antonio Artero: El 30 d'abril de 1936 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família anarquista, l'assagista i cineasta llibertari Antonio Artero Coduras. Vingué al món a la presó de la capital aragonesa, on sa mare, una repartidora de pa que acabava d'enviduar, estava tancada. Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris Ártica de farinetes, al Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de la capital aragonesa, col·laborant en la revista Ansí, participant en el Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès Baviera i Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i del poeta Miguel Labordeta. Més tard es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escola Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes (Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín, Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la carrera en tres anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per anar al Festival de Canes, on va fer unes declaracions contra el règim franquista. Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat de Revàlida que havia presentat era fals; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó menor --que no purgà-- i fou expulsat de la universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el millor expedient acadèmic. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE), en 1967 va ser expulsat expeditivament arran d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i altres, el «Manifest de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca. Va ser un dels animadors de les Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert, molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i constructivista. Després milità en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (França), on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la Cinemateca. El juliol de 1977 participà en els debats de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona --on projectà el llarg metratge Yo creo que...-- i fou nomenat delegat del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la guerra. En 1979 va ser membre de la Comissió Organitzadora del V Congrés de la CNT. En 1995 participà en les Jornades Culturals del VIII Congrés de la CNT a Granada i l'any següent va fer conferències a Santiago. Durant els últims anys de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la CNT madrilenya i participà activament en les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. És autor de llarg metratges, com ara --El tesoro del capitán Tornado (1967, fortament censurat), Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio), Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)--, de pel·lícules per a la televisió --El hombre del aire (1985), Tres octubres (1985, sobre l'aixecament asturià de 1934), Vivir en el bosque (1985) i Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)-- i de curt metratges (alguns documentals) --Contrapunto (1956), La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana), Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística), Adolescentes (1963), Forzada (1964), Manzaneda (1964), El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese), Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne), Del tres al once (1968), Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969), Pediatria hospitalaria (1972), Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974),  Olavide (1976), Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès), Caballos en Jerez (1984), Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985). A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista (Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de dirección (N. Werba, etc.), script (Carlos Saura, etc.), etc. Trobem articles seus en Adarga, CNT, Tinta Negra, La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail Bakunin. En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación. Antonio Artero va morir el 20 de novembre de 2004 a Madrid (Espanya) d'un emfisema pulmonar i fou enterrat l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena. El 13 de gener de 2005 la Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid. En 2006 es publicà Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar. El 4 de febrer de 2010 la CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la Filmoteca d'Extremadura, on es projectà Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977; la CNT de Càceres també té previst inaugurar la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per sa companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i sa filla, Mariana Artero.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat d'Amilcare Cipriani basat en una fotografia de Nadar

Retrat d'Amilcare Cipriani basat en una fotografia de Nadar

- Amilcare Cipriani: El 30 d'abril de 1918 mor a París (França) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Havia nascut el 18 d'octubre de 1843 a Anzio (Laci, Itàlia). Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

Giovanni Bassoli

Giovanni Bassoli

- Giovanni Bassoli: El 30 d'abril de 1923 mor a Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli, conegut com Giuvanin. Havia nascut el 3 de setembre de 1893 a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es traslladà a Cividale (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a anarquista per les autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser denunciat a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a causa d'un article «violent i atiador de la revolta» aparegut en el setmanari de la Cambra del Treball Sindicalista La Bandiera Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia, Itàlia) el definia com a un dels principals membres del Comitè Central de la Unió Sindical Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va fer una subscripció a favor del diari anarquista Umanità Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per Negrelli, home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) a conseqüència de les greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa família emigrà a Màntua (Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946 s'inaugurà una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.

Giovanni Bassoli (1893-1923)

***

Pedro Luis de Gálvez

Pedro Luis de Gálvez

- Pedro Luis de Gálvez: El 30 d'abril de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Luis de Gálvez López, que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Havia nascut el 10 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i Carmen López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquesta època era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó –l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diari El Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de «desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per «conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio, La Esfera, Grecia, La Hoja de Parra, Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros, Pero Grullo, Renovación, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de Don Íñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922), ¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova i Álvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura.

Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

***

Vezio Del Nudo

Vezio Del Nudo

- Vezio Del Nudo: El 30 d'abril de 1966 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vezio Del Nudo. Havia nascut el 27 de maig de 1896 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo Boschi, militant llibertari que patí assignació de residència durant el Govern de Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16 participà en manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals de 1917 desertà, però va ser detingut el maig de 1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va ser alliberat arran de l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va ser detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van enfrontar els «Arditi del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de porter i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any següent participà en Festa del Treball a la Casa Provençal, en l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola (Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a «provocador i prepotent». En 1927 assistí a la conferència «Il mio comunismo», de Giulio Bacconi, i prengué part en la festa llibertària «Pro fills dels empresonats» i en la protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març de 1928 assistí, a la sala del Centre Català de Marsella, a la representació de la comèdia Le tréteau electoral, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro Víctimes Polítiques», el juliol de 1928 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut tres bombes de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la distribució a Marsella de postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru. En 1932 es va mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935 formà part del grup llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo Musetti, etc.) i a començaments de 1937 es mostrà partidari de la retirada dels milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va ser detingut i portat al camp de concentració de Saint-Hippolyte-du-Fort (Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc, Occitània), on el 20 de setembre de 1941 demanà la repatriació a causa de les condicions de vida intolerables que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana. Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio Bacconi sempre havia estat superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès de la Belle de Mai, no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No cregut per les autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de setembre de 1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació. De bell nou a Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de l'amnistia decretada per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del feixisme. Vezio Del Nudo va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia).

Vezio Del Nudo (1896-1966)

***

Sante Pollastri

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- mor a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Havia nascut el 14 d'agost de 1899 a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Lorenzo Íñigo Granizo

Lorenzo Íñigo Granizo

- Lorenzo Íñigo Granizo: El 30 d'abril de 1991 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Havia nascut el 10 d'agost de 1911 a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya). Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó  d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social.

***

Necrològica de Francisco Morales apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 de maig de 1991

Necrològica de Francisco Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1991

- Francisco Morales: El 30 d'abril de 1991 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Morales. Havia nascut el 8 de novembre de 1903 a Ulea (Múrcia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació, va ser enviat pels alemanys a treballar per a l'empresa Ford, d'antuvi, a Normandia i, després, a diverses obres del «Mur de l'Atlàntic». Després de la II Guerra Mundial aconseguí portar sa companya i sos fills de la Península i s'instal·là a Mauguòu (Llenguadoc, Occitània). Fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller. Francisco Morales va morir el 30 d'abril de 1991 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Mauguòu.

---

[29/04]

Anarcoefemèrides

[01/05]

Escriu-nos


Actualització: 06-12-18