|
---
Anarcoefemèrides
del 28 de juny Esdeveniments
Adhesiu de l'AIA (1906) - Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.
Naixements
Marie Huot fotografiada per Félix Nadar - Marie Huot: El 28
de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la
poetessa, escriptora,
periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos
pares es deien Honoré Ménétrier,
dependent, i Marie Constance Romany, d'origen
espanyol. En 1869 es
casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari
de l'educació pública demès
del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i
editor de la revista
esquerrana parisenca L'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872
tingué un infant, Henry Huot.
Escriptora de poemes simbolistes «decadents»,
mantingué una estreta amistat amb
el pintor místic sufí anarquista John Gustaf
Agelii (Ivan Aguéli), a
qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le
missel de Notre-Dame des Solitudes
(1908). Secretària general de la revolucionària
Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la Societat Protectora
d'Animals, entre 1886 i 1890,
engegà una campanya propagandística contra la
tauromàquia i les curses de
braus, aleshores molt de moda a París, i contra
l'experimentació científica amb
animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una
ombrel·la el científic
Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que
havia trobat l'elixir de
l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la
vivisecció
d'un simi al Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i
en L'Encyclopédie
Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors,
fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma
adversària de la
vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no
només perquè implicava
experimentació amb animals, sinó també
perquè s'experimentava amb humans. El 10
d'octubre de 1886 interrompí una conferència del
doctor Chautemps, presidida
per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic
d'aquest doctor a la
Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de
1891 va ser detinguda davant la
Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra
la vivisecció i pocs
dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el
Cafè de la Paix. En
1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904.
El 4 de juny de 1900 ajudà
Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos
matadors de toros portat a terme a
Deuil-la-Barre (Illa de França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de
braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la
promotora dels primers
refugis d'animals que es crearen a França. Precursora
del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà
per primera vegada la consigna d'«abstenció
genèsica» («Vaga dels
Ventres») en
una conferència pública a la Salle de la
Société de Géographie de
París,
conferència que va ser publicada per Génération
Consciente sota el títol
de Le mal de vivre
aquell
mateix any i reeditada en diferents ocasions;
seguidament, participà activament, amb Sébastien
Faure, Nelly Roussel,
i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente
(1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La
Rénovation Esthètique, Le
Tintamarre,
Union Internationale des Femmes,
etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el
número d'agost-octubre de la
revista L'Antivivisection. Entre
les
seves obres destaquen Les courses de taureaux
à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11
juin 1890 à la salle des
Capucines (1890), La grande
découverte de M. Brown-Séquard.
Conférence faite le 13 avril 1890 au
théâtre du
Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse
(1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro
forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morir el 13
d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent
«antiespecista». En 2023 Sylvain Wagnon
publicà la biografia Marie
Huot. Libertaire, néomalthusienne, antiespéciste,
théosophe.... ***
Foto
policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894) - Fernand Biais: El
28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira,
França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais.
Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Establert
a París (França), es
guanyava la vida fent de torner
de fusta. Vivia al número 34 del carrer de Citeaux de
París, domicili que va
ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada
policíaca
orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren
periòdics
anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament
escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a
anarquista. A
començament de segle va ser inscrit com a
«nòmada» en el registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Alfred Barreyre (2 de juliol de 1894)
- Alfred Barreyre:
El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el
30 de juny– de 1864 neix a Braçac
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred
Barrayre, conegut com Cent-Garde.
Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe
Vidal, llevadora. Establert a París (França),
treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de
1893 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per
«ultratges als agents».
També treballà de mosso de cafè a
Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893
feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i
l'any següent estava
desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Henri
Guérin, gerent de La Revue
Libertaire, llogà una habitació
al número 24 del carrer dels Grands Agustins de
París, lloc que abandonaren el
mateix dia de la detenció de l'anarquista
François Mugnier. El setembre de
1893, amb son germà Gustave Barreyre i François
Mugnier, vivia al domicili de
l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat
d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25
d'abril de
1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia signà
una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a
les
quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el
seu domicili, una
habitació al quart pis, escorcoll que resultà
infructuós; detingut, va ser
portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la
presó
parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la
seva causa per
«associació criminal», dos dies
després va ser alliberat. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 21 d'octubre de 1910 - Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Retrat
de Joan Ferrer aparegut en el Boletín
CNT-FAI del 17 de juliol de 1937 - Joan Ferrer Farriol:
El 28 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 21 de juny– de 1896 neix
a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista
i
anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el
certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien
Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es
repartia entre
anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer,
morí en
un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a
treballà en el sector tèxtil.
Poc després es va fer assaonador i, encara infant,
entrà a formar part del grup
«Joves Lliures» i fou alumne del
prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participà activament en els grups que
combatien els esquirols en les
vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones
a Igualada i en 1915 féu la
vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de
metal·lúrgics i paletes de
Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó
Model de Barcelona.
La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el
van obligar a fugir
i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.),
vivint com podia i
treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat
secretari del
Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i
aquest mateix any formà part,
en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de
Barcelona. Entre
el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova
Castelltort,
representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis
Diversos d'Igualada en el
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els
Sindicats Únics. Entre 1919 i
1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al
1920 es va casar pel
civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a
Igualada. En aquests anys
va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El
Noi del Sucre). Durant
la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa
tasca periodística a
Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal
i El Sembrador. Durant els anys de la II
República espanyola col·laborà
habitualment en la premsa llibertària local,
realitzà mítings per l'Anoia
(Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.),
formà
part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb
Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire
èxit, les posicions
més radicals dels seguidors de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) amb les
dels sectors més moderes partidaris de
l'estratègia trentista, la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple
de Delegats de la
CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa
polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les pàgines del periòdic cenetista de
Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936
assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de
1936, s'integrà en
el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la
Secció
d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta
època dirigí el Butlletí
CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en
aquesta ciutat i va fer d'alcalde
segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i
assumir la Conselleria
d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on
treballà com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però que hagué
d'abandonar en 1938 per encarregar-se de
la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera,
on també dirigí
El Frente, periòdic de la 26
Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat
al camp de
concentració de Barcarès i més tard
realitzà tasques agrícoles i d'altres
oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després
de la II Guerra
Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de
combat antifranquistes
als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable
i
locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora
«Ràdio CNT». El 2 de desembre de
1945 assistí, com a delegat de la Federació Local
de Pau, al Ple Departamental
de la CNT, el qual acabà amb una escissió de
l'organització. Més tard visqué a
Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al
1954 el periòdic CNT.
A la capital francesa treballà durant temporades com a
guardià d'una fàbrica i
fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en
aquesta ciutat. En 1956
reprengué la seva tasca periodística dirigint,
fins al 1962, el periòdic Solidaridad
Obrera i els seus substituts (Solidaridad,
Boletín CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste (1963-1978).
També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en
1962 fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans.
Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i
participà activament en la
reconstrucció de la Federació Local de la CNT
d'Igualada. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan
del Pi, Ramón
Ollé, Farriol, Discóbolo,
Kunitu, Sigla, Rovellat,
Jo Han, Pancho Milla, J.
Coll de Gussem, etc.), en
infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,
Boletín
Confederal, Boletín Informativo,
Boletín Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Libertaria, Espoir, Historia
Libertaria, Iniciales, Inquietudes,
El Luchador, El Obrero Moderno, La
Protesta, Reconstrucción,
Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides
noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic (1956), Vida
sindicalista (1957), Un
rural en Barcelona (1960), Conversaciones
libertarias (1965), De
l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y
confederales. Las
conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En
torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado
(1972), Costa amunt.
Elements d'història social igualadina (1975), Congresos
anarcosindicalistas en España (1977), entre
d'altres. En 1978 l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb
ell, La
revuelta permanente, que es poden considerar les seves
memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir
l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Joan Ferrer
Farriol (1896-1978) Elvira Trull Ventura (1896?-1990) ***
Medardo
Lusvardi - Medardo
Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es
deien
Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans
Aldebrando,
Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista.
Segons la
Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa
influència en els treballadors,
fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es
casà amb
Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El
novembre de
1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del
Treball
Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de
Mòdena, que provocaren la
mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà
greument ferit quan
Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el
reconegueren,
l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins
a
deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per
haver
rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint
l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes
que començaren a
realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents
d'incendiar-la i
disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia
Libera - Ciro Menotti» i la
Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un
grup d'anarquistes es reunia al
seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre
un grup de
joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi
entrà; Aldebrando
Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc,
però no va aconseguir el seu
objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup
Llibertari Juvenil
del barri de la Madonnina de Mòdena així com la
capsa de les quotes amb 81,50
lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo
Chiossi i
estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de
maig de
1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a
sospitós de
l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921
per
l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies
després. El setembre
d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el
seu
domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i
l'octubre,
juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat
«perillós per a l'ordre
públic». Els carrabiners li van intervenir alguns
llibres subversius, entre
ells Fra contadini d'Errico
Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de Mòdena com a
«perillós per a l'ordre
públic» i posat
sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa
institució el definí com a
«irreductible adversari del Règim
Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat
per motius polítics i el mes següent detingut,
juntament amb els anarquistes
Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita
d'haver redactat
un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota
l'acusació de
propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment
formal durant dos anys,
però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre
d'aquell any en ocasió
del vintè aniversari de la «Marxa sobre
Roma». Durant la II Guerra Mundial
treballà per a la Creu Roja i durant la
Resistència ajudà els partisans. Un de
sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor
militar,
va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia
pels alemanys.
Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya,
juntament amb la
socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits
durant els
enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés
Provincial de l'Associació
Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes
(ANPPIA), va ser
nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va
perdre
el seu rastre. ***
Sante Cannito - Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic. ***
Vicente
Pérez Combina - Vicente Pérez
Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més
conegut com Vicente Pérez Combina,
també citat Convina o Conviña, i que
alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer
envernissador, començà a
militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant els
anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
França. Fou membre del grup
anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de
París (França), fou un dels
organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les
Drassanes
de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al
Congrés Anarquista de
Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan
García Oliver, abandonà en no ser
acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els
polítics. Cap el 1928
ingressà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà
a
Rússia amb una delegació cenetista per a
entrevistar-se amb els dirigents
soviètics; detingut, aconseguí evadir-se,
retornant en 1932 a Catalunya, havent
estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina
Vidal (Katia Kariakina), i sa filla,
Aurora, no
pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932
assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al
Ple de Regionals. També en 1932
va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan
García Oliver,
Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos
mítings i conferències
(Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant
Vicenç de
Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El
setembre de 1932
representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el
Comitè Nacional de
la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de
març de 1933 llegí, a
l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència
«La persecución de los
anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març
de 1933 a Barcelona també
representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple
Regional de Sindicats Únics
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC),
on intentà posar
fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i
prengué la paraula en el
míting de clausura del Congrés Regional
d'Andalusia i d'Extremadura que se
celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de
1933, va ser detingut a Sevilla,
amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7
d'octubre
d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia,
Espanya) i a la
presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933
intervingué en el
gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de
Belles Arts de Montjuïc de
Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti,
Sébastien Faure, Domingo
Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys
següents va fer
mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel
Pérez, Manuel Pérez
Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica
Montseny, Antonio Ortiz
Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara
Barcelona (1935), Palma
(1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres
localitats catalanes,
andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés
Confederal de la CNT de maig de
1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan el cop militar de juliol
de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els
feixistes. Durant la
Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals
(conseller-regidor de
Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit
el novembre de
1936. En aquesta època presidí el Sindicat de
Transports de la CNT de Barcelona
i el gener de 1937 assistí al Congrés de la
Federació de Transports celebrat a
València (País Valencià), ocupant la
secretaria de la Federació Nacional
d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de
«Los Amigos de
Durruti», s'adherí al famós
míting que aquesta organització
convocà al Teatre Poliorama
de Barcelona i participà en el seu míting
celebrat al Teatre Goya de Barcelona
abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938
pronuncià una conferència a
l'Agrupació Anarquista
«Ètica» sobre l'aportació
llibertària a l'Ajuntament de
Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants
confederals
cap a la regeneració de la institució i
l'aixecament moral a la categoria de
Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista,
pogué arribar a Veneçuela i en 1940
s'instal·là a Mèxic. Trobem articles
seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara La
Noche, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, etc.
És autor dels
llibres de memòries Un militant de
la CNT
en Rusia (1932 i 1933) i Cómo
salí de
Rusia. La política de los bolcheviques (1933).
Vicente Pérez Combina va
morir en data indeterminada a Mèxic. Vicente Pérez Combina (1900-?) ***
Notícia
orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 d'abril de 1925 - Eugène Tevenat:
El
28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat,
Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph
Eugène Tevenat –també citat
Tévenat. Sos pares es
deien Joseph
Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es
guanyava la vida
treballant d'obrer sabater en una màquina a la
fàbrica «Roux» de Romans
(Delfinat, Occitània). Quan esclatà la Gran
Guerra es presentà voluntari i
lluità en el 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919
es casà a Romans
amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar
el 21 de
febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat,
Occitània). Membre del grup
llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga
d'obrers
sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de
maig, que mobilitzà
cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les
baralles durant el
conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon
i el comunista
Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924
en rebel·lia a un mes de presó
i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga
creà l'anarcosindicalista Sindicat
Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser
nomenat secretari
general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i
n'esdevingué
secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup
d'Estudis
Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA),
i animava nombroses
reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En
aquesta època col·laborà
en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926),
participant
activament en el «Comitè d'Acció contra
la Guerra del Marroc». També va fer
campanya per l'amnistia –organitzà un concert de
Charles d'Avray a Romans per
recaptar fons–, criticà el bolxevisme i
promogué la creació de la Joventut
Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la
reintegració dels
sindicats autònoms en la Confederació General del
Treball (CGT). El 30 de gener
de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et
anarchie», organitzada pel GES, al
cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les
fàbriques «Carraz»
i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del
Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells
de la CGT de Romans. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un
efímer Groupe
Artistique Plébéien (GAP, Grup
Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de
novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat,
Occitània) amb Germaine Marie
Antonette Seite. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat,
Occitània) i tenia sis
infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Benigno Mancebo Martín - Benigno Mancebo Martín: El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat. ***
José Sequeira - José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal). ***
José
Touriño Painceira - José Touriño Painceira: El 28 de juny de 1910 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i republicà José Touriño Painceira –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Panceira. Era fill de José Touriño Lago, conegut perruquer de Santiago de Compostel·la, i de Purificación Painceira Rodríguez. En 1926 ingressà a l'Escola Normal de Mestres de la seva població natal i entre 1926 i 1928 va fer estudis de practicant. En 1929 exercia de practicant supernumerari de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, Fermín González, José Pardo Babarro, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Regional Gallega (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Va ser nomenat vocal primer de la Junta Directiva d'aquest sindicat i el representà en el Ple Regional de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) d'agost de 1931. En 1934 fou president de la Joventut Radical Autònoma i en 1935 de la Joventut Republicana Radical. També fou vicepresident del Col·legi Oficial de Practicants. En 1936, en els primers mesos de l'aixecament militar feixista, va ser expulsat de la seva feina de practicant a l'Hospital Provincial i amenaçat amb assassinar a sa companya i sa filla si fugia. Les bones relacions de son pare, molt conegut a la ciutat, el salvaren de la repressió. Enrolat en l'exercit franquista, participà com a practicant al front d'Astúries. Després de la guerra civil no tornà a la seva antiga professió, encara que va romandre col·legiat, i va fer feina als Laboratoris Alter, dels quals va arribar a ser delegat de la zona del nord-oest peninsular. Durant la postguerra facilità medicaments al grup guerriller que actuava a la zona de Ordes (La Corunya, Galícia). Després de la mort del dictador Francisco Franco es vinculà amb el socialisme i acudia a una tertúlia al Gran Café Español amb antics membres del Sindicat de Sanitat de la CNT. En 1982, pocs mesos abans de la seva defunció, se li va restituir a la seva antiga feina de practicant a l'Hospital Provincial de Santiago. José Touriño Painceira va morir el 19 d'abril de 1984 –algunes fonts citen erròniament 31 de març de 1983– al Centre Mèdic «La Rosaleda» de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Boisaca de la ciutat. ***
Federico
Martínez Pérez (esquerra) amb l'obrer del vidre
Ramon
Molins, ambdós membres del grup anarquista «Brazo
y
Cerebro» de la FAI (1935) - Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Sos pares es deien Federico Martínez i Leonisa Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup «Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va fer íntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Dionisia Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. El seu últim domicili va ser a Lons (Aquitània, Occitània). Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt. Federico Martínez Pérez (1915-1992) ***
- Joëlle Aubron: El 28 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Jeanne-Marie Guillemette Aubron. Filla d'una família burgesa i religiosa, sos pares es deien Jean-Noël Aubron i Madeleine Jeanne Marie Germaine Poulle. De joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. El 21 de desembre de 1982 es casà a la presó de Fleury-Mérogis (Illa de França, França) amb Régis Bernard Roland Schleicher. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubron és detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 15 de maig de 2002 es va divorciar d'Schleicher. El 14 de juny de 2004, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral, va ser finalment alliberada. S'instal·la a Turny (Borgonya, França), però finalment la malaltia pogué amb ella. Joëlle Aubron va morir l'1 de març 2006 al Centre Mèdic Jeanne Garnier del XV Districte de París (França).
Defuncions
Gaston Couté - Gaston Couté: El 28 de juny de 1911 mor a París (França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Havia nascut el 23 de setembre de 1880 a Beaugency (Centre, França). Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars. ***
Necrològica
de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de juliol de 1926 - Giovanni Gandini:
El 28 de juny de 1926 mor a Castel San
Giovanni
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni
Gandini, conegut com Bass. Havia
nascut el 23 de març de 1884 a Castel
San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares
es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son
germà Mario
Gandini també va ser militant anarquista. Es
guanyà la vida com son pare
treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il
Libertario.
Va ser un dels promotors de la creació d'un taller
comú de confecció i de
sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com
a propagandista
anarquista. En 1909 organitzà una reunió
anarquista i sindicalista al Teatre
Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a
subscriptor de la
revista anarquista Il Pensiero,
editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de
Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà
de «socialista antimilitarista» i de
destacat «vaguista». En 1913 organitzà
una conferència de propaganda
llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast
amb els sindicalistes
revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o
«candidatures
abstencionistes». Arran d'una campanya
antiparlamentària dels anarquistes de
Castel San Giovanni, va ser denunciat per
«instigació a l'odi de classe». Amb
el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la
Cambra del
Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el
congrés de la Cambra
del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al
teatre i assistí al Congrés
de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia), on representà la
Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de
juny de
1914 de la «Setmana Roja» (vaga general,
manifestacions, ocupació de l'estació
ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a
responsable dels
desordres i de la violència i hagué de passar a
Suïssa, encara que
posteriorment es beneficià d'una amnistia.
Després de l'esclat de la Gran
Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de
la Unió Anarquista
(UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa
llibertària. El 2 de
febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de
«robatori de gallines» i va
ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915
participà en el
congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels
sabaters. En aquesta
època s'encarregà de la reorganització
de la Lliga Femenina de Castel San
Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la
policia. El març de
1915 participà en el congrés de la Cambra del
Treball Sindicalista de Piacenza
i en la seva moció proposà que el
periòdic de la cambra, La Voce
Proletaria, es declarés clarament contra el
capitalisme, la
burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada.
L'abril de 1915, després
d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra
i per la
revolució, va ser denunciat per
«incitació al delicte», però
finalment el seu
cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà
a la distribució de L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball
Sindicalista de Piacenza
s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Cridat a
files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917
formà part de
la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va
aconseguir millores salaries
per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per
al Comitè
d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta
contra
les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En
aquesta
època estava subscrit a Cronaca
Libertaria de Milà (Llombardia,
Itàlia). Cridat novament a files, va ser
enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) a la zona
del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i
reprengué la seva
activitat militant, organitzant mítings, reunions i
conferències. El febrer de
1920 va ser nomenat responsable del comitè de
correspondència de l'UA de
Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al
Congrés Anarquista de Llengua
Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre octubre i gener de
1921 va promoure mítings en suport de les
víctimes polítiques. El 17 de maig de
1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada
contra un càrrec públic». El
desembre de 1922 s'integrà en el «Grup
Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a
París (França), on treballà de sabater
i fundà el grup anarquista italià
«Pietro
Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a
Castel San Giovanni per a
ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a
Milà on confessà a
Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva
intenció de tornar a viure a
Milà, però hagué de retornar malalt al
seu poble natal. Giovanni Gandini va
morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San
Giovanni
(Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina
Campagnoli. ***
Edward Carpenter fotografiat per Fred Holland Day (1900) - Edward Carpenter: El 28 de juny de 1929 mor a Guildford (Surrey, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Havia nascut el 29 d'agost de 1844 a Brighton (East Sussex, Anglaterra). Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). ***
Valeriano Orobón
Fernández fotografiat per Semo (Senya Fléchine) a
París - Valeriano Orobón Fernández: El 28 de juny de 1936 mor a Madrid (Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Havia nascut el 14 d'abril de 1901 a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Pedro també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Waclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres –plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes–, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juliol de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia, V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción, Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación, Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Les Temps Nouveaux, Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista –especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís– i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres. ***
Matilde
Sabaté Grisó - Matilde Sabaté
Grisó: El 28 de juny de 1940 és
afusellada a
Girona (Gironès, Catalunya) la
mestra i militant anarcosindicalista Matilde Sabaté
Grisó –el segon llinatge
citat també erròniament com Gusó.
Havia nascut
cap al 1904 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Marcos
Sabaté i
Madrona Grisó. A Reus treballà de modista. Als
anys vint son germà Pere, ferroviari
com son pare, va ser destinat a Sils (Selva, Catalunya),
població on també ella
s'instal·là. Quan esclatà la
Revolució, juntament amb Lola, companya del
cansalader Cruz del Forn de la Calç de Sils, es va fer
miliciana i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el seu
amant, Josep Soto Cortés,
obrer de la brigada del ferrocarril afiliat a la Unió
General de Treballadors
(UGT) i president del Comitè Revolucionari de Sils,
participà en requises i en
la recerca de persones buscades per aquest comitè, sobretot
religioses. Va ser
acusada, amb Soto i quatre milicians, d'haver executat
Concepció Viñolas
Vilanova, germana del rector de l'Esparra (Riudaneres, Selva,
Catalunya). Més
tard el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat de
Catalunya l'anomenà mestra de pàrvuls de Sils,
encara que no tenia el títol de
magisteri ni el de batxiller. Amb el triomf franquista
desobeí el consell de
Soto de fugir i restà a Catalunya. Detinguda, va ser
empresonada el 27 de
febrer de 1939 a Girona, on curiosament compartí
cel·la amb l'esposa de Soto.
Jutjada en consell de guerra el 21 de febrer de 1940, juntament amb
Josep
Garriga Dalmau, va ser acusada del delicte
d'«adhesió a la
rebel·lió», de ser
miliciana armada, secretària del Comitè
Revolucionari de Sils, saquejadora,
destructora d'imatges religioses i d'haver participat en diversos
assassinats,
fets pel quals va ser condemnada a mort. Matilde Sabaté
Grisó va ser afusellada,
juntament amb nou condemnats més, el 28 de juny de 1940 ran
de les tàpies del
cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) i el seu cos
llançat en una fossa
comuna. Matilde Sabaté Grisó (1904-1940) ***
Charles
Delzant - Charles Delzant:
El
28 de
juny de 1943 mor a París (França)
l'anarcosindicalista, i
després socialista, Charles Delzant. Havia nascut l'1 de
gener
de 1874 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais,
França). Era fill
natural de la costurera Eugénie Letot, infant que va ser
legitimat
posteriorment per son pare, Hubert Camille Delzant. Obrer vidrier, va
ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut
i
d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup
anarquista
«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que
freqüentà el jove Pierre Monatte,
i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les
vidrieries d'Aniche
i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del
Treball (CGT), de
tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat
secretari general de la
Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i
d'Escautpont, a més
de director de La Voix des Verriers.
Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de
l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També
fou, a partir de
1912, secretari general de la Federació Nacional dels
Vidriers, creada en 1902.
En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat
el setembre de
1900 a la Borsa del Treball de París (França),
representà el Sindicat dels
Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a
més reunions, com ara el XIV
Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés
(Amiens, octubre de 1906; on
signà la «Carta d'Amiens» del
sindicalisme revolucionari), XVI Congrés
(Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de
Llenguadoc, octubre de
1910). Per la seva militància patí diverses
condemnes. Durant la tardor de 1911
participà activament en el moviment de les mestresses contra
la carestia de la
vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les
«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i
1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de
gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el condemnà en rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa per
«apologia del pillatge i del robatori». Per
solidaritat, el març de 1912 la
Federació dels Vidriers tingué el seu
congrés en un llogaret belga a prop de la
frontera francesa per així permetre l'assistència
del seu secretari. Durant
l'exili belga escrigué el fullet Le
travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre
altres coses
l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries
franceses, i que fou
publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre
de 1912 va ser
interceptat per la policia i empresonat com a pres comú;
després de fortes
protestes sindicals, va ser admès com a pres
polític i, el 2 d'octubre, davant
la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es
declarà incompetent
sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb
altres
companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean
Capmarty, etc.), parlà en
el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa
dels Infants, celebrat a la
Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de
França, França), per
protestar contra les condicions de treball de la fàbrica
Legras de la Plaine-Saint-Denis.
El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França). En aquests
anys col·laborà en publicacions sindicalistes
revolucionàries, com ara Le
Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde
(1913-1914) i Les Temps Nouveaux
(1895-1914). Fitxat en
el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de
març de 1909, en 1914, quan
esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i,
germanòfob de mena, va fer costat
l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de
la pàtria. Destinat al IV Regiment
d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya),
aconseguí fugir de Maubeuge
(Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició
de la ciutat. Gràcies a les
gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei
del sotssecretari d'Estat
Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la
incorporació a files com a obrer a
les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després
de la Gran Guerra s'incorporà
a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la
comissió
administrativa. En aquesta època trencà totalment
amb l'anarquisme i el març de
1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B»
considerant-lo «reformista».
En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit
secretari de la
Federació Internacional dels Treballadors del Vidre;
càrrec en el qual fou
reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el
10 i el 13 d'abril
de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix
càrrec i formà part de la comissió
administrativa de la CGT, col·laborant en el
periòdic d'aquest sindicat Le
Peuple. També milità en la Lliga dels
Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la
Federació del Sena de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Sa companya fou
Eugénie Berthe Tallon. Charles Delzant va morir el
28 de
juny de 1943 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Nanò
De Bartolomeis - Nanò De
Bartolomeis: El 28 de juny de 1947 mor a Izola (Trieste;
actual Eslovènia) l'enginyer,
industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto
De Bartolomeis,
conegut com Nonio De Bartolomeis, i
que sovint signava els articles NDB.
Havia nascut el 23 de novembre de 1893 a Chieri (Piemont,
Itàlia). Sos pares es
deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista,
amic personal
d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista,
fou un dels
fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro
Ferrero, Maurizio
Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna «Francisco
Ferrer», al barri de la
Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Il Libertario,
L'Avvenire Anarchico, Volontà,
Umanità Nova, etc. El 12
de març de 1914 va fer una conferència sobre
La conquista del pane, de Pietr
Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca,
Umberto Terracini
i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei,
Maurizio
Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del
Comitè d'Estudi dels
Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà,
en representació dels
anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut
com a «sospitós de
complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de
Milà», en referència a
l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de
1928, però va ser
posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que
acabà la II Guerra
Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i
col·laborà en Il
Libertario, de Milà, i en Era
Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20
de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch,
Umberto Tommasini i Libero Vigna,
en representació de la Federació Anarquista de
Trieste, al II Congrés Nacional de
la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya. Nanò De
Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual
Eslovènia).
***
Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953 - Juan Naranjo Muñoz: El 28 de juny de 1953 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Havia nascut el 8 de març de 1891 a Izaba (Navarra). Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Manuel Clemente Marcos apareguda en el periòdic
parisenc Espoir
del 2 d'agost de 1964 - Manuel Clemente Marcos: El 28 de juny de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Manuel Diego Valentín Clemente Marcos, també conegut com Manuel Clemente Blanco. Havia nascut el 14 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1905 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Clemente i María Marcos. Emigrat a Catalunya, treballà de ferroviari i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i fou, amb José Ramos i Germán Horcajada Manzanares, un dels militants més destacats dels ferroviaris confederals catalans. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb 28 companys, arran d'una reunió clandestina celebrada a Gramanet de Besòs, actual Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), i en 1937 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Adrià de Besòs, organització de la qual va ser nomenat vicesecretari del Comitè de Relacions de la seva regional catalana. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i l'ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial, fou delegat en diferents congressos i plenàries, com ara el Ple Nacional de Regionals celebrat l'agost de 1946 i el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) realitzat en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1948 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Nevers (Borgonya, França) i membre del Comitè Departamental del Nièvre de l'MLE en l'exili. Posteriorment es traslladà a la regió parisenca i fou membre de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Sa companya fou Francisca Pérez Rodríguez, amb qui tingué dos infants, Helios i Germinal. Manuel Clemente Marcos va morir el 28 de juny de 1964 a l'Hospital Teron de París (França) després de patir una llarga i penosa malaltia. ***
Comitè
Central Antifeixista de Vic. - David Poveda
Campoy:
El 28 de juny de 1967 mor a Le Coudray-Montceaux (Illa de
França, França)
l'anarcosindicalista David Poveda Campoy. Havia nascut el 29 de maig de
1902 a Múrcia
(Espanya). Sos pares es deien Lorenzo Poveda i Dolores Campoy. Quan era
molt jove emigrà a Catalunya, on treballà de
maquinista
ferroviari en la Secció de Tracció dels
Ferrocarrils de
Catalunya (FCC) i s'afilià
a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Arran del cop
militar feixista, entre juliol i octubre de 1936, representà
l'FNIF-CNT en el
Comitè Central Antifeixista de Vic (Osona, Catalunya),
encarregant-se de la
Secció d'Abastaments, i a començament de 1937 va
rebre
crítiques d'alguns
companys ferroviaris per la seva gestió en aquest
comitè.
El març de 1937, amb
altres companys, s'encarregà de fer expedicions de queviures
a
Madrid
(Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya, Manuela Conill,
i sos dues nines petites restaren a Catalunya. Després de la
II
Guerra Mundial
treballà d'obrer agrícola, especialment al
departament de
Sena i Oise, i milità
en la CNT. David Poveda Campoy va morir de càncer el 28 de
juny
de 1967 a Le Coudray-Montceaux
(Illa de França, França) i fou enterrat al
cementiri de Plessis-Chenet
(Illa de França, França). David Poveda
Campoy (1902-1967) ***
Necrològica
de David Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1969 - David Puyo Manero:
El 28 de juny de 1969 mor a La Carle (Mondonville, Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista
David Puyo Manero. Havia nascut l'1 de juny de 1905 a Valljunquera
(Matarranya, Franja de
Ponent). Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero.
Durant la
dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco,
marxà cap a França per a
treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar
feixista
de juliol
de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on
ambdós participaren en la
col·lectivitat agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937
els
dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la
primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser
detinguts per les forces
estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a
França, on milità
d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de
Mondonville i fou membre de la
Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou
Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de
juny –algunes fonts citen erròniament el
27 de
juny–
de 1969
quan tallava una branca d'avellaner a la finca de La Carle, a
Mondonville (Llenguadoc, Occitània), on vivia i caure a un
rierol;
fou enterrat tres dies després. Un altre germà,
José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels
feixistes. ***
Mauricius - Mauricius: El 28 de juny de 1974 mor a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Frédéric Justin Vandamme, més conegut com Mauricius. Havia nascut el 24 de febrer de 1886 al XVIII Districte de París (França). Sos pares, paperaires, es deien Frédéric Joseph Vandamme i Pauline Louvet. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. En aquests anys tingué com a companya l'anarquista Rirette Maîtrejean. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. El 23 d'abril de 1949 es casà al IX Districte de París amb Benoîte Lagrange. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a la Clínica Maussins-Nollet de París (França). ***
Necrològica
de Vicent Gil Álvaro apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
de l'1
d'octubre de 1991 - Vicent Gil Álvaro: El 28 de juny de 1991 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Gil Álvaro. Havia nascut el 3 d'abril de 1913 a Vallat (Alt Millars, País Valencià). Sos pares es deien Joaquim Gil i Antònia Álvaro. Quan era infant passà a viure al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Treballà de mecànic i milità en el Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en les lluites de carrer el juliol de 1936 contra l'aixecament militar i després combaté el feixisme en un regiment d'Artilleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània) i durant l'Ocupació fabricà carbó per als gasògens a prop de Saint-Ours i en el desminat del camp militar de La Courtina (Llemosí, Occitània) sota control alemany. En 1940 s'instal·là a Saint-Ours. Esdevingué companya d'una jove francesa, Marie Anne Langlais, de la qual dos germans seus havien estat assassinats per la Gestapo per haver avituallat de benzina el maquis de la zona. Entre 1941 i 1943 participà en la Resistència francesa i després de la II Guerra Mundial en la reorganització de la Regional III de la CNT. Els seus darres anys els passà a Saint-Ours (Alvèrnia, Occitània). Vicent Gil Álvaro va morir el 28 de juny de 1991 en un hospital de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) durant una intervenció quirúrgica a l'estomac. ***
Família
Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna
Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita,
Maria, Renato i Natale - Carlo Girolimetti:
El 28 de juny de 1997 mor a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i resistent
antifeixista Carlo Girolimetti, conegut com Carlo de Sdazarìn. Havia
nascut el 27 de març de 1907 a Senigallia (Marques, Itàlia). Fill d'una família
anarquista, sos pares es deien Ercole Girolimetti i Anna Franzi. Es guanyà la
vida en diferents professions (mecànic, botiguer, cambrer, barber, etc.). En
1912 es traslladà amb sa família a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya,
Itàlia), població que en els anys vint destacà per la seva oposició al règim
feixista, en la qual sa família juga un paper important. Cap el 1922 s'afilià a
les Joventuts Comunistes i va ser fitxat per la policia com membre d'una
«família socialcomunista». El 12 d'agost de 1924, després que son germà Natale
Girolimetti fons salvatgement apallissat el 6 d'abril anterior –aquest va morir
posteriorment a conseqüència de l'agressió al manicomi d'Imola (Emília-Romanya,
Itàlia)–, emigrà per motius laborals a Grassa (Provença, Occitània) i s'establí
amb son cunyat, l'anarquista Domenico Nanni (Nino), company de sa
germana Felicita Girolimetti (Felix). De França emigrà a Luxemburg, desobeint
la seva crida a fer el servei militar, fet pel qual les autoritats italianes li
van negar la renovació del passaport. El juny de 1926 passà clandestinament a Montbéliard
(Franc Comtat, Arpitània), on va ser rebut per sa germana Maria Girolimetti,
també anarquista, i per la comunitat llibertària de la zona (Edoardo Angeli, Domenico
Cailluci, Alfonso Fabbri, Giuseppe Fucci, Pietro Fucci, Umberto Fucci, etc.).
Sembla que va ser en aquesta època que decidí abandonar el comunisme i
passar-se al moviment anarquista. Entre 1927 i 1930 treballà a Bèlgica i les
autoritats italianes el van inscriure en el registre de la policia de fronteres
com a «subversiu que al detenir». El 12 d'agost de 1932 va ser inscrit en la
llista de persones en busca i cerca. El 30 de novembre de 1932, cansat de la
constant vigilància de la policia belga, deixà Lieja (Valònia) i marxà cap a
París (França) i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bernardo Cremonini, en
realitat un espia de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb qui mantenia correspondència des de feia temps. L'abril de
1933 retornà a Lieja, on entrà en contacte amb el comunista Giuseppe Bossi i
l'anarquista Giovanni Battista Buzzi, aleshores buscat per la policia. Tots
tres, juntament amb altres companys, planificaren un atemptat contra Benito
Mussolini, pla que va ser abandonat definitivament després de la detenció i
afusellament, el 17 de juny de 1932, de l'anarquista Angelo Sbardellotto. A
partir d'aquest moment prengué identitats falses i portà dos revòlvers. El
juliol de 1932 va ser contractat per l'anarquista, Domenico Gasparini, que
regentava una empresa de construcció de ciment a Lieja. El 17 de maig de 1934
entrà a treballar de cambrer al Grand Hotel des Boulevards de Lieja. Dies després
entra en contacte amb l'anarquista Virginia Orsi, resident a Toló (Provença,
Occitània). A principis de juliol va ser acomiadat de l'hotel, moment en el
qual reprengué temporalment el pla d'atemptar contra Il Duce, que
finalment va ser abandonat per manca de mitjans. Un confident policíac declarà
el setembre de 1935 que «treballava com un condemnat» de cambrer a l'Exposició
Universal de Brussel·les. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 a
Espanya, decidí marxar cap a la Península per lluitar contra els franquistes. Amb
son company Dino Rossi intentà sense èxit passar clandestinament a Espanya i es
dedicà, amb el suport de l'anarquista Giuseppe Baretto, a participar en el
subministrament d'armes a les milícies llibertàries. No obstant això, segons
altres fonts, passà a la Península i s'integrà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», lluitant al front d'Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) i després
servint com a conductor. El 16 de setembre de 1937 les autoritats de
Brussel·les decretaren la seva expulsió de l'Estat belga per motius polítics.
El 31 d'octubre, sense tenir en compte aquesta resolució judicial, retornà
clandestinament a Bèlgica, on va obtenir, amb l'anarquista Marcello Aimi, refugi
a Eupen (Lieja, Valònia) i després, amb Victor Baiwir, a Jemeppe-sur-Sambre
(Namur, Valònia). El desembre de 1938 passà a viure a Marsella (Provença,
Occitània) amb son germà Ferruccio Girolimetti. El gener de 1939 retornà a Brussel·les,
on es mantingué una mica al marge a causa de la seva delicada posició. El 27
d'abril de 1939 va ser detingut per la policia belga per «infracció del decret
d'expulsió» i el 9 de maig d'aquell any va ser posat a la frontera amb
Luxemburg. Mesos després retornà clandestinament i es refugia a Brussel·les amb
sa companya Lucia Moreau. El 16 de desembre de 1940, membres de la Gestapo a la
recerca de militants antifeixistes a Bèlgica, el detingueren juntament amb
altres (Angelo Fabbri, Viscardo Lucchi, Guglielmo Marconi i Montanari) i tots
van ser lliurats a la policia fronterera de Brenner (Tirol del Sud) i posteriorment
traslladat a la presó de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de febrer de
1941 la Comissió Provincial de Confinaments Polítics decidí deportar-lo a
l'illa de Ventotene durant un període de tres anys sota l'acusació de
«propaganda subversiva a l'estranger». El juliol de 1943 va ser internat al
camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué
fugir-ne el 8 de setembre d'aquell any, quan els vigilats marxaren arran de les
notícies de l'armistici. Retornà a Santarcangelo, on amb sos germans Ferruccio
i Mario, i altres antifeixistes, creà el primer nucli de resistència armada
contra els nazifeixistes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Brussel·les
on regentà una barberia. Carlo Girolimetti va morir el 28 de juny de 1997 a Brussel·les
(Bèlgica). --- |
![[27/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/06]") |
|
![[29/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/06]") |
|
|
| Actualització: 28-06-23 |