---

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

- Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

Judici de Pietro Acciarito segons "La Tribuna Illustrata" del 9 de juny 1899

Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899

- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo "La Voz de Asturias" del 30 de maig de 1924

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Cicario–, «executor titular de sentències de la justícia» de l'Audiència territorial de la capital catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una vintena de trets al carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

La vaga continua

La vaga continua

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Anarcoefemèrides

Naixements

Adolfo Lima

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).

***

Fernand Élosu (1908)

Fernand Élosu (1908)

- Fernand Élosu: El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand Élosu, també citat Fernand de Élosu, i conegut com Docteur Élosu. Era fill de l'emigrant basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès desconegut. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona (Lapurdi, País Basc). Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre  Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà en Ce qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara «Alcoholisme», «Avortament», «Biologia», «Castedat», «Celibat», «Cervell», «Electroteràpia», «Evolució», «Medicina», «Tolstoisme» o «Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una «revolució de les consciències» i no d'una «revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

Emilio Marziani

Emilio Marziani

- Emilio Marziani: El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. Sos pares es deien Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la Revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat. Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc. Embarcà clandestinament a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà de mecànic fins al 1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (França), on treballà en diverses feines. En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació. Durant els anys trenta continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París. A principis de 1937 sembla que marxà a fer costat la Revolució espanyola, però no hi ha cap document oficial que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el tenim a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat de França a conseqüència d'un judici per recaptació de bens furtats. A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions. El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat. Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París. El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa. Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene, on conegué Sandro Pertini. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu poble al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques, Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en "La Vanguardia" del 3 de juny de 1933

Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en La Vanguardia del 3 de juny de 1933

- Jenaro Tejedor Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla (Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballa com a obrer fonedor en la indústria metal·lúrgica. Durant la dècada dels deu milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué diverses temporades (1919, 1922 i 1923) a París (França) i, segons fonts policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano Martínez Anido, que en realitat va ser una provocació policíaca muntada pel confident Inocencio Feced Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça de Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra Martínez Anido i absolts ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea constituent confederal després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica, va ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària. El 2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la Guàrdia Civil» per un article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost de 1936, en l'organització de les indústries de guerra. Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor Delgado va morir al front d'Aragó.

***

Necrològica de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de setembre de 1988

Necrològica de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

- Rafael Adell Flos: El 28 de maig de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael Adell Flos. Sos pares es deien Agusti Adell i Dolors Flos. Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran d'una reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid, Julio Ramón i Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que s'encarregava de la difusió de 300 exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra y Libertad. Va ser també un dels organitzadors del Sindicat del Tèxtil de la CNT al barri del Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió Cultural de l'escola «Natura» (La Farigola). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser membre de la Federació Local d'Alen (Provença, Occitània), de la qual va ser secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El febrer de 1949 va ser nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques del Roine. En aquesta època vivia al número 1 del carrer de les Tuileries de Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser delegat al Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta va viure a Charlaval i va col·laborar en Le Combat Syndicaliste i en Cuadernos de pedagogía (1977). En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou Assumpció Surinach. Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son gendre Cristóbal Parra Román també van ser destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de març de 1988 a Selon de Provença (Provença, Occitània) --algunes fonts citen erròniament Charlaval (Provença, Occitània)-- i va ser enterrat a Charlaval.

***

Luciano Allende portant un company a Neuengamme (1945)

Luciano Allende portant un company a Neuengamme (1945)

- Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

***

Paul Lapeyre i sa companya Jeanne Pantais

Paul Lapeyre i sa companya Jeanne Pantais

- Paul Lapeyre: El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre, conreador que esdevingué carter, i Maria Dulhoste. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. A finals de novembre de 1926, amb sos germans Aristide i Laurent, participà en la constitució de la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste, participant en el V Congrés (novembre de 1934) i el VI Congrés (22 de gener de 1937) d'aquesta confederació sindical. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», son germà Aristide va ser empresonat i fou ell qui assegurarà l'aparició de La Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitzà amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la Revolució espanyola, desenvolupà una intensa tasca en el seu suport i fou orador en nombroses reunions al seu favor, com ara el míting que es realitza l'agost de 1936 a la sala Wagram de París organitzat pel «Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Poble Espanyol», on va explicà la seva estada a Espanya, o la gira propagandística que realitzà en nom de la CGT-SR entre el gener i el març de 1937 a Algèria, on va fer una dotzena de conferències en suport de la Revolució espanyola. També col·laborà en el setmanari SIA, òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundat i animat per Nicolas Faucier i Louis Lecoin, i efectuà nombrosos viatges a Espanya en nom de la CGT-SR. En aquesta època col·laborà en dos periòdics publicats a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol L'Espagne Antifasciste. El 16 de setembre de 1938 va ser inscrit com a «anarquista», ben igual que son germà Laurent, en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El maig de 1939 fou nomenat delegat de Propaganda de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), que s'havia constituït entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a resultes de l'escissió que es va produir dins de la Unió Anarquista (UA). A finals d'agost de 1939 va ser mobilitzat i va ser enviat a Alsàcia; va caure presoner de l'exèrcit alemany i va ser enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg (Hamburg, Alemanya). Després d'un intent d'evasió que resultà un fracàs, va ser enviat successivament a quatre camps d'internament. El juny de 1945 va ser alliberat per les tropes britàniques. Després de la II Guerra Mundial representà el grup anarquista de Bordeus en el congrés que donà lloc a la nova Federació Anarquista (FA) que se celebrà entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 a París (França). En aquesta època era secretari de la Unió Local Bordelesa. El 17 de setembre de 1946 es casà a Bordeus amb la militant anarquista Jeanne Pantais. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1946 participà en el Congrés Constitutiu de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT-F) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), continuadora de la CGT-SR i sempre inspirada per Pierre Besnard, i va ser nomenat secretari de la VIII Unió Regional de la CNT-F. Entre finals de 1947 i principis de 1948 al departament de la Gironda,  prengué part en l'intent de fusió que donà lloc a un Comitè Departamental de Coordinació de Sindicats que havien abandonat la CGT i que reagrupava, entre altres forces, la Unió Regional de CNT, els «Amics de Força Obrera», els Comitès d'Acció Sindicalistes i la Unió Departamental de Sindicats Independents. En 1952 era delegat de Propaganda de la Unió Regional de la CNT-F. A resultes del congrés de la Federació Anarquista (FA) que se celebrà entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952 a Bordeus, va ser exclòs de la FA, ben igual que altres companys (André Arru, MauriceFayolle, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Georges Vincey, etc.), pel seu enfrontament amb Georges Fontenis. La FA, que desaparegué per donar lloc a la Federació Comunista Llibertària (FCL) dirigida per Georges Fontenis, va ser reconstituïda en el congrés que se celebrà entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 a París. L'agost de 1955 participà en la IV Concentració Internacional Juvenil que se celebrava a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va fer les conferències «Darwin-Kropotkine » i «L'éthique et la morale anarchiste». La seva tasca militant va ser continuada, juntament amb son germà Aristide, en «Libre Pensée», realitzant nombroses conferències i esdevenint un dels seus oradors nacionals principals. També va fer nombroses conferències a l'Escola Racionalista «Francisco Ferrer», animada pel grup anarquista de Bordeus. La seva barberia, al carrer de La Fusterie de Bordeus, fou centre de difusió de la premsa anarquista. En tots aquests anys sempre participà activament amb les activitats de Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. A començament dels anys setanta un infart el retirà de la militància activa i s'instal·là a Barçac (Aquitània, Occtània), a la regió vitícola de Sauternes. Trobem escrits seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Brochure Mensuelle, Les Cahiers de Terre Libre, Ce qu'il faut dire, Le Combat Syndicaliste, L'Entente Anarchiste, L'Espagne Antifasciste, L'Espagne Nouvelle, Germinal, L'Idée Libre, Lucifer, Le Monde Libertaire, Monde Nouveau, Rébellion, La Révolte, etc. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1934), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne. Révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938), De Gaulle tout nu! (1946), Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier (1983, amb Marc Prévôtel), Étienne de la Boétie. De la servitude volontaire ou le contr’un. Étude (ca. 1996, pòstum). Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital de Burela (Lugo, Galícia) on havia estat portat després de patir un accident automobilístic en una carretera gallega el dia d'abans. Conforme les seves últimes voluntats, el seu cos va ser donat a la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

Paul Lapeyre (1910-1991)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Maximilien Luce: "L'exécution de Varlin" (1910)

Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910)

- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 és afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Antonio Sarrau Español (1936)

Antonio Sarrau Español (1936)

- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 28 de maig de 1964 mor a Montevideo (Uruguai) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Havia nascut el 19 de febrer de 1881 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Van Dongen fotografiat per Loomis Dean (Niça, febrer 1959)

Van Dongen fotografiat per Loomis Dean (Niça, febrer 1959)

- Kees Van Dongen: El 28 de maig de 1968 mor a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. Havia nascut el 26 de gener de 1877 al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos). De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquesta època els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo.

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Joan Ripoll Pedrola

Joan Ripoll Pedrola

- Joan Ripoll Pedrola: El 28 de maig de 1970 mor a Madrid (Espanya) ) l'anarcosindicalista Joan Ripoll Pedrola. Havia nascut el 8 de maig de 1918 a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya. Amic des de la infància de l'anarquista Roc Llop Convalia, ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enviat posteriorment, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Amb l'ocupació alemanya va ser fet presoner i enviat, amb la matrícula 61.563, a l'Stalag X-B. El 3 de març de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 3.662, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria); amb ell també va ser traslladat son cunyat Joan Papaseit, que va ser assassinat a Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 3 d'abril de 1942 Ripoll va ser traslladat al camp de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on la Gestapo, a petició de l'ambaixada espanyola a Berlín el va interrogar en diferents ocasions. Després que les autoritats espanyoles el reclamessin, va ser lliurat a la policia franquista a la frontera francoespanyola. Internat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), va ser traslladat a la Presó Model de Madrid (Espanya). Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó per fets durant la guerra. Després de 12 anys de presó, va ser posat en llibertat condicional i s'instal·là a Madrid, on retrobà sa companya Petra Jiménez. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP).

***

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de setembre de 1977

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Nicolás Balaguer Pérez: El 28 de maig de 1977 mor a Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Havia nascut el 17 de març de 1893 a Orrios (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

Ramon Sentís Biarnau

Ramon Sentís Biarnau

- Ramon Sentís Biarnau: El 28 de maig de 2001 mor a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau, que fa fer servir el pseudònim de Floreal de la Solana. Havia nascut el 22 de juny de 1913 a Torroja del Priorat (Priorat, Catalunya). Sos pares es deien, Miquel Sentís, republicà federal partidari de Francesc Pi i Margall, i Carmen Biarnau. Entusiasta del periodisme, es relacionà amb destacats periodistes llibertaris, com ara Felipe Alaiz de Pablo i la família Urales, i a finals dels anys vint començà a col·laborar en la premsa llibertària (Adelante, Redenció, Solidaridad Obrera, etc.). A partir de 1932 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Torroja del Priorat. El maig de 1934 s'encarregà de recollir la subscripció pro-presos al seu poble organitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any s'escapà amb la que serà la seva companya Maria Compte, filla d'una bona família la qual pretenia casar-la amb un cacic; la família la trobà i la reclogué en un convent, fins i tot la família Urales intervingué per ajudar la parella. Durant la Guerra Civil espanyola realitzà tasques propagandístiques i mítings (Sant Quirze del Vallès, Olesa de Montserrat, Horta, Xerta, Aldover, Tortosa, Lloret de Mar, Cardona, Vallvidrera, Viladecans, Manresa, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs als camps de concentració. En 1944 s'integrà en la Comissió de la CNT de Bordeus. Posteriorment s'establí a La Victoria (Aragua, Veneçuela), on muntà la llibreria «Estudios», edità amb Víctor Julio Ávila la revista Victoria i col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, vengué les seves propietats i retornà a la Península, on milità en el Sindicat de Jubilats de la CNT de Cerdanyola del Vallès. En els anys vuitanta i noranta va fer mítings i conferències i fou redactor de Solidaridad Obrera (1982-1983) i Orto. A més de les citades, trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Amicale Durruti, Cenit, Crisol, El Explotado, Ideas-Orto, Noticiari AEP, Ruta, Tierra y Libertad, etc. En 1991 prologà el llibre de José García Sánchez Estampas de nuestra guerra. Recuerdos y vivencias. Cerdanyola (1936-1939). Els últims mesos de sa vida els passà internats en una clínica. Ramon Sentís Biarnau va morir el 28 de maig de 2001 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola. L'arxiu personal es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Priorat de la Generalitat de Catalunya que es troba a Falset.

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

***

Eduard Pons Prades

Eduard Pons Prades

- Eduard Pons Prades: El 28 de maig de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Havia nascut el 19 de desembre de 1920 al barri del Raval de Barcelona (Catalunya). Son pare fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Núñez, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou --entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona, El Correo de Andalucía, Insula, Letras, Índice de Artes, Cenit, El Día de Granada, Diario 16, TeleExpress,España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula, Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-docuementalista --Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz-- o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya), sense poder veure publicar l'últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García.

---

[27/05]

Anarcoefemèrides

[29/05]

Escriu-nos


Actualització: 04-04-19