|
---
Anarcoefemèrides del 28 de maig Esdeveniments
Presa de l'última
barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871) - Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena. ***
Portada
del primer número de L'Avant-garde Cosmpolite - Surt L'Avant-garde
Cosmopolite:
El 28 de maig de 1887 surt a París (França) el
primer número
del setmanari anarquista L'Avant-garde Cosmopolite.
Aquesta publicació
va ser editada pels destacats militants llibertaris Octave Jahn, Adrien
Moucheraud (gerent) Alexandre Murjas, Paul Paillette i
Eugène Tennevin. Els articles
no van anar signats. Mantingué estretes relacions amb les
Joventuts Anarquistes
de París, la Lliga dels Antipatriotes i altres grups
anarquistes de la regió
parisenca. El 2 de juny de 1887 organitzà un gran
míting contradictori de
Louise Michel a la Sala Gaudin sobre la situació repressiva
a Bèlgica. La
redacció i l'administració radicaren al
número 64 del carrer Fondary del barri de
Grenelle del XV Districte de París. Només
sortiren vuit números, l'últim el 23
de juliol de 1887, però el grup continuà en
actiu, reunint-se al número 34 del
carrer Théâtre, també de Grenelle. En
aquest grup hi participaren molts
anarquistes italians i britànics. En 1893 tenia uns vuitanta
membres i es reunia
al carrer Croix-Nivert del XV Districte. ***
Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899 - Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» ***
Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924 - Assassinat del botxí
de Barcelona: El 28 de maig de
1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona
(Catalunya), és
assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts
citen erròniament el seu segon
llinatge com Cicario–,
«executor
titular de sentències de la justícia»
de l'Audiència territorial de la capital
catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una
vintena de trets al
carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort.
Els militants
anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer
Bertran seran acusats
d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la
presó Model de
Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el
govern desencadenarà una
forta repressió que portarà la
detenció de gairebé totes els comitès
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups
anarquistes, i seran
clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad
Obrera; la CNT
es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat. ***
La vaga continua - París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.
Naixements
Adolfo Lima - Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal). ***
Fernand
Élosu (1908) - Fernand Élosu:
El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand
de Élosu, més conegut com Fernand
Élosu o Docteur
Élosu. Era fill natural de la costurera emigrant
de Baiona (Lapurdi, País Basc) Rosa Antonia de
Élosu. Després de fer els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona.
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Félicie
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà en
Ce qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara
«Alcoholisme», «Avortament»,
«Biologia», «Castedat»,
«Celibat»,
«Cervell»,
«Electroteràpia»,
«Evolució»,
«Medicina»,
«Tolstoisme» o
«Violència» –en
aquesta entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una
«revolució de les
consciències» i no d'una
«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa
Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de
Marracq de
Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista. ***
Genaro Tejedor Delgado - Genaro Tejedor Delgado:
El 28 de maig de 1892 –algunes fonts
citen erròniament 1896– neix a Hontalbilla
(Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Genaro Tejedor Delgado –citat a vegades
erròniament com Jenaro–,
conegut com El Madrid. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on treballà com a
obrer fonedor en la indústria
metal·lúrgica. Durant la dècada dels
deu milità
en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a
Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué
diverses temporades (1919, 1922 i
1923) a París (França) i, segons fonts
policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre
de 1922 col·laborà en la preparació de
l'atemptat contra Severiano Martínez
Anido, que en realitat va ser una provocació
policíaca muntada pel confident
Inocencio Feced Calvo i el policia Florentino Pellegero. El 21
d'octubre
d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan
Manent i
Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça
de Catalunya barcelonina
portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de
1923 va ser
jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra
Martínez Anido i absolts
ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en
l'assemblea constituent confederal
després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit
tresorer del Sindicat
del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931
fou delegat del
Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional
de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori») celebrat a
Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan
exercia de secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica, va ser detingut per
publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària.
El 2 de juny de
1933 va ser jutjat per «injúries a la
Guàrdia Civil» per un article publicat el
16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou
condemnat a quatre
anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després
del cop feixista de
juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la
CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat,
va participar
l'agost de 1936, en l'organització de les
indústries de guerra. Enrolat en les
milícies, Genaro Tejedor Delgado va morir al front
d'Aragó. ***
Giulio
Bacconi - Giulio Bacconi: El
28 de maig de 1894 neix a Siena
(Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giulio
Bacconi, conegut com
Luccioni, i que va fer servir els
pseudònims Gil-Bai i Marsiglia. Era fill natural de
l'anarquista Parisina Bacconi. En 1913 es traslladà amb sa
mare a Piombino
(Toscana, Itàlia), on treballà als alts forns,
l'ambient obrer i subversiu dels
quals el va decantar per les idees llibertàries. L'estiu de
1914 va ser
processat, amb el xarcuter Biagio Masi, per haver difós
manifests subversius i
en el mesos següents prengué part en les
manifestacions contra la intervenció
italiana en la Gran Guerra. Exonerat de la crida a files i
militaritzat, com la
majoria dels treballadors dels «establiments
auxiliars», treballà els anys
següents per a reorganitzar la Cambra del Treball Sindicalista
de Piombino, de
la Maremma i d'Elba. Fou el gerent administratiu de la Cambra del
Treball
durant el primer semestre de 1917 i membre d'una
organització il·legal de
suport als desertors. L'estiu de 1918 va ser cridat a files i destinat
a
infanteria, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Cap a finals d'agost retornà a
Piombino de permís i el 23 de setembre va ser detingut,
juntament amb altres companys,
en un establiment de Venturina (Toscana, Itàlia), on es
celebrava una reunió
anarquista clandestina. Tancat a la presó de Volterra
(Toscana, Itàlia), el 25
d'octubre va ser alliberat i retornà a Bolonya. En acabar la
guerra reprengué
la seva activitat sindical i el 2 de novembre de 1919
presentà, amb Salvatore
Salvadori, l'informe «Mezzi di lotta e di
solidarietà» (Mitjans de lluita i de
solidaritat) en el III Congrés de la Cambra del Treball.
Elegit secretari
administratiu d'Organització Econòmica, el gener
de 1920 intervingué en les
tasques del Consell General de la Cambra del Treball i el 23 de maig
d'aquell
any, al final del Congrés Anarquista de Follonica (Toscana,
Itàlia), va fer un
míting, amb Egizio Cennini, a la plaça de la
localitat. El setembre de 1920
reivindicà l'ocupació de fàbriques en
diversos mítings a factories de Piombino.
El gener de 1921 presentà l'informe financer en el IV
Congrés de la Cambra del
Treball Sindical, celebrat al Politeama de Piombino, on va manifestar
el bon
estat de salut de l'organització sindical, com a mostrava la
creació d'una
sucursal de la Cambra del Treball a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia) i de
diversos sindicats a diverses poblacions (Castagneto Carducci, Baratti,
Castelnuovo, Campiglia Marittima, Bibbona i Cecina), així
com per l'enfortiment
del Sindicat Metal·lúrgic de Portoferraio
(Toscana, Itàlia). Elegit secretari
de la Cambra del Treball en substitució de Riccardo Sacconi
que havia dimitit,
desplegà durant els mesos següents una important
activitat propagandística i
organitzativa. El 2 d'abril de 1921 un informe del prefecte de policia
de Pisa
(Toscana, Itàlia) feia constar que exercia
«moltíssima influència» entre
els
obrers i anarquistes de Piombino i que mantenia un
«comportament despectiu» cap
a les autoritats. Quan la violència dels escamots feixistes
s'escampà arreu la
Maremma, el juny de 1922 la Cambra del Treball va ser assaltada i
clausurada i
el juliol d'aquell any es va veure obligat a abandonar Piombino fugint
de les
represàlies feixistes. Després d'un temps a
Torí (Piemont, Itàlia), el febrer
de 1924 es refugià, amb sa mare, a Lió
(Arpitània) i durant la primavera
d'aquell any s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà
d'ajustador mecànic als tallers de la Societat
Provençal de Construccions, als
tallers de la Companyia Transatlàntica i a l'empresa
Pinatel. Estava casat amb
Egle Zazzeri, germà de l'anarquista Albino Zazzeri, amb qui
va tenir un infant.
El setembre de 1925
conegué Paolo
Schicchi en un congrés de la Unió Sindical
Italiana (USI) celebrat a París
(França), i li va retreure a aquest la campanya d'extrema
violència contra els
anarquistes que havien col·laborat per a enderrocar el
règim feixista amb
Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, però en
realitat agent secret
de Benito Mussolini. La disputa amb Schicchi, que va durar molt de
temps,
arribà fins i tot a l'enfrontament físic. En 1926
participà activament en la
campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo
Vanzetti. A Marsella participà, amb altres companys (Dario
Castellani, Fosca
Corsinovi, Antonio Cherici, etc.) en el Grup Teatral Internacional, que
va fer
representacions a favor de les víctimes
polítiques, com ara la celebrada el 24
de gener de 1926 per a celebrar la mort de l'anarquista Pietro Gori o
la
representació l'abril de 1927 al Bar Coulomb de Marsella de
l'obra La bottega. Scene della ricostruzione
fascista de Gigi Damiani. En 1927 va fer a Marsella la
conferència «Il mio
communismo». A principis de 1928, amb Gino Bagni (Andrea del Vertice), Léopold
Faure i Sabatino Gambetti, edità el
primer número del periòdic anarquista L'Ora
Nostra, òrgan d'expressió dels
anarquistes italians membres del «Comitè
dels Fills dels Empresonats Polítics
d'Itàlia». El juliol de 1928 el cònsol
italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les
autoritats franceses la seva
expulsió del país, juntament amb altres companys
(Giulio Bacconi, Angelo
Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello
Chiarini,
Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato
Muzzi, etc.),
sota la falsa acusació que havia rebut de París
tres bombes de rellotgeria amb
la intenció de realitzar atemptats. En 1933 va ser
inclòs com a «terrorista» en
el llistat d'enemics del feixisme de primera categoria i en 1934
entrà a formar
part del Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai»
de la Federació Anarquista
del Sud-est de França, juntament amb Edoardo Angeli, Umberto
Ceccotti, Marcello
Cicero i Celso Persici, participant alhora en diverses reunions entre
llibertaris, maximalistes, reformistes i membres de la Liga Italiana
dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En
aquesta
època, amb Umberto Ceccotti i Celso Persici, creà
una cooperativa de treball al
barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats
llibertaris
italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat de Marsella
al
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») celebrat en un restaurant del número 30
del carrer de la Seina de
Sartrouville (Illa de França, França), on
participaren una cinquantena d'anarquistes
italians exiliats d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi,
Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Angiolo Bruschi, Antonio Silvio
Casella,
Carlo Castagna, Antonio Cieri, Angelo Diotavelli, Enzo Luigi Fantozzi,
Carlo Frigerio,
Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Virgilio
Gozzoli,
Rodolfo Gunscher, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa, Mario
Montavani,
Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.) i que donà lloc al
«Comitato Anarchico
d'Azione Rivolucionaria» (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini,
Carlo
Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El Primer de Maig de
1936 recorregué
els carrers marsellesos en la manifestació del Front
Popular, juntament amb
altres companys (Edoardo Angeli, Ercolino Bardini, Angelo Girelli,
Ludovico
Rossi, Lazzaro Turroni, etc.), sota la bandera negra. Quan
esclatà la guerra
d'Espanya, sostingué la revolució i el 22 de
setembre de 1936 marxà cap a
Barcelona (Catalunya). L'octubre d'aquell any retornà a
Marsella, on s'ocupà
del subministrament d'armes i de roba per als milicians que lluitaven
al front
d'Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris
per a la lluita, tot amb el «Comitè
Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Carlo Alberto Bartolena,
Umberto Ceccotti,
Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.). També
marcà les
diferències, amb Umberto Ceccotti, Luca Bregliano, Antonio
Girelli i altres
anarquistes, amb el moviment «Giustizia e
Libertà» fent una declaració
conjunta. En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo,
del grup
anarquista «Cafiero» i vivia al número
27 del bulevard de la Révolution del
barri de la Belle-de-Mai, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Entre 1938 i 1939
publicà a Marsella, amb Renato
Castaglio, Umberto Ceccotti, Marcello Gregori i Pio Turroni, el Bolletino d'Informazioni dell'Unione
Anarchica Italiana, òrgan de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), fundada
entre el 25 i el 26 de desembre de 1937 a Marsella durant el
Congrés Nacional
dels Anarquistes Italians a l'Estranger per a reemplaçar la
Federació
Anarquista Italiana (FAI), reconstituïda l'abril de 1936 a
França. En 1939 fou
un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Renato
Castagnoli, Umberto
Ceccotti, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio
Girolimetti, Marcello
Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè
Anarquista Pro Víctimes Polítiques
(CAPVP) de Marsella. Durant la II Guerra Mundial participà
en la Resistència.
Després del conflicte bèl·lic va
romandre, amb sa companya Egle Zazzeri, a França,
on continuà militant en el moviment llibertari, juntament
amb altres companys (Dino
Angeli, Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Macello Gregori, etc.),
refundant el
Grup Anarquista de Marsella. El març de 1958 pertanyia a
«Aria Nuova», grup
anarquista que va editar en aquests anys el seu fullet I
principi anarchici. Teoria, metodo, organizzazione, escrit
conjuntament amb Enio Cardoso. Giulio Bacconi va morir el 18 de
novembre de
1980 a
Marsella (Provença, Occitània). ***
Emilio
Marziani
- Emilio Marziani:
El 28 de maig de 1895 neix a Villa
Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Emilio Marziani, conegut
com Umin i que va fer servir el
pseudònim
de Pedro Biosca. Sos pares es deien
Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de
pagès i quan
tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant
la Gran
Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats,
abandonà
l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va
ser condemnat a tres anys de
presó per deserció, però es
pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5
de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la
«Jornada Roja» de Màntua
(Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis
que tingueren lloc a San
Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest
incendiari,
fent una crida a la devastació i a la Revolució
social promoguda pels
anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de
reclusió per «incitació a
l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de
1920 va ser
detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar
i passar a la clandestinitat.
Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de
l'assassinat de Tullio
Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de
1922
per l'Audiència de Màntua a més de
vint anys de presó per assassinat i ús d'arma
de foc. Embarcà clandestinament a Gènova
(Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe
cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà
de mecànic fins al
1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro
Biosca, marxà cap a París
(França), on treballà en diverses feines. En
1930, després d'haver estat condemnat en
rebel·lia per diversos delictes, patint
desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un
manicomi, però tot sembla
que fou una estratègia per a evitar la
deportació. Durant els anys trenta
continuà militant en el moviment anarquista,
freqüentant grups d'antifeixistes
i especialment el Comitè Anarquista de París. A
principis de 1937 sembla que
marxà a fer costat la Revolució espanyola,
però no hi ha cap document oficial
que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el
tenim a
Brussel·les (Bèlgica) després d'haver
estat expulsat de França a conseqüència
d'un
judici per recaptació de bens furtats. A
Brussel·les formà part d'un grup
anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio
Bucchioni,
Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i
Agostino
Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va
ser portat al camp
de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on
fugí en dues ocasions. El
segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers
(Anvers, Flandes) amb el passaport
de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno
(Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a
Mèxic. Però
va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió
alemanya, va ser alliberat.
Amb un bitllet emès pel consolat italià de
Brussel·les amb el qual havia de
retornar a Itàlia, marxà cap a París.
El febrer de 1941 va ser detingut per la
policia francesa. Després d'alguns mesos en la
clandestinitat, va ser detingut
per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser
condemnat a cinc anys
de confinament a la colònia penitenciària de
Ventotene, on conegué Sandro Pertini.
Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys
(Marcello
Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich,
Onofrio
Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de
Pietro
Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració
de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a San Benedetto Po, on
col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista.
Entre el 7 i el 9 de desembre
de 1962 assistí en representació del seu poble al
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Senigallia (Marques,
Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el
documental, amb una mica de ficció,
L'umin. Der anarchist sobre la seva
figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en
una casa de repòs de
San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia). ***
Petita
nota necrològica de Juan Hernández
Sánchez publicada en
el periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1984 - Juan Hernández
Sánchez:
El 28 de maig de
1896 neix a Massarró
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Hernández Sánchez. Sos
pares es
deien Juan Hernández i Dolores Sánchez. Actiu en
les
lluites obreres i el
moviment llibertari des de
molt jove, quan la vaga de 1917 a Jaén (Andalusia, Espanya),
els membres del
seu comitè de vaga (Anguiano, Besteiro, Largo i Saborit) van
ser condemnats a
mort, mentre treballava a La Carolina (Jaén, Andalusia,
Espanya), organitzà una
escola per acollir els infants dels vaguistes, fet pel qual va ser
acomiadat de
la feina. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on
treballà de calderer i als
ferrocarrils. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra, va
construir el primer
tren blindat que va partir cap el front d'Aragó. Responsable
d'una empresa,
durant la guerra salvà vides humanes. Exiliat a
França, milità en la Federació
Local de Lió (Arpitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
els anys cinquanta fou un dels creadors i animadors del grup
artístic «Tierra y
Libertad». Els seus últims anys visqué
a la
Residència de la Colagne, a Maruèjols
(Llenguadoc,
Occitània).
Sa companya fou Carmen Fernández. Juan Hernández
Sánchez va morir el 4 de juliol de 1984 a Font Brunette
(Mont-rodat, Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Aimé Ledin apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de maig de 1951 - Aimé Ledin:
El 28 de maig de 1896 neix a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Aimé Antoine Osée Ledin. Era fill
d'Henri Benjamin Ledin,
comptable i destacat
militant socialista i regidor municipal col·lectivista, i de
Jacqueline Félicie
Pley (Félicie Ledin), membre del Grup
Feminista Revolucionari de
Saint-Étienne. El 13 de maig de 1919 es casà a
Saint-Étienne amb Marguerite Couturier
i en aquesta època vivia al domicili de sos pares, al
número 11 del carrer
President Wilson. En 1921 era un dels membres més destacats
de les Joventuts
Llibertàries de Saint-Étienne. Es guanyava la
vida treballant d'obrer
metal·lúrgic i en 1923 militava en la
Unió Sindical Metal·lúrgica de
Saint-Étienne.
També, entre 1922 i 1923, fou membre de la
Federació de Sindicats
Interindustrials (FSI), que fomentava un sindicalisme federalista amb
intents
d'acostament amb els comunistes. Va ser un dels animadors del corrent
anarcocomunista,
fundador del Cercle Anarquista «Entreine» de
Saint-Étienne i entre maig i juliol
de 1923 publicà tres números del
periòdic La Lumière. Organe regional
d'action
et d'éducation libertaire. En 1928 i 1929 fou el
distribuïdor per a Europa
del llibre en italià en dos volums de l'anarquista Paolo
Schicchi Casa
Savoia, editat el primer per l'editorial Culmine de Buenos
Aires
(Argentina) i el segon per les edicions de L'Aurora
de Boston (Suffolk,
Massachusetts, EUA), però impresos ambdós per a
l'edició europea a
Saint-Étienne. En els anys trenta, amb sa companya, sa filla
i sa germana Lucie,
fou membre del grup de la Federació Anarquista Francesa
(FAF) i aleshores
treballava de reparador de comptadors d'aigua i vivia al
número 35 del carrer
Michelet de Saint-Étienne. El novembre de 1936
exigí a Le Libertaire la
inserció d'un text a les seves pàgines amb
l'amenaça d'enviar-lo a altres mitjans
si la seva demanda no era satisfeta, però la
redacció d'aquest periòdic l'acusà
de «xantatge» i es negà a la seva
publicació. A finals de 1936 creà un grup
llibertari a Saint-Étienne. En 1937
col·laborà econòmicament amb el
Comitè
Anarquista Italià Pro-Espanya, promogut per Auro d'Arcola
des de París (França).
Després de la II Guerra Mundial formà part del
grup de Saint-Étienne de la Federació
Anarquista (FA), del qual va ser tresorer. Malalt, Aimé
Ledin va morir el 15
d'abril de 1951 a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). ***
Luciano Allende Saiz portant un
company a Neuengamme (4 de maig de 1945) - Luciano Allende Saiz:
El 28 de maig de 1898 neix a Arantiones
(Valderredible, Cantàbria, Espanya) el militant anarquista
Luciano Allende Saiz,
conegut sota el pseudònim de Toto. Sos
pares es deien Luis Allende i
Baselisa Saiz. Va patir una infància difícil i en
1913 va emigrar a França per
fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió
(Arpitània) i va fer feina a
la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la
regió
parisenca la primavera de 1914 i començà a
treballar a la vidrieria de Clichy
(Illa de França, França). Ja militant llibertari,
va relacionar-se amb
l'antimilitarista anarquista Gaston Rolland. Durant els anys vint
treballà
d'obrer en una fàbrica de ciment i visqué al
número 120 del bulevard de la
Vilette de París. En
aquests anys va
participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer
amistat amb
Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso
Abadía. També estava en
contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista
(UA) i amb Louis
Anderson (Ander), administrador de Le
Libertaire entre 1932 i
1939. A començament dels anys trenta s'establí en
la petita colònia llibertària
i naturista de Lo Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), fundada en 1929 per
Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i
naturistes la majoria llibertaris; residia al cabanyar de
Sénès, amb sa
companya Louise Pohut i la parella formada per Alfonso Rus i
Teófila Paunero. En
aquesta comunitat també hi vivia Salvador Gumà
Clavell, que tenia com a parella
Marguerite Estour, filla dels fundadors de la colònia. En
aquesta època
mantingué correspondència amb destacats companys,
com ara Benoît Broutchoux, Séverin
Férandel, Victor Giraud, Richard Penru, Marthe i Marcel
Renouard, etc. La mort
accidental de sa companya el juliol de 1932 va fer, sembla, que
abandonés la
comunitat. En 1935 vivia al número 14 del carrer Marchelli
de Toló (Provença,
Occitània) i figurava en el llistat d'anarquistes del
departament del Var
aixecat per la policia. Quan va esclatar la Revolució
espanyola va marxar a la
Península i es va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del
conflicte. El gener de 1939 es va exiliar a França i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, del qual fugí,
però, novament capturat, va ser
internat al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va
participar en la
resistència a Savoia (Arpitània), sota el
pseudònim de Toto, en la
unitat anomenada «Batalló de la Mort».
Va realitzar nombrosos serveis en la
resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de
març de 1944 a Montmélian
(Savoia, Arpitània) i deportat el 20 de maig d'aquell any al
camp de
concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya).
Durant
l'alliberament del camp el 4 de maig de 1945, va ser fotografiat
portant un
altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles.
En
retornar de la deportació, es va instal·lar a
París i va militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i
després es va establir a
Antíbol (Provença, Occitània), on va
fer d'apicultor amb sa companya Marie
Joséphine Bornat (Mariette).
En els
últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la
Federació Espanyola dels
Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende Saiz
va morir el 23 de
gener de 1983 a la Clínica Cannes Oxford de Canes
(Provença, Occitània) i les
seves cendres va ser dispersades al jardí del militant
llibertari Paul Ferrare
a Gòuf Joan (Provença, Occitània). Luciano Allende Saiz (1898-1983) ***
Dario
Franci - Dario Franci: El 28 de maig de 1902 neix a Civitella Paganico (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 21 de maig de 1902 a Campagnatico (Toscana, Itàlia)– l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Dario Franci. Sos pares es deien Giovanni Franci i Costanza Pecciarini. Quan era infant es traslladà amb sa família a Campiglia Marittima (Toscana, Itàlia). Per mor de la pobresa familiar, quan tenia 15 anys s'instal·là a Piombino (Toscana, Itàlia), on començà a treballar als alts forns. En aquesta època es relacionà amb destacats protagonistes del moviment anarquista local. Durant la postguerra participà activament en les lluites antifeixistes a Piombino enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». En 1923 va ser cridat a files i destinat a la Marina Reial italiana a Venècia (Vèneto, Itàlia), on tingué greus problemes d'adaptació a la disciplina militar. Un cop llicenciat retornà a Piombino i va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu propagandista» i sotmès a una estreta vigilància. En 1925 estava subscrit al setmanari anarquista Fede. En 1926, amb altres companys, emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on entrà a treballar com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i on desenvolupà una intensa propaganda antifeixista i anarquista. En aquesta època també participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de militants i en la distribució dels fons del Socors Anarquista a les Víctimes Polítiques, sempre en extret contacte amb militants emigrats a Lió (Arpitània), dels quals també va rebre suport econòmic i materials de propaganda impresos. L'estiu de 1930 la policia el fitxà com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» i la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«anarquista convençut capaç de participar activament en eventuals disturbis». Va poder fugir de la repressió desencadenada la primavera següent ja que, mancat de feina, havia retornat a Piombino per a treballar amb els seus sogres. Quan tornà a Torí dos anys més tard, va ser sotmès a una estreta vigilància i va ser inclòs al llistat de «persones a detenir en determinades circumstàncies». A partir d'aquest moment es va veure obligat a reduir la seva activitat i a moure's amb molta precaució, limitant-se a desenvolupar mínimes activitats sindicals entre els treballadors de la fabrica FIAT del barri torinès de Lingotto, on va trobar feina a partir de 1934. En aquests anys preparà la fugida d'Itàlia, que es va concretar l'1 de setembre de 1937 passant clandestinament la frontera. La intenció primerenca de creuar l'Estat francès i arribar a l'Espanya revolucionària en guerra, es va veure obstaculitzada a París per qüestions burocràtiques i la seva arribada a Catalunya es va frustrar. Intentà regularitzar la seva situació a França, però el 4 de març de 1938 se li va denegar la residència i el 23 de desembre de 1939 se li va decretar la seva expulsió del país, però gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), obtingué pròrrogues mensuals. Quan l'ocupació de París pels nazis, la seva situació legal canvià i el 19 de setembre de 1941 se li va lliurar un carnet d'identitat com a treballador estranger al servei de les forces d'ocupació i va ser posat a fer feina de planxista al Parc d'Artilleria de Vincennes (Illa de França, França). El 24 de desembre de 1941 va ser detingut, juntament amb sa companya Iside Farina, que havia estat infermera a la guerra d'Espanya, i tancat a la caserna de Les Tourelles del XX Districte de París. L'estiu de 1942 va ser alliberat, però portar amb sa companya a la frontera i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Després de ser interrogat, va ser reclòs al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia), on va romandre fins a la caiguda del feixisme. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Elbano-Maremmana de la Federació Anarquista Italiana (FAI), en nom de la qual assistí a diversos congressos, i en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Dario Franci va morir el 4 de febrer de 1970. ***
Paul Lapeyre i sa companya Jeanne Pantais - Paul Lapeyre: El
28 de maig de 1910 neix a Monguilhem
(Gascunya, Occitània) el militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre,
conreador que
esdevingué carter, i Maria Dulhoste. Va fer de barber
després d'haver estat
obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu
antimilitarisme. A
finals de novembre de 1926, amb sos germans Aristide i Laurent,
participà en la
constitució de la Confédération
Générale du Travail - Syndicaliste
Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del
Treball - Sindicalista
Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Le Combat Syndicaliste,
participant en el V Congrés (novembre de 1934) i el VI
Congrés (22 de gener de
1937) d'aquesta confederació sindical. En 1935, quan esclata
l'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus», son germà Aristide
va ser empresonat i fou ell
qui assegurarà l'aparició de La
Révolte, periòdic anarquista del
Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el
19 de juliol de 1936,
organitzà amb sos germans una xarxa per enviar armes,
medicaments, queviures,
etc., als companys anarquistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant
els anys de la Revolució
espanyola, desenvolupà una intensa tasca en el seu suport i
fou orador en
nombroses reunions al seu favor, com ara el míting que es
realitza l'agost de 1936
a la sala Wagram de París organitzat pel
«Comitè Anarcosindicalista per a la
Defensa i l'Alliberament del Poble Espanyol», on va
explicà la seva estada a
Espanya, o la gira propagandística que realitzà
en nom de la CGT-SR entre el
gener i el març de 1937 a Algèria, on va fer una
dotzena de conferències en
suport de la Revolució espanyola. També
col·laborà en el setmanari SIA,
òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundat i animat per
Nicolas
Faucier i Louis Lecoin, i efectuà nombrosos viatges a
Espanya en nom de la
CGT-SR. En aquesta època col·laborà en
dos periòdics publicats a Bordeus
(Aquitània, Occitània) sota el títol L'Espagne
Antifasciste. El 16 de setembre de 1938 va ser inscrit com a
«anarquista»,
ben igual que son germà Laurent, en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El
maig de 1939 fou nomenat delegat de Propaganda de la
Federació Anarquista de
Llengua Francesa (FAF), que s'havia constituït entre el 15 i
el 16 d'agost de
1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a resultes de
l'escissió que es va
produir dins de la Unió Anarquista (UA). A finals d'agost de
1939 va ser mobilitzat
i va ser enviat a Alsàcia; va caure presoner de
l'exèrcit alemany i va ser
enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg (Hamburg,
Alemanya). Després
d'un intent d'evasió que resultà un
fracàs, va ser enviat successivament a
quatre camps d'internament. El juny de 1945 va ser alliberat per les
tropes
britàniques. Després de la II Guerra Mundial
representà el grup anarquista de
Bordeus en el congrés que donà lloc a la nova
Federació Anarquista (FA) que se
celebrà entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 a
París (França). En aquesta època
era secretari de la Unió Local Bordelesa. El 17 de setembre
de 1946 es casà a
Bordeus amb la militant anarquista Jeanne Pantais. Entre el 7 i el 9 de
desembre de 1946 participà en el Congrés
Constitutiu de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT-F) de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT), continuadora de la CGT-SR i sempre inspirada per Pierre
Besnard,
i va ser nomenat secretari de la VIII Unió Regional de la
CNT-F. Entre finals
de 1947 i principis de 1948 al departament de la Gironda, prengué part en
l'intent de fusió que donà
lloc a un Comitè Departamental de Coordinació de
Sindicats que havien abandonat
la CGT i que reagrupava, entre altres forces, la Unió
Regional de CNT, els
«Amics de Força Obrera», els
Comitès d'Acció Sindicalistes i la
Unió
Departamental de Sindicats Independents. En 1952 era delegat de
Propaganda de
la Unió Regional de la CNT-F. A resultes del
congrés de la Federació Anarquista
(FA) que se celebrà entre el 31 de maig i el 2 de juny de
1952 a Bordeus, va
ser exclòs de la FA, ben igual que altres companys
(André Arru, MauriceFayolle,
Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Georges Vincey, etc.), pel seu
enfrontament
amb Georges Fontenis. La FA, que desaparegué per donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL) dirigida per Georges Fontenis,
va ser reconstituïda
en el congrés que se celebrà entre el 25 i el 27
de desembre de 1953 a París. L'agost
de 1955 participà en la IV Concentració
Internacional Juvenil que se celebrava
a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena,
Occitània), on va fer les
conferències «Darwin-Kropotkine » i
«L'éthique et la morale anarchiste». La
seva tasca militant va ser continuada, juntament amb son
germà Aristide, en
«Libre Pensée», realitzant nombroses
conferències i esdevenint un dels seus
oradors nacionals principals. També va fer nombroses
conferències a l'Escola
Racionalista «Francisco Ferrer», animada pel grup
anarquista de Bordeus. La
seva barberia, al carrer de La Fusterie de Bordeus, fou centre de
difusió de la
premsa anarquista. En tots aquests anys sempre participà
activament amb les
activitats de Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. A
començament dels
anys setanta un infart el retirà de la militància
activa i s'instal·là a Barçac
(Aquitània, Occitània), a la regió
vitícola de Sauternes. Trobem escrits seus en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, Les
Cahiers de Terre Libre, Ce qu'il
faut
dire, Le Combat Syndicaliste,
L'Entente Anarchiste,
L'Espagne Antifasciste, L'Espagne
Nouvelle, Germinal, L'Idée Libre, Lucifer,
Le Monde Libertaire, Monde
Nouveau, Rébellion,
La Révolte, etc. Entre
les seves obres
podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil
(1933), Le 6 février
(1934), Jésus-Christ a-t-il existé?
(1936), Ce qu'est le syndicalisme
révolutionnaire (1937), Lueurs sur
l'Espagne. Révolution
et contre-révolution en Espagne républicaine
(1938), De Gaulle tout nu! (1946), Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier (1983, amb Marc
Prévôtel), Étienne
de la Boétie. De la servitude volontaire ou le
contr’un. Étude (ca. 1996,
pòstum). Paul
Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital de Burela (Lugo,
Galícia; actualment Cervo, Lugo, Galícia) on
havia estat portat després de patir un accident
automobilístic en una carretera
gallega el dia d'abans. Conforme les seves últimes
voluntats, el seu cos va ser
donat a la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la
(La Corunya,
Galícia). ***
Michel
Hulot (ca. 1955) - Michel Hulot:
El 28 de maig de 1929 neix a Douai
(Nord-Pas-de-Calais, França)
el comunista
llibertari i sindicalista Michel Jean Louis Hulot, que va fer servir
els
pseudònims Jean Louis i Paul
Dupas.
Sos pares, que es guanyaven la
vida reparant bicicletes, es deien Louis Pierre Émile Hulot
i
Marcelle Marie Cordonnier. En 1951 entrà a treballar com a
obrer a la fàbrica
Thomson a la regió parisenca i mesos després
s'afilià a la Confederació General
del Treball (CGT) i a la Federació Anarquista (FA). A
l'empresa Thomson milità
juntament amb Louis-Robert Cadiot. Entre 1952 i 1957 tingué
com a companya
l'anarquista Lucienne Roussel (Lola Roussel) i
milità en el grup de
Levallois-Perret (Illa de França, França) de la
FA. Proper a la tendència
encapçalada per Georges Fontenis, la seva activitat
s'incrementà quan la FA
esdevingué Federació Comunista
Llibertària (FCL). A partir de gener de 1954
començà a col·laborar amb articles en Le
Libertaire i sota el pseudònim Jean
Louis redactà la rúbrica
«Pertinences impertinentes» i amb el de Paul
Dupas diversos articles de caire anticolonialista.
Posteriorment passà a
fer feina com a tècnic en energia atòmica en el
Comissariat de l'Energia
Atòmica (CEA), publicant articles sobre les condicions
higièniques i de
seguretat del personal que treballava a les centrals nuclears i
mostrant-se crític
amb l'ús de l'energia nuclear en el sector militar. A partir
de 1955 destacà en
les seves tasques sindicals. Va ser un dels candidats de l'FCL a les
eleccions
legislatives de desembre de 1955 per al I Sector del Sena, juntament
amb
Georges Fontenis, Roger Gremillon, Pierre Hespel, Robert Joulin,
Jeannine
Lesoeur, Michel Mulot, François Muñoz, Louis
Rochery i Raymond Truffy,
candidatura que obtingué 2.617 vots. En 1957, per mor de la
gran diferència
d'edat, se separà de Lola Roussel, amb qui restà
en contacte. El 30 de juny de
1958 es casà amb la metgessa llibertària Jeanne
Élise Juliette Loetitia Pietri (Élisabeth
Pietri). Després de la dissolució de
l'FCL restà circumscrit a les
activitats sindicalistes i en 2009 encara era membre del Sindicat de
Jubilats
de la CGT. Michel Hulot va morir el 19 d'agost de 2021 a seu domicili
de Les
Sables-d'Olonne
(País del Loira, França).
Defuncions
Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910) - Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 és afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França). Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom. ***
Antonio
Sarrau Español (1936) - Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut el 19 de setembre de 1892 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Isidro Sarrau Larroya, jornaler, i Eugenia Español Mesalles. Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. ***
Albà
Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de
Montevideo - Albà Rosell Llongueras: El 28 de maig de 1964 mor a Montevideo (Uruguai) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Havia nascut el 19 de febrer de 1881 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat. ***
Van
Dongen fotografiat per Loomis Dean (Niça, febrer 1959) - Kees Van Dongen:
El 28 de maig
de 1968 mor a Montecarlo (Mònaco, Principat de
Mònaco) el pintor anarquista
Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut
com Kees Van Dongen.
Havia nascut el 26 de gener de 1877 al barri de Delfshaven de Rotterdam
(Holanda Meridional, Països Baixos). De família
burgesa, sos pares foren
Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una
empresa
de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill
comencés a
estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i
Ciències Tècniques de
Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i
1897 visqué
la vida bohèmia del «Districte Roig» del
port de Rotterdam i es dedicà a pintar
mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí
en els cercles
llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units
fent de majordom. En
1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i
simbolistes la revista anarquista De
Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a
França sense un cèntim per
assistir a les festes del 14 de juliol i
s'instal·là a París acollit pel pintor
holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899
retornà al seu país per reunir-se
amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia
conegut durant la
seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert
de bell nou a París,
la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a
l'església de Saint Pierre de
Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de
gitanos a l'«impasse
Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà
tota mena de feines
(lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires
d'atraccions,
descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil
Blas,
pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el
Circ
Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent
rals. En els seus
primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de
Mimi Pinson, el
Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera
postimpressionista
i amb una visió gairebé expressionista.
Freqüentà també en aquesta
època els
bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de
l'anarquista
Félix Fénéon, el qual li va publicar
alguns dels seus dibuixos en La Revue
Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el
qual penjà
quadres seus a les seves exposicions. També
publicà il·lustracions per a la
revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La
Caricature, i
per a la publicació satírica holandesa De
Ware Jacob. En 1901 en
l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme
assise, una obra
sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la
galeria de Vollard i
l'any següent participà amb dues obres (Le
torse i La chemise) en
el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels
fauvistes (Matisse, Derain,
Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i
dibuixà els pallassos i els
acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la
galeria Druet els dibuixos i els
pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a
Fleury-en-Bière, segons
l'estil divisionista, però
serà una via que acabarà rebutjant. En 1906
presentà al Saló dels Independents À
la Galette; també aquest any, amb
Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse
Girardon» i s'instal·là al
Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande
Olivier; feia dos
anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren
inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos
retrats de la
companya de Picasso.
Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de
menjador i de sala
d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh,
Seurat i
Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors
del fauvisme Derain i
Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908
abandonà el Bateau-Lavoir.
En aquesta època també formà part del
moviment expressionista alemany conegut
com «Die Brücke» (El Pont) i
exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909
treballà, amb el pintor català Hermenegild
Anglada Camarasa, com a professor
d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912
realitzà nombrosos viatges
(Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En
1912 il·lustrà el llibre de
M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat,
sobre les
seves experiències al «Barri Roig» de
Rotterdam. En 1915 exposà individualment
a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de
Guus; d'aquest
matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la
Legió d'Honor,
en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la
nacionalitat francesa.
L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en
un viatge a
l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del
III
Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i
posà en
risc la seva reputació en la postguerra. No obstant
això, el seu prestigi es
mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a
causa de la seva
edat, la seva activitat minvà i es dedicà
sobretot a fer retrats de societat.
En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui
tingué un fill. En 1959
s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen (1877-1968) ***
Joan
Ripoll Pedrola
- Joan Ripoll Pedrola: El 28 de maig de 1970 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Joan Ripoll Pedrola. Havia nascut el 8 de maig de 1918 a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Josep Ripoll i Regina Pedrola. Amic des de la infància de l'anarquista Roc Llop Convalia, ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enviat posteriorment, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Amb l'ocupació alemanya va ser fet presoner i enviat, amb la matrícula 61.563, a l'Stalag X-B. El 3 de març de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 3.662, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria); amb ell també va ser traslladat son cunyat Joan Papaseit, que va ser assassinat a Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 3 d'abril de 1942 Ripoll va ser traslladat al camp de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on la Gestapo, a petició de l'ambaixada espanyola a Berlín el va interrogar en diferents ocasions. Després que les autoritats espanyoles el reclamessin, va ser lliurat a la policia franquista a la frontera francoespanyola. Internat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), va ser traslladat a la Presó Model de Madrid (Espanya). Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó per fets durant la guerra. Després de 12 anys de presó, va ser posat en llibertat condicional i s'instal·là a Madrid, on retrobà sa companya Petra Jiménez. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Joan Ripoll Pedrola va morir d'una embòlia pulmonar el 28 de maig de 1970 a la Ciutat Sanitària Provincial de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de La Almudena. ***
Notícia orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de febrer de 1949 - Gaston Rauzier: El
28 de maig de 1974 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Gaston
Joseph Rauzier. Havia nascut el 6 de juliol de 1900 a Rumans (Valentinès,
Delfinat, Occitània). Sos pares es deien Gaston Salomon Rauzier, cafeter, i
Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola i milità en el
període d'entreguerres a Sant Gèli (Provença, Occitània), on vivia amb sa mare
al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La Calotte, Le
Libertaire, etc.) i presidí freqüentment reunions publiques anarquistes. En
1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El 2 de febrer de 1940
s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria Núm. 159 de Toló (Provença,
Occitània). Sembla que posteriorment milità en el Partit Comunista Francès
(PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en
el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste
del 21 de novembre de 1936 - Achille Blicq:
El 28 de maig
de 1975 mor a Saint-Cloud (Illa de
França,
França) el
lliurepensador
i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Havia nascut el 26 de
març de 1889
a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien
Alfred Auguste
Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora
belga, i tingué
cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909
portà la contradicció
«anarquista-llibertària»
en la conferència pública
contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a
Comines pel grup local del moviment catòlic «Le
Sillon» de Marc Sangnier. El 19
d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb la mestra
Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean
Jacques Achille Blicq.
Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de
Lilla. En 1925 vivia al
número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A
finals dels anys vint fou un dels
responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord
de la Plataforma
Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno
(«Plataforma
d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i
1928, quan
l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als
anarquistes individualistes
encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat
l'Associació dels
Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari
del
Congrés de la Federació del Nord de
Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se
celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat
regional del Nord de la
Federació Nacional dels Lliurepensadors de
França, organització per a la qual
va fer conferències. Col·laborà
regularment en Le Libertaire i en
1934 participà en la redacció d'articles per a
l'Encyclopédie Anarchiste
de
Sébastien Faure –curiosament, veient la seva
trajectòria posterior, va escriure
l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era
representant del Comitè d'Acció Laica de
Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al
seu domicili, al número 14
del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie
Sociologique», que sembla que només
venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a
membre del Comitè d'Acció Laica
(CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la
Lliga
Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva
fundació, va ser membre
del seu comitè de direcció i fou un dels signants
del «Manifeste pour une
conférence nationale contre la guerre et l'union
sacrée», publicat el 12 de
juliol de 1935 en Le Libertaire.
Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea
Anarquista de
Lilla contra la guerra i contra la «Unió
Sagrada». Com a membre de la LICP, signà
el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14
de maig de 1936 al setmanari
La Barrage. El 27 de juny de 1936 va
fer la conferència «La leçon d'une
grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A
principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien
Faure a Catalunya i al front
d'Aragó per a veure les realitzacions
revolucionàries que es portaven a terme.
En retornar a França va fer amb Sébastien Faure
una gira de conferències (Bordeus,
Marsella, Montpeller, Niça, París,
Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la
Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre
de 1936 al Teatre
de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la
Salle Olympia Cinéma de
Marsella (Provença, Occitània), on assistiren
unes 1.500 persones, o la
celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En aquesta
època va publicar una sèrie d'articles sobre la
Revolució espanyola en Le
Libertaire. Amb altres companys (Édouard
de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert,
etc.), fou animador del grup de
l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer
Léon Gambetta. Posteriorment
s'establí a Saint-Cloud (Illa de França,
França), on regentà un comerç de
gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta
ciutat animà diversos grups
anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava
«força
intel·ligent, bon orador i propagandista
influent». El 14 de novembre de 1938
va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. En 1939 la policia anotà
que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols
internats als
camps de concentració. Instal·lat a
París (França), el 13 de desembre de 1939
va ser detingut per ordre del governador militar i, sota
l'acusació d'«activitats
anarquistes», tancat a la presó parisenca de La
Santé; el 14 de gener de 1940,
però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat.
Durant l'Ocupació
s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat
«gerent-administrador ari» de
l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès
Wolf Schoumann, al número 6
del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11
d'agost de 1941
dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de
França, França), en
nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una
clínica propietat
del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta
estava
ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al
número 21 de l'avinguda Alfred
Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial
els propietaris de
l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i
malversació», però
el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs
assenyalaven que vivia
en un pavelló molt luxós i que gaudia
d'importants recursos econòmics. A finals
de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de
maquinària agrícola
«Magnier-Bedu»
de Groslay (Illa de França, França) en nom de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig
–algunes fonts citen erròniament el 30 de maig
–
de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de
França,
França). ***
Necrològica
de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
setembre de 1977 - Nicolás Balaguer
Pérez:
El 28 de maig de 1977 mor a Vic de
Fesensac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Nicolás Balaguer Pérez. Havia
nascut el 17 de març de 1893 a Orrios (Terol,
Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta
Pérez. Nascut al barri d'Alhambra
d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya),
on s'adherí al
moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Fou
en diferents ocasions
secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT
i
de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción
Felipo. Nicolás Balaguer
Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic
de
Fesensac (Llenguadoc, Occitània). ***
Juan
Zafón Bayo - Juan Zafón Bayo: El 28 de maig de 1977 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Havia nascut el 28 d'abril de 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Victoriano Zafón i Elvira Bayo. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal –amb qui entaulà una estreta amistat–, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per «intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera. És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual de Ángel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato; ¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo; Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico; Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 27 de maig– de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Carlos
Zimmermann Ruiz - Carlos Zimmermann Ruiz: El 28 de maig de 1979 mor a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Carlos Zimmermann Ruiz. Havia nascut el 20 d'octubre de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1898– a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Diego Zimmermann i Matilde Ruiz. Quan era un infant sa família s'instal·là a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida com a pèrit electricista i a començament de la dècada dels trenta ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou membre del Comitè Regional d'Andalusia. Destacà com a orador, organitzador i partidari de la revolució agrària immediata. Va ser detingut pels seus atacs a la Guàrdia Civil en un míting celebrat el 5 d'octubre de 1930 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i tancat a Sevilla (Andalusia, Espanya). Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1931 treballava en les obres de construcció del Rock Hotel de Gibraltar i era secretari de la Federació Comarcal del Camp de Gibraltar de la CNT amb seu a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). L'abril de 1931 va fer un míting a La Línea de la Concepción. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat per San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). El 4 d'agost de 1931 va fer a l'Ateneu Obrer Cultural de La Línea de la Concepción la conferència «Socialismo y Anarquismo» i el setembre d'aquell any parlà, amb altres companys, a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) i a Paterna del Río (Almeria, Andalusia, Espanya) en un míting organitzat per l'Associació Camperola Cultural i el grup «Libre Examen». L'octubre de 1931 participà activament en el Ple Regional d'Andalusia i en parlà en el míting de clausura. Aquest mateix any va ver un míting antirepublicà a Sevilla. En 1932 va ser nomenat secretari de la CNT de Sevilla. El gener de 1932, en plena vaga del transport i després de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya), va ser detingut a Sevilla i deportat a Cadis. El maig de 1932 parlà a La Línea de la Concepció. També en 1932, quan era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de Sevilla de la CNT, participà en una polèmica amb Miguel Mendiola Osuna, Rafael Peña García i Pedro Vallina Martínez, en la qual Vallina acusava els companys del fracàs de la vaga pagesa per connivències amb el governador civil Vicente Sol Sánchez, debat que encara era present en el Ple Regional d'Andalusia de març de 1933. Aquest mateix 1933 va ser empresonat un temps. L'abril de 1934 parlà a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i l'agost d'aquell any representà el Comitè Pro Presos Regional en l'acte de clausura del Ple Regional d'Andalusia de la CNT. L'octubre de 1935 va fer la conferència «Unidad sindical» a Sevilla. El gener de 1936 parlà a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i el febrer al Campo de Gibraltar i a Còrdova. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat d'Andalusia al IV Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 presidí un gran míting a Sevilla i el juny parlà a Utrera i Còrdova i el juliol novament a Còrdova. Quan esclatà la guerra, encapçalà el «Batalló Zimmermann» –on trobà el seu amic el cantaor de flamenc Juan Manuel Valderrama Blanca (Juanito Valderrama)–, que combaté a la zona de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), oposant-se a Antonio Rosado López i la seva línia d'acostament als marxistes pel que feia a la qüestió de les col·lectivitats a Jaén (Andalusia, Espanya). També en aquesta època encapçalà la Federació Provincial de Sindicats de Jaén i el seu Comitè de Guerra. El juliol de 1937 assistí al Ple Regional de Andalusia que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) i l'agost representà Jaén en el Ple del Moviment Llibertari que se celebrà en aquesta ciutat. El setembre de 1937 assistí, en nom de la Regional d'Andalusia, al Ple de Regionals, on formà part de la ponència, amb David Antona Rodríguez, Joan García Olivar i Horacio Martínez Prieto, que redactà un dictamen «liquidacionista» a causa del «circumstancialisme». El gener de 1938 participà en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València (València, País Valencià). El març de 1938 va fer un míting a Arjona (Jaén, Andalusia, Espanya). Com a secretari de la Federació Provincial de Camperols de Jaén, el setembre de 1938 assistí al Ple del Comitè Regional d'Andalusia que se celebrà a Baeza (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'enfrontà a Francisco Maroto del Ojo que el va acusar de voler controlar el Comitè i de no acceptar el nou secretari Manuel Pérez Fernández. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat a diverses presons (Jaén, Sevilla, Granada i Penal del Puerto de Santa María). L'hivern de 1941 assistí al ple clandestí confederal que se celebrà a la cel·la 67 del Penal del Puerto de Santa María, on s'adoptaren acords per a afavorir la lluita clandestina i la reorganització confederal. En 1945 sortí en llibertat provisional i s'integrà immediatament en la lluita clandestina com a secretari de la CNT andalusa, participant en el ple clandestí de desembre de 1945. A finals dels anys quaranta s'exilià, passant per Tànger i el Marroc gal, a França, establint-se primer a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i després a Lió (Arpitània). En 1961 assistí al Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) i en 1962 al Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1962 formava part de la Secció d'Informació, Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental de la CNT. En 1962 participà en diversos mítings i conferències (Bordeus, Firminy, Lió, Tolosa) i en 1963 a Chauffailles. En els anys seixanta assumí les tesis de la CNT minoritària, participant en 1977 en la «Conferència de Narbona» al voltant del grup editor de Frente Libertario. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. Sa companya, que va estar detinguda com a ostatge pels franquistes durant la guerra, fou Candelaria Ramírez. Carlos Zimmermann Ruiz va morir el 28 de maig de 1979 al domicili de sa filla Matilde Zimmermann Ramírez (Matilde Dury) a Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània). Carlos Zimmermann Ruiz (1908-1979) ***
Presidència
del IV Ple Nacional Extraordinari de la CNT (Tolosa, juny de 1952).
D'esquerra a dreta, en primer pla: Bernardo Merino, Ramón
Liarte,
Helios Sánchez. Al fons: Felipe Seseña, Miguel
Vallejo i Josep Juan
Domènech
- Helios Sánchez: El 28 de maig de 1988 mor a Portèth de Garona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Heliodoro Teodoro Sánchez Fernández, més conegut com Helios Sánchez. Havia nascut el 15 d'abril de 1909 a Molinicos (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Sinforiano Sánchez i Sixta Fernández. Fill d'una família humil i nombrosa, quan tenia set anys començà a treballar en diversos oficis (pastor, fustaire, segador, veremador, peó de la construcció, etc.). En 1925 entrà a fer feina de marmitó als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va fer contacte amb l'anarcosindicalisme, i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de la Junta Sindical i delegat pel Port de Sagunt a diversos plens locals, comarcals i regionals. El juny de 1931 era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de València (País Valencià) En 1936 assistí al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT, mostrant-se sempre molt radical. El cop militar feixista juliol de 1936 l'agafà segant a Uncastillo (Saragossa, Aragó, Espanya), d'on pogué fugir cap a València i durant una temporada lluità en la «Columna de Ferro». Més tard abandonà el front i passà a treballar en la indústria de guerra, ocupant càrrecs orgànics. En 1939, amb el triomf franquista, intentà embarcar-se al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser capturat i internat al camp de concentració dels Ametllers. Posteriorment passà al camp d'Albatera i a la cartoixa de Porta Coeli. Un cop alliberat s'incorporà a la lluita clandestina. El febrer de 1944 participà en el Ple de Madrid (Espanya) com a representant del Comitè Regional d'Aragó. El desembre de 1944 va ser detingut per la Brigada Politicosocial. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de reclusió i internat a la presó de Saragossa, d'on fou alliberat uns anys després. Continuà en la lluita clandestina com a membre del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Miguel Vallejo Sebastián. El març de 1950 va ser detingut breument i el maig de 1950 fugí cap a França. En el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser repudiat i es decantà pel sector moderat. El 17 de juny de 1950, en el III Ple Nacional de Federacions Locals del Subcomitè Nacional, substituí Josep Juan Domènech com a secretari general de la CNT «possibilista». Intentà aproximar les dues fraccions confederals enfrontades, però no tingué èxit. En el IV Ple Nacional Extraordinari de juny de 1952 celebrat a Tolosa abandonà la secretaria, que va ser assumida per Miguel Vallejo Sebastián. Després d'això, s'establí a Tolosa, on continuà la lluita antifranquista. L'agost de 1957 representà les subdelegacions de Veneçuela, Bolívia i Argentina en el VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT celebrat a Tolosa. L'agost de 1969, en el conflictiu Ple de Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser expulsat de la CNT. Membre de la tendència editora del periòdic Frente Libertario, en 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània) celebrada per aquest sector. Sa companya fou Joaquina Martín. Helios Sánchez va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1988 al seu domicili de Portèth de Garona (Llenguadoc, Occitània). ***
Ramon
Sentís Biarnau - Ramon Sentís Biarnau:
El 28 de maig
de 2001 mor a Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau, que fa fer servir
el pseudònim de Floreal de la
Solana. Havia nascut el 22 de juny de
1913 a Torroja del Priorat (Priorat, Catalunya). Era fill de
Miquel Sentís Compte,
llaurador i republicà
federal partidari de Francesc Pi i Margall, i de Carme Biarnau Pallejà.
Entusiasta del periodisme,
es
relacionà amb destacats periodistes llibertaris, com ara
Felipe Alaiz de Pablo
i la família Urales, i a finals dels anys vint
començà a col·laborar en la
premsa llibertària (Adelante,
Redenció, Solidaridad
Obrera, etc.). A partir de 1932 milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Torroja del
Priorat. El maig de 1934
s'encarregà de recollir la subscripció pro-presos
al seu poble organitzada per La Revista Blanca.
Aquest mateix any s'escapà
amb la que serà la seva companya Maria Compte, filla d'una
bona família la qual
pretenia casar-la amb un cacic; la família la
trobà i la reclogué en un
convent, fins i tot la família Urales intervingué
per ajudar la parella. Durant
la Guerra Civil espanyola realitzà tasques
propagandístiques i mítings (Sant
Quirze del Vallès, Olesa de Montserrat, Horta, Xerta,
Aldover, Tortosa, Lloret
de Mar, Cardona, Vallvidrera, Viladecans, Manresa, etc.). Amb el triomf
franquista passà a França i fou reclòs
als camps de concentració. En 1944
s'integrà en la Comissió de la CNT de Bordeus.
Posteriorment s'establí a La
Victoria (Aragua, Veneçuela), on muntà la
llibreria «Estudios», edità amb
Víctor
Julio Ávila la revista Victoria
i
col·laborà amb la premsa llibertària
de l'exili. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, vengué les seves propietats i
retornà a la
Península, on milità en el Sindicat de Jubilats
de la CNT de Cerdanyola del
Vallès. En els anys vuitanta i noranta va fer
mítings i conferències i fou
redactor de Solidaridad Obrera
(1982-1983) i Orto. A
més de les
citades, trobem articles seus en diverses publicacions
llibertàries, com ara Amicale
Durruti, Cenit, Crisol, El
Explotado, Ideas-Orto, Noticiari AEP,
Ruta, Tierra
y Libertad, etc. En 1991 prologà el llibre de
José García
Sánchez Estampas de nuestra
guerra.
Recuerdos y vivencias. Cerdanyola (1936-1939). Els
últims mesos de sa vida
els passà internats en una clínica. Ramon
Sentís Biarnau va morir el 28 de maig
de 2001, acompanyat de sa filla Neus Sentís Compte, a
Cerdanyola del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).
L'arxiu
personal es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Priorat de la
Generalitat de
Catalunya que es troba a Falset. Ramon Sentís Biarnau (1913-2001) ***
Eduard Pons Prades - Eduard Pons Prades: El 28 de maig de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i historiador dels moviments socials Eduard Pons Prades, també conegut com Floreado Barsino. Havia nascut el 27 de desembre de 1921 al barri del Raval de Barcelona (Catalunya). Son pare, Eduard Pons Sisternas, fou un ebenista d'Alboraia (Horta Nord, País Valencià), militant del Partit Federal i fundador del Sindicat Únic de la Fusta, que havia emigrat al Principat. Un cop coneguda per part de la burgesia catalana la condició sindicalista de son pare, aquest perdé el taller d'ebenisteria a causa de la recessió de contractes i passà a encarregar-se de la biblioteca de la Casa de València a Barcelona, on simpatitzà amb Vicenç Claver, conegut republicà federal i impulsor del «Dia del Llibre» en la festivitat de Sant Jordi. Sa mare, Glòria Prades Nuño, d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià), durant els anys de la II República espanyola militarà en el Partit Sindicalista i treballarà com a telefonista al Palau de la Generalitat gràcies a l'amistat que mantenia amb Martí Barrera, conseller d'aquesta institució, que conegué a la presó Model de Barcelona en 1925. Eduard Pons fou el major de tres germans barons. Quan tenia cinc anys entrà com a alumne de l'Escola Racionalista Fratern i després a l'Escola Racionalista Labor, dirigida per Germinal Puig Elías seguint els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia i lligada al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquests anys també assistí a les conferències que es realitzaven a l'«Asiàtic». La seva vocació era l'ensenyament i per a tal fi, a partir de 1932, començà a estudiar a l'Escola del Treball de l'Escola Industrial de Barcelona, però l'esclat de la Guerra Civil truncà les seves expectatives. El març de 1936 son pare se suïcidà i, en certa manera, son oncle, militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que portà a coll el fèretre de Buenaventura Durruti per Barcelona el novembre d'aquell any, el substituí. En 1937 s'afilià a la CNT i participà activament en el procés col·lectivitzador des del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada i en la socialització de locals, com ara l'església de la Santa Madrona del Poble Sec. El 20 d'agost de 1937 s'allistà voluntari en l'Exèrcit republicà falsificant l'edat i, després de fer un curs a l'Escola de Capacitació de l'Escorial, aconseguí el títol de sergent instructor de metralladores, que recollí de mans del poeta Miguel Hernández, aleshores comissari polític de la 46 Divisió. El 17 de març de 1938 fou ferit en la defensa de Barcelona durant un bombardeig feixista. Un cop recuperat de les greus ferides, ingressà en l'anomenada «Quinta del Biberó», on conegué Joan Llarch. Amb només 17 anys va combatre a les batalles de Madrid, de Guadarrama, de Brunete, del Segre i de l'Ebre enquadrat en la 105 Brigada Mixta. En aquests anys estava afiliat en el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Amb la caiguda de la República, participa en la posterior evacuació de ferits des dels hospitals barcelonins fins a la frontera francesa de Port Bou –entre el 15 de desembre de 1938 i el 10 de febrer de 1939 aconseguiren treure de la Península 10.300 ferits. En 1939, exiliat a França, fou ingressat ferit a l'hospital de Carcassona. Posteriorment, després de treballar una temporada guardant porcs a Bloumac, va fer contacte amb el maquis i l'Exèrcit francès durant la II Guerra Mundial, combatent des del novembre de 1939 contra les tropes alemanyes al sector entre Bèlgica i Luxemburg. Durant l'hivern del 1940 i 1941 col·laborà en el Grup Solidaritat Espanyola. Després de la derrota de l'Exèrcit francès, en 1942 conegué Manuel Huet Piera, i amb aquest i el grup d'evasió de Francisco Ponzán Vidal ajudà a salvar les vides de jueus i d'aliats caiguts a territori francès. L'agost de 1944 comandà un destacament guerriller per la zona del riu Arieja. Ja integra en les files dels generals Leclerc i De Gaulle, intervingué en l'alliberament de la zona del riu Aude. En acabar la guerra, s'instal·là a Occitània, des d'on realitzà dos viatges (l'octubre de 1944 i el desembre de 1945) a la Península per encàrrec del Partit Sindicalista. En un viatge posterior, quan es disposava a tornar a França amb un guia del grup de Quico Sabaté, fou detingut, el 5 de gener de 1946, per una patrulla militar a Puigcerdà; però pogué fugir tres setmanes després gràcies a un suborn al coronel que instruïa el cas a Girona i des de València, on tenia familiars, pogué retornar de bell nou a Carcassona. En 1962 pogué retornar a Catalunya gràcies a l'amnistia concedida per Franco amb motiu de la coronació del Papa Joan XXIII. El març de 1966 s'instal·là a Ginebra i després a Perpinyà, però en 1970 retornà definitivament a Catalunya, treballant en l'editorial Ariel. A Barcelona continuà la seva tasca de periodista, d'escriptor i d'historiador que ja havia començat a França. Participà en la fundació de l'editorial Alfaguara i fou l'administrador de la revista Cuadernos. En aquests anys es va afiliar al Sindicat de Periodistes de Catalunya. Va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques, com ara Papeles de Son Armadans, Historia y Vida, El Correo Catalán, Historia 16, Nueva Historia, El Periódico, Diari de Barcelona, El Correo de Andalucía, Insula, Letras, Índice de Artes, Cenit, El Día de Granada, Diario 16, TeleExpress, España Libre, La Hora de Mañana, Ínsula, Tiempo de Historia, etc. Entre la seva innombrable obra podem destacar La venganza (1966), Los que sí hicimos la guerra (1973), Un soldado de la República (1974), Republicanos españoles en la Segunda Guerra Mundial (1975 i 2003), Españoles en los maquis franceses: verano de 1944 (1976), Los derrotados y el exilio (1977), Guerrillas españolas (1936-1960) (1978), Los cerdos del comandante. Españoles en los campos de exterminio nazis (1978, amb Mariano Costante), Años de muerte y esperanza (1979), ¡Destruir la columna alemana! (1982), El mensaje de otros mundos. Siete horas a bordo de una nave espacial extraterrestre (1982), Crónica negra de la Transición española (1976-1985) (1987), Los vencidos y el exilio (1989), Morir por la libertad. Españoles en los campos de exterminio nazis (1995), Las guerras de los niños republicanos (1936-1945) (1997), Los senderos de la libertad (Europa 1940-1944) (2002), Los niños republicanos en la guerra de España (2004), El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945) (2005), Realidades de la Guerra Civil. Mitos no, ¡hechos! (2005), etc. També participà en documentals com a guionista-documentalista –Silencio roto (2000), de Montxo Armendáriz– o com a protagonista, com ara La guerrilla de la memoria (2001), de Javier Corcuera. En 2004 va rebre un homenatge de la Universitat de Barcelona, pels seus importants estudis sobre la guerrilla antifranquista i els republicans espanyols en la II Guerra Mundial. Eduard Pons Prades va morir el 28 de maig de 2007 a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. No va poder veure publicat el seu últim llibre que havia redactat sobre aspectes polítics de la vida de Picasso. Estava casat amb l'escriptora i historiadora Antonina Rodrigo García. Eduard Pons Prades (1920-2007) ***
Guillem
Pizarro Borràs recitant a la plaça Emili Vendrell
de Barcelona - Guillem Pizarro Borràs: El 28 de maig de 2012 mor a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el poeta llibertari Guillem Pizarro i Borràs. Havia nascut el 30 de desembre de 1931 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Era fill de l'anarcosindicalista aragonès Fèlix Pizarro Gros, que havia emigrat a la capital catalana, i de Pilar Borràs. En 1939, amb el triomf franquista, la família Pizarro passà a França. Fèlix Pizarro Gros va ser internat al camp de concentració d'Argelers i quan els nazis ocuparen França va ser deportat al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) on va morir. Guillem Pizarro Borràs visqué amb sa mare una temporada exiliats a França, però en els anys quaranta retornaren a Barcelona. Va viure durant molts anys a la barriada de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb sa companya Pilar Soler i sos dos infants Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat primer con a conserge d'unes instal·lacions esportives i després com a administratiu en dependències municipals. A finals dels anys setanta s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però deixà la militància activa per a dedicar-se en cos i ànima a poesia i la cultura. Lletraferit, poeta, recitador i conferenciant autodidacte, en 1981 entrà a formar part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona, col·laborant especialment en la secció literària i escrivint per a la seva revista El Vaixell Blanc. En 1986 participà en l'antologia poètica 25 poetas de la poesía actual i en 1988, amb Manel Aisa Pàmpols i Gerard Jacas Español, publicà el fullet poètic Chile. També formà part de l'Amical Mauthausen i es dedicà fer xerrades sobre el nacionalsocialisme i els camps d'extermini, sobretot als instituts, fet pel qual va ser amenaçat de mort per l'extrema dreta. La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar també en altres organitzacions, com ara la Federació de Petanca de l'Hospitalet de Llobregat, l'Ateneum Cultural «Catalònia» també de l'Hospitalet, de la qual fou cofundador, o fent programes radiofònics per a les emissores de l'Hospitalet i de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). També col·laborà en la revista de l'Hospitalet Progrés, on feia entrevistes a poetes i escriptors. En els anys noranta presidí l'Associació d'Escriptors i Poetes de Catalunya i, a més, fou delegat d'Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) –ell fou un dels organitzadors dels homenatges a Antonio Machado Ruiz que es fan anualment els febrers a Cotlliure. En 1990 col·laborà en les antologies poètiques Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, editades per l'AEP. En 1991 publicà el fullet poètic Muguet. Lliri de Maig. En la tardor de 1993 participà en les activitats culturals de l'«Exposició Internacional sobre Anarquisme». En aquests anys noranta i principis de segle, participà en nombrosos actes organitzats per la CNT i pel moviment llibertari. En 1996, un cop jubilat, es traslladà a viure a una caseta que s'havia construït el mateix a la urbanització de Can Muç de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Malalt, va haver d'abandonar tots els seus compromisos culturals i els seus darrers anys els passà en una residència de Terrassa. Guillem Pizarro Borràs va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig– de 2012 a l'Hospital Mutua de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri d'aquesta població. ***
Ana
Camello García - Ana Camello
García: El 28 de maig de 2020
mor a Mont-reial (Quebec) l'anarquista,
anarcosindicalista, anarcofeminista i resistent antifeixista Ana
Camello
García, també coneguda com Ana
Delso
o Anna Delso, pel llinatge de son
company. Havia nascut el 20 d'octubre de 1922 a
Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya). Filla d'un
ferroviari que treballava a Madrid (Espanya) va ser
registrada
en aquesta població. Quan tenia 12 anys es
traslladà a Andújar, on aprengué
l'ofici de costurera. En 1936, amb tota sa família,
s'instal·là a Madrid, on
treballà en la confecció i, mitjançant
son germà Miguel Camello García, entrà
en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT).
El novembre de
1936, en plena guerra civil, formà part d'un grup d'infants
i d'adolescents
evacuats de Madrid cap a València (València,
País Valencià). Després a Vilanova
i la Geltrú (Garraf, Catalunya), amb Consuelo Pujante,
s'encarregà del
secretariat federal de l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres». A més
d'això, milità en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i
col·laborà en Boletín
Oficial. Malalta,
en 1938 va ser ingressada a La Garriga (Vallès Oriental,
Catalunya). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internada als camps de
concentració occitans d'Argelers i de Sent Africa. En 1940,
amagada en un tren
de mercaderies, aconseguí arribar a Sent Daunís
(Llenguadoc, Occitània). En
1944 s'integrà en la Resistència i
després de la II Guerra Mundial va ser
nomenada secretària de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de Sent
Daunís, on treballava de criada. En 1951, després
de passar 12 anys en la
clandestinitat i en la precarietat, emigrà amb son company
Dionisio Delso de
Miguel i sa filla Vida a Mont-reial (Quebec). En aquesta
població treballà durant
26 anys en la indústria de la confecció. Membre
del sindicat Union
Internationale des Ouvriers/ières du Vêtement pour
Dames (Unió Internacional
d'Obrers/es de la Confecció para Dones), denuncià
la corrupció dels seus
dirigents sindicals, la malversació de fons i la
connivència amb la patronal i
l'Estat, fet pel qual va ser marginada tant pel sindicat com pels
patrons. Alhora
milità activament en la Federació Local de
Mont-reial de la CNT i en els
moviments anarquista, feminista, pacifista. Va fer amistat amb la
pintora
Marcelle Ferron, exmembre del grup artístic
«Automatistes» i una de les
fundadores de la llibreria «Alternative» i del
periòdic de Mont-reial La Nuit.
En 1976, després de la mort del
dictador Francisco Franco, viatjà a la Península
i posteriorment col·laborà en
el periòdic barceloní Solidaridad
Obrera
i en el butlletí madrileny Bicel,
de
la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1989
publicà a Mont-reial el llibre Trois
cents homes et moi ou Estampe d'une
révolution, que va ser publicat en 1998 en
castellà sota el títol Trescientos
Hombres y yo. Estampa de una
revolución i en 2006 en italià. ---
|
![[27/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[27/05]") |
|
![[29/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[29/05]") |
|
|
| Actualització: 28-05-23 |