|
---
Anarcoefemèrides
del 27 de setembre Esdeveniments
Una sessió del
Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913 - Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època «revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia. ***
Anunci
de l'acte publicat en el periòdic de São
Paulo Alba Rossa
del 30 d'agost de 1919 -
Gran Festa de
Propaganda: El 27 de setembre de 1919 se celebra a Sala
Celso Garcia de São
Paulo (São Paulo, Brasil) una gran festa familiar de
propaganda en suport dels
periòdics anarquistes Alba Rossa
i A Plebe. El programa de l'acte
consistí
en la representació de les obres teatrals Sombra
e Luz, drama en
tres actes en
portuguès, i 1º de Maio,
peça social
en un acte en italià de Pietro Gori, seguit d'una
conferència i d'una festa amb
ball familiar. ***
Capçalera del primer número de Lucha Social - Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín –que dirigí la publicació en 1920–, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey), Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.
Naixements
Carlo Stincardini - Carlo Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del Piano (Perusa, Úmbria, Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo Stincardini. Sos pares es deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys abraçà les idees llibertàries gràcies a la influència de Cesare Stazi, que regentava el taller de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la separació entre socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la creació el març de 1888 del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero», esdevenint un dels seus màxims animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per la detenció i el processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota l'acusació de fabricació i tràfec de moneda falsa, amb la finalitat de finançar i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat com a «temible sequaç» del moviment anarquista, en destacà com a propagandista incansable. Denunciat per apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà mortalment el president francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar a domicili forçat durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per quatre mesos, el gener de 1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia). Les seves peticions de revisió judicial i les seves cartes dirigides al prefecte de Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa d'Ustica. Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus condemnes. Entre 1906 i 1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) La Vita Operaia i el març de 1908 participà en l'organització del Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno. En 1910 se li va segrestar el número únic del periòdic L'Azione Diretta, on els anarquistes de Perusa demanaven l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou corresponsal del periòdic Germinal. El febrer de 1913 participà en el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les Marques celebrat a Fabriano (Marques, Itàlia), on intervingué en la ponència de l'antiparlamentarisme, i també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de Maig de 1915, va ser denunciat per difusió del periòdic Il Pensiero Libertario i per «apologia del crim». Si durant els anys bèl·lics no tingué una activitat política significativa, a partir de juliol de 1919 esdevingué un dels principals agitadors de la campanya contra la carestia de la vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys del feixisme reduí notablement la seva militància sense renunciar a les seves idees. Ja gran, en 1945 participà en la reconstrucció del Grup Anarquista de Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), que l'octubre de 1946 publicà el número únic del periòdic La Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a finals de 1946, Carlo Stincardini va morir en 1952. ***
Foto
policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994) -
Jean Joseph
Gauthier-Lavigne: El 27 de setembre de 1870 neix a
Grenoble (Delfinat,
Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Sos
pares es deien Pierre
Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa
de
casa. A començament dels anys noranta vivia al
número 48 de la carretera
d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per
la
policia de Grenoble com a «anarquista
perillós», participant activament, amb sa
companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes
reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de
companys, entre
ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i
un militar no identificat
del 30 Batalló de Caçadors, notificà
la propera aparició a Grenoble del
periòdic L'Insurgé
i l'obertura d'una
loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en
profit d'un company de Vienne
(Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència.
El 5 de febrer de 1891, en una
reunió amb Émile Maurin (Murmain)
on
assistiren unes 400 persones, va vendre Le
Père Peinard i va ser nomenat per la
concurrència per a ser membre de la
mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les
violentes
paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una
investigació. El 20 de febrer de
1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse
Carré, Alphonse Chatel i Jules
Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per
infracció
a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser
declarada
responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos
mesos de presó, pena
ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891
abandonà Grenoble i s'establí
a Saint-Denis (Illa de França, França), on
treballà d'obrer polidor i ebenista
i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser
escorcollat per la
policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy
(Illa de
França, França). En 1892 va ser declarat com a
desaparegut de Grenoble i
declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va
refugiar amb Émile Voyez,
primer a Brussel·les (Bèlgica) i,
després de la seva expulsió d'aquest
país,
juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20
d'abril de
1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile
Voyez. A la capital anglesa
visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de
menjar per a gats. Cap
el 1893 retornà a França i va ser detingut en la
gran agafada de l'1 de gener
de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa
companya, Moïse Carré,
Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell
any. En
aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes
desapareguts i/o
nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per
la policia
ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat
d'anarquistes de Romans
d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb
Séraphin Débard, al número 13 del
carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts
després d'un escorcoll
de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de
caça, 250.000 mistos i
material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats
per frau. Durant
la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment
d'Infanteria
Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph
Gauthier-Lavigne va
morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de
Grenoble
(Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre
Gauthier-Lavigne, també va ser
militant anarquista. ***
Ottorino Manni - Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicà In memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom. ***
Foto
antropomètrica de Bartomeu Costa Torrent (13 de
març de 1917) -
Bartomeu Costa
Torrent: El 27 de setembre de 1893 neix a Palau de
Montagut (actualment Sant Jaume
de Llierca, Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Bartomeu Costa
Torrent.
Sos
pares es deien Sebastià Costa i Francisca Torrent. El juliol
de 1916, procedint
del seu poble natal, arribà a França, on ja
s'havia instal·lat des del gener de
1912 son germà gran Ramon Costa Torrent, també
anarquista i casat en 1914 a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) amb
la catalana Tomasa Dolors Teresa Collell Lloyeras. A
Perpinyà treballà amb
son germà per al carreter Josep Vila i visqué al
número 53 del carrer
Grande-Saint-Martin. Freqüentà el «Centro
Español» i rebé de Barcelona
(Catalunya) exemplars del periòdic Solidaridad
Obrera i fullets que distribuïa als membres
d'aquesta societat. El març de
1917 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a
«anarquista militant i
propagandista». El desembre de 1919 ja treballava amb son
germà de carreter i
de carrosser pel seu compte. Amb son germà i amb Miquel
Martí Mas intentà crear
un grup anarquista a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc
de la seva
defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Antonio Cascales López i altres
companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril
de 1939 -
Antonio Cascales
López:
El 27 de setembre de 1897 neix a
Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Era fill d'una
família obrera i
revolucionària, sos pares es deien José Cascales
i Josefa
López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol
a Madrid (Espanya), on
treballà com a jardiner i després com a aprenent
de paleta, l'ofici de son pare.
D'antuvi milità en la socialista Unió General de
Treballadors (UGT), on tingué
responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard
s'integrà en el Sindicat de
la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), del qual fou en
diverses ocasions tresorer i «recol·lector de
fons», i fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més
tard s'afilià al
Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents
intervingué en la constitució
d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i
policies en vistes a una
possible revolució. Al començament de la guerra
civil la CNT li va encarregar protestar
per les execucions sumàries de la caserna de La
Montaña i contra els excessos
de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va
ser adjunt d'alcalde de
l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se
n'encarregà de
l'abastiment. Participà en el servei
d'intel·ligència anarquista i al final de
la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra
l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats
franquistes i
tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de
presidir «la
Comissió Depuradora de la Guàrdia
Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat
en
consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou
commutada per un
llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i
treballà
de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on
participà en
el moviment clandestí. En 1965 assistí amb
Cipriano Mera Sanz al Congrés de
Reunificació de la CNT que se celebrà a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a
conseqüència d'un atac de cor, a la
Residència de la
Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri
madrileny de Las Rozas. ***
Giustino
Bettazzi - Giustino Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi milità en els cercles socialistes de la seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. ***
Adolfo
Bueso García - Adolfo Bueso
García: El 27 de setembre de
1899 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Adolfo Bueso García, que va fer servir diversos
pseudònims (Ángel Rojo, El
Apuntador, Serafín Roig,
etc.). Sos pares es deien Jose Bueno
Fuster,
barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys
sa família es
traslladà a Barcelona. Tipògraf de
professió, s'afilià a la Societat de l'Art
d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de
Paletes de
Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la
«Setmana Tràgica». Entre 1911
i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a
Barcelona, va ser
nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i
formà part del Comitè
de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña
Núñez, va fer d'orador. Després,
per influències de son germà gran
Joaquín Bueso García, també militant
anarcosindicalista que es passà al socialisme,
s'afilià a les Joventuts
Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu
durant
la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de
fugir a Valladolid amb son
germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El
novembre de 1917, en
representació del Comitè Pro Presos,
participà com a orador en el míting per
l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions
conjuntes entre les
Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic
d'Arts Gràfiques de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis
sindicals independents.
Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919
s'afilià al Sindicat Únic d'Arts
Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest
sindicat al Comitè
Regional de Catalunya. La persecució que patí
pels escamots del Sindicat Lliure,
l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de
mànager de boxa,
fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no
massa convençut en els
grups anarquistes, especialment en el grup
«Redención», amb Ansúrez,
Benal,
Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la
redacció, sota la direcció de
Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad
Obrera de València
(València, País Valencià) i aquell
mateix, encausat per un article periodístic,
any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de
la secretaria d'impremta del
reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També
treballà a Premià de Mar
(Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador
Seguí Rubinat, patí
un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919
en l'assassinat d'un
company sindicalista. En sortí absolt, però va
perdre el suport confederal i va
ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar
de Primo de Rivera.
Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte
amb els sectors
comunistes encapçalats per Joaquín
Maurín Juliá i Óscar Pérez
Solís, i
col·laborà en el periòdic comunista La
Batalla. Entre març de 1925 i
juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores
clandestí Sindicat
d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de
servir al comunisme de Joaquín
Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El
juny de 1929 assistí al Ple Nacional
clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme,
Catalunya). A mitjans de 1929
va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos
mesos.
En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i
començà a treballar a la impremta
Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels
Sindicats Únics i a
partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts
Gràfiques,
representant el seu sindicat en el Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En
1931 col·laborà en Solidaridad Obrera.
El març de 1931 assistí al Ple
Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme,
Catalunya), que acordà obrir
els sindicats clausurats. Redactà el manifest del
Comitè Regional de Catalunya
de la CNT vers la República i el 22 de març de
1931 va fer un míting. Representà
el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el
congrés confederal de 1931 i en
les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de
desembre d'aquell any. El juny
de 1931 assistí al congrés extraordinari de la
CNT celebrat a Madrid i va
participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions
Nacionals d'Indústria
(FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a
representant del
seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre
també va ser rebutjat
per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser
nomenat
secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la
conferència «La mujer en el
pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa
Eulàlia. El setembre
de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de
l'oposició confederal,
creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el
qual s'integrà l'abril de 1934
al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936
en la Federació Obrera
d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
i defensor de la unitat sindical entre trentistes,
anarquistes i
comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents
minvà el seu
activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites
de carrer contra
els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El
Correo Catalán,
als tallers de la qual s'imprimí La Batalla.
El 13 d'octubre de 1936, ja
en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III
Tribunal Popular de
Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener
de 1939 creuà els
Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent
Lari e Sola (Llenguadoc,
Occitània), col·laborà en la xarxa
d'evasió «Front de la Llibertat» del
Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili
francès, va ser
expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els
anys cinquanta actuà al
voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat
a la
CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània),
col·laborà en España Libre
i Espoir. A finals de la dècada dels
seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta
col·laborà en la revista Historia
y Vida. És autor de Recuerdos
históricos. La Semana Trágica de Barcelona
(1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT
(1976), Recuerdos de un
cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda
República (1931) (1976)
i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda
República al final de la Guerra Civil
(1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979
a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de la ciutat. Adolfo Bueso García (1899-1979) ***
Gumersindo Álvarez Fernández en una foto de la Secretaria de la Seguretat Pública brasilera (1974) - Gumersindo
Álvarez Fernández: El 27 de setembre de 1900 neix a Goián (Tomiño, Pontevedra,
Galícia) l'anarquista Gumersindo Álvarez Fernández. Era fill de Juan Manuel
Álvarez i d'Adriana Fernández . Es guanyà la vida treballant d'agricultor i d'avicultor.
Amb 16 anys emigrà a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on entrà en contacte
amb l'anarquisme. Decidí instal·lar-se al Brasil i el 18 d'agost de 1934 arribà
a Santos (São Paulo, Brasil). Després s'establí a Morumbi (São Paulo, São Paulo,
Brasil), militant sempre en el moviment llibertari. Va ser un habitual de les
trobades a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São
Paulo), a la qual va fer costat econòmic. Sa companya fou Virginia Pérez Domínguez
i sa filla Luz Álvarez Pérez també va ser militant anarquista i companya del
destacat militant Nito Lemos Reis. Gumersindo Álvarez Fernández va morir el 15
de juny de 1981 al Brasil. ***
Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970 - Miguel Jiménez Sánchez: El 27 de setembre de 1906 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Miguel Jiménez i Francisca Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de l'ocupació de Cabra per les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona republicana. Posteriorment s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola, que s'havia creat el març de 1937 amb les milícies de les columnes anarquistes que havien combatut al front de Còrdova. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Miguel Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de 1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després. ***
Necrològica
d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984 -
Isabel Martínez
Cuenca: El 27 de setembre de 1910 neix a Xàtiva
(Costera, País Valencià)
l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Sos pares es
deien José Martínez i
Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la
Federació Local de Foix (País de Foix,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Son company fou Miquel
Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984
a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament Foix (País de
Foix, Occitània). ***
Necrològica
de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977 - Lluís Prats Roca: El 27 de setembre de 1910 neix a Veciana (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Sos pares es deien Gabriel Prats Segura i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la Federació Local de Fijac de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, Lluís Prats Roca va morir el 7 d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera del 3 de novembre de 1981 -
Antoni Cecilia
Pujol: El 23 de setembre de 1923 neix a Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol. Sos pares es deien Miquel
Cecilia i
Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la
Construcció de Barcelona de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia
Pujol va morir el 13
d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada
cardíaca, a l'Hospital Clínic
de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola
(Montcada
i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). ***
Necrològica
de Santiago Blanco Díaz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de gener de 1990 - Santiago Blanco Díaz: El 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de febrer– de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco Díaz. Sos pares es deien Santiago Blanco i María Díaz. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia Arisó Llesta, filla d'una reconeguda família confederal, amb qui tingué tres infants (Belinda, Dalia i Germinal). En 1958 la parella s'instal·là al barri de Bellefontaine de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península per qüestions familiars, Santiago Blanco Díaz va morir d'un infart agut de miocardi el 4 de setembre de 1989 a Orillena (Lanaja, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de Lanaja.
Defuncions
Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894) - Jules Leballeur:
El 27 de setembre de 1901 mor a
París
(França) l'anarquista Jules Léon Laballeur. Havia
nascut l'11 d'abril de 1864 a Rouessé-Vassé
(Maine,
País del Loira, França) –el certificat
de defunció cita erròniament
Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira,
França). Sos pares es deien Louis
Leballeur,
taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es
guanyà a vida treballant de
sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser
nomenat membre de la Comissió
de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics,
el secretari de la qual era
Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument),
comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la
Sala Gutenberg, al
número 127 del carrer Montmartre de París, i de
la qual formaven part destacats
anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud,
Leballeur, Louvel,
Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en
ocasió de la unió lliure entre ell i
Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger,
celebrada a la
Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la
subscripció per a
les famílies dels detinguts polítiques que havia
reportat 13,25 francs. El 14
de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de
Propaganda
Revolucionària organitzada al carrer Ramey de
París per a commemorar la Comuna.
El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis
Charveron, Louis
Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de
Propaganda Anarquista
que se celebrà al número 127 del carrer
Montmartre, i lliurà articles, de
caràcter antimilitarista, per a la composició del
número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia
i tenia
el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de
París. El 7 de
juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades
després del
tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes
persones,
de les quals van ser posades a disposició judicial a
més d'ell 114. Jutjat pel
X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó
per la seva
participació en una manifestació. Figurava en
l'estat de recapitulació
d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de
1894 va ser detingut
al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que
el considerava
gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer
Ramey i
que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en
el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, el seu
domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser
escorcollat i la policia
trobà correspondència i un gran nombre de
periòdics anarquistes. El 16 de març
de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al
jutge d'instrucció.
El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de
recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador de
Le Libertaire i amb Émile
Guyard s'encarregà
de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896,
moment en el qual
per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres
companys (Bard,
Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier,
etc.) participà en
un intent de manifestació a l'església de
Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va
ser qualificat de
«perillós» i en aquesta època
vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897
s'encarregà
de la distribució de les col·lectes a favor,
entre altres, de la companya
d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint
Ambroise. Segons
un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900
estava empleat en
l'expedició de Le Libertaire
i vivia
com podia gràcies al suport econòmic de
Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva
edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè
els companys portessin les
seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita
sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat
de recapitulació
d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer
Rochechouart. El seu últim
domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel.
Tuberculós, Jules Leballeur va
morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després, amb
forta presència policíaca i en
companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la
paraula, al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). ***
Fermín Salvochea
durant els fets del 4 de desembre de 1868 a Cadis -
Fermín Salvochea y Álvarez: El 27 de setembre de
1907 mor a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures
més importants de l'anarquisme
hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva
ciutat natal i
president del seu cantó. Havia nascut l'1 de març
de 1842 a Cadis (Andalusia,
Espanya), al primer pis del número 32 de la plaça
de las Viudas (avui carrer
Fernando García de Arboleya), en una família de
la burgesia liberal gaditana
d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a
Cadis procedent de
Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de
Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era
cosina del polític i economista Juan Álvarez
Mendizábal. Quan tenia 15 anys,
son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de
la burgesia
mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè es
familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època –entrà
en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes– que els pròpiament
mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow
–a qui va
conèixer personalment– i de Charles Fourier.
Retorna a
Cadis en 1864 i amb
ànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on
el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir– i Londres. En 1871,
gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta
època quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal, El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad –apreciava
força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,
La Alarma, La Anarquía,
Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,
El
País, El Porvenir del Obrero,
El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,
Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir d'una lesió de columna produïda
quan va caure de la taula on
dormia –oficialment «meningomielitis
aguda»– i
amb situació econòmica
desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació
de dol popular amb
més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va
començar a ploure a bots
i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va
ordenar que
el fèretre entrés a la casa consistorial tot
dient: «Aquesta és casa seva. Que
no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una
dita popular que
diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom
afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La
seva figura fou novel·la per Blasco
Ibáñez en La bodega i per
Valle-Inclán en Baza de espadas, i
és el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans. Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907) ***
Rosa
Agustín Sarasa - Rosa Agustín Sarasa: El 27 de setembre de 1936 és afusellada a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Agustín Sarasa. Havia nascut el 25 d'agost de 1914 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Valentín Agustín, paleta, i Juana Sarasa. De família llibertària, participà activament en l'Ateneu Llibertari Cultural del seu poble, creat a finals de 1933, on s'encarregava de la correspondència. També milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es casà civilment amb l'anarquista Benito Gil Abiol. Durant un temps visqué a Logronyo (La Rioja, Espanya) i Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser capturada pels feixistes i tancada a la Presó Provincial de Saragossa. Jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort. Rosa Agustín Sarasa va ser afusellada el 27 de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). Son germà Pascual Agustín Sarasa també va ser afusellat un mes més tard. ***
Bernardo
Ghibesi - Bernardo Ghibesi: El 27 de setembre de 1947 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Havia nascut el 16 d'abril de 1888 a Schilpario (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI). ***
Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957 - Florencio Entrialgo Ortiz: El 27 de setembre de 1957 mor a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Havia nascut el 3 de juliol de 1892 a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo Vallejo, llaurador, i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. ***
Necrològica
de Lluís Sanchís Miret apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
novembre de 1966 - Lluís Sanchís Miret: El 27 de setembre de 1966 mor a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Sanchís Miret –el seu segon llinatge citat erròniament de diferents maneres (Sánchez, Sanchiz, etc.). Havia nascut el 21 de desembre de 1901 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Antoni Sanchís i Dolors Miret. Paleta de professió, durant els anys vint i trenta milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). El 12 d'abril de 1923 va ser detingut amb una pistola automàtica i carregadors després d'un tiroteig a Sants amb pistolers de la patronal, però van ser posat en llibertat dies després. Durant la vaga general de febrer de 1932 a Barcelona va ser detingut amb altres companys, entre ells Dionís Eroles Batlle, per «coaccions» contra els tramviaris del Poblenou i per col·locació d'un explosiu a la línia del metro a la Bordeta i un altre en un dipòsit de conducció d'aigües; jutjat amb Dionís Eroles Batlle per aquest fet el 27 de juny de 1932 per un Tribunal Popular per «col·locació d'explosius i tinença d'armes», ambdós en van ser absolts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà en una fàbrica i formà part de la Federació Local de La Bastida de Roairós de la CNT. Sa companya fou Ramona Royo. Lluís Sanchís Miret va morir el 27 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de setembre– de 1966 a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1967 - Josep Viladomiu
Viñoles: El 27 de
setembre de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles
–el segon llinatge
també citat Vinyoles–
conegut com Xic Rei. Havia nascut
el 8 de febrer de 1894 a
Gironella (Berguedà, Catalunya). Sos pares es
deien Pere
Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè
Viñolas. Nascut en una família
benestant –era membre de la poderosa família
Viladomiu, propietària de dues
fàbriques tèxtils de Gironella–,
tingué una educació exquisida a l'escola i a
acadèmies privades, que li dotà d'una extensa
cultura, però mancat de l'ambició
paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a
l'empresa familiar. En la
dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme
gràcies a dos sabaters i reforçà el
seu pensament en la lectura de Tierra y
Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes
Joaquim Penina
Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu
Gironellenc
i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de
Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). També fou
membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat
esdevingué un dels
militants més importants de la seva comarca i durant les
vagues va exercir la
seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus
enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de
diversos manifests publicats en El
Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grup
àcrata «Amor y
Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó,
Manuel Lladó Cortina, Francesc
Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista
celebrada
en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica.
Etzegallada en un acte, peça dramàtica
sobre la pagesia berguedana
que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar
en
l'organització de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on defensà la línia
«pura» i «puritana» (no a
l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans
d'agost de 1931 presidí un míting en record de
son amic Joaquim Penina
Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a
la seva memòria en
un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de
l'Ateneu
Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En
1935 col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè
Revolucionari de Gironella,
destacant la seva acció a evitar actuacions
arbitràries i comportaments
violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i
Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester
Borràs, Marcel·lí Massana Vancell,
Ramon Vila Capdevila, etc.),
que actuà al front d'Aragó, on fou responsable
dels serveis d'Intendència amb
Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de
Columnes Anarquistes
celebrat a València (València, País
Valencià), es pronuncià contra la
militarització de les milícies i el
març de 1937 assistí, amb Ramon Casals
Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna
«Terra i Llibertat», on
s'acordà acceptar la militarització,
però ell abandonà la columna per a ocupar-se
d'una cooperativa a Manresa, població on també
fou secretari particular de
Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part
del Comitè Comarcal
de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial, participà en
la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la
Federació Local de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a
tal fou delegat en el I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili
celebrat el maig de
1945 a París (França). També fou
delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple
Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Fins octubre
de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947
s'instal·là a Acs
(Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al
II Congrés de la
CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una
fàbrica de gasosa a Acs, que
només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com
ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat
s'establí
a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels
militants anarquistes Joan
Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i
Juan Pintado
Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de
setembre de 1967 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista
Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic)
es considerà son «fill
espiritual». ***
Necrològica
d'Auguste Le Lann apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1974 - Auguste Le Lann: El 27 de setembre de 1974 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Auguste Marcel Le Lann. Havia nascut el 18 febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1904 a Lambézellec (Bretanya). Sos pares es deien Yves Gabriel Le Lann i Anna Marie Perrine Jaouen. Orfe de guerra de la Marina Nacional arran de la mort de son pare durant la Gran Guerra, va fer el servei militar en un batalló disciplinari a Saint-Brieuc (Bretanya). Treballà d'obrer calderer a les drassanes navals de Brest (Bretanya), al mateix taller que els anarquistes Jules Le Gall i Victor Pengam, i va ser nomenat secretari del Comitè d'Administració de la Casa del Poble, de la qual va ser bibliotecari entre 1924 i 1929, fet que el va familiaritzar força amb la història del moviment obrer. En 1925 va ser nomenat secretari de les Joventuts Sindicalistes. Membre de la Unió Anarquista (UA), fou un dels responsables a Brest de la difusió de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i en el registre policíac d'anarquistes del departament de Finisterre, visqué al número 8 del carrer Duquesne de Brest. En 1928 es casà amb Germaine Yvette Marguerite Pengam a Brest. Entre 1930 i 1933 era membre de la redacció del periòdic Le Fambeau. Organe mensuel d'éducation, de libre pensée et de combat (1927-1934), domiciliat a la Casa del Poble i els responsables del qual van ser René Martin i Jean Treguer; també s'encarregà del servei de llibreria d'aquesta publicació. El 23 d'agost de 1935 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, pel delicte d'«ultratge als agents de l'ordre», per haver participat en manifestacions entre els dies 6 i 8 d'agost d'aquell any contra decrets-llei governamentals, però va ser absolt després de demostrar la seva innocència. En 1936 era secretari del grup local de l'UA i conseller de la secció de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). L'any següent va ser nomenat secretari de la Federació Llibertària de l'Oest (FLO) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per a tota la regió durant la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser mobilitzat; fet presoner, va ser alliberat a començaments de 1941. El 22 de setembre de 1942 va ser detingut i internat durant dos mesos al camp de concentració de Voves (Centre, França). Quan l'ocupació, el seu domicili va ser escorcollat en dues ocasions per la policia, la qual requisà documentació diversa i periòdics. Després de la guerra reconstituí el Grup d'Estudis Socials (GES) de Brest i esdevingué responsable departamental de SIA. El 15 de juliol de 1945 presidí el gran míting celebrat al cinema Fox de Brest, organitzat per la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament) per a commemorar el novè aniversari de la Revolució espanyola i en el qual participaren oradors de tota la família socialista. Militant de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), va ser elegit delegat per a negociar la vaga d'agost de 1947 a les drassanes de Brest. Profundament anticomunista, en aquesta època establí contactes amb la secció del sindicat Força Obrera (FO) de les drassanes de Brest. Durant la dècada dels cinquanta col·laborà en Action Directe, butlletí mensual del Sindicat Industrial del Metall de la Regió Parisenca, dirigit per Édouard Rotot. En els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire i a començament dels anys setanta, sempre militant en la CNTF, col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir i va ser secretari del Comitè Regional de l'Oest de SIA. A finals de 1970 es parlà de la possibilitat que presidís un eventual Institut Bretó d'Història Social i del seu butlletí Action Sociale Bretonne, juntament amb Yves-Michel Biget i Joseph Queudet, amb els quals, en 1972, fou responsable d'una Federació Anarquista Bretona (FAB). Auguste Le Lann va morir a resultes d'un càncer el 27 de setembre de 1974 a l'Hospital de Brest (Bretanya). ***
Carnet cenetista - Ángel Marín Pastor: El 27 de setembre de 1993 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Ángel Basilio Marín Pastor. Havia nascut el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 25 de març– de 1917 a Hellín (Albacete, Espanya). Sos pares es deien José Marín Castillo i Dolores Pastor Marín. Molt aviat va emigrar amb sa família a Barcelona, on va treballar i militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en ateneus. Quan va esclatar el cop d'Estat feixista del 1936 va lluitar als carrers i va ser un dels primers que es va enrolar en el grup de Madrid de la Columna Durruti. Entre 1937 i 1939 va ser secretari de les Joventuts Llibertàries de la 26 Divisió al front, en substitució de Milla, i les va representar en el congrés d'Aragó de juny de 1937 i en el congrés de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de 1938, sempre en la línia ortodoxa i radical. També va representar les Joventuts Llibertàries en el periòdic El Frente. Amb la derrota va passar la frontera per Puigcerdà a La Guingueta d'Ix i va estar tancat amb la seva columna a la ciutadella de Montlluís i al camp de concentració de Vernet. La seva activitat a França és molt discutida, ja que sembla que va formar part del conflictiu Comitè de Besiers i, segons alguns, va estar lligat a grups d'acció especialitzats en expropiacions econòmiques. A partir de març de 1944 va ser elegit en el Ple de Muret membre del Comitè Nacional de la CNT i reelegit en el Ple de Tolosa d'octubre d'aquell anys per a la Secretaria de Coordinació. Va viatjar amb Carlos Calpe a Madrid, on va contactar amb el comitè clandestí d'Amil. Va fer mítings per diverses localitats (Perpinyà, Montluçon, etc.) després de l'Alliberament. En 1945 va ser elegit per a la Secretaria de Coordinació en el Congrés de París i es va internar clandestinament a la Península. L'octubre de 1945 va ser detingut per la policia franquista a Barcelona. A partir d'aquest fet la seva figura cau en desgràcia i passa a ser per molts un traïdor, ja que va ser alliberat després de pocs mesos per les seves relacions amb el famós confident Eliseu Melis. En tornar a França, el març de 1946, amb Joan Ferrer, que seria assassinat l'abril, va quedar apartat de l'organització momentàniament, i més tard un congrés celebrar l'octubre de 1947 el va inhabilitar per a càrrecs orgànics i seguidament la seva Federació Local el va expulsar de la CNT. Durant els anys vuitanta va formar part d'«Amicale Durruti» i va publicar nombroses col·laboracions en el Boletín de la Amicale. També entre 1980 i 1981 va publicar articles en Solidaridad Obrera. El més probable és que no fos cap confident del franquisme, ja que cap de les seves actuacions entre 1946 i 1976 avalen aquesta afirmació; sembla més que el seu alliberament per les autoritats franquistes es degui a la intenció de crear enfrontaments entre els anarquistes i els confederals de l'exili. El 24 de desembre de 1990 es casà a Tolosa amb Isabel Navarro Pinar. Ángel Marín Pastor va morir el 27 de setembre de 1993 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Manuel Cardona Aragonès apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de
desembre de 1994 - Manuel Cardona Aragonès: El 27 de setembre de 1994 mor a Ate (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Cardona Aragonès. Havia nascut el 12 de febrer de 1905 a la Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francesc Cardona Abellà, jornaler, i Manuela Aragonès Liébana. Llaurador i guàrdia de seguretat, en 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i sembla que formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1932 se separà legalment de Purificación Edo Puzo. Va ser detingut al seu poble quan l'aixecament revolucionari de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular i després s'integrà en la «Columna Carrod-Ferrer». Més tard participà en la reorganització del Comitè Revolucionari del seu poble i en 1937 presidí el seu Consell Municipal. Fou membre destacat de la col·lectivitat pagesa de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Quan l'ofensiva estalinista de l'estiu de 1937 contra les col·lectivitats aragoneses, va ser detingut l'agost i tancat a la Torre del Bosque, a nou quilòmetres de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà amb sa companya cap a Catalunya, on va romandre fins el final de la guerra, passant tots dos a França. A l'exili visqué a Canòva (Provença, Occitània) i milità sempre en la CNT. Manuel Cardona Aragonès va morir el 27 de setembre de 1994 a Ate (Provença, Occitània). ***
Marcel Michelet
- Marcel Michelet:
El 27 de
setembre de
2000 mor a Saint-Barthélémy-d'Anjou
(País
del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Marcel Baptiste Michelet.
Havia nascut el 31 de gener de 1912 a
Saint-Barthélémy-d'Anjou (País del
Loira, França). Sos
pares
es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup,
cosidora. Son germà
gran Henri Michelet (Zoulou) també va ser
un destacat anarquista i sa
germana Marie Michelet fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.
Marcel
Michelet es guanyava la vida ben igual que els altres membres de sa
família, treballant
d'obrer pissarrenc a Trélazé (País del
Loira, França). En els anys trenta fou
membre del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de
Trélazé, adscrit a la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (SGTSR), del qual
va ser tresorer en 1939 –son germà ja ho havia
estat amb anterioritat. Va ser
fitxat per les autoritats en el «Carnet B» dels
antimilitaristes del
departament de Maine i Loira. Marcel Michelet va morir el 27 de
setembre de
2000 a Saint-Barthélémy-d'Anjou (País
del Loira, França). ***
David
Urbano Bermúdez
- David Urbano
Bermúdez: El 27 de setembre de 2016 mor a
Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista David Urbano
Bermúdez. Havia nascurt el 16 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 13 de novembre– de 1944 a
Cañete de las Torres (Còrdova, Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien José Urbano i
Encarnación Bermúdez. Fill d'un
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
va ser empresonat en
acabar la guerra civil, va ser criat per sa família a
Barcelona (Catalunya), on
havia emigrat després del seu naixement. Quan tenia 12 anys
partí amb un dels
seus germans cap a Estrasburg (Alsàcia), on
començà a militar en el Joventuts
Llibertàries i col·laborar en el setmanari
tolosà Espoir.
En 1964,
a París (França), va ser nomenat secretari de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 24
de desembre de 1967, amb
propaganda llibertària, va ser detingut a Madrid (Espanya)
sota l'acusació de
formar part del grup anarquista «1 de Mayo», que
portava una campanya
d'atemptat contra els interessos franquistes i d'accions de solidaritat
amb els
presos polítics; jutjat en consell de guerra, el 29 d'abril
de 1968 va ser
condemnat a sis anys de presó. Traslladat a la
presó de Sòria (Castella,
Espanya), participà en diversos moviments de protesta i en
una vaga de fam de
nou dies que li va implicar 40 dies de cel·la incomunicada.
Posteriorment va
ser traslladat a la presó de Segòvia (Castella,
Espanya), on el maig de 1972 va
ser alliberat. Enviat a fer el servei militar, va ser llicenciat per
«inepte» i
treballà d'auxiliar administratiu. El 23 de novembre de 1973
va ser novament
detingut; jutjat, el gener de 1974 va ser condemnat a cinc anys de
presó per
«propaganda il·legal» a la
presó madrilenya de Carabanchel. Arran de la mort de
son pare durant el procés, es beneficià d'una
pròrroga per a la seva
incorporació a la presó, però el 22 de
juny d'aquell any va ser novament
detingut a Barcelona, amb Luis Andrés Edo i altres companys,
arran del segrest d'Ángel
Baltasar Suárez Bernardo, director de la sucursal del Banc
de Bilbao a París, a
mans dels Grups d'Acció Revolucionaris Internacionalistes
(GARI). A finals de
1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic de Madrid
a quatre anys de
presó. El 17 de febrer de 1975 va ser novament condemnat a
cinc anys per
«associació
il·lícita». Tancat a
Segòvia, l'abril de 1976 va ser traslladat
després d'una evasió col·lectiva a
Zamora (Castalla, Espanya). L'estiu de 1976
es beneficià de l'amnistia atorgada després de la
mort del dictador Francisco
Franco. En 1977 fou gerent, amb Pere Marcilla, de la llibreria
barcelonina
«Cosa Nostra». Visqué a Sant Quirze del
Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). A finals
dels anys
noranta
col·laborà en el periòdic CNT
i en 2003 s'integrà en el
«Grup per
la Revisió del Procés Delgado-Granado»,
amb Octavio Alberola Suriñach, Joan
Busquets Verges, Antonio Martín Bellido i Juan Salcedo
Martín, entre d'altres.
David Urbano Bermúdez va morir el 27 de setembre de 2016 a
l'Hospital
General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat a Albolote
(Granada, Andalusia, Espanya). ---
|
![[26/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[26/09]") |
|
![[28/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[28/09]") |
|
|
| Actualització: 27-09-23 |