---

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de "Le Gueux"

Capçalera de Le Gueux

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot –carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.

***

Manifestació del 27 de març de 1917 a Madrid

Manifestació del 27 de març de 1917 a Madrid

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí i Ángel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova «expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels «expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)

- Joseph Capette: El 27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte –actual IV Districte– de París (França) l'anarquista Joseph Désiré Capette. Era el fill primogènit de Jean Louis Capette i de Marie Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer cuireter a casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de París amb la londinenca Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per a la Casa Révillon de París, i amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia al número 131 del carrer del Temple de París. L'estiu de 1888 participà en les reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any per Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888 assistí a les reunions del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas. També participà en les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, sobre la necessitat de la propaganda antipatriòtica, ja fos de manera escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave Capette, assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de companys i una dotzena de companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a muntar, el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en memòria de l'execució de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). El 13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala Favié, del carrer Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31 d'agost de 1893, amb son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el periòdic Le Père Peinard, juntament amb una trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista celebrada al número 104 del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala per la manca d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins i imbècils». El 25 de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones, al míting anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al número 105 del carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894, aquest domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri de la Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le Temps, no es declarava anarquista i els periòdics llibertaris que la policia va trobar al seu domicili (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) els tenia «per curiositat». El 7 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Assistí al míting del Primer de Maig celebrat al Théâtre de la République, on més de 3.500 persones ompliren la sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener de 1896 es reuní amb altres companys (Amédée Charles Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns companys italians que havien arribat a París provinents de Lió (Arpitània) i ell donà feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896 assistí, juntament amb un centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se celebrà al número 34 de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme Grangé. El 16 de març de 1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de 1896 participà en la subscripció llançada pels companys de Roma (Itàlia) amb la finalitat de publicar el manifest «Als anarquistes dels dos mons». El 31 de desembre de 1896 figurà com a «perillós» en el registre recopilador d'anarquistes establert per la policia i en aquesta època vivia al número 38 del carrer Mignottes. Entre 1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes, especialment als mítings en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del registre recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903 al seu domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte de París (França).

Joseph Capette (1838-1903)

***

Jules Lermina

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X Districte de París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène, Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;  policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servir à l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Estève

Louis Estève

- Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc. És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La première éducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Sos pares es deien François Lacour, peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 a l'Hospital Broussais de París (França). 

***

Antonio García Birlán

Antonio García Birlán

- Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios, Pío Ayala, Denis, Fabio, Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup «Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la seva època. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit, CNT, Despertad, Floreal, Generación Consciente, Liberación, La Revista Blanca, Revista Única, Revue Internationale Anarchiste, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor d'A la lucha, Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado, Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934), El movimiento libertario español en África, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía, Cultura y civilización, El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación, El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

Emilio Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)

Emilio Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)

- Emilio Navarro Beltrán: El 27 de març –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1898 neix a València (València, País Valencià) el metge i mutualista llibertari, especialista en previsió social, Emilio Navarro Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet, industrial, i Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper molt destacat en les revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer president de la Federació Universitària Escolar (FUE) a la Facultat de Medicina de València, on 1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en nom de la FUE de Medicina, al Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid (Espanya). Treballà a l'Hospital Provincial de València i milità en el Sindicat de Professions Liberals de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup cultural llibertari «Libre Studio». En 1934 col·laborà en Sindicalismo. Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. Durant la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de l'Hospital Provincial de València i, posteriorment, conseller de Sanitat i Assistència Social del Consell Provincial de València. Dirigí el Departament d'Hospitals i Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València i el Control Sanitari de la CNT. Organitzà i dirigí la Mútua Confederal d'Assegurances Socials de València. El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de Sindicats Únics de Sanitat de la CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de Sanitat, ambdós celebrats a València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de Sanitat de València de la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938 fou delegat de la Federació Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El gener de 1938 fou delegat per la Federació Local de València de la CNT en el Ple Nacional Econòmic Ampliat, on participà en la ponència sobre mútues i assegurances. El maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant, Almeria, Castelló, Jaén, Múrcia i València), a proposta de la Federació Nacional de Sanitat i Higiene de la CNT. Durant la guerra formà part de les tertúlies i de les conferències que es realitzaven a la cafeteria Fénix de València, on tenia com a participants habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs Casanova, Sigfrid Català Tineo, Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el triomf franquista era un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar cap a Orà (Algèria) i d'allà passà a França. En 1942, amb sa companya, la pediatra socialista Mercedes Maestre Martí, s'establí a Mèxic. Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a les tesis de l'Interior, i administrà el periòdic Acción. A començament de la dècada dels seixanta la parella retornà a València. Emilio Navarro Beltrán va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València (València, País Valencià) d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de maig de 1992

Necrològica d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1992

- Esteve Montagut Borràs: El 27 de març de 1900 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital de Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia.

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 27 de març de 1903 –alguns fonts citen erròniament altres dates– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de novembre de 1967

Necrològica d'Antoni Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Antoni Nadal Ribas: El 27 de març de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Nadal Rivas –el segon llinatge a vegades citat Rivas. Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Salviac (Llenguadoc, Occitània). En acabar la II Guerra Mundial s'establí a La Sala, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat orgànica. Malalt, Antoni Nadal Ribas va morir l'1 de novembre de 1967 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Salviac, on reposava sa mare. Deixà companya, Mercè Rovira, i progènie.

***

Alejandro Pascual Dios

Alejandro Pascual Dios

- Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

***

Antonio Torres Morales a l'estació d'Alcázar de San Juan camí del camp de concentració de Reus

Antonio Torres Morales a l'estació d'Alcázar de San Juan camí del camp de concentració de Reus

- Antonio Torres Morales: El 27 de març de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Torres Morales. Sos pares es deien José Torres, treballador a la factoria d'òxid roig («Fábrica del Colorao»), i Dolores Morales, obrera a la manufactura tèxtil «La Industria Malagueña». Quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb 16 a les Joventuts Llibertàries. Es guanyava la vida com a perruquer de senyores. En 1936, amb l'aixecament feixista, s'allistà voluntari en la «Columna Libertad», organitzada pel Sindicat de l'Alimentació de la CNT, però, després de fer la instrucció militar, no va poder lluitar mancat d'armes. Quan el 7 de febrer de 1937 va caure Màlaga a mans dels franquistes, marxà amb son pare i molts altres refugiats cap a Almeria (Andalusia, Espanya) i després a Barcelona (Catalunya), on treballà amb son pare en una fàbrica de material de guerra col·lectivitzada instal·lada a l'antic convent dels salesians. Un mes més tard s'enrolà en la comunista «Columna Carlos Marx» i combaté al front d'Osca (Aragó, Espanya). El juny de 1937, quan estava de permís a Barcelona, va ser detingut pels estalinistes fins que aquests s'adonaren que durant els «Fets de Maig» de 1937 era al front i va ser posat en llibertat. Retornà a la fàbrica d'armes, però el febrer de 1938 va ser mobilitzat per lleva i enviat a combatre a la batalla de l'Ebre. Malalt de paludisme, l'octubre de 1938 va ser evacuat a l'Hospital de Reus (Baix Camp, Catalunya) i l'1 de novembre retornà al front. El 2 de gener de 1939 va ser apressat per les tropes franquistes i enviat a diversos camps de concentració i batallons de treball fins a gener de 1943 (Juncosa, Logronyo, Miranda de Ebro, Cabeza de Buey, Peñarroya, Sallent de Gállego, Reus, Guadarrama, Quintana de Puente). En sortir, va haver de fer un any i mig de mili destinat al Regiment Mixt de Metralladores a Campamento (Madrid, Castella, Espanya) –l'1 d'abril de 1943 hagué de participar en el «Desfile de la Victoria» franquista pel madrileny passeig de la Castellana, humiliació que va haver de repetir l'any següent. El 25 de juny de 1944 va ser desmobilitzat i pogué retornar a Màlaga. Després d'intentar trobar feina sense èxit, finalment pogué entrar a la fàbrica tèxtil on treballava sa mare. Durant la seva última etapa de sa vida va fer conferències sobre les seves experiències amb la repressió franquista. L'octubre de 2009 la Confederació General del Treball (CGT) de Màlaga li va publicar el seu llibre Recuerdos de guerra y represión de un miliciano malagueño, que havia escrit entre els anys 1979 i 1983. Aquest mateix 2009 s'afilià a la CGT. El seu testimoni va ser recollit en el llibre-documental Vencidxs (2013) d'Aitor Fernández Olmo. Antonio Torres Morales va morir el 14 de maig de 2014 a Màlaga (Andalusia, Espanya).

Antonio Torres Morales (1918-2014)

***

Joan Antoni Cuadrado Diago

Joan Antoni Cuadrado Diago

- Joan Antoni Cuadrado Diago: El 27 de març de 1922 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, i després comunista i resistent antifranquista, Joan Antoni Cuadrado Diago. Visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries durant la Revolució. Posteriorment entrà formar part de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i va ser nomenat comissari de la «Columna Jaume Graells», la primera brigada organitzada l'octubre de 1938 a Barcelona per les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). El 2 de febrer –altres fonts citen el 24 d'abril– de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 24 de novembre de 1941, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó major. Un cop va ser posat en llibertat atenuada, es va integrat en els grups de la guerrilla urbana organitzats pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A començaments de febrer de 1945, quan feia el servei militar a la caserna de La Remonta, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), desertà emportant-se dues pistoles. Fugí clandestinament cap a França i s'incorporà al XIV Cos de Guerrillers Espanyols. Membre de la I Brigada Guerrillera («Agrupació Guerrillera de Catalunya»), el febrer de 1945 retornà a Catalunya. A finals de març va ser reconegut pel carrer per un sergent i quan aquest el volgué detenir li va disparar diversos trets. Fou un dels responsables dels grups de xoc i el 24 de març de 1945 participà en l'atracament d'una apotecaria al carrer Progrés del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, propietat de l'excap de Falange Antonio Aparicio, on s'emportà 8.500 pessetes. El 4 d'abril de 1945, al cantó entre el carrer del Parlament i l'avinguda del Paral·lel, des d'un cotxe de la Brigada Politicosocial, agents obriren foc contra ell; ferit per 12 bales, va ser donat per mort i enviat al dipòsit de cadàvers on descobriren que encara respirava. Ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona, va ser intervingut quirúrgicament durant sis hores i pogué salvar la vida. Traslladat a la Prefectura de Policia, va ser brutalment interrogat. Durant la batuda posterior al seu interrogatori, va ser detinguts 29 homes i quatre dones, a més de nombroses armes i municions; posteriorment interrogades totes aquestes persones, van ser detingudes unes dues-centes persones, gairebé tota l'estructura del PSUC, fet que passà a la història com el «Cop d'Abril». El 29 d'abril de 1945 va ser ingressat a la Presó Model de Barcelona i el 22 de maig de 1946 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort amb altres militants del PSUC, com ara Rafael Fernández Luis, Bonifacio García Menéndez, Antonio Hidalgo Yáñez i José Tamborero Villanueva. Tots van veure la pena commutada per llargues condemnes d'empresonament. La commutació de la seva pena vingué el 16 de juliol de 1946 quan es trobava davant l'escamot d'afusellament al camp de la Bota de Barcelona, pena que va ser establerta en 20 anys de reclusió. Internat a la presó de Burgos (Castella, Espanya), va ser alliberat en 1965. En 1974 va ser detingut amb 25 militants al Baix Llobregat a resultes d'una convocatòria de vaga general i va ser empresonat durant 15 dies. El juliol de 1975 demanà públicament, amb altres militants als quals se'ls havia commutat la pena de mort, l'abolició d'aquesta. En aquests anys visqué fent de comerciant. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou un dels que intentà legalitzar l'Associació Catalana d'Expresos Polítics (ACEP). Joan Antoni Cuadrado Diago va morir el 3 de novembre de 1992 a Barcelona (Catalunya).

Joan Antoni Cuadrado Diago (1922-1992)

***

Francis Ronsin fotografiat per Éric Colaud (Arras, 1 de maig de 2004)

Francis Ronsin fotografiat per Éric Colaud (Arras, 1 de maig de 2004)

- Francis Ronsin: El 27 de març de 1943 neix a París (França) l'historiador i demògraf llibertari Francis Ronsin. El juny de 1974 obtingué el doctorat en Història amb la tesi Mouvements et courants néo-malthusiens en France, que va completar en 1988 amb un doctorat en Lletres i Ciències Humanes amb Du divorce et de la séparation de corps en France au XIXe siècle. En 1982 va ser nomenat professor assistent en història i, a partir de 1986, cap de conferències en la Universitat de París VII-Jussieu. En 1993 esdevingué professor d'història contemporània de la Universitat de Borgonya a Dijon, càrrec que ocupà fins a la seva jubilació en 2005. També fou investigador del Laboratori de Demografia Històrica de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS, Escola Superior de Ciències Socials). Ha participat en nombrosos col·loquis i exposicions sobre diversos temes (neomaltusianisme, matrimoni, divorci, suïcidi, família, sexualitat, natalitat, etc.) i personalitats (Jean Jaurès, Madeleine Pelletier, etc.). En 1997 fou l'instigador del Seminari Internacional de Recerca sobre «Socialisme et Sexualité». Jeanne Humbert li va confiar el seu arxiu, que va dipositar a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis (IISG, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam, documentació que li va permetre, amb Roger-Henri Guerrand, escriure l'obra Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances, reeditada en 1990 sota el títol Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et le contrôle des naissances. El seu testimoni va ser recollit per Bernard Baisat per al seu documental Écoutez Jeanne Humbert (1980). En 1999 signà el manifest «Pour l'égalité sexuelle». Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà amb una ponència sobre l'amor lliure («Parlons-nous d'amour!») en la trobada «IV Liber Terre» a Bieuzy-les-Eaux (Bretanya). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Cahiers Québécois de Démographie, Le Monde, Le Monde Libertaire, Le Mouvement Social, Population, Populatique, Revue d'Histoire Moderne et Contemporaine, etc. Entre les seves obres podem destacar La grève des ventres. Propagande néo-malthusienne et baisse de la natalité en France (XIXe-XXe siècles) (1980), L'enfant, la famille et la Révolution française (1989, amb altres), Le contrat sentimental. Débats sur le mariage, l'amour, le divorce, de l'Ancien Régime à la Restauration (1990), Les divorciaires. Affrontements politiques et conceptions du mariage dans la France du XIXe siècle (1992), Démographie et politique (1997, amb altres), La population de la France de 1789 à nos jours. Données démographiques et affrontements idéologiques (1997), The Feminist Encyclopedia of French Literature (1999, amb altres) i La guerre et l'oseille. Una lecture de la presse financière française (1938-1945) (2003). Francis Ronsin va morir el 17 de juny de 2019 a París (França) i va ser incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 4 d'abril de 1903

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 27 de març de 1903 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Léon Berchtold. Havia nascut el 29 de març de 1850 a París (França). D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita "Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta «Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)

- Augustin Baumester: El 27 de març de 1909 mor a París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Havia nascut el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 al VI Districte de París (França). Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).

***

Liu Shifu

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

"Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

Il Grido della Folla periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

- Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida –sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani–, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

*** 

Arnaldo Januário

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Avelino González Mallada

Avelino González Mallada

- Avelino González Mallada: El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Notícia de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en "La Vanguardia" del 28 de març de 1943

Notícia de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en La Vanguardia del 28 de març de 1943

- Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser apressat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

***

Luigi Marianelli

Luigi Marianelli

- Luigi Marianelli: El 27 de març de 1958 mor a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Havia nascut el 7 de juny de 1884 a Peccioli (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Manuel Aranda Martí

Manuel Aranda Martí

- Manuel Aranda Martí: El 27 de març de 1977 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí. Havia nascut el 22 d'abril de 1900 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Llaurador de professió, estava casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues filles, Josefina i Sebastiana. Fou assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a la seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la presó de Val-de-roures fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost d'aquell any, i presidí la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre gener i agost de 1937 presidí el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de Justícia. Quan l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb sa família a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat d'Indústries Metal·lúrgiques del barri barceloní del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb altres habitants de Massalió i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 27 d'octubre de 1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000 pessetes de multa i a 10 anys d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Vierzon de la CNT.

Manuel Aranda Martí (1900-1977)

***

Enrique Gaviño Mosteiro

Enrique Gaviño Mosteiro

- Enrique Gaviño Mosteiro: El 27 de març de 1992 mor a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Havia nascut el 26 d'abril de 1970 a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Quant tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Puerto Real de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1990, en un Ple Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, càrrec que ocupà fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat d'asma, Enrique Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Enrique Gaviño Mosteiro (1971-1992)

***

Tony Smythe (1981)

Tony Smythe (1981)

- Tony Smythe: El 27 de març de 2004 mor al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Havia nascut el 2 d'agost de 1938 al Regne Unit. Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar.

Tony Smythe (1938-2004)

***

Enrico Maltini, somrient al centre de la fotografia, entre Licia Rognini Pinelli i Pietro Valpreda al Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà a començament dels anys setanta

Enrico Maltini, somrient al centre de la fotografia, entre Licia Rognini Pinelli i Pietro Valpreda al Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà a començament dels anys setanta

- Enrico Maltini: El 27 de març de 2016 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini. Havia nascut el 5 de desembre de 1939 a Roma (Itàlia). A finals dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut Llibertària de Milà (Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de l'anomenada «estratègia de la tensió» (explosions de bombes, detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de recopilar informació i de contrainformació i de militància en el moviment anarquista, especialment en el Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà. També milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels anys setanta. Col·laborà habitualment en les revistes A Rivista Anarchica i Libertaria. En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a finestra c'è la morti. Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor universitari del Departament de Ciències Alimentàries de la Facultat d'Agricultura de la Universitat d'Udine (Friül). Diagnosticat de càncer, Enrico Maltini va morir un mes després, el 27 de març de 2016, a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any es reedità el seu llibre sota el títol Pinelli. La finestra è ancora aperta.

---


[26/03]

Anarcoefemèrides

[28/03]

Escriu-nos


Actualització: 06-08-20