---

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de "Le Gueux"

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin, Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27-03-1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat

***

Manifestació de Madrid del 27 de març de 1917

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí i Ángel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27-03-1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova «expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels «expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil --anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène, Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;  policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servir à l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 a París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 al XIV Districte de París (França).

***

Alejandro Pascual Dios

- Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Francisco González Sola en una foto de la policia cubana

- Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquesta època encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup «Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero, Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

***

"Il Grido della Folla" periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

- Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

*** 

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Avelino González Mallada

- Avelino González Mallada: El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup «Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo, Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Notícia de l'afusellament d'Hilari Benito Fornos apareguda en "La Vanguardia" (28 de març de 1943)

- Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser apressat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

***

Tony Smythe (1981)

- Tony Smythe: El 27 de març de 2004 mor al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Havia nascut el 2 d'agost de 1938 al Regne Unit. Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar.

Tony Smythe (1938-2004)

---

[26/03]

Anarcoefemèrides

[28/03]

Escriu-nos


Actualització: 26-08-16