---

Anarcoefemèrides del 26 de setembre

Esdeveniments

Premsa anarquista en llengua italiana

- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

***

Cartell de la conferència de Sébastien Faure

- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

***

El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

***

Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions «L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Christiania

- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir: «You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

***

Cartell de L'Utopia

- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)

- Adolphe Bérard: El 26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de París (França) l'anarquista Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette Bérard. Ebenista de professió, vivia al número 123 del Faubourg Saint Honoré de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de Propaganda Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois, Émile Gautier, Falies Gust, Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de gener de 1883, en una reunió en suport de les famílies dels condemnats en el «Procés dels 66» que se celebrà a la Sala Rivoli de Lió (Arpitània), fou un dels oradors, o una persona del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885 formà part de la redacció de la revista parisenca Le Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al número 25 del carrer Argenteuil de París i posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de març de 1894, l'endemà de l'atemptat contra l'església parisenca de la Madeleine i la mort de l'anarquista Amédée Pauwels, va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres companys. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Germain Pilon del XVIII Districte de París. A començament de segle freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de França, França), on era propietari d'una casa i on segons la policia la seva actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

***

Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara  Freedom, Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir l'octubre de 1934. Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

Carl Nold (1869-1934)

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)

- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller –també citat erròniament Detweiller. Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i després ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove començà a treballar d'obrer serraller-ajustador en una fàbrica de pianos «Erard» de l'avinguda Flandre del XIX Districte de París, feina que reprengué després de fer el seu servei militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà al I Districte de París amb la criada alemanya Marie Élisabeth Staedel, amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 43 del carrer de la Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de reparació de bicicletes a Champigny (Illa de França, França) i una taverna amb sa companya. El setembre de 1910 obrí un taller de neteja d'automòbils i el setembre de 1911 regentava en propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França, França) i freqüentava les reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard Carouy, Louis Raimbault, etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda Bonnot», el cotxe del grup que s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat reparat al seu garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i, després de processat amb altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la «Banda Bonnot», va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Dettweiller va morir el 16 de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

- Cristóbal Díaz Díaz: El 26 de setembre de 1890 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare. Maria Giaconi va morir el 4 de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Necrològica de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de setembre de 1990

- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto policíaca d'Agostino Raimo

- Agostino Raimo: El 26 de setembre de 1906 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Agostino Raimo. Sos pares es deien Savino Raimo, socialista fitxat per la policia i sotmès a diversos judicis i que emigrà a Amèrica retornant en 1920, i Maria Intraversato. Fill d'una família camperola, des de petit va participar en les lluites pageses i obreres a Canosa i a Pulla. El 23 de maig de 1920 s'organitzà una vaga a Canosa en la qual van participar un miler de persones; els carrabiners bloquejaren l'accés al municipi i un guàrdia municipal disparà contra la multitud i matà tres persones. En 1921 fundà a Canosa, amb Michele Damiano (Michele Damiani) i altres companys, el grup anarquista «Luce». A partir de 1921 els enfrontaments entre feixistes i anarquistes es van intensificar, calant foc els primers la seu dels partits esquerrans i la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època les files llibertàries es van ampliar gràcies a l'adhesió dels joves socialistes de la localitat (Francesco Angelico, Michele Damiano, Savino di Gennaro, Leonardo Labate, Domenico Luisi, Giovanni Marzulli, Savino Tota, Nicola Zagaria, etc.). La repressió i els judicis polítics colpejaren els anarquistes i els socialistes i només van romandre actius els joves entre 15 i 20 anys, entre ells Raimo, que continuaren les seves activitats fins al 1933. Cap el 1924 va escriure el text de la peça musical Delinquenza, delinquenza, adaptació de l'himne feixista Giovinezza, giovinezza. En 1926 es va subscriure al periòdic Pensiero e Volontà, dirigit per Errico Malatesta. Entre 1927 i 1932 va ser un dels organitzadors, juntament amb altres anarquistes de Canosa, d'una caixa de resistència clandestina per donar suport i ajudar els més necessitats en una situació de pobresa generalitzada, fons econòmic que sovint augmentava gràcies a accions il·legalistes. El 15 de gener de 1933 va ser detingut, juntament amb una quarantena de companys, després d'haver organitzat una vaga revolucionària a Canosa, que implicava la lluita armada contra el feixisme. Fitxat i processat com a «un dels elements subversius més destacats de la localitat», va ser condemnat el 15 de febrer de 1935 a Bari (Pulla, Itàlia) per «mala conducta política» a cinc anys de confinament. El 7 de març de 1935 arribà a l'illa de Ventotene i posteriorment, el 3 de desembre de 1935, va ser enviat a Irsina (Basilicata, Itàlia), però ràpidament va ser traslladat a Montescaglioso (Basilicata, Itàlia), on va restar fins el 23 de maig de 1937, per a finalment ser relegat a les illes Tremiti, on va romandre la resta de la pena. Canosa va ser el municipi que va tenir el major nombre de perseguits polítics de Pulla en proporció al seu nombre d'habitants. Va estar vigilat, ben igual que son pare, fins a l'any 1943. Entre el 27 i el 28 de juliol d'aquell any participà en l'assalt a la caserna de Barletta (Pulla, Itàlia), on estaven tancades unes cinquanta persones a l'espera d'un judici del tribunal militar; després d'un tiroteig amb les tropes alemanyes, tots els presoners van ser alliberats, entre ells Lenoci Armando, capital del Cos d'Enginyers Navals Militars, natural de Canosa i simpatitzant anarquista. El 6 de novembre de 1943 un bombardeig a Canosa provocà seixanta morts; amb Michele Damiano, organitzà els equips de rescat que excavaren entre les runes per recuperar els morts i salvar els ferits. El desembre de 1943 va ser un dels organitzadors de la reobertura de les moles, tancades per ordre de la prefectura, i del repartiment de la farina entre la població. Després de l'Alliberament del sud d'Itàlia per les tropes aliades, va ser un dels organitzadors a Canosa del Partit Socialista d'Unitat Proletària (PSUP), creat pels anarquistes que es van veure obligats a posar-se aquest nom perquè no se'ls va permetre organitzar-se en un grup específicament llibertari. Durant la postguerra, amb Michele Damiano, va ser un dels membres destacats del grup anarquista «Luce» de Canosa, que serà molt actiu en les dècades següents. Després de rebre un medalla i un certificat de mèrit per les seves accions en la resistència, el 10 d'octubre de 1977 retornà les condecoracions i els honors acompanyats d'una carta on denunciava la col·laboració entre els feixistes i l'Estat. Agostino Raimo va morir el 8 d'abril de 1996 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Deixà uns memòries inèdites («Memorie di Agostino Raimo. 1 e 2 memoriale») que es troben disponibles a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) i part del seu arxiu es troba dipositat al «Fons Agostino Raimo» del Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Félix Alias Escriche apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- Félix Alias Escriche: El 26 de setembre de 1909 neix a Pancrudo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Alias Escriche. Sos pares es deien Juan Alias i María Escriche. Des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i milità especialment en la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya). El gener de 1929 va ser denunciat, amb altres veïns, per la Guàrdia Civil per jugar a jocs prohibits. El març de 1935, amb altres companys de Pancrudo (Antonio Herrero i Tomás Martín), inserta un anunci en La Revista Blanca amb la finalitat de trobar «joves d'idees avançades, per a unir-se lliurement». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser ferit pels rebels, encara que son germà Juan Alias Escriche va morir en els enfrontaments. En 1936 fou vocal del Comitè Revolucionari i en 1937 regidor municipal de Pancrudo per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué amb sa companya, Martina Rodríguez Sancho, i son fill a Arudi i milità en la Federació Local de Pau (Gascunya, Aquitània, Occitània) de la CNT. Malalt, Féliz Alias Escriche va morir el 25 d'abril de 1961 al seu domicili d'Arudi (Gascunya, Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

David Stettner (1957)

- David Stettner: El 26 de setembre de 1914 neix a Cernăuți (Bucovina, Imperi Austrohonagarès; actualment Txernivtsí, Txernivtsí, Ucraïna) el periodista anarquista d'origen jueu Derso Stettner, conegut com David Stettner –el seu llinatge també citat Stetner. Era fill d'una família culta originària de la Bucovina que s'havia instal·lat a Budapest. Son pare, Mono Stettner, estava empleat al Mont de Pietat i sa mare, Etta Salzbero, era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa família va ser expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a Txernivtsi, ciutat de la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil i als 17 anys començà a interessar-se pels pensaments anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà en reunions clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi. En 1934 decidí viure de primera mà l'agitada II República espanyola, però se li va negar el passaport perquè estava a punt de entrar a files. Decidí fugir clandestinament a Polònia, però va ser detingut i enviat a Romania, on un tribunal militar el condemnà per deserció. El gener de 1937 va ser alliberat i allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny d'aquell any, desertà novament i, travessant mitjà Europa, arribà clandestinament a França. Instal·lat a París, compartí un petit apartament amb un refugiat búlgar i visqué com un simple immigrant il·legal sense papers. Desitjós de fer realitat el seu vell projecte, el secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a França el dissuadí, però, d'anar a lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la reacció estalinista havia destruït els fonaments de la Revolució llibertària que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial conegué Golda Konstantyn, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa vida. Durant l'ocupació alemanya, sense documentació, ambdós aconseguiren amagar-se i lliurar-se de la deportació. Sa família, però, que havia restat a Romania, va morir tota, llevat d'una germana, als camps  d'extermini nazi. No obstant això, Golda va ser detinguda en un control amb documentació falsa i condemnada 18 mesos a la presó de Caen. En acabar la guerra, Stettner treballà com a assistent social per als supervivents de la Xoà, una feina que el marcà profundament. Un cop pogué reprendre la seva militància, participà en les activitats del Grup Anarquista Jueu de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Col·laborador habitual de Le Libertaire, setmanari de la Federació Anarquista (FA), en 1949 fundà, amb el suport de Rudolf Rocker, el periòdic anarquista en jiddisch Der Freie Gedank (El Pensament Lliure). Aquesta publicació, sorgida de la necessitat d'analitzar des d'un punt de vista anarquista la identitat jueva, s'edità fins al 1966 tirant uns mil exemplars i en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i Nicolas i Léa Txorbadiev, i deixà de publicar-se perquè els joves immigrants jueus militants s'estimaven més llegir en les llengües d'acollida (francès, anglès, etc.). El 24 de juliol de 1958 es naturalitzà francès. Fins a finals dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de París es reunia a casa del matrimoni Stettner, on participaven, entre altres, Golda Konstantine, Charles Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël Rubin, Shmuel Ringel, Gui Malouvier i Rosa Doubinsky. També va col·laborar en el periòdic en jiddisch Problemen, editat a Tel Aviv per Alexandre Thorn i Josef Loden, on reivindicà el moviment dels quibuts i lluità contra les maniobres neofeudals dels líders àrabs i palestins. Durant els anys noranta va ser l'editorialista del periòdic socialista parisenc en jiddisch Unser Stimme (La Nostra Veu), òrgan bundista, on expressà en total llibertat el seu pensament llibertari. En 1986 va fer una crida a la solidaritat amb el moviment israelià de resistència a la guerra i per un apropament mutu entre jueus i àrabs. L'abril de 2000 publicà una «Breve nota autobiografica di David Stetner» en el número 15 del Bolletino Archivio G. Pinelli. David Stettner, que mantingué la fidelitat a la seva identitat jueva i a les seves conviccions anarquistes fins al final, va morir el 2 de juliol de 2002 a la Clínica «La Marette» de Saclas (Illa de França, França).

***

Yves Chapus

- Yves Chapus: El 26 de setembre de 1929 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Yves Chapus. Sos pares es deien Joseph Chapus i Yvette Hermine Philip. Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). Sa companya fou Marie-Rose Toiron. Yves Chapus va morir el 3 de juny de 1989 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una embòlia.

Yves Chapus (1929-1989)

***

Jean Turrel

- Jean Turrel: El 26 de setembre de 1955 neix a Dinha (Provença, Occitània) l'anarquista Jean Frédéric Turrel, conegut com Petit Jean. Era fill d'André Georges Élie Turrel i de Françoise Marie Louise Espieussas. Es guanyà la vida a París (França) treballant de cambrer de cafè i d'empleat de restaurant. A principis dels anys setanta fou membre del grup del XIII Districte de París de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). A la impremta «Edit 71» de l'ORA, es formà com a tècnic impressor, on treballà amb Patrick Ferrage. Membre del Col·lectiu Nacional de l'ORA, durant mesos en fou secretari de Relacions Interiors i membre de la Comissió Editora del periòdic Front Libertaire des Luttes de Classes, amb el qual col·laborà. En 1975 va ser membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat de Relacions Internacionals) de l'ORA, amb Rolf Dupuy, Ariet Morato i Jean Van Zaanen. L'abril de 1975 col·laborà en el número zero de Liaisons Internacionales Communistes Libertaires, òrgan de Coordinació Internacional Comunista Llibertària (CICL), però que no va ser distribuït per mor de les dissensions amb el sector que finalment va ser exclòs i que creà la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Va ser responsable dels dos butlletins editats pel SARI: SARIgole Plus (octubre de 1975), de l'ORA, i Le SARIvari Monstre (octubre de 1976), de l'Organització Comunista Llibertària (OCL). Aleshores treballava a la impremta «Gilles Tautin», fundada per militants maoistes de La Cause du Peuple. Posteriorment va fer feina a «Imprimeurs Libres» amb la finalitat d'organitzar una xarxa de col·lectius d'impressors solidaris, especialment de Lió (Arpitània) i dels obrers rellotgers de l'empresa «Lip» de Besançon (Franc Comtat, Arpitània), malgrat les diferències ideològiques. Preparà, i participà, en una reunió de col·lectius d'impressors, alemanys, belgues, espanyols i francesos, celebrada a París, amb la finalitat d'establir relacions professionals dins del moviment llibertari europeu. Posteriorment abandonà l'OCL i cofundà el bar associatiu «La Mouette Riuse» del XX Districte de París. En 1985 participà amb exmilitants de l'ORA, entre ells Gérard Mélinand i Mayor Rodríguez, en la fundació de la impremta «Autographe», també en el XX Districte. Esdevingut consultor per diverses organitzacions governamentals, socials i culturals, en 1992 marxà cap a Cambotja per formar impressors i participar en la reconstrucció del país, i posteriorment exercir tasques de desenvolupament amb ONGs a Àsia del Sud-est i a Àfrica, amb la finalitat de crear estructures hospitalàries i educatives. Va estar casat amb Anne Marie Henriette Barbarit, de qui es va divorciar. Jean Turrel va morir el 14 de maig de 2019 a la Residència Mèdica «René Castel» de Valdallière (Vassy, Normandia, França).

***

Alessio Lega fotografiat per Sergio Giusti (2006)

- Alessio Lega: El 26 de setembre de 1972 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el cantautor anarquista Alessio Lega. En 1985 començà a escriure cançons i debutà davant el públic tres anys després. Interessat pel món del còmic, entre 1990 i 1993 estudià dibuix en l'Scuola del Fumetto de Milà. Instal·lat a la capital llombarda, engegà una activitat musical frenètica, realitzant concerts en festivals, biblioteques, centres culturals, okupacions, manifestacions, etc., d'arreu d'Itàlia. Les seves cançons polítiques i d'amor s'alternen amb el repertori de cantautors clàssics (Léo Ferré, Jacques Brel, Fabrizio De André, etc.). En 2004 va ser guardonat amb el prestigiós premi «Targa Tenco» a la millor opera prima per l'àlbum Resistenza e amore, enregistrat amb el grup Mariposa. En 2006 va ser un dels primers autors que participà en el projecte Bielle («Música lliure en un estat lliure»), «alliberant» en Internet el seu primer disc Resistenza e amore. Aquest mateix any publicà el seu segon disc, Sotto il pavé la spiaggia, que conté versions inèdites en italià de cinc cantautors francesos (Georges Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Allain Leprest i Renaud Séchan). En 2007 sortí el seu tercer àlbum, primer en viu, Zollette, dedicat al periodista Enzo Baldoni, assassinat en 2004 a l'Iraq. En 2008 publicà l'EP E ti chiamaron matta, cosignat amb Rocco Marchi, col·laborador habitual seu. Aquest mateix any publicà el llibre Canta che non ti passa, que porta el disc Compagnia cantante i que es distribueix gratuïtament per Internet. En els últims anys treballa artísticament amb el grup Mokacyclope i amb el poeta Rocco Marchi. A partir de 2008 escriu habitualment amb la revista musical Musica leggera. En el seu repertori té una versió en italià de la cançó Abril 1974 (Aprile 74) del cantautor català Lluís Llach, que va ser publicat en 2007 en l'àlbum Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi. En 2012 publicà, amb Ascanio Celestini, el llibre Incronio di sguardi. Conversazione su matti, anarchici e altre pecore nere. El març de 2013 publicà el seu setè disc Mala Testa, amb el qual guanyà aquest mateix any el Premi Lunezi de Cançó d'Autor. El 29 de juny de 2013 participà, amb la cançó Aprile 74, en el «Concert per la Llibertat» per la independència de Catalunya. En 2015 publicà els llibres Bakunin, il demone della rivolta. Tra insurrezioni, complotti e galere, i tumulti, le contraddizioni e la passione rivoluzionaria dell'anarchico russo i Carta Canta. En 2016 sortí el disc en directe amb el grup I Malfattori AlbumConcerto i col·laborà en la revista Vinile. En 2017 sortí el disc Mare Nero i l'octubre de 2018 estrenà l'obra Nella Corte dell'Arbat. Le canzoni di Bulat Okudžava, que sortí en dics l'any següent. En 2019 publicà els albums Banditi, ribelli, principesse, uomini, dei e viaggiatori, amb Guido Baldoni, i Canzoni della mia vita, i el llibre La nave dei foli. Vita e canti di Ivan della Mea. En 2022 sortí el llibre La Resistenza in 100 canti.

Defuncions

Notícia sobre l'acomiadament de Jules Veyan publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'abril de 1898

- Jules Veyan: El 26 de setembre de 1906 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Jules Denis Veyan. Havia nascut el 18 de maig de 1862 a Lòrgas (Provença, Occitània). Sos pares es deien Jean Urban Veyan, propietari i jutge de pau, i Élia Taiche. Cap d'oficina a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) encarregat de la publicació del Bulletin Municipal Officiel, el març de 1898, després de més d'11 anys de servei, va ser acomiadat per negar-se a saludar un ajudat (Ferrari) de l'alcalde socialista Siméon Flaissières. El 29 de març de 1898 publicà una carta en el diari marsellès Le Sémaphore de Marseille on explicava tota la persecució a la qual havia estat sotmès. En aquesta època projectà la publicació del periòdic quinzenal Dictature Collectiviste, per fer front l'autoritarisme municipal regnant a Marsella, el primer número del qual sortí el 10 d'abril de 1898. El desembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà, amb son pare i altres intel·lectuals, un manifest de protesta contra la campanya orquestrada contra el militar Marie-Georges Picquart. A començament dels anys noranta estava inscrit en un registre d'anarquistes i figurava com a desaparegut de Marsella el gener de 1902. L'abril de 1902 tornava a ser a Marsella i vivia al número 59 del passeig Capucines.

***

Notícia orgànica de Charles Futin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 4 de novembre de 1913

- Charles Futin: El 26 de setembre de 1921 mor a Tournus (Borgonya, França) l'anarquista, antimilitarista i lliurepensador, i després socialista, Charles Futin. Havia nascut el 13 de juliol de 1866 a Tournus (Borgonya, França). Sos pares es deien François Futin, propietari, i Marie Pochon. Entre 1887 i 1897 visqué a Philippeville (Algèria Francesa; actualment Skikda, Skikda, Algèria), on intentà sense èxit treure profit d'unes terres, i on moriren tres infants seus de tifus. De bell nou a Borgonya, es lliurà a la propaganda anarquista i antimilitarista. Oficialment es guanyava la vida com a venedor de verdures, però porta una vida força bohèmia. Com a secretari general de la «Le Libre-Penseur» de Cuisery (Borgonya, França), fou director gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Saône-et-Loire, i el novembre de 1903 va ser condemnat a 25 francs de multa per un delicte de premsa. El 26 de juny de 1904 fou delegat al Congrés de la Federació de Societats de «Le Libre-Penseur» celebrada a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França). En 1905 s'integrà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que es definia com a «autònom». El febrer de 1906 signà l'anomenat «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. Va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1906 va ser nomenat membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Autònoma de Saona i Loira, i com a excel·lent orador que era, recorregué Borgonya fent xerrades. El 10 de juny de 1906 va fer una conferència («La Libre Pensée et le Socialisme»), juntament amb Nelly Roussell («La femme et la Libre Pensée», en un gran acte per la separació de les esglésies i l'Estat celebrat a la Grans Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). En 1907 col·laborà en Le Socialiste du Saône-et-Loire. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1908 fou delegat al V Congrés Nacional de l'SFIO celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Entre 1909 i 1910 col·laborà en La Guerre Sociale de Gustave Hervé. En 1912 va ser nomenat regidor municipal de Tournus per l'SFIO. En la campanya electoral de 1913 per a la II Circumscripció de Mâcon (Borgonya, França) per l'SFIO destacà per les seves manifestacions revolucionàries i antimilitaristes i per la seva insistència en l'educació. Sa companya fou Marie Perron. Charles Futin va morir el 26 de setembre de 1921 al seu domicili de Tournus (Borgonya, França).

Fernando Mata Povedano

- Fernando Mata Povedano: El 26 de setembre de 1936 és afusellat a Còrdova (Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Fernando Demetrio Mata Povedano. Havia nascut el 22 de desembre de 1901 a Montemayor (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Marí Mata Serrano i Cándida Povedano López. D'infant estudià amb els capellans, va ser escolanet de la parròquia i semblava que acabaria en el sacerdoci, però abandonà aquesta orientació dràsticament. En 1918 s'afilià a l'anarquista Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos i en 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va ser nomenat president. Aquest mateix any obtingué del Rectorat del Districte Universitari autorització per a crear una escola primària particular en el citat centre obrer, que prengué el nom d'«Escola de Nins Nova» o «Col·legi d'Educació Científica i Racional», la qual dirigí. En aquesta època fou corresponsal a Montemayor de la Llibreria Luque, venen llibres per les poblacions veïnes a les quals es desplaçava amb bicicleta. El 22 de juny de 1927 es casà amb María de los Ángeles Basilia Mata Carmona. En 1928 envià diners per a una campanya pro presos anarquistes que havia organitzat La Revista Blanca. A mitjans de 1929 el Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos jugà un paper important en la negociació de les condicions laborals amb els patrons i el 3 d'octubre de 1930 aquesta institució, de la qual aleshores era el secretari, declarà la vaga general a la població. El 23 de gener de 1931 va ser detingut, per ordre del governador civil, juntament amb set companys del Centre Instructiu Obrer d'Oficis Diversos, i tancat a la presó municipal de Montemayor. Encara que anarcosindicalista, participa com a candidat en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 i fou el quart regidor electe més votat, amb 318 vots, essent nomenat primer tinent d'alcalde i vocal regidor de la Junta Conciliadora de l'Arbitri sobre productes de la Terra, Utilitats de Comerç i Indústria i Professions. També va ser nomenat president de la Comissió d'Hisenda i, entre 1931 i 1934, formà part de la Comissió de Festes de la Fira. A proposta seva, s'acordà la confecció d'un llistat de famílies pobres amb dret a assistència mèdica gratuïta. A més a més, va ser designat per a formar part del Consell Local de Primer Ensenyament en representació de l'Ajuntament. A començaments de 1932 morí la seva nina Helia i el sepeli fou laic. En 1932 formà part de la comissió per a la celebració del Dia del Llibre i de la junta per a la creació d'una biblioteca municipal, projecte que no s'aconseguí fins al 1936. En 1933 viatjà a Madrid amb l'alcalde, Rafael Porras Berral, per a gestionar als ministeris d'Agricultura i d'Instrucció Pública l'ocupació temporal del cortijo de Mingo Hijo i la sol·licitud de la subvenció per a la construcció d'un grup escolar. El 18 d'octubre de 1934 fou suspès de les seves funcions de regidor, juntament amb vuit edils més, pel governador civil, José Gardoqui y Urdanivia. Aquest mateix anys s'afilià a l'acabat de crear Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña Núñez i participà activament en la campanya electoral per a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. El 26 de gener de 1936 presidí un míting del Front Popular al Centre Obrer i fou l'interventor d'aquesta candidatura. El 22 de febrer de 1936 va ser elegit alcalde de Montemayor, arran de la renúncia d'Antonio Carmona Jiménez, i també ocupà la presidència de la Comissió d'Hisenda. Compaginarà aquestes tasques polítiques amb la seva ocupació docent. Durant el temps que fou alcalde impulsà les obres públiques i la reforma agrària, desenvolupant l'arbitratge entre patrons i obrers. Durant el seu mandat es posà en marxà la construcció del Grup Escolar «Francesc Ferrer i Guàrdia», que no pogué materialitzar-se a causa del cop d'Estat. La nit del 18 de juliol de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil de Fernán-Núñez comandat pel tinent Cristóbal Recuerda Jiménez es traslladà a Montemayor i el detingué a l'Ajuntament juntament amb vuit companys. Després d'un temps tancat a la presó de Còrdova, Fernando Mata Povedano va ser afusellat el 26 de setembre de 1936 a Còrdova (Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del Cementiri de San Rafael d'aquesta ciutat.

Fernando Mata Povedano (1901-1936)

***

José Sampériz Janín

- José Sampériz Janín: El 26 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) el periodista, escriptor i simpatitzant anarquista José Sampériz Janín. Havia nascut el 23 d'abril de 1910 a Candasnos (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. En 1925 marxà amb sos germans Cosme i Ricardo a Cuba i s'instal·laren a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 dirigien el prestigiós «Liceo Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya publicà El sacrílego, però, denunciat pel bisbe de Santiago de Cuba, el llibre fou segrestat i fou tancat durant uns mesos. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura de Gerardo Machado y Morales, retornà a la Península –son germà Cosme ho va fer més tard. José Sampériz es relacionà amb nombrosos intel·lectuals d'aleshores, molts anarquistes (Manuel i Ramón J. Sender, Ángel Samblancat, Benjamín Jarnés, Marcel·lí Domingo, Ildefonso Beltrán, Azaña, etc.). Durant els anys republicans publicà diverses novel·les, com ara El sacrílego (1931) i Candasnos (1933), i assaigs, com Hitos ibéricos (1935). Col·laborà en el diari republicà d'Osca El Pueblo, on denuncià el caciquisme aragonès. També va fer de mestre al seu poble natal. En 1936, quan esclatà la guerra, formà part, amb Santiago Labara Cantarelo i altres, del Comitè Local Revolucionari. Aquest mateix any publicà articles, alguns amb son germà Cosme, en la premsa anarquista (Acracia, Solidaridad Obrera, Orientación Social, etc.), on defensà el procés col·lectivitzador. En 1937, ben igual que son germà Cosme, es passà al comunisme i s'afilià a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), col·laborant en el seu òrgan d'expressió FETE. Aquest any també fundà el periòdic Surcos, òrgan del Front Popular, que dirigí.  En acabar la guerra civil es refugià a França. Detingut pels alemanys, fou enviat als camps nazis on finà. En 1998 el seu familiar Valeriano C. Labara Ballestar publicà José Sampériz Janín (1910-1941). Un intelectual de Candansos asesinado por los nazis.

José Sampériz Janín (1910-1941)

Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

***

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El 26 de setembre de 1943 mor a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Havia nascut el 6 d'octubre de 1864 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Héloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Al final de sa vida estava domiciliat a Chelles (Illa de França, França). Sa companya fou Blanche Geneviève Fusil. Henri Dumont va morir el 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1943 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Henri Dumont (1864-1943)

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Felice Felici: El 26 de setembre de 1948 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Havia nascut el 28 de juliol de 1871 a Ancona (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquesta època londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Gustave Franssen (1948)

***

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà CNT del 11 novembre de 1956

- Pedro Santiago: El 26 de setembre de 1956 mor en accident a França l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. Havia nascut l'11 de novembre de 1907 a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya). A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort.

***

Necrològica de José Sanjuán Coto publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1968

- José Sanjuán Coto: El 26 de setembre de 1968 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Sanjuán Coto. Havia nascut el 14 d'octubre de 1895 a Cadis (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Magín Sanjuán Delgado, mariner, i Bella Coto Pose. Durant la Revolució espanyola milità en el Sindicat del Transport de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual assumí càrrecs de responsabilitat, i el setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram i posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Entre 1943 i 1945 va estar deportat a Alemanya pels nazis. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on vivia al carrer de l'Olivier. A Marsella fou un dels principals animadors del periòdic Acción Libertaria, òrgan de la fracció «integrista». En el Ple de la CNT que se celebrà entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus (Aquitània, Occitania), va ser elegit secretari del Comitè de Relacions de la Federació de Navegació Marítima i Fluvial de la CNT en substitució d'Eustaquio Yáñez Yáñez, exclòs de l'organització per mostrar-se partidari de la tendència «col·laboracionista». Posteriorment s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on des de finals dels anys seixanta i fins la seva defunció fou secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Víctima d'un aneurisma, José Sanjuán Coto va ser ingressat a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 26 de setembre de 1968 durant una operació a cor obert.

***

Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de desembre de 1973

- Anselm Roldós Planas: El 26 de setembre de 1973 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Havia nascut el 21 d'octubre de 1887 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. Quan era molt jove s'afilià, ben igual que son germà petit Lluís, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 era membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de la CNT. El novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el desembre presidí l'assemblea que establí les bases organitzatives de la col·lectivitat local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Fou delegat per Aisinas al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar s'instal·là a Tuïr, on continuà militant, juntament amb son germà Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat Moliné. Anselm Roldós Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Tomás Cruz Lorenzo

- Tomás Cruz Lorenzo: El 26 de setembre de 1989 és assassinat a Santa Catarina Juquila (Oaxaca, Mèxic) el mestre, escriptor, anarquista i activista comunal chatino Tomás Cruz Lorenzo. Havia nascut el 21 de desembre de 1950 a San Juan Quiahije (Juquila, Oaxaca, Mèxic). La seva població natal és una de les comunitats més tradicionals del poble indígena chatino de l'actual Estat d'Oaxaca, alhora que un dels municipis més marginats. Son pare i dos germans seus van ser assassinats. Va fer estudis secundaris i quan tenia 20 anys fou escolà de l'església de la seva comunitat quan fra Edmundo Ávalos Covarrubies, un dels introductors de la Teologia de l'Alliberament, era capellà de San Miguel Panixtlahuaca (Oaxaca, Mèxic). Fou secretari i assessor del municipi de San Juan Quiahije. Després de la lectura de diversos pensadors anarquistes clàssics i actuals (Pierre Clastres, Ricardo Flores Magón, Piotr Kropotkin, etc.) i d'estudiar els debats de la «Declaració de Barbados. Per l'alliberament de l'indígena» –en 1971 el Congrés Mundial de les Esglésies convocà antropòlegs, religiosos i experts de tota casta que analitzaren les relacions entre els pobles indígenes i no indígenes i marcà un abans i un després en la defensa del dret a l'autogovern d'aquesta comunitats i la denúncia de la violència dels cacics de la regió–, es declarà anarquista. El concent kropotkià de «suport mutu» i les idees magonistes van ser fonamentals en el seu pensament. A principis dels setanta va se un dels fundadors de la localitat de Cieneguilla, que actualment forma part del municipi de San Juan Quiahije, i a mitjans de la dècada participà en les lluites de la comunitat chatina, com ara contra l'explotació i la tala forestal a Yolotepec (Oaxaca, Mèxic) o la lluita per la recuperació de mil hectàrees de Santiago Yaitepec (Oaxaca, Mèxic) arrabassades per un capellà i la seva descendència. Va ser nomenat president del Consell Suprem Chatino i recorregué a peu les comunitats. Fins a 1980 treballà de mestre bilingüe, però abandonà la docència per desacords amb les autoritats acadèmiques i polítiques. En 1981 s'integrà com a supervisor d'educació en el programa de desenvolupament rural Conasupo-Coplamar, d'abastiment a les comunitats més marginades i per a fomentar la organització creant quadres comunals, fet que va ampliar la seva presència en les comunitats chatinas. També realitzà tasques d'investigació per a la Casa de Cultura d'Oaxaca. En 1987 fundà, amb un grup d'activistes i mestres (Marcela Coronado, Leonardo Gómez, Melchor López, María Luisa Ramírez, Rufino Rodríguez, Fausto Sandoval, Fulgencio Sandoval, Eduardo Verduzco, etc.), la revista El Medio Milenio, que es declarava magonista i estava dedicada a la defensa de la llengua i cultura chatinas i palesar les problemàtiques comunals, i on evidencià el seu pensament llibertari. Entre 1987 i 1989 col·laborà en el periòdic El Imparcial de Oaxaca amb articles sobre la regió chatina. Sa companya fou Isabel Cruz Baltazar, amb qui tingué set infants, dels quals sobrevisqueren Hilaria, Emiliana, Yolanda, Tomás, Raquel i Carlos. Tomás Cruz Lorenzo va ser metrallat per pistolers paramilitars el 26 de setembre de 1989 al carrer principal de Santa Catarina Juquila (Oaxaca, Mèxic) mentre esperava l'autobús per anar a Oaxaca i va ser enterrat a Cienaguilla. Aquest assassinat polític, perpetrat durant el mandat d'Heladio Ramírez López, ha quedat, com molts altres, impune. En 2019 sa filla, la doctora en antropologia lingüística Emiliana Cruz Cruz –el seu nom el porta en honor d'Emiliano Zapata Salazar–, edità el llibre Evitemos que nuestro futuro se nos escape de las manos. Tomás Cruz Lorenzo y la nueva generación chatina. A Cieneguilla una avinguda porta el seu nom.

Tomás Cruz Lorenzo (1950-1989)

***

Ciriaco Duarte

- Ciriaco Duarte: El 26 de setembre de 1996 mor a Asunción (Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Havia nascut el 8 d'agost de 1908 a Encarnación (Itapúa, Paraguai). Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria, La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra, òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos –novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976.