|
---
Anarcoefemèrides del 26 d'agost Esdeveniments
Anagrama de la FORA - V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar «la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.» ***
Cartell
de l'acte - Conferència
d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de
Vandergrift
(Pennsilvània, EUA) una conferència a
càrrec del militant anarcosindicalista William
Dudley Haywood (Big Bill), membre
destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació
de Miners de
l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials
del Món)
i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del
Socialist Party of
America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte,
patrocinat pel setmanari
socialista Justice, volia mostrar
la
seva protesta per la repressió desencadenada contra la
classe treballadora
durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA),
coneguda com a
«Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra
la persecució dels
militants wooblies Joseph James
Ettor
i Arturo Giovannitti. ***
Anna
Murià i Romaní, presidenta del Comitè
Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans - Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). ***
Pamflet
convocant l'acte - Homenatge a La
Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de
festes «Manacor» de La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje
a los luchadores obreros del
pueblo de La Felguera», organitzat per la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), i que esdevingué el primer acte públic i
autoritzat d'aquesta organització
anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi
van intervenir Ramón Álvarez
Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis
García Rúa, Aquilino Moral
Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un
milenar de persones i
no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de
1976, es reté un homenatge a Eleuterio
Quintanilla Prieto a Gijón
(Astúries, Espanya), que
comptà amb semblant assistència. Homenatge a La
Felguera (26 d'agost de 1976)
Naixements
Foto
policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894) - Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Exigua
notícia de la detenció de Laureà
Ligero Galindo
apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3
de maig de 1929 - Laureà Ligero Galindo: El 26 d'agost de 1882 neix a Tiana (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista. ***
Notícia
de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari
parisenc L'Action
Française del 12 de gener de 1924 - Gaston Meunier: El
26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya)
l'anarquista
Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos.
Sos pares es deien Émile François Meunier,
sabater, i Marie Julienne Sauvagé,
cosidora a màquina de sabatilles. Establert a
París (França), l'abril de 1917
va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després
en el I Regiment
d'Infanteria Colonial, essent llicenciat el maig de 1920. De tornada a
París,
visqué al número 26 del carrer Moulin de la
Pointe, en un immoble propietat de
sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922
s'adherí a la Unió
Anarquista (UA) i participà en les reunions del
Comitè d'Iniciativa i en els
grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a
vegades la paraula. Sota
el pseudònim d'Spartakos
col·laborà en
Le Libertaire. En 1923 va ser
secretari
de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA)
i edità el fullet Aux esclaves
encore patriotes, del qual
es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la
celebració del 14
de juliol, «Festa Nacional» de França.
En el Congrés Anarquista celebrat entre
el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre
del consell
d'administració de la «Librairie
Sociale». En aquesta època vivia al
número 74
del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de
l'anarquista Lucien
Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de
Charles Chauvin, va
ser nomenat gerent del setmanari Le
Libertaire i dels primers números de Le
Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al
seu domicili i
enviat a la presó parisenca de La Santé sota
l'acusació de «provocació al
robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la
desobediència» per
cinc articles apareguts en el periòdic i va ser
substituït per Gabriel Braye. El
20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà,
amb altres companys
empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis
Loréal), en
una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista
Jeanne
Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després
d'haver perdut molta
sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres
vaguistes,
i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un
«terreny
neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb
André Colomer, per l'XI
Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre
mesos
de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de
1924 va ser alliberat
i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els
cercles anarquistes. El 17
de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de
París amb Marguerite Marie
Émilienne Reymond, cosidora a màquina de
sabatilles, amb qui tingué una filla.
En aquesta època, encara que domiciliat al número
26 del carrer Moulin de la
Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França,
França) i treballava de secretari
a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França,
França). Finalment va ser esborrat
del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia - Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat. ***
René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972) - René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette). És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Louis
Albert Coche - Louis Coche:
El 26 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'agost– de
1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Louis Albert Coche.
Sos
pares es deien Albert
François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut,
pastissers. Es guanyava la vida
com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922
abandonà Levallois-Perret
(Illa de França, França) i 1923 figurava en un
llistat d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es
casà a
Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine
Geneviève Sebert. En 1948 va
ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la
regió parisenca perquè
havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de
França, França). En
els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert
Coche va morir el
27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Víctor Santidrián García apareguda
en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994 - Víctor
Santidrián García:
El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen
erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos,
Castella,
Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Víctor
Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo
Santidrián i Saturnina García. Emigrà
amb sa
família a
Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià
a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més
tard s'instal·là a
Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on
conegué sa futura companya,
Felicidad González, amb qui tingué tres filles i
un fill. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una
operació
d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a
milicià. Quan la caiguda del
front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat
per mar i arribar a
Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar
controlada per la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat en
diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que
no pogué passar a
França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a
Pamplona (Navarra) i
no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a
començaments de 1950.
Després de la II Guerra Mundial, Santidrián
s'instal·là a Solhac (Llenguadoc,
Occitània), on fou un dels organitzadors de la
Federació Local de la CNT. En
1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960
s'instal·là amb sa família
a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT local, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva
passió, l'escultura i l'Art Brut,
adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra
amb nombroses
escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels
turistes i
que cridaren l'atenció de diversos mitjans de
comunicació. A partir de 1980
quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa
companya. Es traslladà a viure
amb una de ses filles a Hendaia. Víctor
Santidrián García va morir el 6 d'abril
–algunes fonts citen erròniament el 4
d'abril– de
1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc). ***
Severino
Campos Campos - Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar, Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes, Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare. ***
Juan
José Sacramento García - Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). ***
Antonio
López Campillo fotografiat per Paula Montálvez
Langa - Antonio López
Campillo: El 26 d'agost de 1925 neix a Algeciras (Cadis,
Andalusia, Espanya) el
científic, escriptor i intel·lectual llibertari
Antonio Eduardo Valentín López
Campillo, conegut com Campillo.
Fill
d'una família republicana conservadora, sos pares es deien
Antonio López
Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després
d'estudiar durant la
guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es
llicencià en ciències
químiques per la Universitat Complutense de Madrid
(Espanya). Inicià la seva
trajectòria de militant social com a pastor protestant en un
petit temple del
carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al
Partit Comunista d'Espanya
(PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de
Semprún Maura (Jorge
Semprún) i organitzant activitats
culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes
estudiantils, en
1955 s'hagué d'exiliar a França. A
París, pel contacte amb militants del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i
després de passar per
diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación
Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML,
abandonà el
comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i
també estudià sociologia a
l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola
Pràctica d'Estudis Superiors).
Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre
National de la
Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques
Científiques) i de
diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els
debats de la
Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en
les jornades
culturals del VI Congrés de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entre
setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional
sobre Anarquisme de
Barcelona. En 1986 participà en la creació i en
el suport econòmic de la «Fundación
Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a
conferenciant en nombrosos
actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria,
Barcelona, Bilbao,
Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid,
Zamora, etc.). En
1993 participà com a actor en la
pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993
s'afilià a Esquerra Unida (EU).
Col·laborà en diversos programes televisius i
radiofònics de divulgació científica i
com a tertulià (Cerebro y
màquina, España,
siglo XIX, La isla del tesoro,
etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La
Ilustración Liberal, Libertad
Digital,
Nada, El
País, El Topo Avizor,
etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000
prologà l'obra de Juan Ignacio
Ferreras Florilegio de la lengua atea.
És autor dels llibres La
caída de la casa
Lenin (1992), Curso acelerado de
ateísmo (1996, amb José Ignacio
Ferreras), La ciència como
herejía (1998), Clones,
moscas y sabios (1998), ¿Qué
fabulan
los filósofos? Relatos de pensadores españoles
(2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002),
El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc.
Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de
l'Ateneu Llibertari
Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio
López Campillo
va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari
«Fundación Jiménez
Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en
aquesta població. ***
René
Lourau a Río de Janeiro - René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau. Sos pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine Gatipon-Bachette. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. El 21 de juny de 1969 es casà al II Districte de París amb Françoise Marcelle Marie Gavarini, de qui es va divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta, Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres, traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologue à plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de França, França), dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral. ***
Jorge
Cuña Casasbellas - Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i de Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia, Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.
Defuncions
Giuseppe Fanelli i el grup d'internacionalistes de Madrid en la famosa foto a la qual González Morago no va voler posar per desídia - Tomás González Morago: El 26 d'agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d'Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l'Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s'acostessin a la Internacional. Va ser l'encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli –l'italià s'hi va dirigir a través de Rubau Donadeu– i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l'AIT, la seva tasca en pro de l'organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings (Madrid, Barcelona, Màlaga) i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d'ells l'agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l'AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l'autoritarisme dels estatuts de l'AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l'Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d'Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d'El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per «conducta immoral i perjudicial a l'organització», termes que encobrien el fet d'haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d'insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme, més encara que figures molt més conegudes com Anselmo Lorenzo; i sempre va voler passar desapercebut –poc abans d'abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint. ***
Necrològica
d'Édouard Aragon apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 de setembre de 1913 - Édouard Aragon:
El
26 d'agost de 1913 mor a Tunis (Protectorat francès de
Tunísia; actualment Tunísia)
l'anarquista Jean Paul Édouard Aragon. Havia nascut el 18 de
desembre de 1860 a
Seta (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean
Aragon, treballador de la
«Compagnie du Chemin de Fer de Lyon à la
Méditerranée», i Françoise
Pagès. Abans
de la Gran Guerra fou el principal representant de l'anarquisme a
Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). Vivia al número 24 de la
plaça Marché des Trois Six de
Pesenàs. Rellotger de professió, a l'aparador del
seu taller i botiga aferrava cartells
revolucionaris. Destacà com a organitzadors de reunions
públiques llibertàries
a Pesenàs i s'encarregà de la
distribució de manifests antireligiosos i
antimilitaristes a la zona. A partir de la tardor de 1904 fou
l'animador de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). Quan les
eleccions, penjava a la seva botiga cartells i objectes per burlar-se
dels
candidats. Una vegada, quan un regiment passà per la seva
localitat, tancà la
seva rellotgeria i penjà una pancarta que deia:
«Tancat pel pas de tropes. Aquí
els vius no entren amb eines de mort». A principis de 1906,
durant una passada
de tropes per la zona, rebutjar allotjar militars al seu domicili, fet
pel qual
va ser tancat a la presó Saint-Nazaire de Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on
la seva salut, ja malmenada, es ressentí. Va ser processat
en diverses
ocasions, com ara l'estiu de 1907, a resultes del cartell
«Gouvernement
d'assassins!», de la Confederació General del
Treball (CGT), que havia aferrat
a la seva botiga i que substituïa cada vegada que la policia
el requisava. Patí
l'hostilitat d'una part de la població
reaccionària. A les eleccions municipals
de 1912 es presentà com a candidat abstencionista. Al final
de sa vida
s'instal·là a Tunis, on treballà de
jornaler i vivia al número 1 del carrer
Soudan. Édouard Aragon va morir el 26 d'agost de 191 a
l'Hospital Civil Francès
de Tunis (Protectorat francès de Tunísia;
actualment Tunísia). El periòdic Le
Libertaire li va retre un homenatge
en una necrològica publicada en el número del 20
de setembre de 1913. ***
Alexander
Taranovski - Alexander Taranovski: El 26 d'agost de 1921 mor a Ucraïna el revolucionari anarcocomunista Alexander Taranovski. Havia nascut en 1888 a Mariupol (Donetsk, Ucraïna) en una família de pagesos de classe mitjana d'origen jueu. En 1917 lluità en la Gran Guerra com a alferes i aquest mateix any es declarà anarcocomunista. Encapçalà la societat jueupolonesa «Guàrdia Negra». Durant la tardor de 1918 entrà en l'Exèrcit Revolucionari Insurgent de Nèstor Makhno i l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del seu Estat Major. També comandà el Batalló Jueu d'aquesta guerrilla creat a Hulaipóle (Zaporíjia, Ucraïna). En 1920 participà en l'alliberament de Crimea. El novembre de 1920 marxà de Crimea i, després de trencar el setge de l'Exèrcit Roig, aconseguí arreplegar les forces makhnovistes a Hulaipóle. L'agost de 1921 participà en el grup encarregat de la fuita de Nèstor Makhno a l'estranger. Alexander Taranovski va ser capturat el 18 d'agost de 1921 a Ucraïna per un grup de pagesos contraris a la mahnotxina i dies després, el 26 d'agost de 1921, cremat viu en una foguera. Alexander Taranovski (1888-1921) ***
Necrològica de Polina Kourganskaia apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de setembre de 1929 - Polina
Kourganskaia: El 26 d'agost de 1929 mor a Iàsnaia Poliana (Tula, Rússia, URSS;
actualment Rússia) l'anarquista Polina Arnoldovna Kourganskaia –el llinatge
també citat Kurganskaya. Havia nascut en 1895 a l'Imperi Rus. Obrera i
militant anarquista, participà activament en la Revolució Russa d'octubre de
1917. En 1920 va ser detinguda amb sos dos infants per la txeca de Moscou i
deportada a les illes de Solovkí. En 1922 va ser condemnada a una nova pena de
dos anys i traslladada a la presó de Verkhneuralsk (Txeliàbinsk, Rússia, URSS; actualment
Rússia). En 1923 sembla que va ser reenviada a les illes de Solovkí, on va ser
testimoni el 19 de desembre de 1923 de la massacre d'un grup de presoners
socialistes revolucionaris, crim que va denunciar el 25 d'abril de 1924 en una
carta col·lectiva de presos anarquistes que va ser publicada en el número de
l'11 d'octubre de 1924 de Le Libertaire de París (França). Posteriorment
va ser enviada amb sos dos infants a l'exili interior a la regió de Tula. A finals
de 1927, malalta, va ser traslladada a Iàsnaia Poliana, on visqué sense feina
en una misèria extrema. En aquesta època va publicar algunes cartes a la premsa
llibertària parisenca (Le Libertaire i La Voix Libertaire), l'última
de les quals va ser enviada el 18 d'agost de 1929. Dies després, Polina
Kourganskaia va morir el 26 d'agost de 1929 d'una embòlia a Iàsnaia Poliana
(Tula, Rússia, URSS; actualment Rússia). ***
Eugène
Jacquemin (ca. 1925) - Eugène Jacquemin: El 26 d'agost de 1930 mor a Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jackmin –el nom va ser registrat per error Jackmin en comptes de Jacquemin–, conegut com Eugène Jacquemin, i que va fer servir els pseudònims Jakmin i Mainjacques. Havia nascut el 12 de maig de 1876 al X Districte de París (França). Era fill natural de la costurera Marie Joséphine Lebrun i va ser legitimat amb el matrimoni d'aquesta amb el ferrador Nicolas Louis Jacquemin celebrat el 30 de desembre de 1876 al XIX Districte de París. Com son pare, es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció «Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per «provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la «Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà en L'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules: «Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 al seu domicili de Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers. ***
Foto
policíaca d'Attilia Pizzorno - Attilia
Pizzorno: El 26 d'agost de 1944 mor a Gènova
(Ligúria, Itàlia) l'apotecària i
militant anarquista Attilia Pizzorno. Havia nascut el 14 de maig de
1885 a Torí
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i
Erichetta Marchisio.
El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació
«Pro Rússia», jutjada
i condemnada per violència i ultratges a un comissari de
policia. El maig
d'aquell any s'instal·là a Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia), al costat de
l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant,
col·laborant en el
periòdic llibertari L'Aurora.
Quan
encara era estudiant universitària de Farmàcia i
d'auxiliar de clínica, el juny
de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte
durant
la celebració del Corpus Christi en una església
de Ravenna. Aquell mateix any
esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni
Tommaso Maria Gavilli,
músic invident i militant molt destacat del moviment
anarquista. El desembre de
1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels
barris més populars de
Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16
d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar
un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia
interromput una
conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny
de 1914 formà
part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni
Zunino,
etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i
antiorganitzador Gli Scamiciati,
que dirigí son company a
Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup
publicà el 29 de març de 1913
també a Novi Ligure un únic número del
periòdic Lo Scamiciato.
Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre
infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio),
esdevingué un destacat militant i polític
comunista. Després de la mort de
Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia
Pizzorno col·laborà
en la represa de la publicació de Gli
Scamiciati, que va publicar 14 números entre
març de 1920 i novembre de
1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre
1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant
assistència i ajuda econòmica, proveint de
documentació falsa, facilitant
l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se,
això amb el
suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la
Federazine Italiana
dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels
Obrers del Mar), organització
per a la qual ella treballava de secretària administrativa
–també feia tasques d'oficina
a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava
Giulietti. El desembre de 1926 va
ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per
«activitats anarquistes» i per ser
«políticament perillosa per a l'ordre
nacional» a dos anys de vigilància especial. En
1928 va ser denunciada per la
policia perquè rebia publicacions anarquistes de
l'estranger. El 23 de novembre
de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció
d'impedir una
represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera,
la
detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini,
els germans Giacomo
i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup
«Alleanza
Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser
corresponsal del periòdic anarquista Il
Grido della Folla de Milà
(Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància,
fins al 1938 va figurar en el
registre de «persones a detenir en determinades
circumstàncies» i patí nombroses
detencions i escorcolls. ***
Celedonio
García Casino (Celes) - Celedonio García
Casino: El 26 d'agost de 1949 és abatut en una
emboscada a prop de la frontera pirinenca
l'anarquista i guerriller antifranquista Celedonio García
Casino, conegut com Celes o El Llarg. Havia nascut el 25 de desembre
de 1922 a Barcelona
(Catalunya). Amb el triomf franquista en la Guerra Civil espanyola
decidí
continuar la lluita contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a
militant
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) del barri de Gràcia de
Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya
d'aquesta organització, va
ser detingut amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940
per
«associació i propaganda il·legal i
tinença il·lícita d'armes»,
va ser tancat a
la presó Model barcelonina, on formà part d'un
dels tres grups creats per
Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè
Peninsular de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El seu grup, el responsable del
qual fou Enrique Laborda
Gómez, estava format per Manuel Graupera Rodilla,
Ángel Bernal Lozano i Blas
Fuster Carreter. Aquests grups es mostraren força actius en
la lluita
clandestina a mesura que van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945
sortí en
llibertat provisional i immediatament entrà en les Joventuts
Llibertàries de
Gràcia –posteriorment passà a les del
Carmel– i
s'integrà en la lluita
antifranquista, enquadrat en el grup de Josep Lluis Facerías
(Face), creuant
freqüentment la frontera
entre 1947 i 1949 en missions d'expropiacions i en atacs a les forces
franquistes. El març de 1946 assistí al
Congrés de la FIJL en l'Exili celebrat
a Tolosa de Llenguadoc i amb el material bèl·lic
que acaparà retornà el 15 de
març a la Península. El setembre de 1946 en un
ple clandestí va ser nomenat
secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya de la
FIJL. Membre del
Moviment Llibertari de Resistència (MLR), el maig de 1947
organitzà un atemptat
amb bomba contra la caserna de la Guàrdia Civil de la
Travessera de Gràcia –els comunistes
s'atribuïren aquesta acció als
seus grups guerrillers–; dies
després, en juny, participà en la
col·locació d'un explosiu en una de les
torres del Tibidabo, però va ser descoberta abans
d'esclatar. El 6 de juliol
d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel Ramos Fernández i
Manuel Llatser Tomàs,
delegat de les Joventuts Llibertàries de Catalunya per al
Ple Nacional de
Regionals de la FIJL que se celebrà el 15 de juliol i per al
Ple de la FAI
celebrat a Madrid tres dies després, però no
aconseguí que els citats plens
assumissin les tesis guerrilleres de l'MLR. En aquesta època
durant dos mesos
treballà de mecànic a Nimes. A
començaments de novembre de 1947 creuà els
Pirineus amb Josep Lluís Facerías,
Ramón González Sanmartí, Francisco
Ballester
Orovigt, Domingo Ibars Juanias i Juan Cazorla Pedrero (Tom
Mix). El 18 de desembre de 1947, amb Facerías,
Francesc
Ballester i Pere Adrover Font atracaren la sucursal del Banc de Bilbao
del
carrer Mallorca de Barcelona i el 30 d'abril de 1948, amb
Facerías i Martínez
Marín, la sucursal del Banc de Biscaia del carrer Rocafort
de la mateixa ciutat.
En 1949, amb Facerías, participa en la temptativa de segrest
del cap de la
policia Eduardo Quitela Bóveda. Celedonio García
Casino fou abatut el 26
d'agost de 1949 en una emboscada parada per la Guàrdia Civil
a prop de la
frontera pirinenca juntament amb Enrique Martínez
Marín (Quique). Antoni
Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos
trets, un a la boca i altre al braç, però Josep
Lluís Facerías i altres dos
membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el
cercle
policíac amb granades i passar a França amb el
ferit. Els cossos de Celedonio
García Casino i d'Enrique Martínez
Marín van ser enterrats al cementiri d'Espolla
(Alt Empordà, Catalunya) a la secció no
consagrada. Deixà companya, Remedios
Falceto, i una filla, Olga. Celedonio García Casino (1922-1949) ***
Enrique Martínez Marín - Enrique Martínez Marín: El 26 d'agost de 1949 mor en una emboscada a la frontera pirinenca el guerriller anarquista, membre dels grups d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Enrique Martínez Marín, el Quique. Havia nascut el 14 d'abril de 1927 a Barcelona (Catalunya). Va començar a militar en la segona meitat dels anys quaranta en les Joventuts Llibertàries barcelonines. Va integrar-se en els grups de militants més radicals que portaven les accions de guerrilla urbana contra el franquisme. Detingut el 8 d'agost de 1947 i acusat d'activisme clandestí i de ser responsable de les Joventuts Llibertàries de la barriada barcelonina del Carmel, va ser empresonat. En llibertat condicional a partir del 25 de març de 1948, va reprendre l'acció dins del grup de Josep Lluís Facerías, que va cometre diversos atemptats (contra una emissora al Tibidabo), accions de propaganda i «expropiacions econòmiques», activitats clandestines que l'obligaven a passar freqüentment la frontera dels Pirineus, i en una d'aquestes va caure sota les bales de la Guàrdia Civil. El seu company, Celedonio García Casino, que obria la marxa amb ell, també va morir en aquesta emboscada. Antoni Franquesa Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al braç, però Josep Lluís Faceries i altres dos membres del grup van sortir sans i estalvis, i aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i passar a França amb el ferit. Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino van ser enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya). ***
Notícia
orgànica de François Appert apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juny de 1910 - François Appert:
El 26 d'agost de 1962 mor a Drancy (Illa de França,
França) l'anarquista
François Appert. Havia nascut el 15 d'octubre de 1886 al III
Districte de París
(França). Sos pares, no casats, es deien Charles Ernest
Appert, empleat de
comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare,
va ser legitimat,
juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa
(1891), pel matrimoni
de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de
París. Es
guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i
després de mecànic. En
1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa
de França, França),
amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup
anarquista
amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i
Fontenay). En 1911
era membre de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) de Vincennes. El
setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes.
L'octubre de 1911 s'instal·là al
número 14 del carrer Couronnes del XX
Districte de París. En aquesta època era
secretari del grup anarquista de
Montreuil (Illa de França, França), el qual, el
desembre de 1913, s'adherí a la
Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista
Anarquista Revolucionària
(FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR,
per a la
II Circumscripció del V Districte de París en les
eleccions legislatives de
1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de
1915 va
ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de
l'húmer, amputacions de
dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla
Militar i la Creu de
Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió
d'Honor. El 3 de
febrer de 1917 es casà al X Districte de París
amb la modista Marcelle Julia
Françoise Jameau. En aquesta època vivia al
número 109 bis del carrer Faubourg
du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura
de Policia –no sabem
en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era
confident o si entrà en
la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser
esborrat del
«Carnet B» i ja no freqüentava els cercles
anarquistes, però formava part de la
Secció del XX Districte de París de la Lliga dels
Drets de l'Home, la qual
defensava en aquella època anarquistes empresonats
(Émile Cottin, Jeanne
Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat
dels
llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número
20 del carrer
Écoles, portà una vida apartada de la vida
social, encara que presidí la secció
d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans.
Vidu, el 24 de desembre
de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës.
François Appert va morir el 26
d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França,
França). ***
Josep
Moix Regàs -
Josep Moix Regàs:
El 26 d'agost de 1973 mor a Praga
(Txecoslovàquia; actualment Txèquia) l'anarquista i
anarcosindicalista, i
després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix
Regàs. Havia nascut el 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament
el 28 d'octubre– de 1898 a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era fill de Josep
Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol,
costurera, i tingué un
germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí
son pare i amb 12 sa mare. Amb
10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11
començà a estudiar
dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i
Oficis, però aviat
abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i
treballà de contramestre en la
indústria tèxtil, arribant a cap de la
secció de fil de l'empresa «Fills de J.
Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a
la Unió d'Art Fabril, adherida
a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en la vaga
revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys
1919 a 1923. Formà
part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de
Sabadell. En 1919 va ser cridat a
files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País
Valencià), on treballà de
teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de
Carcaixent. Entre 1921 i
1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol,
a l'Argentina. En 1923 retornà
a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la
seva insubmissió. Entre 1926 i
1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià
novament a l'Argentina.
De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la
Federació Local de la
CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a
Sabadell. Va ser
delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació,
gas, transports, barbers
i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
celebrat entre l'11 i el
17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser
nomenat
secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell.
L'agost de 1931 va fer
costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932
va fer un míting a Sabadell
en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de
Catalunya de la CNT
de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia
insurreccionalista de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel
Sindicat Fabril
sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell.
L'abril de
1932 també va ser orador a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya) i el
maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència
«El sindicalisme y la política»
a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès
Oriental, Catalunya).
El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre
de 1932 patí un
atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia),
membre de la FAI, i hagué
de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT.
El febrer
de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto
económico y estadístico»
a Sabadell i el març «Crítica d'una
actuació. Camí a seguir pel
proletariat» a
Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats
d'Oposició, arrossegant
la Federació de Sabadell. Participà en els fets
revolucionaris d'octubre de
1934 i s'hagué s'exilià a França. El
27 d'agost de 1935 es lliurà a les
autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va
ser
condemnat a un any i sis mesos de presó, però la
victòria del Front Popular el
16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la
Unió Socialista de Catalunya (USC) i a
la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al
comunista Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra
formà part del Comitè
Antifeixista de Sabadell i entre
el 17
d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta
població, vicepresident
de l'UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Entre el
16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre
de Treball i
Assistència Social amb el govern de Juan Negrín
López. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i en 1942
aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va
signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC)
que feia costat Josep
Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant
el
Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II
Guerra
Mundial retornà a França. En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics
comunistes España Popular, Lluita,
Lucha Obrera, Mundo
Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns
del Comunisme, Treball,
etc. En 1953 va ser expulsat de França i
s'instal·là definitivament a Praga. Va
ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949,
després de l'expulsió
de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del
secretariat del
Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956
ocupà al secretaria general
del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa
companya fou
Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del
cor, Josep Moix
Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 3 de setembre,
data del seu enterrament– de 1973 a Praga
(Txecoslovàquia; actualment Txèquia).
En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà
a portar el seu nom. Josep Moix Regàs
(1898-1973) ***
Michel
Herbert - Michel Herbert:
El 26 d'agost de 1978 mor a
Saint-Valery-sur-Somme
(Picardia, França) l'escriptor,
poeta, periodista, dibuixant, humorista i cançonetista
llibertari i maçó André
Michel Herbert, que va fer servir els pseudònims Michaël Herbert i Joan
Sun. Havia nascut el 12 de maig de 1898 al XV Districte de
París
(França).
Sos pares es deien Victor Paul Herbert, tipògraf, i Marie
Marthe Poirier,
criada. Era nét d'un oficial federat de la Comuna de
París i son pare hauria
nascut en una barricada de la plaça del Panthéon.
Entre abril i juny de 1919
fou periodista de Le Titre
Censuré.
Journal hebdomadaire et doctrinaire, fundat i dirigit per
Georges Anquetil,
publicació de tendència comunista que va fer
costat la Revolució russa. En la
manifestació del Primer de Maig de 1919, que
recorregué els grans bulevards
parisencs, portà la bandera roja i negra al costat de
Germain Delatousche. En
1923 fundà, amb Dukerey i Jules Rivet, el
periòdic Les Pieds dans le Plat.
Journal satirique i començà la seva
carrera
de cançonetista a Montmartre, escrivint lletres de
cançons per a altres autors
i per a pel·lícules, a més
d'adherir-se al grup de cantautors revolucionaris
«La Muse Rouge». Fou membre de la
«Commune Libre de Montmartre», on exercí
el
càrrec de «dictador». En aquests anys
col·laborà en diverses publicacions
periòdiques,
com ara Almanach Vermot, L'Aventure, Comoedia,
Cyrano, Le
Frou-Frou, L'Intransigeant,
La Lanterne,
Le Merle Blanc, Le
Midi Socialiste, París-Soir,
Le Petit Provençal, Regards, La
Vache Enragée, etc. Entre 1927 i 1939
actuà a totes les gales
artístiques que se celebraren en suport a Le
Libertaire. El 16 de febrer de 1929 participà en
la gala se celebrà pel
dret d'asil a la sala de les Sociétés Savantes.
Entre 1929 i 1930 fou tresorer
de la societat «Chanson de Paris». En 1932
s'inicià en la maçoneria. El 23 de
desembre de 1938 actuà per a «Le Noël de
la Paix» a la sala Moulin de la
Galette a benefici de La Patrie Humaine.
El 12 de novembre de 1939 es casà a Cayeaux-sur-Mer
(Picardia, França) amb
Jeanne Véronique Nesa. En aquests anys també
actuà per a festes del Front Popular.
En aquesta època era membre del «Cercle
Chansonnier». Després de la II Guerra
Mundial fou el bibliotecari de la Societat d'Autors, Compositors i
Editors de
Música (SACEM). En 1962 publicà La
chanson à Montmartre, que tingué
reedicions, on no cita a cap dels seus
antics companys. Publicà novel·les d'aventures i
policíaques en solitari, com Les
serpents d'or (1943), La gondole de
marbre (1946), Jeanot à
la campagne (1946), Jeanot
à la montagne (1946), i amb
Eugène Lejarre (Eugène
Wyl), com ara Le Trou-aux-Loups
(1929), Le crime derrière la porte
(1934), La maison interdite (1934),
L'homme qui disparut (1937), etc.
Altres
obres seves són Le dernier
bohême. Poême
en 1 acte, en vers (1918), Tombs
hôtel (1941), Montmartre
avant
Montmartre (1947), Bibliographie de
l'oeuvre de Jean de la Varende (1964) i Inclinations,
déboires et rêveries de Jean de la Varende.
Étude la varendienne (1980,
pòstum). Michel Herbert va morir el 26 d'agost de 1978 a
l'Hospital de
Saint-Valery-sur-Somme
(Picardia, França). ***
José
Expósito Leiva - Leiva: El 26 d'agost de 1978 mor a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Havia nascut l'11 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1918 a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Marcos Expósito i Ana Leiva Quesada. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre, òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil –aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. ***
Ana
María Cruzado Sánchez - Ana María Cruzado
Sánchez: El
26 d'agost de 1982 mor a Vilafranca de Lauragués
(Llenguadoc, Occitània) la militant anarcosindicalista Ana
María Cruzado Sánchez.
Havia nascut el 24 d'octubre de 1907 a La Carolina (Jaén,
Andalusia, Espanya). Filla d'una família militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien Catalino
Cruzado
Guillén, jornaler, i Alejandra Sánchez
Sánchez. De
petita va emigrar amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Treballà a fàbriques de sabates i en el sector
tèxtil i en 1923 s'afilà en el Sindicat del
Vestir de la
CNT de Barcelona. En
1936 milità en les Joventuts
Llibertàries, on conegué el
seu futur company, el militant anarcosindicalista Antonio Zapata
Córdoba
(1908-2000). A punt d'acabar la Guerra Civil, en febrer de 1939, es va
exiliar
a França i va ser internada en un camp de
concentració.
Posteriorment visqué a Font-romeu (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) i Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1945
retornà
clandestinament a la Península, amb sos dues nines, i va ser
detinguda. Un cop
alliberada va seguir
militant en la CNT clandestina a Barcelona i serà de bell
nou detinguda. En
1946 s'exilià definitivament a França i es va
instal·lar a Tolosa de
Llenguadoc, on va participar en el moviment llibertari fins el seu
final. Ana María Cruzado Sánchez va morir el 26
d'agost
de 1982 a la Clínica Monié de Vilafranca de
Lauragués (Llenguadoc, Occitània) i va ser
incinerada a
Còrnebarriu (Llenguadoc, Occitània). Son
germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina, 1910
- Barcelona, 1983), fou
militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona. Antonio Zapata Córdoba (1908-2000) ***
Necrològica
de Leocadio Cuella Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 17 de
gener de 1984 - Leocadio Cuella
Domínguez: El 26 d'agost de 1982 mor a La
Tronche
(Delfinat, Arpitània)
l'anarcosindicalista Leocadio Cuella Domínguez. Havia nascut
el 24 de març de 1910 a
Calañas (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien
Antonio Cuella González i Antonia Domínguez
Sánchez. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la seva feina que feia li permetia
desplaçar-se contínuament,
fet que afavorí la seva tasca propagandística. En
1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i passà pels camps
de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En els anys quaranta
visqué a
Riopéroux (Arpitània)
i en la dècada
dels seixanta ocupà càrrecs orgànics
confederals a Vizille (Arpitània), població on
residí definitivament. En els
seus últims anys milità a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Sa companya fou Dolores Morales. Leocadio Cuella
Domínguez va morir el 26 d'agost de 1982 al Centre
Hospitalari
Universitari de La Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
Boris Franteschini en l'Australian Anarchist Centenary Celebration (Melbourne, 3 de maig de 1986) - Boris Franteschini: El 26 d'agost de 1986 mor d'un càncer de pulmó a Melbourne (Victòria, Austràlia) el militant anarquista italoaustralià Boris Franteschini. Havia nascut en 1914 als Estats Units en una família d'emigrants italians anarquistes. Amb set anys va marxar amb sa família a Itàlia, però, amb l'arribada del feixisme de Benito Mussolini i la repressió que es desencadenarà contra els militants, la família va emigrar a Austràlia en 1927. Va treballar un temps en una petita granja agrícola de son pare a Narre Warren (Victòria, Austràlia) i després va fer diverses feines, com ara llenyataire, per acabar en el negoci del marbre. A partir dels anys trenta va militar activament en el moviment anarquista italià emigrat de Melbourne. Es va implicar en la lluita contra el feixisme i va participar activament en l'ajuda, moral i financera, als llibertaris que combatien a Itàlia i a Espanya, i als refugiats víctimes del franquisme. Però el grup el grup format per una trentena de militants durant els anys cinquanta i seixanta, aïllat lingüísticament i geogràficament, minvarà al cap dels anys amb el retorn al seu país d'alguns i amb la desaparició dels més ancians. A partir de 1985 una revifalla de l'activitat es va manifestar amb la preparació i la celebració del «Centenari del Primer de Maig», el maig de 1986, pels anarquistes australians, on Boris Franteschini va prendre part molt activa, encara que ja estava molt malalt i moriria poc després. ***
Necrològica
de Domingo Díaz Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 01 de març de 1988 - Domingo Díaz Ferrer: El 26 d'agost de 1987 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Díaz Ferrer. Havia nascut el 2 d'abril de 1908 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià). Instal·lat a Andalusia, de jove entrà a fer feina als ferrocarrils, fent de factor de trens de mercaderies i, ocasionalment, de cap d'estació. Afiliat a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà força actiu i reivindicatiu, ocupant càrrecs de responsabilitat. Entre el 28 i el 30 d'abril de 1932 representà la subsecció de Jerez en el Ple del Comitè de Relacions d'Andalusia de ferroviaris. Entre el 30 d'abril i el 4 de maig de 1932 fou delegat per Jerez en el Ple Regional de Ferroviaris d'Andalusia i presidí algunes sessions. En 1933 es traslladà a Alacant, on continuà la seva feina de ferroviari. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, representà la CNT en la Comissió d'Ordre Públic d'Alacant. Poc després se sumà voluntàriament a les milícies confederals i arribà a ser comissari en el Cos de Sanitat de la «Columna de Ferro». El 20 de novembre de 1936 va ser un dels testimonis de l'execució del cap falangista José Antonio Primo de Rivera. A partir de febrer de 1937 va ser nomenat, en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i juntament amb Antonio Ortega Corbí, membre de la Conselleria Provincial de València. Després fou nomenat comissari de Salut dels hospitals valencians. Durant la guerra proveí de paper i de maquinària el periòdic alacantí Liberación. En acabar la guerra aconseguí arribar a Algèria i establert en 1945 a Orà va fer de pastisser. En aquesta època va ser nomenat responsable del Comitè Regional Provisional de l'FNIF d'Àfrica del Nord i en 1947 secretari politicosocial del Comitè Departamental de l'Àfrica del Nord de la CNT en l'Exili. Després de la independència d'Algèria, s'instal·là a Niça (Provença, Occitània), on treballà de pastisser. Durant els anys setanta col·laborà en el periòdic parisenc Frente Libertario. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc, sempre militant en la CNT. Durant els seus últims anys, mantingué subscripció i contactes amb la revista barcelonina Polémica. Sa companya fou Maria Soler. Domingo Díaz Ferrer va morir el 26 d'agost de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser incinerat al cementiri de Cornebarrieu (Llenguadoc, Occitània). ***
Jean
Barrué, professor de matemàtiques de les classes
preparatòries a l'ingrés a l'Institut
«Michel
Montaigne» de Bordeus - Jean Barrué: El 26 d'agost de 1989 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) el professor de matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i, després, anarquista i sindicalista revolucionari Jean Frédéric Henry Barrué. Havia nascut el 16 d'agost de 1902 al II Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània). Fill d'una família pagesa occitana (Bearn, Gers, Avairon), sos pares es deien Henry Jean Baptiste Barrué, empelat comercial, i Jeanne Marie Louise Durant. Fins al juliol de 1922 estudià a l'institut de Bordeus i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de matemàtiques a París (França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat a l'institut de Lo Mont (Aquitània, Occitània), on farà classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931 fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes, França) i posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva jubilació, amb una interrupció durant la guerra, professor de matemàtiques superiors a l'Institut «Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919 prengué part a París en una manifestació de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i dels grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del «Dia de la Victòria». L'octubre de 1919 s'adherí al grup «Estudiants Socialistes» i a la Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III Internacional. Després del Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de 1920, congrés de l'escissió que donà lloc a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF), passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en aquest nou partit. Entre novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V Secció del PCF de París i durant alguns mesos en fou secretari. Tot rebutjant els «personalismes» i la «bolxevització», defensà Le Bulletin Communista editat per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la Internacional Comunista («Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del primer número de la revista La Révolution Prolétarienne (1 de gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar part del seu cercle. A partir de novembre de 1927 s'introduí en l'acció sindical des de la Federació de l'Ensenyament, afiliada a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels Basses-Pirineus-Landes, Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la Federació de l'Ensenyament, defensant les tesis de la tendència sindicalista revolucionària. El març de 1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà de la publicació del periòdic L'Action Syndicaliste. En aquesta època col·laborà en L'École Émancipée i Le Cri du Peuple, setmanari del «Comitè per la Independència Sindical» («Comitè dels 22»), i intervingué en la conferència que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 a la Cambra del Treball de París. Combaté la política del Front Popular i la participació en les eleccions de 1936, militant en la Lliga dels Combatents de la Pau i en el Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció de la Gironda de la Federació General de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya, col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època dirigí un Curs d'Economia Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de Bordeus i en la qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després de la II Guerra Mundial, fou secretari de la VIII Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), però, decebut de l'escissió sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en el moviment anarquista, militant activament, des de la seva reconstitució en 1954, en la Federació Anarquista (FA). Membre del Grup «Sébastien Faure» de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de llengua alemanya, amb la Federació Holandesa i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys col·laborà regularment en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i des maig de 1968 en la revista trimestral La Rue, editada pel Grup Llibertari «Louise Michel» de París. També col·laborà en la revista anarquista alemanya Befreiung. Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de Mikhail Bakunin; Bakounine ou le démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la Révolution russe, d'Arthur Lehning; La faux principe de notre éducation, et autres textes i De l'Éducation..., de Max Stirner; etc. També treballà en les traduccions dels Archives Bakounine, sota la direcció d'Arthur Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el Grup Anarquista de Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup «Sébastien Faure» que havia abandonat la FA; participà en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB tingué com a òrgan d'expressió Dégel. Journal d'expression libertaire, publicació que dirigí, i tingué una forta activitat en aquest període (Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.). Col·laborà regularment en diferents publicacions llibertàries, com ara Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins, Iztok, Le Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc. És autor de Max Stirner et l'education (1969), L'anarchisme aujourd'hui (1970), Bakounine et Netchaïev. Trois études sur Bakounine, dont Bakounine et Netchaïev, suivies par le Catéchisme Révolutionnaire de Netchaïev (1971), Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26 d'agost de 1989 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença (Aquitània, Occitània), al costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA de Bordeus porta el nom de «Cercle Libertaire Jean Barrué». ***
Nerio
Casoni - Nerio Casoni: El
26 d'agost de 2010 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Nerio Casoni. Havia nascut el 5 de novembre de 1953
a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Quan era
estudiant, a finals dels anys
seixanta, s'adherí al moviment anarquista de la seva ciutat,
participant
activament en les lluites estudiantils, en la Unió Sindical
Italiana (USI), en
la Federació Anarquista Italiana (FAI), en
l'associació cultural «La Rete», en
l'associació
«Arti e Pensieri» (amb Gianpiero Landi, Massimo La
Torre, Franco Melandri i Luciano
Nicolini) i en el Cercle Anarquista «Camillo
Berneri». També fou membre, amb
Lucrezia Avitabile, Luca Baroncini, Eugen Galasso, Toni Iero, Ilaria
Leccardi,
Luciano Nicolini i Roberto Zani, de la redacció del
periòdic mensual anarquista
Cenerentola i
col·laborà en la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1990 fou un ponents, amb Carlo
Doglio i Nino Moavero,
del seminari «Lewis Mumford. Una vita per la città
e non solo» que se celebrà a
Bolonya i el 21 d'abril de 1991 del congrés «P.
Kropotkin. Un contributo per
un'organizzazione libertaria della società», amb
Lamberto Borghi, Carlo Doglio,
Massimo La Torre i Colin Ward, també a la citada ciutat. L'1
de juliol de 2000
participà en l'organització, amb els altres
companys de «Arti e Pensieri», del
congrés «La fine del Socialismo? Francesco Saverio
Merlino e l'anarchia
possible» que se celebrà a Imola
(Emília-Romanya). A començament del segle XXI
participà en el suport dels companys de
Llatinoamèrica (Argentina, Uruguai,
Perú, Veneçuela i Cuba) col·laborant
amb la Comissió de Relacions
Internacionals de la FAI. Entre el 12 i el 15 de novembre de 2008
participà a
Lima (Perú) en l'Encontre Anarquista
Llatinoamericà organitzat pel col·lectiu
editor de Desobediencia. Periódico
ácrata.
El març de 2010 assistí a San José de
las Lajas (Mayabeque, Cuba) al IV Fòrum
Social organitzat per l'Observatori Crític de Cuba, on
presentà el seu projecte
de creació de la xarxa internacional de suport anarquista
Grups Autònoms de
Treballadors Organitzats i Solidaris (GATOS). Nerio Casoni va morir
sobtadament
d'un ictus el 26 d'agost de 2010 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). ---
|
![[25/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/08]") |
|
![[27/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/08]") |
|
|
| Actualització: 03-09-23 |