|
---
Anarcoefemèrides del 26 de juliol Esdeveniments Capçalera del primer número de The Alarm - Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896. ***
Capçalera
de La Lotta - Surt La Lotta: El 26 de juliol de
1908 surt a
Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el
primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La
Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf
«Anàrquic és el pensament i
cap a l'anarquia va la història», de Giovanni
Bovio. El gerent i responsable del
periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la
impremta d'Arnaldo
Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i
agitacions agràries de la zona i
articles contra l'Església i el parlamentarisme.
Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí - Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com «Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes –molts d'ells catalans i, a més, pares de família–, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. A última hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero –o Francisco Miranda Concha segons altes versions– i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista –desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost– i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial –decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general–, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga –que d'antuvi havia de ser de 24 hores–, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc. ***
Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest - Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
Foto policíaca d'Étienne Bruchacsek (11 de març de 1894) - Étienne
Bruchacsek: El 26 de juliol de 1863 neix a Presbourg
(Regne d'Hongria;
actualment Bratislava, Eslovàquia) –algunes fonts
citen Leváre (Lévárt,
Banská
Bystrica, Regne d'Hongria; actualment Eslovàquia)–
l'anarquista Étienne
Bruchacsek –el seu nom també podria ser
Stephanus–, també citat Bruchasek
i conegut com Lepare. De pare
desconegut, era fill
d'Ève Bruchacsek. Es guanyava la vida
fent de sastre a París
(França). El 25 d'agost de 1890 es casà al X
Districte de París amb la cuinera
austríaca Agnès Voytek. Amb aquest matrimoni la
parella legitima Étienne Oscar
Bruchacsek, fill que havien tingut el 26 de juliol d'aquell any. En
aquesta
època vivia al número 29 del carrer Saussure de
París. En 1891 la parella
tingué una filla, Suzanne Bruchacsek. L'11 de
març de 1894 va ser detingut,
juntament amb altres quatre companys (Étienne-Achille
Chevalier, Édouard-Eugène
Cottée, Louis Duffour, i Grégoire Recco), en una
de les operacions de la
Prefectura de Policia contra sospitosos de pertànyer a grups
anarquistes, i,
després d'escorcollar el seu domicili, al número
21 bis del carrer Molière de París,
va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 24 de març de 1894 el seu dossier va ser
enviat al jutge
d'instrucció Henri Meyer, qui va decretar tres dies
després la seva llibertat.
En 1910 regentava amb sa companya una taverna i restaurant al
número 7 del
carrer Port-Mahon de Paris. Étienne Bruchacsek va morir el
25 de febrer de 1913
al XIII Districte de París (França). *** Orsini Bertani - Orsini Bertani: El
26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'editor i
propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares,
oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio
Bertani i Clementina Toni. Sa
família, desitjosa de donar-li una bona educació,
a 14 anys l'envià a estudiar
a la Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una
llista d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres francesa. El 19
de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon
Ortiz, i se li va trobar una
pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat
«Procés
dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats
considerat com a
«il·legalista»
–Léon Ortiz (15 anys de treballs
forçats), Pierre Chiericotti
(vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos
de presó per
«portar arma prohibida»)–,
però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a
Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment,
fugint d'un requeriment de la
justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires es casà amb
l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita
Lagouardette), col·laboradora de La
Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del
periòdic llibertari El Perseguido,
destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En aquesta època va fer
amistat amb Errico Malatesta i
Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son
pare el comerç
«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la
importació de productes italians
(olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a
l'engròs i al detall,
que acabà essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats
anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo
(Uruguai). Posseïdor d'una
refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura,
arts, música, etc.),
entrà en contacte amb l'elit cultural del país i
participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb
l'aleshores periodista José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres
anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el
seu
programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va
ser cridat pel
diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració
de la Llei de la
Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball
nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans
setmanal, llicències
obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera
impremta i editorial
s'anomenà «Talleres Gráficos El
Arte» i fou la primera del país que
introduí la
impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa editorial al
carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La
«Librería
Moderna» –«Lo de Orsini», com
l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al
número 240 del carrer Sarandí, fou un important
centre de tertúlies literàries,
filosòfiques i sociològiques, on concorrien
escriptors, actors teatrals,
pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota
casta. Fou l'editor («O.
M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres
d'autors i
dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la
«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada
«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema
«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el
«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril. ***
Louise
Hutteaux (1912) - Louise Hutteaux:
El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny–
de 1870 neix a Marsella
(Provença, Occitània) la llevadora
anarcoindividualista Marceline Élisabeth
Hutteaux, més coneguda com Louise
Hutteaux o Louise Clément.
En
1908 s'instal·là a París
(França), on freqüentà les
«Causeries populaires»
(Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció
neomaltusiana,
renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de
1910 esdevingué la
companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre
Clément) i amb aquest gestionà una
parada de calceteria pels
mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de
França, França), on
repartia alhora el periòdic L'Anarchie.
Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des
de feia tres anys, va se
detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un
membre de
la banda, però finalment no va ser inculpada i fou
alliberada. Son company,
Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el
procés de la «Banda
Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una
denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser
jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove
Henriette Piana a avortar i
condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó
–Henriette Piana i son
amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de
presó. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Paul Berthelot - Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França)– l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil). ***
Necrològica
de Vicenta Díaz Guillén apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962 - Vicenta Díaz
Guillén: El 26 de juliol de 1881 neix
a Búbal (Biescas, Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Vicenta Díaz Guillén. Sos
pares es deien Juan Díaz i Vicenta
Guillén. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), son company
Cajal, també militant confederal i amb qui tingué
un infant, va caure en els
primers dies del cop militar feixista de juliol de 1936. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la CNT i visqué a Châteaudun.
També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vicenta Díaz
Guillén va morir el 23 de
juliol de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Châteaudun
(Centre, França) i va ser enterrada
l'endemà en aquesta població. ***
Foto
policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934) - Fulvio Canzio
Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i
forner de professió,
milità en el moviment anarquista a començament
del segle i va ser fitxat i
sotmès a una estreta vigilància entre els anys
1932 i 1943. Inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser
finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Clemente
Vieira dos Santos - Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal). ***
Necrològica
de Vicent Santágueda García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1962 - Vicent Santágueda
García: El 26 de juliol de 1894 neix a Borriana
(Plana Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Santágueda García.
Sos pares es deien Camil
Santágueda i Josefina García. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Borriana, en 1932, fugint de la repressió,
passà a França, on acabà
instal·lant-se. Durant la Revolució i la guerra
civil, organitzà un Comitè
d'Ajuda al Poble Espanyol. Son germà, Camil
Santágueda García (Bachoca),
forner i també militant anarquista
i anarcosindicalista, va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a
Castelló (Plana
Alta, País Valencià) pel feixisme.
Després de la II Guerra Mundial fou membre
de la CNT de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Dolors
Ribes. Malalt, Vicent Santágueda García va morir
el 23 d'agost de 1962 al seu
domicili de Cornonterral (Llenguadoc, Occitània). ***
Jankel
Adler fotografiat per August Sander (1924) - Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans
–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat
«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres. ***
Leo
Bianconcini - Leo Bianconcini:
El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien
Vito Bianconcini i
Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a
Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) i després
aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat,
juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser
apallissats i perseguits
pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista.
El 2 de maig de 1920
s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di
Romagna (Emília-Romanya, Itàlia),
en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a
Andrea Costa. En aquest
esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la
concentració
obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se
després en la
caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els
carrabiners
refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta
acció
Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà.
Després d'aquest sagnant
episodi, el govern va haver de reforçar de manera
significativa el nombre de
carrabiners presents a la població, per poder fer front als
actes d'hostilitat
que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el
número del 15 de maig de 1920
del periòdic Sorgiamo! i
promogué una
col·lecta que recaptà la important suma de 4.000
lires que va ser lliurades a
la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir
més de vuit mil persones
i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio
Miceti, per
part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del
Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres
vuitanta associacions i
grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo
Anarchico Giovanile (GAG,
Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i
socialistes. ***
Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992 - Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles. ***
Necrològica
d'Isidoro Aguilar Albert apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 d'octubre de 1988 - Isidoro Aguilar Albert: El 26 de juliol de 1903 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Aguilar Albert. Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria Albert. Amb dos germans (Alberto i Miguel), va ser enviat a la guerra del Marroc, on entraren en contacte amb les idees llibertàries. El juliol de 1923 resultà ferit d'arma blanca en una baralla amb dos joves a Calanda. Des de 1925, com sos germans, milità en el moviment anarquista del seu poble i amb aquests participà en els fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat per això, va ser condemnat a tres anys de presó. El març de 1936, amb son germà Miguel, va sortir en llibertat provisional de la Presó Central de Guadalajara (Castella, Espanya). En aquesta època tenia dues filles, de quatre i cinc anys, de sa companya Joaquina Carbó. En 1936 intervingué activament en el Consell de la Col·lectivitat del seu poble, la qual va reconstituir i presidir després de l'atac de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Durant el període revolucionari fou regidor municipal del Comitè Revolucionari de Calanda. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Les Sartrous (L'Avelhanet, País d'Olmes, Occitània). Isidoro Aguilar Albert va morir el 9 de juny –algunes fonts citen erròniament el 10 de juny– de 1988 a la Clínica La Saulano de L'Avelhanet (País d'Olmes, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Pedraza Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de desembre de 1993 - Francisco Pedraza Lozano: El 26 de juliol -el certificat de naixement cita el 27 de juliol i el de defunció el 26 de juliol– de 1905 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pedraza Lozano. Sos pares es deien Francisco Pedraza Tejada i Rafaela Lozano. Ferrer de professió, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura franquista fou un dels puntals del moviment llibertari a Sevilla i el seu domicili refugi de nombrosos companys buscats. Va ser empresonat en diverses ocasions. Després de la mort del dictador Francisco Franco fou membre del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la CNT de Sevilla. Francisco Pedraza Lozano va morir l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital Duque del Infantado de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Teresa Pugès Fabró apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 27 d'agost de 1959 - Teresa Pugès
Fabró: El 26 de juliol de 1907 neix al Prat de Llobregat
(Baix Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Teresa Anna Filomena Pugès Fabró. Sos
pares es deien Jaume
Pugès Viltró, llaurador, i Francesca Fabró Pugès. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), amb son company, l'anarcosindicalista Baptiste Amela,
s'exilià a França.
Ambdós militaren en la Federació Local de Narbona
(Llenguadoc, Occitània).
Malalta de càncer, Teresa Pugès Fabró va morir el
22 de juliol de 1959 al seu
domicili de Raissac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). ***
Angelo
Puddu - Angelo Puddu: El 26 de juliol de 1909 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Angelo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, ben igual que sos germans Enrico i Paolo, milità en el moviment anarquista local i, com ells, s'hagué d'expatriar quan els feixistes prengueren el poder. El setembre de 1926 passà al Principat de Mònaco i després a França. Es guanyà la vida fent de jornaler i de miner. Va estar-se per Bèlgica, per Holanda i altres països europeus. Amb son germà Enrico fou membre del grup Concentrazione di Azione Antifascista (CAF, Concentració d'Acció Antifeixista). Treballà a la pedrera de Les Bréguières, a Mogins (Provença, Occitània), fet que propiciaria la possibilitat d'aconseguir explosius. El 7 de gener de 1930 va ser detingut juntament amb son germà Enrico i altres dos militants (Giuseppe Lusso i Ercole Mastrodonato) al seu domicili de Villa Fontemaria, a tres quilòmetres de Lo Canet (Provença, Occitània), sota l'acusació de formar una banda autora de desvalisaments i d'atemptats contra interessos italians i bancs de la Costa Blava. El 18 de juny de 1930 els germans van ser condemnats a dos anys de presó i a 10 anys de residència obligada per «possessió d'objectes robats», però van ser absolts, per manca de proves, de formar una banda criminal. El 30 d'octubre de 1930 va ser condemnat, amb son germà Enrico, a Ais (Provença, Occitània) a un any de presó i a 10 anys de residència obligada per «possessió d'explosius i portament d'armes» i el 29 de desembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió. En 1935 vivia, amb son germà Enrico, a València (València, País Valencià). L'estiu de 1936 lluità a Espanya com a milicià dins de la «Columna de Ferro» i va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Mentrestant les autoritats feixistes italianes el van incloure entre els «terroristes subversius». Quan la guerra acabava, aconseguí l'abril de 1939 deixà València i arribar a Orà (Algèria), on fou internat en un camp de concentració. Es va integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle i, després de combatre els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional, en 1943 participà en el desembarcament aliat a Salern (Campània, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jacinto
Rueda Pérez - Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el Sindicat Únic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya). Jacinto Rueda Pérez (1912-1947) ***
Necrològica
de Luis Pintado Ochoa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1991 - Luis Pintado
Ochoa: El 26 de juliol de 1918
neix a Cañada Vellida (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Barcelona
(Catalunya)–
l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Luis Pintado Ochoa, que va fer servir el
pseudònim Helios Bolgas.
Sos pares es deien Teodoro Pintado Fernández, jornaler, i
María Ochoa
García. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en la «Columna
Durruti», amb la qual va lluitar fins el
final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat als camps de concentració de Sètfonts,
Bram i Argelers. Posteriorment
va ser enviat a la 139 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE),
però el seu
caràcter rebel i les ses contínues protestes
contra la mala nutrició que patien
els treballadors implicaren el seu destí a una companyia
disciplinària a Briva
la Galharda (Llemosí, Occitània). Durant
l'Ocupació va ser internat en un camp
de treball alemany a Hennebont (Bretanya). Amb un altre company, Juan
López,
aconseguí evadir-se i arribar a Lo Mont, on,
gràcies al seu coneixement de
l'alemany, pogué falsificar salconduits de la Kommandantur,
permetent així salvar
la vida de companys detinguts per la Gestapo. En 1943 va ser detingut
per la
policia del Govern de Vichy i reclòs a la presó
de Lo Mont, d'on no va poder
sortir fins que la població fos alliberada per la
Resistència. Després de la II
Guerra Mundial col·laborà, sota el
pseudònim Helios Bolgas,
en Ruta,
òrgan de les Joventuts Llibertàries, i
organitzà una petita escola d'Esperanto.
En 1947, per reforçar la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
l'Interior, passà a la Península, però
en 1948 va ser detingut a Madrid
(Espanya), juntament amb altres membres del Comitè
Peninsular de l'FIJL. Jutjat
per les autoritats franquistes, va ser condemnat a una llarga pena i
enviat al
penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) i
a altres presons. En 1959,
després de més de 10 anys empresonat, vaser posat
en llibertat provisional i
retornà a França, on les autoritats
gal·les li van assignar la residència a
Puèi
Domat (Alvèrnia, Occitània). Luis Pintado Ochoa
va morir el 9 de juny de 1990 a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) –algunes fonts citen
erròniament el 15 de maig de 1990
a
Lo Mont (Aquitània, Occitània)–
i deixà
el seu cos a la ciència. ***
- Maurice Gouarin:
El 26 de juliol de
1921 neix a Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França) el
socialista i després
anarquista Maurice Raymond Gouarin, que va fer servir el
pseudònim Yvon. Sos
pares es deien Yves Marie François Gouarin, serraller, i
Berthe Gabrielle Prieur.
Quan tenia 13 anys començà a treballar i
exercí diferents oficis (tripaire,
carnisser, decorador, aprenent de planxisteria, etc.).
Participà en les vagues
de 1936 a l'empresa Renault on treballava, s'afilià a les
Joventuts Socialistes
i visqué el «Front Popular». Durant la
II Guerra Mundial va ser presoner de
guerra a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia,
Alemanya), fins al seu
alliberament per l'Exèrcit soviètic. El
març de 1946 es casà a Boulogne-Billancourt
amb Cécile Heyer, de qui es va divorciar. Entre 1946 i 1949
col·laborà sota el
pseudònim Yvon en Bulletin d'Études
Révolutionnaires de
l'Organització Comunista Revolucionària (OCR),
que intentava acostar-se als
anarquistes. Esdevingué obrer especialitzat als Postes,
Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) i va ser nomenat secretari
adjunt de Relacions Internacionals de la Federació
Anarquista (FA). Durant els
anys seixanta col·laborà en Le
Monde
Libertaire. El juny de 1969 es casà a
Boulogne-Billancourt amb l'egípcia
Nadine Chalem, de qui es va divorciar. En 2002 publicà les
seves memòries Parcours.
Itinéraire d'un enfant de banlieue
(1930-1945). Va ser molt amic de Maurice Joyeux. Maurice
Gouarin va morir el
29 de novembre de 2006 a l'Hospital de Sainte Périne del XVI
Districte de París
(França). ***
De
dreta a esquerra: Michel Tepernowski, Jacky Toublet i André
Devriendt - Michel
Tepernowski: El 26 de juliol de 1935
neix a l'Hospital Maternal Port-Royal del XIV Districte
de París (França)
l'anarquista Jean Michel Tepernowski, conegut com Teper.
Sos pares es deien Salomon Tepernowski, mecànic, i Debora
Ciboule, estenògrafa.
Corrector d'impremta de professió, a començament
dels anys
seixanta fou membre del grup «Joves Llibertaris»,
que reagrupava joves
militants francesos i espanyols i que publicà a
París el butlletí d'enllaç Jeunes Libertaires (1953-1967), en el
qual col·laborà. També trobem textos
seus en el periòdic francoespanyol Action
Libertaire (1963-1965), editat
per la Secció Francesa de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), el director del qual fou Marc Prévotel; aquest
periòdic tingué sobretot
com a finalitat defensar els militats de la FIJL empresonats a Espanya
i a
França a resultes de les seves activitats antifranquistes. A
més a més
participà en un grup anarquista no violent (André
i Anita Bernard, Denis
Durand, Marianne Enckell, Lucien Grelaud, Marcel Viaud, etc.) i fou el
director
de la revista parisenca Anarchisme et no
violence (1965-1974), càrrec en el qual va ser
reemplaçat l'octubre de 1968
per Anita Bernard. També formà part del Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ) i del grup «consellista»
Informacions i Correspondències
Obreres (ICO). Membre del Sindicat de Correctors de la
Federació de
Treballadors de les Indústries del Llibre, del Paper i de la
Comunicació
(FILPAC) de la Confederació General del Treball (CGT), en
1970, com a
responsable sindical, participà en un llarg conflicte en el
periòdic Le Parisien
Libéré i sembla que s'afilià
al Partit Comunista Francès (PCF). L'1 de juliol de 1972 es
casà a Lunay (Centre, França) amb
Paulette Émilienne Anne Fourrez, vídua de
l'anarquista René Keravis, i
marxà a viure al departament de
la Isèra. En els anys vuitanta fou
delegat sindical en
Le Figaro. Després de la
mort de sa companya,
decidí posar punt i final a la
seva vida. Michel Tepernowski va morir el 17 de juliol de 2019 a
Berna (Berna, Suïssa) a
resultes de l'eutanàsia. ***
Hélio Oiticica - Hélio Oiticica: El 26 de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir «tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.
Defuncions
Necrològica de Jules Coullery apareguda en el periòdic de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 28 de juliol de 1934 - Jules Coullery: El
26 de juliol de 1934 mor a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'anarquista Jules
Pierre Coullery. Havia nascut el 24 de juliol de 1864 a Fontenais (Porrentruy,
Jura, Suïssa). Era nebot de Pierre Coullery (Docteur Coullery), metge
socialista, conegut com Le médecin des pauvres, i un dels pioners del
socialisme suís. Es guanyà la vida treballant de remuntador rellotger, d'artesà,
d'obrer i de representant i petit comerciant d'articles de rellotgeria. En 1889
va ser testimoni de descàrrec en el judici celebrat per la Cambra Criminal del
Tribunal Federal suís reunida a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) contra el grup d'anarquistes
(Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi, Albert Nicolet, etc.) que havia publicat
i difós el cartell bilingüe francès i alemany «Manifeste des anarchistes suïsses»,
imprès (10.000 còpies) per Jean Grave a París (França), on es reivindicava la
«propaganda pel fet» i es denunciaven les expulsions d'anarquistes estrangers
de Suïssa, tot afirmant haver estat ell un dels que el van difondre i aferrat
entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 per les principals ciutats suïsses. En 1892,
amb Alcide Dubois i Albert Nicolet, publicà, sota el nom «Un groupe d'anarchistes
suïsses», el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre
ouvriers. El febrer de 1894 un informe policíac assenyalava que es dedicava
a distribuir el periòdic ginebrí L'Avenir. El 3 de maig de 1894 va ser
un dels principals acusats dels aldarulls que es desencadenaren arran de la
manifestació dels obrers en vaga contra la fàbrica «Gygax» de Saint-Imier
(Berna, Suïssa); jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional. El
24 de setembre de 1894 se li va decretar preventivament l'expulsió de França en
cas de ser descobert per la policia. En 1908, amb altres companys (Alcide
Dubois, Ernest Droz, Émile Flotron, etc.), formà part del Grup d'Instrucció
Mutual de Saint-Imier. També va ser membre fundador del Cercle Obrer de
Saint-Imier i s'encarregà durant molts d'anys de la seva biblioteca. Antic
membre de «La Libre Pensée», el juliol de 1919 participà en la reconstrucció
d'aquesta organització i va ser nomenat president provisional. Com a membre de «La
Libre Pensée», participà en el seu congrés de 1921 a Yverdon (Vaud, Suïssa). En
1922 assistí amb destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Antonio Gagliardi,
Errico Malatesta, etc.) a una reunió per celebrar el cinquantenari del congrés bakuninista
de 1872 a Saint-Imier. Es dedicà a distribuir el periòdic anarquista Le
Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu últim domicili va ser al número
55 del carrer Baptiste-Savoye de Saint-Imier. Sa companya fou Marie Stauffer. Malalt,
després de patir dos anys, Jules Coullery va morir el 26 de juliol de 1934 a Saint-Imier
(Berna, Suïssa) i va ser incinerat quatre dies després a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) amb un discurs de Luigi Bertoni. ***
Tomás Fuentes Belon, membre de la Banda Municipal de Betanzos - Tomás Fuentes Belon:
El 26 de juliol de 1936 és
afusellat a
Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
Tomás Fuentes Belon –el seu segon
llinatge citat sovint erròniament diferents maneres Belón, Veló, Velo,
Velón, etc.–,
conegut com Cornán.
Havia nascut el 8 de desembre de 1909 a Betanzos (la Corunya
Galícia).
Sos pares, jornalers, es deien
Manuel Fuentes Crespo i Manuela Belon Salorio. Es
guanyava la vida
com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del
qual ocupà càrrecs de
responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a
la
música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos.
Detingut pels feixistes
el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes
franquistes
ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència
armada, Tomás Fuentes Belon
va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de
«Mérida 35» el
mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya,
Galícia) sense
formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio
Sas Barros, i enterrat
al mateix indret. Son germà Luis també fou
militant confederal i ocupà el
càrrec de comptador de la CNT de Betanzos. Tomás Fuentes Belon (1909-1936) ***
Acta
de defunció de Julio Sas Barros - Julio Sas Barros: El 26 de juliol de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Julio Sas Barros. Havia nascut el 21 d'abril de 1909 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Era fill natural de Matilde Sas Barros, «pobra de solemnitat», «fruit de relacions amoroses que sostingué amb persona amb qui legalment pot casar-se, però que no revela perquè li està prohibit». Es guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, n'ocupà el càrrec de secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret. ***
Foto policíaca d'Italo Cristofoli - Italo Cristofoli:
El 26
de
juliol de 1944 mor a Sappada
(Belluno, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista
Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i
després com Comandante
Aso. Havia nascut el 24 de novembre de
1901 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).
Sos pares es deien Antonio Cristofoli i Teresa Petris. Paleta de
professió, començà molt jove a militar
en el moviment llibertari i va ser
qualificat per la policia com «fervent subversiu».
Quan acabà la Gran Guerra,
s'exilià a França fugint del servei militar i va
fer contactes amb l'anarquista
il·legalista Sante Pollastri. Després
passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona
de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i
sindicalista. En
1930 marxà cap a Itàlia, però va ser
detingut a la frontera. Jutja, va ser
condemnat a dos anys de presó per deserció. Un
cop lliure retornà a Prato
Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els
funerals
del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren
l'1 de juny i que
acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny,
va ser condemnat a
cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el
juny de 1938 fou alliberat.
Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de
setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a
Càrnia.
Sota el nom d'Aso, organitzà i
comandà la «Brigada Càrnia»,
enquadrada
en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli
caigué abatut el 26 de
juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de
l'exèrcit nazi a Sappada
(Belluno, Friül); fou l'únic partisà
mort en aquesta acció. ***
Necrològica
d'Alonso Martínez-Marín Lajarín
apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1962 - Alonso
Martínez-Marín Lajarín:
El 26 de juliol de 1962 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín
Lajarín. Havia
nascut el 14 de gener de 1893 a Alhama
de Múrcia (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien
Nicolás Martínez-Marín i
María Antonia
Lajarín. Quan tenia 15 anys
emigrà a Catalunya. Establert a
Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat
de Camperols de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità
durant la guerra civil. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
deixant a Catalunya sa companya
i son fill. Internat en diversos camps de concentració,
posteriorment va ser
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant
l'Ocupació,
fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins
arribar a Corgol
(Alvèrnia, Occitània), on trobà un
petit grup de companys. Després de la II
Guerra Mundial treballà d'obrer forestal,
s'instal·là a Chambon-sur-Lac
(Alvèrnia,
Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de
la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis
crònica, Alonso
Martínez-Marín Lajarín va morir el 26
de juliol de
1962 a
l'Hospital Hôtel-Dieu de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). La direcció de l'hospital havia
col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser
retirat, per petició dels
companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques
d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
d'Emilio Longas Costo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1980 - Emilio Longas Costo: El 26 de juliol de 1978 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Félix Emilio Longas Costo –el segon llinatge moltes vegades citat erròniament de diferents maneres (Castro, Costa, Cotó, etc.). Havia nascut el 21 de febrer de 1898 –el 22 de febrer, segons el certificat de defunció– a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gaudencio Longas i Francisca Costo. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Teresa Andreu Radua. Emilio Longas Costo va morir el 26 de juliol de 1978 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours. ***
Necrològica
de Ramón Serón Félix apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16 de
setembre de 1979 - Ramón
Serón
Félix: El 26 de juliol de 1979 mor a
París (França) l'anarquista i anarcosindicalista
Ramón Serón Félix, que va fer servir
el pseudònim Don Pío.
Havia nascut el 16 de novembre de 1913 a Albalat de
l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José Serón i Francisca
Félix. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on
milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya). En els
anys republicans, fou un dels fundadors, amb altres companys (Josep
Casajuana
Gol, Antonio Díaz, Juan García, Antonio
López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal
Ródenas, Ángel Rodríguez i els germans
Francesc i Josep Sabaté Llopart), del
grup anarquista «Los Novatos», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Quan la revolució d'octubre de 1934, va ser detingut a
Barcelona i tancat a
Montjuïc. En 1937 fou Conseller d'Economia per la CNT a
l'Hospitalet de
Llobregat. Durant la Guerra Civil lluità als fronts i el
desembre de 1938 va
ser nomenat sergent d'Infanteria de la 133 Brigada Mixta de la 70
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser tancat al
camp de concentració de Sant
Cebrià. Aconseguí poder embarcar cap a
l'Argentina, on s'instal·là i treballà
d'ajustador mecànic en una fàbrica de
màquines teixidores. Posteriorment
retornà a França i s'establí a la
regió parisenca. Entre 1959 i 1961 porta la
columna «De mi anecdotario» del periòdic
tolosà CNT. En 1960 va
ser un dels promotors de la reunificació confederal
i un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de
França, França) de
la CNT. En 1969, després de mostrar el seu rebuig a diverses
expulsions, es
considerà marginat del sindicat anarcosindicalista. El seu
testimoni va ser
recollit per Antoni Téllez Solà per al seu llibre
La guerrilla urbana en España.
Sabaté (París, 1972). Sota el
pseudònim Don Pío,
col·laborà,
sobretot amb poemes, en diverses publicacions llibertàries,
com ara Acción Libertaria,
Boletín Confederal, Boletín
Interno, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Tierra y Libertad i Umbral.
Visqué al final de sa vida a Gentilly (Illa de
França,
França), amb sa companya
Laura Asó Palacín, amb qui tingué tres
infants.
Malat de càncer, Ramón Serón
Félix
va morir el 26 de juliol de 1979 a l'Hospital Sainte-Anne del XIV
Districte de
París (França) i va ser incinerat l'1 d'agost al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera de l'1 de setembre de 1980 -
Cándido Gracia
Alias: El 26
de juliol de 1980 mor a
Badalona (Barcelonès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos.
Havia nascut el 7 de
setembre de 1908 a Zuera (Saragossa,
Espanya). Sos pares es deien
Cándido Gracia i Francisca Alias.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
lluità contra el feixisme
en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola (antiga
«Columna Ascaso»). Son germà
Álvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser
assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf
franquista,
va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en
consell de guerra,
va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment
s'establí a Catalunya amb
participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou
un dels fundadors
del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació
Local de Badalona de la
CNT, població on residia. Malat de càncer,
Cándido Gracia Alias va morir el 26
de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de
Badalona (Barcelonès, Catalunya)
i va ser enterrat en aquesta població. ***
Lluís
Meseguer Ramos - Lluís Meseguer
Ramos: El 26 de juliol de 1985 mor a Lunèl
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Havia nascut el
21 de juny de 1905 a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Llaurador de
professió, en 1931 fou un
dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans
Josep i Pere i
altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno,
Domènec Orgillés
Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés,
Ramon Jacint Prades Ribera,
etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). També,
amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc
Fuertes Vallespí,
Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho
Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc
Ripollès Blasco), fou membre de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de la
localitat. Participà activament en els fets revolucionaris
de 1933 a
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser
perseguit
per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El
juny de 1935,
encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el
seu domicili i li requisaren
una escopeta de caça, munició, una
màquina de carregar cartutxos i llibres
anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa
companya,
Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al
número 13 del
carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu
poble de mans feixistes, va
treballar a Vall-de-roures en l'organització de la
Federació Comarcal de
Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà
càrrecs de responsabilitat. Formà part
de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de
Joan Baptista
Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de
dinamiters de les
columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb
sa família, a
partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant
Vicenç dels Horts (Baix
Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat
d'obres
i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França amb sa
família. Va ser internat al camp de concentració
de Bram. Jutjat en consell de
guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) per
«adhesió a la
rebel·lió», va ser declarat en
rebel·lia. ***
Roger
Monclin - Roger Monclin: El 26 de juliol de 1985 mor a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Paul Jules Monclin. Havia nascut el 31 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de gener– de 1903 a Reims (Xampanya, França). Sos pares es deien Camille Louis Monclin, comptable, i Berthe Juliette Richard. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. L'1 de setembre de 1962 es casà al XV Districte de París amb Gisèle Edith Perrin. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) –aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)–, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 al seu domicili de «La Cécile» de Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània). ***
Fredy
Perlman (1962) - Fredy Perlman: El 26 de juliol de 1985 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. Havia nascut el 20 d'agost de 1934 a Brno (Moràvia, Txèquia) –aleshores Txecoslovàquia. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l'autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black & Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de «complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black & Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders (1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de Volin The unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà –amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.– en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black & Red. ***
Nicolás
Mallo Fernández - Nicolás Mallo
Fernández: El 26 de
juliol de 1994 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista
Nicolás Mallo
Fernández. Havia nascut el 12 de maig –el certificat de
defunció cita erròniament el 15 de
maig– de 1915
a la Corunya
(La Corunya,
Galícia). Sos pares es deien Manuel Mallo
González, jornaler, i Rosa Fernández
González. En 1936, quan esclatà la guerra,
fugí de Galícia i s'establí a
Astúries. Amb el triomf franquista passà a
França i a finals de 1939 marxà, amb
José Ledo, a Amèrica (República
Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945
retornà a França. Acostat al corrent moderat de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José
Expósito Leiva va ser ministre del
Govern de José Giral Pereira de la República
espanyola en l'exili s'encarregà a
París (França) de la Direcció General
de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit
marxà a Madrid per reforçar el Comitè
Peninsular de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries dels anomenats
«col·laboracionistes», al qual
representà
el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT.
El març de 1947 assistí a
Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va
ser detingut quan
viatjava amb tren per lliurar documentació
orgànica del congrés a les regionals
d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat
a 30 anys de presó i fou
tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en
1958
encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més
tard, s'acostà al sector cincpuntista
i en 1967 va ser nomenat
secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT
encapçalat per
Francisco Royano Fernández. Després de la mort
del dictador Francisco Franco,
ben igual que altres antics confederals,
col·laborà en la fundació, el 20
d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de
Pensionistes (UDP), creada per
assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims
de la Seguretat
Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara
secretari de Premsa i de
Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la
seva mort ocupà el
càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern
espanyol li concedí la
Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or.
Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol
de 1994 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i
va ser incinerat. ***
Silvia Mistral (Mèxic) - Silvia Mistral: El 26 de juliol de 2004 mor a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Atizapán de Zaragoza, Mèxic, Mèxic) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanch Pita –també citada com Blanc–, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá o María Luisa Algarra. Havia nascut l'1 de desembre de 1914 a l'Havana (Cuba). D'ascendència peninsular –son pare era català i sa mare gallega–, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias, El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili, fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seus últims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico, Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors, Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral, La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009), Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) i La bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. ---
|
![[25/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/07]") |
|
![[27/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/07]") |
|
|
| Actualització: 26-07-23 |