|
---
Anarcoefemèrides del 26 de juny Esdeveniments
La Loi, d'Honoré Daumier - Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi. ***
Capçalera del primer número de L'Ouvrier Révolté - Surt L'Ouvrier
Révolté: El 26 de juny de 1887 surt a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França)
el primer número del setmanari L'Ouvrier Révolté. Organe communiste-anarchiste.
Portava com a epígraf la cita de Georges-Jacques Danton «Per vèncer-los, que
cal fer? Audàcia, audàcia i més audàcia». En va ser gerent Auguste Gambier. Els
articles no portaven signatura. Tal vegada en sortí un segon número, però el primer
és l'únic que s'ha conservat. ***
Cartell
de l'acte - Míting
antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la
Gran Sala de la Borsa
del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un
gran míting antimilitarista en
protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra
prohibint
l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte,
organitzat pel «Comitè
del Sou del Soldat», comptà amb la
participació de Bron, secretari del Sindicat
Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de
Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de
nombrosos
militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven
especialment
convidades a anar-hi. ***
Exèquies
de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910) - Enterrament d'Henri Cler:
El 26 de juny de 1910 durant
l'enterrament al cementiri de Pantin (París,
França) de l'ebenista anarquista Henri
Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i
els
ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou
forts aldarulls i càrregues
policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de
persones que es
manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre
sortí del barri parisenc
de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les
federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i
banderes roges
i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué
topaments amb les
forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i
hagué trets. L'acte acabà en
un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren
seriosament ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestats malferits de diversa consideració. Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910) ***
Bersaglieri - Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri –un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri» és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari». ***
Portada del primer número de Rebeldías - Surt Rebeldías:
El 26 de juny de 2017 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la
revista anarquista Rebeldías. Pensamiento y actualidad por un mundo libre.
Tractà temes d'allò més variat (ciència, cinema, corrupció, cultura, ecologia, economia,
educació, feminisme, filosofia, història llibertària, immigració, justícia,
literatura, llibres, mineria, música, poesia, poblacions autòctones, racisme,
sanitat, religió, repressió, sindicalisme, veganisme, etc.). Hi van col·laborar,
des de diversos indrets de Xile i de Llatinoamèrica, Francisco Acaso C., Juan
Aliste Vega, Miguel Amorós, Patricio Bascuñán, Cristian Battaglia, Berta
Camprubí, Pelao Carvallo, Miguel Catalán, Carolina Cerda Inostroza, César
Cifuentes, Eduardo Cunha, Juan Demarchi, Daniel Di-Negri, Leona Durán, Christian
Ferrer, Andrés Fuentes, Pedro García Olivo, Enrique Gatica, Ricardo Guerra,
Këreu, J. M. Kitaro, Claudia López Benaiges, Sebastián Lozano, Matías Manríquez
Flores, Ricardo Masías, C. Mardones Mondaka, Rodolfo Montes de Oca, Miguel Nyen,
Horacio Seo, Carlos A. Solero, Nahuel Valenzuela, entre d'altres. El sortiren cinc
números, l'últim l'abril de 2020, i un número especial sobre memòria històrica.
Naixements
Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906 - Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França). ***
Notícia
sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de
Bordeus La
Petite Gironde del 9 de gener de 1883 - Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de François Cadeaux publicada en
el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges
del 9 de maig de 1890 - François Cadeaux:
El
26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint
erròniament de diferents maneres
(Cadeau, Cadot,
etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill
natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida
treballant de torner en
fusta i d'ebenista. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre
anys de
presó correccional per «vagabunderia»;
el 9 de setembre de 1887 a cinc francs
de multa per «cops»; la tardor de 1888 a vuit dies
de presó per «cops»; i el 23
de gener de 1889 a dos dies de presó per
«robatori». En 1890 era membre del
grup «Les Libertaires» del I Districte de
Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser
detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en
direcció al
barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides
provenien d'una
explosió resultant de la fabricació clandestina
d'una bomba i el 2 de mai la
policia descobrí un taller situat en una
habitació del número 67 del Quai
Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest
fet, el 29 de
juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació
de Lió a dos anys de presó i
a dos anys de prohibició de residència per
«possessió de pólvora
fulminant»;
rebé el veredicte amb els crits de «Visca
l'anarquia! Mort als lladres!». Arran
d'aquesta condemna, un míting en el seu suport
s'organitzà a Lió on parlaren
Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en
llibertat a
la presó d'Ambrun (Provença,
Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble
(Delfinat, Arpitània), on treballà per a un
venedor de mobles. En aquesta època
participà activament en reunions anarquistes i distribuint
fullets i
propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu
domicili, al
número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia
com a companya la jornalera
anarquista Elise James (Elise Juannes)
i ambdós pertanyien al grup «Les
Révoltés du Dauphiné».
També
formà part del grup «Les Antipatriotes de
Grenoble»
(Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet,
etc.). El 25
d'agost de 1893 va
ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i
rebel·lió contra agents». El
12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot
adreçat al seu nom que
contenia exemplars del manifest «Mémoires des
homes du
temps present» de Lev Tolstoi.
El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres
anarquistes de
Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i
la
policia trobà cartells de Le Père
Peinard i de La Révolte. El
seu
nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt
perillosos» de Grenoble i
estava considerat per la policia com el principal animador de
l'anarquisme
local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional
per
ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8
de desembre,
durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat
violentament el
comissari del II Districte en un discurs pronunciat al
cementiri–, abandonà Grenoble
abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'1
de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia
escorcollà el seu
domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys
(Moïse Carré, Charles
Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James,
etc.). A
finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a
vuit mesos
de presó i en patí sis de tancament. L'abril de
1895 s'establí a Voiron
(Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari
obrí un balot adreçat
al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic
anarquista La
Révolte, entre ells Aux jeunes gens
de Piotr Kropotkin, i va ser
posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de
firaire i després de
fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània),
però retornà a Grenoble. L'estiu de
1898, en un míting socialista, copejà un militant
socialista que, segons ell,
havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos
dies de
presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a
les xerrades
anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al
número 1 del carrer Ghenoise
de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va
perdre en diferents
ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la
policia del 25 de
gener de 1901 el qualificava de «fanfarró,
però violent i home d'acció».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Aurèle Patorni - Aurèle Patorni:
El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París
(França)
l'escriptor, periodista, pacifista,
neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand
Aurèle Patorni, també
conegut com Morel Pato. Fill de
família burgesa, sos pares es deien François
Joseph Napoléon Patorni,
capità de l'exèrcit, i Louise Legros.
Després d'una
formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al
Tribunal d'Apel·lació, en acabar
la Gran Guerra va muntar una llibreria als
Champs-Élysées de París.
Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a
participar en el moviment
pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes, com
ara Le Réfractaire, Le Clameur,
La Patrie Humaine, L'Insurgé,
L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,
La Voix Libertaire, Le Libertaire,
L'En Dehors, La
France Active, entre d'altres. En aquests anys
albergà al futur Ho Chi
Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les
guerres», des de
finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment
neomaltusià i en el
seu òrgan d'expressió, La Grande
Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon
orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com
«La moral sexual
racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a
escriptor va tenir certa
anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le
carnet de Simplice. Notes intimes
d'un embusqué (ca. 1919 i
2014), Mes
contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans
le cemetière
(1932), Les fécondations criminelles
(1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne
à la roulette (1941, amb Georges
Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La
grande retape
(1928), La rose de Saint-Just
(1958);
operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements
libres, Constantin Tarantoul,
Quelques
poèmes à dire, etc.),
cançons i
cançons infantils, que sa companya Régina Julia
Lucile
Casadesus, pianista professional molt
coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al
XI Districte de París i amb qui tingué un
fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els
anys 30,
relats de caire llicenciós en
la revista Séduction. En 1936, amb Louis
Lecoin, va col·laborar en SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per
la qual cosa va ser condemnat,
amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre
la limitació de la
natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la
Retirada de 1939, amb
Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una
sèrie de mítings de SIA a
París i a l'Illa de França per recaptar fons
econòmics i ajuda per als
refugiats espanyols internats als camps de concentració del
sud de França. En
aquesta època viva al número 112 de bulevard
Malesherbes de París, domicili
constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió
de la Joventut
Proletària (UJP), organització fundada a
començaments de 1939 sota l'ègida de
la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra
Mundial va participar en Le Libertaire,
òrgan de la Federació
Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce
qu'il faut dire, en L'Homme
et la Vie, de Manuel
Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense
de l'Homme. Va
deixar escrites una mena de memòries: La
debacle de «L'Élite». Souvenirs et
commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle
Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal
del seu registre de naixement cita erròniament el
25 de desembre com a data de defunció– a la
Clínica Oudinot de París (França)
d'una
congestió cerebral sorgida arran d'una
intervenció quirúrgica patida el mes anterior.
Malauradament, el seu últim
desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener
de 1956
al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb
cerimònia eclesiàstica. ***
Taiji Yamaga - Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès. ***
Necrològica
d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
juny de 1979 - Alejandro
Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901
neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó,
Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos
(Castella, Espanya)–
l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt
jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i
milità en la Secció de Cambres del
Sindicat de l'Alimentació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en un camp de
concentració, però una familiars aconseguiren que
pogués sortir per a treballar
en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II
Guerra Mundial milità en
la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les
assemblees, conferències
i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf,
una de les seves
passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de
1979 a Marsella (Provença, Occitània). ***
Louis Estève (1936) - Louis Estève:
El 26 de juny de 1903 neix a Montels
(Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i
anarquista Paul Louis Joseph
Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph
Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret.
Després de fer els
estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer
agrícola. En 1917 s'entusiasmà,
com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i
en 1919 s'adherí al «Partit
Comunista. Secció Francesa de la Internacional
Comunista» de Raymond Péricat. Aviat,
però trencà amb les idees comunistes
després de llegir fullets anarquistes on
es denunciava la repressió a la Rússia
soviètica. A començament dels anys vint
s'instal·là a París, a casa de Pierre
Albert, secretari del sindicat de la
Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). A París
aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les
obres del metro de
la mà de Pierre Albert. En aquesta època
milità en la Unió Anarquista (UA), de
la qual esdevingué secretari, i va fer
permanències als locals de Le
Libertaire. Ben relacionat amb els
anarquistes russos i ucraïnesos, però
també amb els búlgars i romanesos, exiliats
a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis
«neobolxevics» de Nestor
Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris», també coneguda com
«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys
vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i
treballà de paleta. Ben aviat
va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost
sobretot per jornalers
agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al
1925. Va ser nomenat
secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA,
constituït el novembre de
1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el
suport d'un dels
principals militants de Narbona, André Daunis, i
també fou membre del
secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). Va
dimitir com a secretari després del congrés de
París d'abril de 1930, que
determinà la victòria dels
«sintetitzadors» sobre els
«plataformistes» dels
quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin
mensuel
de la minorité de l'UACR, òrgan de la
minoria «plataformista» i sota la
direcció de Lucile Pelletier. La Federació del
Llenguadoc era majoritàriament
«plataformista»,
fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de
1933. El
27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc,
Occitània) amb Eugénie Cécile
Rastouil. En 1934 era el
secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va
ser
membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la
Revolució espanyola,
fou un dels responsables del Comitè
França-Espanya de Narbona, ajudant a passar
municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de
la
Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del
Treball, unificà i
coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda
humanitària i militar a
la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i
anarquistes a la zona
de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees
pacifistes i
antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye
(País del
Loira, França) i, amb André Daunis, va ser
internat del 20 de setembre al 15
d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus,
Occitània), pel
governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part
d'un important grup de
la resistència de Narbona unificat per Élie
Sernet. Durant l'Ocupació, la
família Estève amagà durant mesos un
responsable de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la
Gestapo i els agents
franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI
Regió de la
Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels
creadors, amb Georges
Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation
Pensée Bataille» (OPB) i
secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels
obrers de
la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta
va col·laborar en Combat
Paysan i Le Libertaire, entre altres
publicacions, i va ser membre
de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de
la qual serà secretari regional
fins al 1957. També va ser militant en aquesta
època de la Confederació General
del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de
la dissolució de l'FCL en 1957,
es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972
s'afilià
al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat,
esdevingué assessor de la
CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu
domicili de Narbona
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Cristòfol
Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996) - Cristòfol Pons
Tortella: El 26 de
juny de
1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i
anarcosindicalista
Cristòfol Pelai Pons
Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Sos pares es deien
Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit
retirat, i Matilde Tortella
Paris. Obligat per sa
família, estudià al
seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va
ser enviat a Cuba on tenia
familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home
de profit», però
el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars.
Entrà en contacte
amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les
muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el
destacat militant anarquista
Domingo Miguel González (Domingo
Germinal),
que el va introduir en el pensament llibertari a través de
la lectura. En 1927
retornà a Ciutadella, milità en el moviment
anarcosindicalista menorquí i fou
nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat.
Entre 1932 i 1936
visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i
formant part del sector
anarcosindicalista de
la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual
fou president. En aquesta
època col·laborà en el
periòdic anarcosindicalista Cultura
Obrera, que dirigí un temps, i en el qual
també va escriure
el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de
1933
encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de
novembre, durant una manifestació, va
ser ferit en un enfrontament amb la força pública
produït en ple carrer Sant
Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal,
intentà un atemptat
contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant
militar de
les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es
portà a terme perquè en
el moment just es creuà un infant. A finals de 1934
participà en la fundació de
l'Ateneu de Divulgació Social «La
Llibertat» al barri de la Soledat de Palma,
del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935
presidí el
míting de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al Teatre Balear de Palma
després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista
illenc fes actes
públics. Des de març de 1936 es trobava a
Barcelona (Catalunya) i participà en
les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament
feixista.
Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso,
Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro),
creà a Barcelona el grupet
anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936
participà, amb sos companys del «19
de juliol», molt activament en l'organització
l'expedició republicana de
reconquista de Mallorca encapçalada pel capità
Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació
d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm
Vich i A. G.
Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost.
Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna
«Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant
un paper important en
el
desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta
d'aquest intent de
reconquista retornà a Barcelona, participà en
l'experiència col·lectivitzadora
i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell,
encarregat
de les
indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria
d'Economia de la Generalitat
de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937»
lluità als carrers. Després de
la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació
nazi va fer d'enllaç fronterer
pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau
(Aquitània, Occitània),
regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví
per fer reunions i
conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar
els grups,
falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la
guerrilla llibertària,
sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el
dictador Franco retornà a
Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada
a s'Estanyol
(Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable.
Participà en la reconstrucció
confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de
l'Ateneu Llibertari
Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on
vivien ses
filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per
rememorar les seves aventures
juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de
1998 a Llorts
(Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta
població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari
Estel
Negre li reté un sentit homenatge al seu local. Cristòfol Pons Tortella (1907-1998) ***
Necrològica de Vicente Ortuño Amorós apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991 - Vicente Ortuño
Amorós: El 26 de juny de 1908 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Vicente Ortuño Amorós. Era fill de Pedro Ortuño Martí,
jornaler, i de María Amorós Ortuño. Quan encara era molt jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on treballà d'empleat del gas i s'afilià al Sindicat del
Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica. El 12 de gener de 1935 es casà a Requena amb Rosa López
Requena. Durant els anys bèl·lics visqué a Arenys de Mar (Maresme, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, amb Miquel Bauló Isern
i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Posteriorment va ser un dels animadors de la
Federació Local de Tesan de Besièrs (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i després
de la desaparició d'aquesta federació, arran de la defunció dels companys,
s'integrà en la Federació Local de Narbona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vicente
Ortuño Amorós va morir el 22 d'agost de 1991 a la carretera de Narbonne-Plage de
Narbona (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Leonardo Corral Aladro apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 20 d'octubre de 1987 - Leonardo Corral Aladro:
El 26 de juny de 1910 neix a Gobezanes (Caso, Oviedo,
Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista
Leonardo Corral Aladro. Era fill natural de Paula Corral Aladro. De
molt jove s'uní
al moviment llibertari asturià i participà en la
revolució d'octubre de 1934.
Durant la Guerra Civil lluità com a milicià i en
1938 va
ser ferit. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França,
però la
ferida, mancada de cures,
s'infectà i finalment patí l'amputació
de la
mà. Durant l'Ocupació, a Mauriac
(Alvèrnia,
Occitània), participà en la
Resistència.
Després de la II Guerra Mundial, en
1950, s'instal·là a Mülhausen on
organitzà la
Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i una
secció de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) a Ottmarsheim (Alsàcia,
França), de la qual
fou secretari. Es guanyà la vida fent d'enconfrador en la
construcció. El desembre de 1982 va escriure una carta a
Felipe
González
Márquez, president socialista del Govern espanyol, per a
reclamar justícia per
als mutilats republicans. Sa companya fou María Guadalupe
Calvo González. Leonardo Corral Aladro va morir el 4 de maig
de 1987 a l'Hospital Hasenrain de Mülhasen
(Alsàcia, França). ***
Luísa
Adão - Luísa
Adão: El 26 de juny –algunes fonts
citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal
(Sétubal, Lisboa, Portugal) la
militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo
Franco Elias Adão. Era
filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina
Franco.
Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques
de conserva com sa mare, on
feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions
delegada del Sindicat
Únic de les Conserves (José Bernardo, Jorge
Silva, Manuel Sousa, etc.) i
n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al
militant anarquista i infermer
Raúl Elias Adão i
esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys
a Torrão (Alcácer
do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de
1930 milità en les
Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en
dret, la parella
passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa,
Portugal), on ella treballà
d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966
enviduà i s'establí a Lisboa. Després
de la dictadura d'António de Oliveira
Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis
Llibertaris (CEL) i en el periòdic A
Batalha. Deixà la documentació
familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL.
Luísa Adão va morir el 8 de febrer
de 1999 a Lisboa (Portugal). ***
La
família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do
Chá de Sao Paulo (1943) - Virgilio Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca –son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com «Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat. ***
Pura Arcos (dreta) amb una companya de Mujeres Libres, Eucarena García (1942) - Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (València, País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista –tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT–, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de «Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos, Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà). ***
Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana] - Jean Cluzel: El 26
de juny de 1925
neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista
Jean
Cluzel, conegut com Janot. Obrer
metal·lúrgic, durant els
anys de la Resistència conegué anarquistes
espanyols que el van introduir en el
pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va
ser contractat i
marxà a Indoxina. En tornà establí
contacte amb la Federació Comunista
Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner
de fresadora en una fàbrica
de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet,
fundà el grup
«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació
Anarquista (FA). En aquesta època
contactà amb antics membres de la Resistència de
la regió, com ara els mestres
Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de
Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i
participà en la lluita
contra la guerra d'Algèria. Després
obrí un cafè en un barri obrer amb la
intenció de transformar-lo en un lloc de reunió
de la militància. El fracàs
d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que
marxés a Seta (Llenguadoc,
Occitània) amb la intenció d'embarcar-se,
però la cosa no reeixí. En 1968 va
ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de
Niça, que s'adherí a l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre
de 1969, a Lió i a
Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel
Cavallier, de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i
el GLA, convidà Georges
Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de
refermar
contactes entre aquests grups. Fou membre del grup
«Varlin», un dels tres grups
de l'ORA –els altres dos eren «Kronstadt»
i
«Petrichenko»– de Niça i
entaulà
una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos),
principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el
delegat de Niça a la
trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup
presentà un text sobre
«lluita armada i clandestinitat».
Després que Athos, en una crisi de gelosia,
matés un company del grup, retornà a
Arpitània. Durant els anys vuitanta
participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de
la Regió de
Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la
Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a
Limans (Provença, Occitània). Finalment es
traslladà al Quebec, on residia sa
filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.
Defuncions
Francesco Ortore -
Francesco Ortore:
El 26 de juny
de 1905 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) el garibaldí, republicà,
i després socialista llibertari i polític,
Francesco Ortore. Havia
nascut el 3 de setembre de
1846 a Adria (Vèneto,
Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el
tercer de
cinc germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després
d'haver acabat els
estudis de matemàtiques sense graduar-se, es
dedicà a diferents activitats
(agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat
d'Instrucció d'Adria, periodista,
etc.). En 1866 participà en la III Guerra
d'Independència italiana enquadrat en
les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta
directiva de
l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR,
Nucli Republicà) d'Adria, creada el
gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del
pensament de
Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA,
Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla
donna, rispetto alla libertà,
educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la
llibertat,
educació per a tothom). L'NR organitzà una escola
per als socis, promogué actes
en memòria de la República Vèneta i
del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio),
afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle,
Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost
de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es
reuní en
diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle»
d'Adria amb Andrea Costa i Alceste
Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat
en la insurrecció
promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres
companys
anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese,
Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro
Turazzini), per
«atemptat contra la seguretat interna de l'Estat
mitjançant conspiració» i,
després de dos mesos de detenció preventiva, el
18 d'octubre de 1874 va ser
posat en llibertat. En aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser
inscrit la
candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a
les
eleccions generals i durant trenta anys participà en
eleccions municipals. En
1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el
qual li demanà
suport econòmic per a la publicació del diari Il
Diritto que s'estava
gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre
policíac dels membres
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la
província de Rovigo.
En 1882 representà els socialistes dins del
Comitè Radical Provincial (CRP),
creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a
sostenir la
candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i
Giuseppe Ceneri
a les eleccions polítiques, candidatura que va ser
denunciada pel procurador
reial que considerava el programa electoral del CRP «una
amenaça de destrucció
de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la
instrucció declarà que no
pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de
1882 es reuní amb
republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al
domicili del
metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia)
per a elaborar una estratègia
d'acció comúna. El novembre de 1882
creà i presidí a Adria un Comitè Obrer
(CO),
organisme assembleari que sol·licità al Govern
mesures de protecció per als
damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per
«infracció
de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc
cèntims del segell del permís
d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt.
D'octubre de 1883 a
setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica
contra el prefecte Mattei, que
defensava l'ensenyament de la religió catòlica a
les escoles públiques.
Denunciat pel prefecte per «libel i injúries
públiques», va ser condemnat en
primera instància a sis mesos de presó i a una
multa de 200 lires; el novembre
de 1885, però, el Tribunal
d'Apel·lació de Venècia
(Vèneto, Itàlia) va sobreseure
el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat
de l'escola pública a
l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la
constitució a la zona
del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses
Societats Democràtiques (SD),
organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat
«La Boje»,
i en aquesta època col·laborà, sota
diversos pseudònims (Brontolon, Checco,
Marco II, Uno per tuti, tuti per uno,
Veritas, etc.), en
el periòdic Il Barababao, amb articles
polèmics i sarcàstics. El 15 de
juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres
internacionalistes i
socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano
Ragazzi,
Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el
prefecte. Animador
del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885
va ser processat
juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i
condemnat pel Tribunal de Rovigo
a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el
18 de novembre de 1885 pel
Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un
mes de reclusió. A finals d'any, publicà
l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di
Borghetto,
que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en
la inauguració del
bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era
membre del
Comitè de la Federació d'Associacions
Democràtiques (CFAD) que, a diferència
dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals,
guanyant els
quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es
presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot
no va ser regidor;
però en les eleccions de l'any següent
aconseguí la regidoria. En 1888 publicà
un opuscle sobre el vagantivo (Il
vagantivo. Considerazioni e
Proposta di risoluzione), antic dret civil de
caça, pesca i recol·lecció de
canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat
suprimit per la
privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco
Bocchi. En 1889
resolgué els conflictes interns entre els liberals
demòcrates, presentant a les
eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de
socialistes denominada
Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per
un patriota, dedicat a
Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat
i soci de la
Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta
col·laborà
en el setmanari socialista Il Polesine i en el
setmanari
democràtico-radical La Concordia. En
1892 va ser candidat de la
Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria,
però li mancaren vots. El 7 de
novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina),
deixant-lo
amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta,
Orazio,
Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran
dels quals nomes
tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals
amb el nounat
Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que,
contràriament als socialistes
oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els
radicals en les lluites
electorals. A partir de 1894 col·laborà en
setmanari socialista La Primavera
della Democrazia Sociale. Fitxat com a
«socialista» per la policia,
representà durant més de quaranta anys, amb
discursos, mítings, articles
periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va
morir el 26 de juny
de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser
esborrat del registre policíac
de subversius de la província. ***
Régis
Meunier
- Régis Meunier: El 26 de juny de 1936 mor el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Havia nascut el 26 d'abril de 1864 a La Nantée (Le Champ-Saint-Père, País del Loira, França). Sos pares es deien Gustave Meunier, paleta, i Hortensie-Célestine Thouzeau, modista. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. ***
Josep
Domènech Avellanet (1937) - Josep Domènech
Avellanet: El 26 de juny de 1942 és afusellat al Camp de la Bota de
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet.
Havia nascut el 13
de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Manuel
Domènech
i Domènech i Gràcia Avellanet Garreta. Aprenent
de paleta, era habitual del
Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya),
població on vivia, on formà part de la
«Penya d'Amics de l'Art Escènic»,
d'adscripció
anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i marxà com
a voluntari en la 22 Centúria de la «Columna
Durruti», combatent a Siétamo
(Osca, Aragó, Espanya), i a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) formà part del
Consell de Defensa d'Aragó. Durant els anys
bèl·lics fou caixer i secretari de
l'Ateneu Llibertari del barri de Santa Eulàlia l'Hospitalet
de Llobregat. Participà
activament en els «Fets de Maig » de 1937.
Posteriorment tornà al front
enquadrat en el 531 Batalló de la 133 Brigada Mixta de la 24
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Quan el triomf franquista era
un fet, a primers de gener de 1939, amb la graduació de
sergent, es va lliurar
a l'exèrcit franquista amb tots els seus soldats. Internat
al camp de
concentració de Medina de Rioseco (Valladolid, Castella,
Espanya), el 27 de
juny de 1939 va ser alliberat i retornà a Catalunya.
S'amagà a la barriada
barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939 va ser detingut
per efectius de la
Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 28
d'abril
de 1942, va ser acusat de cometre més de
«dos-cents assassinats», entre ells
els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella» de
gener de 1937, i condemnat a
mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part d'un grup
anarquista
anomenat «X» protagonista de tota casta de
«crims» i d'estar al costat de Joan
García Oliver. Josep Domènech Avellanet va ser
afusellat el 26 de juny de 1942 al
Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa
comuna. Pòstumament,
en 1996 la Fundació d’Estudis Llibertaris i
Anarcosindicalistes (FELLA) de
Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis
Andrés Edo, el llibre Úniques.
Poemes d'en Josep Domènech i
Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la
Presó Model de
Barcelona fins a la seva execució. ***
Camilo
Arriaga dibuixat per Salvador Pruneda (ca. 1960) - Camilo Arriaga: El
26 de juny de 1945
mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'enginyer de
mines, polític liberal i
revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Havia nascut el 10 de novembre
de 1862
a San Luís Potosí (San Luís
Potosí, Mèxic). Fill d'una família
oligarca de San
Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga Leija, era nebot de
Ponciano Arriaga, que
havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito
Juárez; sa mare es deia Carlota Ramos Aguirre.
Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per
Porfirio Díaz, contra la reelecció de
Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz
arribà a la presidència de Mèxic
compensà la família Arriaga amb
càrrecs
polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola
Nacional Preparatòria (ENP) de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En
aquests anys d'estudiant
llegí els clàssics socialistes (Karl Marx,
Friedrich Engels, etc.) i
anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,
etc.) i
realitzà un viatge a Europa, on adquirí una
important biblioteca d'autors
anarquistes a París (França). En 1880
entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per
estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a
l'explotació minera. En 1884 realitzà
pràctiques professionals a les mines de plata
propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de
gener de 1887 aconseguí
el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En
1888, quan son pare
ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San
Luis Potosí
per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va
ser ascendit a
diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que
mantingué fins a 1898. En 1892
impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de
Mèxic i en 1898
encapçalà una protesta anticlerical al
Congrés contra el bisbe Ignacio Montes
de Oca y Obregón, exigint la separació real entre
l'Església i l'Estat, i per
aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres
diputats que el van
secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb
el capital que li restava
arran de la crisi financera («Crisi de la Plata»)
de 1892-1895 es dedicà a
preparar un moviment de protesta contra Díaz.
S'ajuntà amb joves revolucionaris
d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio
Díaz Soto y Gama,
José María Facha, Blas C. Rodríguez,
Santiago R. de la Vega, Moisés García,
Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre
d'altres, i el
grup fundà el Club Liberal «Ponciano
Arriaga», on es discutien textos
socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a
París.
Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal
«Ponciano Arriaga» celebrà
al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta
vigilància de
l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal
Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà
el
Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la
Constitució de
1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la
supressió dels caps
polítics i de la solució dels problemes agraris.
Entre els delegats que
assistiren al congrés es trobaven els germans Flores
Magón, editors del
periòdic anarquista Regeneración,
i
altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal,
etc.). El
pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es
radicalitzà de mica en mica,
passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra
la dictadura de
Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà,
que havia de començar el 5 de febrer de
1902, no se celebrà perquè el porfidista
Heriberto Barrón, infiltrat en el Club
Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar
l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà
contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la
detenció d'Arriaga,
la seva acusació pels delictes de sedició i
d'ultratge a funcionaris públics i
el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat
de Mèxic. Un cop alliberat el
10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal
«Ponciano Arriaga», moment en
el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores
Magón. El 27 de febrer
de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga»
publicà un manifest on denunciava
les injustícies socials i econòmiques imperants i
la corrupció governamental i
eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas
de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els
obrers
eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels
béns
nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada.
Aquest
mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es
reuní amb els germans Flores
Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on
col·laborà en els periòdics
anarquistes i revolucionaris Regeneración,
El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar.
Diferències,
econòmiques més que ideològiques, amb
Ricardo Flores Magón, el separaren del
grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals
socialistes i anarquistes europees entre la joventut
intel·lectual mexicana de
les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari
quan aquestes
idees van començar a posar-se en pràctica. En
1908 retornà a San Luis Potosí i
treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual
va ser empresonat. En 1910
s'uní al moviment antirreeleccionista que
encapçalava el seu amic Francisco
Ignacio Madero González. El març de 1911
participà en el Complot de Tacubaya,
la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz
amb el suport de Madero;
detingut el 27 de març, va ser processat, però va
ser alliberat el maig
d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de
Ciudad
Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad
Juárez. Un cop lliure, el 28 de
juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la
Reorganització del Partit
Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una
manera crítica al maderisme. El
maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern
de Victoriano Huerta
Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA)
i en 1920 retornà a Mèxic amb
la intenció de reintegrar-se en la lluita
revolucionària. Aquest mateix any va
ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del
govern d'Álvaro
Obregón Salido, càrrec que mantingué
fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat
de Mèxic i es dedicà al periodisme,
col·laborant en El
Demófilo, El Renacimiento,
El Porvenir, Regeneración,
Tercer Imperio
i El Heraldo de México.
En l'últim
període de sa vida, simpatitzà amb la II
República espanyola i amb l'URSS,
alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva
versió mexicana, el
sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat
de Mèxic
(Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al
Panteó Civil de Dolores. ***
Raúl
Carballeira Lacunza - Raúl Carballeira Lacunza: El 26 de juny de 1948 mor a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira Lacunza, també conegut sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Havia nascut el 28 de febrer de 1918 –en 1917 segons algunes fonts– a Coronel Suárez (Buenos Aires, Argentina). Autodidacte, mai no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a recórrer l'Argentina com a linyera escrivint poemes i escampant l'anarquisme. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es trobava a l'Uruguai, d'on sortí cap a Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de polissó, amb Federico Gerardo Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938 s'incorporà al front d'Aragó enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista convençut. Mesos després, es dedicà a tasques propagandístiques en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà de tramoista en un teatre barceloní. En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou internat als camps de Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939 i 1941. En 1942 marxà a Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego Camacho (Abel Paz) i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la Península, quedant com a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de l'estació de la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a Bordeus. Després de l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco), edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de l'anticol·laboracionisme i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i intervingué en la reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a secretari de Relacions, del primer Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945 a Tolosa. En maig de 1945 participà en el I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a París. El març de 1946 abandonà el càrrec de secretari de Relacions de la FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador Franco, passà a Catalunya i col·laborà en el llançament clandestí de Ruta a Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández Rodríguez, una gira pel País Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de reorganitzar la FIJL de l'Interior. En aquesta època fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, secretari de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i militant del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona com a delegat de l'Exili, reorganitzà les Joventuts Llibertàries barcelonines arran d'una batuda policíaca el desembre de 1946 i retornà a França. En 1946 va fer mítings a Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la Península, després de representar Espanya en el Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la presó de Sant Sebastià i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona. El 13 de juny de 1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle policíac, però patí una emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc. Raúl Carballeira Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser atrapat per la policia, el 26 de juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). Les seves restes foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys més tard acabaren en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més destacats de la FIJL dels anys quaranta. Raúl Carballeira Lacunza (1918-1948) ***
Necrològica
de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 21 de juliol de 1951 - Carmen Zaragoza
Pérez:
El 26 de juny de 1951 mor a Mounouat (Lo Casterar
e Verdusan, Gascunya, Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza
Pérez –el primer llinatge a vegades citat Sargoza.
Havia nascut el 28 de desembre 1906 a València
(València,
País Valencià). Sos pares es deien Vicente
Zaragoza i Carmen Pérez. Militant de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del
destacat
militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà
força
activa als tallers de Sant
Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina
conegué
l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a
viure
a un pis del
carrer Diputació de Barcelona. Quan
el
cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites de carrer. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Detinguda pels nazis durant
l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a
França esdevingué companya
de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo
Casterar e Verdusan. Carmen
Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a
Mounouat (Lo Casterar
e Verdusan, Gascunya, Aquitània,
Occitània), quan ocupava la secretaria de la
Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Joan Serra Pascuet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 d'octubre de 1967 - Joan Serra Pascuet: El 26 de juny de 1967 mor a Berga (Bergadà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Serra Pascuet –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Pescuet. Havia nascut el 25 d'agost de 1906 a Avià (Bergadà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Serra Cortina i Dolors Pascuet Casabella. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT en l'exili i en la Lliga Francesa de l'Ensenyament. Malalt de càncer a l'estòmac, retornà a Berga per morir. ***
Nota
necrològica de Jaume Subirats Lleixa apareguda en el
periòdic mexicà Tierra y Libertad
d'agost de 1970 - Jaume Subirats
Lleixa: El 26 de juny de 1970 mor a Mèxic
l'anarcosindicalista Jaume Subirats
Lleixa. Havia nascut el 1895 a Mas de Barberans (Montsià,
Catalunya). Sos pares,
militants llibertaris, es deien Jaume Subirats i Anna Lleixa. Obrer de
fleca de
professió, sos germans i germanes Carmen, Francesc, Josep,
Manuel i Raimon, van
ser també militants de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la
dictadura de Primo de Rivera hagué d'exiliar-se a
França. A París, amb son
germà Josep i Manuel Subirats Lleixa i amb els germans
Domingo i Francisco
Ascaso Abadía, fou membre dels Grups Anarquistes Espanyols
del departament del
Sena. Retornà a Catalunya sembla amb la
proclamació de la II República
espanyola i s'establí a Barcelona. Treballà de
pagès a Sarral (Conca de
Barberà, Catalunya), on va morir un de sos fills i va exigir
un enterrament
civil. Durant la guerra civil fou responsable amb sos germans de la
fleca de la
«Columna Durruti». En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i
aconseguí embarcar-se amb sa família cap a
Mèxic a bord del vaixell Mexique,
arribant el 27 de juliol
d'aquell any a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Al
país asteca formà part de la
tendència «ortodoxa» de la CNT. Casat
amb Jacinta Lleixa (Cinta), sos
fills Cèsar i Nèstor, també militants,
portaran el
mateixos llinatges que pare i oncles. ***
Necrològica
de Francisco Brualla Solano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988 - Francisco Brualla Solano: El 26 de juny de 1988 mor a Ortès (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Brualla Solano, conegut com Paco Brualla –el primer llinatge a vegades citat erròniament Bruella. Havia nascut l'1 de març de 1904 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Brualla Benabarre i Josefa Solano Gosi. A partir de 1925 començà a participar en les lluites socials i en els moviments conspiradors contra la monarquia, la guerra del Marroc i a favor de la República. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que antimilitarista, en 1936, quan el cop militar feixista, es presentà voluntari com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passa a França. Durant l'Ocupació formà part de la Resistència enquadrat en el maquis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Leitora (Gascunya, Aquitània, Occitània) de la CNT. El 17 de maig de 1965 es naturalitzà francès. Visqué, amb sa companya Matilde Eras Bastida, a Marslac (Aquitània, Occitània). Francisco Brualla Solano va morir el 26 de juny de 1988 a l'Hospital d'Ortès (Aquitània, Occitània). ***
Siberia
Gilioli - Siberia Gilioli:
El 26 de
juny de 2005 mor a Fontenay-sous-Bois (Illa de França,
França). Havia nascut el 14 de febrer de 1908 a Rovereto
sulla Secchia (Novi di Modena,
Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Siberia
Gilioli, coneguda com La Libera.
Sos pares es deien Onofrio
Gilioli i Maria Pelliciari. Era filla d'una família nombrosa
de militants
anarquistes –entre els quals destacà son pare
Onofrio Gilioli i son germà
Rivoluzio Gilioli– que en 1922 emigrà a
París (França). En 1924 amb sa família
s'establí en un xalet a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França, França), que
esdevingué lloc de reunió de grups anarquistes i
seu del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, a més de refugi per a molts
antifeixistes exiliats (italians,
alemanys i russos), com ara Renzo Cavani, que esdevingué son
company i amb qui
tingué un fill, Jacques Cavani. En 1932, amb Renzo i
Rivoluzio Cavani, marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament. El
març de 1933 retornà
a França. En 1936, quan esclatà la guerra
d'Espanya, marxà cap a Catalunya i a
finals d'aquell any es reuní amb Renzo Cavani,
comprometent-se ambdós en el
Servei de Fronteres de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). A
Portbou conegué
l'anarquista Efisio Bruna, que finalment esdevingué son nou
company. En 1937
encara era a Catalunya i després dels fets de maig d'aquell
any passà a França.
En aquesta època va ser inscrita en el registre
d'anarquistes a detenir de la
policia de fronteres. En 1945 es reuní amb tota sa
família a
Fontenay-sous-Bois, on continuà vivint després de
la II Guerra Mundial. El maig
de 1946 rebé la nacionalitat francesa gràcies al
suport d'alguns partisans i
refugiats jueus que ajudà durant l'ocupació.
Siberia Gilioli va morir el 26 de
juny de 2005 al seu domicili de Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i per exprés desig
seu va ser incinerada. --- |
![Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/mikhailo/mikhailo7.jpg "Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]")
![[25/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[25/06]") |
|
![[27/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[27/06]") |
|
|
| Actualització: 26-06-23 |