|
---
Anarcoefemèrides del 25 de juny Esdeveniments
Capçalera de La Tribune Libre - Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de
1896
surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer
número del setmanari La Tribune
Libre. Organe hebdomadaire des
travailleurs de langue française. A partir del 17
de novembre de 1898
portarà el subtítol «Òrgan
socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat
per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va
ser Louis Goaziou i
Joseph Godissart s'encarregà de l'administració
econòmica i de gestionar els
anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts
d'articles es
van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond
Bachmann,
Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri
Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont,
Victor Compas, Édouard David, Robert
Depalme, Fernand Després (A. Desbois),
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston
Dubois-Desaulle, A.
Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier,
Emma
Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore
Jean, Jean Julien,
Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco
Saverio
Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules
Quasimont,
Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev
Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per
lliuraments el fulletó Souvenirs
d'un
communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180
números, l'últim el 14 d'agost
de 1900. ***
Portada d'un número de Tierra y Libertad - Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.
Naixements
Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894) - Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França). ***
Bernhard Kampffmeyer -
Bernhard
Kampffmeyer: El 25 de juny de 1867 neix a
Berlín
(Imperi Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista
kropotkià Wilhelm
Theodor Bernhard Kampffmeyer. Fill d'una família de
classe mitjana
alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer,
llibreter
i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres
germans (Martin, Theodor
i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà
activament en el moviment
obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de
la Vida), moviment de reforma
social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la
industrialització, el
materialisme i la urbanització, tot reivindicant el
naturisme. Integrat,
juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment
cultural «Freie Volksbühne»
(Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus
articles el sindicalisme
i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui
visqué un temps al
barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del
sud-est de Berlín,
i altres destacats intel·lectuals (Lou
Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm
Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart,
Gerhart Hauptmann,
Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind,
Bruno Wille, etc.),
molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de
Poetes de
Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans
Kampffmyer a Friedrichshagen
va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint
un temps de lloguer
la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892
fundà, amb Wilhelm Bölsche,
Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el
«Neue Freie
Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27
de juliol i l'1 d'agost de
1896 assistí com a membre de la delegació de
Suïssa, amb destacats anarquistes
(Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav
Landauer, Errico
Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja,
Rudolf
Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista
celebrat a Londres
(Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar
majoritàriament una
moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la
necessitat de l'acció
política (legislativa i parlamentària) i es va
concloure amb l'exclusió
definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes
antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps
a París (França),
on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander
Cohen,
Félix Fénéon,
Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la
intenció de millorar les
condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà
en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft
(DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902
a partir de la
comuna artística anarquista «Neue
Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual
va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir
Heinrich
Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de
construcció alemanyes
compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins
britàniques, i a
més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn,
Adolf Otto i Hermann
Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels
arquitectes del
projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la
intenció de veure les
ciutats-jardins més importants. En aquesta època
mantingué una estreta amistat
amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a
promoure la
candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener
de 1918
pronuncià la conferència Von der
Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del
suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV
Reunió General de la DGG. En els
anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que
ja havia
ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista
londinenc Freedom,
i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març
de 1921 col·laborà en el
número especial de Les Temps Nouveaux
consagrat a Pietr Kropotkin. Com a
director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932
dirigí un viatge
d'estudis a Suïssa amb els participants de la
Conferència Internacional sobre
Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional
de l'Habitatge (AIH).
Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern
nazi, però continuà
dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa
vida col·laborà en
diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel,
Freedom, Gartenstadt,
Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische
Monatshefte, The
Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i
seguidor de Piotr Kropotkin,
traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves.
Entre els seus assaigs
podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung
(1903), Zur
Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und
Landeskultur (1906), Von
der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur
Gartenstadtbewegung in
Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur
Gartenstadt (1918),
etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch
Gladbach (Westfàlia,
Reich Alemany; actualment Alemanya). ***
Maurice Lime a les fàbriques Renault (1930) - Maurice Lime: El 25
de juny de 1905 neix a Montigny-lès-Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany;
actualment Lorena, França) l'escriptor i militant anarquista i sindicalista, i
després comunista i col·laboracionista, Antoine Maurice Kirsch, més conegut com
Maurice Lime, i que també va fer servir el pseudònim Victor Kronstadt.
Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de Léontine Mettelin,
modista. Després de fer l'escola primària, en 1919 entrà d'aprenent mecànic a la
fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas (Lorena, França) i s'integrà
en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge s'afilià a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on son germà Marcel Kirsch
era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de Rombas per la
seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la Marina Nacional i
esdevingué contramestre mecànic a bord d'un submarí. El juny de 1926 va ser
desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En 1926 s'afilià al Partit
Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i esdevingué
secretari de cèl·lula. En 1927 s'instal·là a la regió parisenca. El 24 de març
de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la Marina, al Congrés
Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de França, França), que
va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en la qual
resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit ell també en la
batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal
Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de presó, pena de la
qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El maig de 1929,
aleshores tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser presentat com a
candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de París. El
19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI) organitzà un míting en el
seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on intervingueren els
comunistes Barbecot, Felix, Guyot i Daniel Renoult. Després d'una militància
activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el novembre de
1931 entrà de matricer al taller de fabricació de comptadors d'aigua i
d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de França,
França). En 1935 publicà Pays conquis, on explicà la seva joventut a la
Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre d'aquell any conegué l'escriptor
André Gide, amb qui mantingué correspondència durant 15 anys. Des de 1930
s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va ser expulsat perquè
havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de Moscou». En 1936
col·laborà en L'Humanité i en Regards i va ser un dels guionistes
de la pel·lícula La vie est à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la
companya electoral del Front Popular, però que no aconseguí l'autorització administrativa
per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936, també, va ser membre del
comitè d'organització de la commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph
Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional d'Escriptors per la
Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser un dels oradors,
amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon, André Billy, Jean-Richard
Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià Ehrenburg, René
Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de la vetllada literària «Le
realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala de la Mutualité
de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936 s'adherí al parafeixista Partit
Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març de 1938, per mor de
l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la Companyia de Comptadors i
entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en la Cooperativa de Producció de l'Associació
d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El març de 1939 es casà amb la
barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del sindicalista i
diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26 de març de 1939,
com a secretari federal de la Federació de Sindicats de Miners, es reuní amb
una representació dels miners dels departaments de l'Est francès. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, com a
«obrer de destí especial», i després de ser declarat «objector de consciència»,
no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser nomenat secretari del
consell d'administració. En 1942 en dimití i treballà com a intèrpret tècnic en
un dipòsit de peces d'automòbil a París. Sempre membre del col·laboracionista PPF,
fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per les tropes aliades, acompanyant
com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap a l'Alemanya nazi.
Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb el passaport de l'antic
company de l'AOIP François Paquier, que s'havia suïcidat, a Suïssa, però va ser
detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó de Fresnes (Illa de
França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'«indignitat nacional»,
condemna simbòlica, ja que des de la sentènica pel cas de Clichy estava privat dels
drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina de matricer, però
posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de professor en un
col·legi tècnic, fins que esdevingué corrector d'impremta. En 1949 col·laborà
en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression populaire.
En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers mensuals de littérature ouvrière,
que era un suplement cultural de La Révolution Prolétarienne, en el qual
col·laboraren destacats intel·lectuals (René Bonnet, André Gide, A. Milet,
Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins al novembre de
1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la vaga de fam de tres
setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència. Durant la tardor
de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin
Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René Dumont, Jeanne Humbert, Théodore
Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta contra les
celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. En 1972 entrà
com a membre del comitè de l'associació «Les Amis d'Henry Poulaille et de la
litterature d'expressión populaire», que s'havia fundat el 17 de setembre
d'aquell any. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions esquerranes
i llibertàries, com ara Defense de l'Homme, L'Homme Libre, Liberté,
Le Musée du Soir, Le Réfractaire, La Révolution Prolétarienne,
etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos literaris van
ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule 18 14e
rayon (1941), Les belles journées (1949), Le caïd du bord
(1952), Métro, place des fêtes (1960) i La maire du palais (1964);
i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques. Réponse à Staline
(1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt), Gide, tel je l'ai connu
(1952), Les sindicats américains dans un tournant (1966), La société
des loisirs, du «Droit à la paresse» de Paul Lafargue aux «40 000 heures» de
Jean Fourastié (1968) i Structuralisme, dialectique et technocratie (1969).
En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les risques de la sincérité
ou la petite histoire rejoint la grande. Després de viure a Courcouronnes (Illa
de França, França) es retirà a Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de
febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat «Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine
(Illa de França, França). Correspondència seva es troba dipositada a «La
Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers
(Illa de França, França). ***
Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe) - Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Joaquina Dorado Pita Liberto Sarrau Royes (1920-2001) ***
Francisco
Piqueras Cisuelo - Francisco Piqueras Cisuelo:
El 25 de
juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista,
resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista
Francisco
Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix
Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia
dos anys sa família es
traslladà a Barcelona
(Catalunya), ciutat on cresqué.
Començà a treballar de ben petit i quan tenia
14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop
feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de
carrer, especialment en
els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de
Barcelona, i
immediatament s'enrolà com a voluntari en les
milícies confederals i lluità a
Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i
Alcanyís
amb la centúria d'Agustín Camón.
Contrari a la militarització de les milícies,
a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a
Barcelona, s'uní a la 121 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), amb la qual lluità a la zona
de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En
sortir de
l'hospital, retornà a la divisió amb la qual
acabà la guerra com a milicià de
la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de
novembre de
1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el
triomf franquista era un fet, creuà els
Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí
els camps de
concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i
Sètfonts. Abandonà els camps per
treballar en una fàbrica de pólvora a prop de
Tolosa de Llenguadoc. Mig any
després aconseguí fugir i es guanyà la
vida treballant per a empresaris
espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la
fàbrica d'aviació de Louis
Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de
concentració
d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE);
pogué fugir, però va ser novament detingut i
internat al camp de Vernet. Fugí
de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil a
Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de
passar per diversos camps de concentració
i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala,
Mallorca, Pollença),
en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la
capital catalana
actuà en la resistència clandestina i entre 1946
i 1948 fou secretari de la CNT
de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa
de
Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de
Francesc Sabaté
Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després
de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT i fou
secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la
seva
dissolució. També exercí altres
càrrecs orgànics, com ara secretari de la
Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT
i
delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona.
En 1982 fou
nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i
l'any següent
secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al
congrés confederal
d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos
mítings i conferències
a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen
Anarquista Mundial
(CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
Expresiones, El
Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc.
És autor
de Cartas a Marianet, secretario general
CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la
República (1988), SIM
(Servicio de
Investigación Militar). Los crímenes cometidos
por el Partido Comunista español
en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín
Pérez Navarro), El SIM y el
Partido Comunista (1936-1939)
(1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria.
Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente
del
gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto
de éste (1998,
amb Celestino Álvarez), Batallón
disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria
(1999) i Mis escritos revolucionarios
(2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre
de 2002 al seu domicili de
Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina
de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i
cantautor José Antonio
Labordeta, de Frederica
Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras.
La ministra de
Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC)
Carme Chacón Piqueras és néta seva. ***
Genís
Cano - Genís Cano:
El
25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i
agitador
cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien
Genís Cano i Eulàlia Soler. A
començaments dels anys setanta
participà activament en diverses iniciatives del moviment
alternatiu
d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge
policíac, el IV Grup
de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central
de Policia de
Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de
«guerriller urbà llibertari»
i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol
vinculada amb el Comitè de
Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL), els
Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet
l'obligà a viure
amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en
Filosofia
i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es
doctorà en Psicologia
amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va
conviure a
la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part
del
reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del
Servei de Vídeo Comunitari.
En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de
Ciències de la
Informació de la Universitat Autònoma de
Barcelona i a partir de l'any següent
professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí
classes de
Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà
diversos muntatges
d'avantguarda artística, com ara Gegant
(1987), transformació visual
dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els
collons d'en Porcioles),
etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos
i els primers
membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys
col·laborà en
diversos fanzines i publicacions contraculturals,
com ara Muerte de
Naciso, Trilateral, Eroz
o Ampolla. La seva obra
poètica es desenvolupà a partir dels anys
noranta, amb Els sots psicodèlics
(1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins
endins (2003), Deixar-se
de xarxes (2004), Els traus postmoderns
(2006), Taps de llum
zenital (2007), etc. A començaments dels anys
noranta engegà «Balmes 21» a
la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de
caràcter alternatiu.
Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les
parets i el
visualisme popular, publicà Barcelona murs
(1991, amb Joaquim Horta), Lisboa
mural (2002), Murs de guíxols
(2003, amb Joan Alfons Albó i
Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural,
arreplegà una important
col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc.
d'aquest corrent cultural. Fruit
d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica
de la contracultura,
on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau
Maragall, Pere Marcilla i
Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de
l'edició de Nosotros
los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido).
En 2005 publicà A
imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric
Casasses, David
Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats.
Fou
membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història
de Sant Feliu de Guíxols. Els
seus últims 12 anys els patí lluitant amb la
leucèmia. Genís Cano i Soler va
morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i
Reynals
de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou
enterrat dos dies
després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En
2010 s'edità, coordinat per David
Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura
que aplega
el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta
exposició que
finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels
anys
setanta.
Defuncions
Caricatura d'Stirner realitzada
de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892 - Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya). Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc. ***
Martins Fontes - Martins Fontes: El
25 de juny de 1937 mor a Santos (São
Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i
intel·lectual
anarquista José Martins Fontes, també conegut com
Zezinho Fontes, un
dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la
història. Havia nascut el
23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel
Martins i del doctor,
periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va
assistir als millores col·legis del
moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat
de Assis; Nogueira da Gama, a
Jacareí), i tingué els millors professors, com
ara Tarquínio da Silva. Més
tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al
Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia
vuit anys, publicà els seus primers versos en el
periòdic setmanal A
Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen
poeta recitant una oda a
Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per
son pare. Després,
amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O
Democrata. Quan tenia 16 anys
llegí una oda seva en la inauguració del monument
commemoratiu del IV Centenari
del Descobriment del Brasil a São Vicente.
Compaginà els estudis de medicina a
Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,
Paiz, Careta,
Diabo, Kosmos, Tagarella,
Esparadrapo, etc.) El 20
de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da
imitação em síntese)
a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué
metge de la salut
pública. En aquesta època convivia amb poetes com
Olavo Bilac, Coelho Net,
Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres
intel·lectuals que
freqüentaven el «Club XV»,
fundà el periòdic A Luva.
Després de
llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de
l'Alt Acre, internista
a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina
profilàctica amb Oswaldo
Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la
Beneficència Portuguesa
de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge
de la Societat
Humanitària dels Empleats de Comerç, de la
Companyia d'Assegurança Industrial,
de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la
Casa de Salut de
Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo
Bilac fundà una agència
publicitària de propaganda per a la difusió dels
productes brasilers a Europa i
altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918
socorregué els barris de
Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a
Iguape. Destacà en les
seves conferències mèdiques i com a especialista
en tisiologia a la Santa Casa
de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista,
lluità amb Oswaldo Cruz en la
defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori
particular tractava
les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les
consultes. En
1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de
Ciències de Lisboa. Realitzà gires de
conferències arreu del Brasil i d'altres països
americans (Argentina, Uruguai,
EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya,
Itàlia, Portugal). Col·laborà en
nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário
Popular, Diário
de Santos, Cidade de Santos, O
Bandeirante, etc. Publicà 59
llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista,
editats al Brasil
i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques
i fou membre de
l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre
que era convidat per intervenir
en actes oficials polítics excusava la seva
presència argumentant que no tenia
roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home
millor
vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on
anava. Martins
Fontes va morir a resultes d'una intervenció
quirúrgica el 25 de juny de 1937 a
Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de
Paquetá, de Santos. ***
Bartolomé
Lorda Urbano (tercer per l'esquerra) amb membres del Comitè
de
Defensa de Málaga (1937) - Bartolomé Lorda Urbano: El 25 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut el 13 de juliol de 1901 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) –el certificat de defunció cita Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Lorda i Josefa Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 25 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)
***
Eugène Humbert -
Eugène Humbert: El 25 de juny
de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant
llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean
Baptiste Humbert. Havia
nascut el 6 de març
de 1870 a Metz (Lorena, França). Era fill
natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de
professió, descobrí de ben jove l'anarquisme.
Durant la tardor
de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle
«L'Essor Socialiste» de
Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el
distribuïdor de La
Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors
del grup llibertari «Guerre
aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup
que a partir de juny de 1891 prengué el
nom de «Liberté». Entre juliol i agost
de 1891 publicà tres números de L'Indépendent.
Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de
Commercy (Lorena,
França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la
policia com a
«anarquista perillós». Durant la tardor
de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a
Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que
organitzava conferències per als
cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a
París (França) i participà en la
Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31
d'agost d'aquell any,
esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan
d'expressió, la revista
neomaltusiana Régéneration (1904-1908).
Entre 1897 i 1898, amb
Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista
literària, artística i
científica Le Libre, que
també va informar sobre el cas Dreyfus. El
desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja
(Valònia), va ser nomenat
secretari administrador de la Unió Internacional de les
Lligues Neomaltusianes.
En 1908 conegué la taquígrafa anarquista
Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà
casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i
que col·laborà en
les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant
neomaltusià,
edità a partir de l'abril de 1908 el
periòdic Génération
Consciente –amb
Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor
Méric. Organitzà
nombroses conferències amb altres companys (Auguste
Courtois, Sébastien Faure,
Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius,
fets pels quals va ser
denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser
tancat a la
presó parisenca de La Santé. En aquesta
època era membre del Grup Revolucionari
del XVIII Districte de París, adherit a la
Federació Revolucionària Comunista
(FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà
insubmís i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on participà activament en la lluita contra la
guerra, i fou un
dels organitzadors del «Congrés Internacional
contra la guerra» entre el 30
d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919
va tornar a França
clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a
París i
condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de
presó per
insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou
condemnat, juntament
amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó
suplementària i a 3.000 francs de
multa cadascun per propaganda neomaltusiana i
«provocació d'avortament». Ell va
ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la
seva tasca, alhora
que començà a treballar en el servei de
publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le
Merle Blanc. En aquests anys col·laborà
en L'En Dehors. En 1928 va
dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres
per tothom» de Montmartre i en
1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma
Sexual». A partir de 1931, i
fins 1939, edità La Grande
Réforme, que esdevingué
òrgan de la
Lliga de la Regeneració Humana, organització de
la qual va ser nomenat en 1932
secretari. Entre 1931 i 1938
col·laborà en Simplement. Va
col·laborar en l'únic número del
periòdic L'Amnistie (París,
14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per
demanar un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
que condemnava els
militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta
època va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, i va
ser membre del buró de la Unió dels
Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el
president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que
publicava el
periòdic La Clameur (1932-1936).
En 1939, quan esclatà la guerra,
deixà París i amb sa companya marxà
cap a Lisieux (Baixa Normandia, França),
per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de
presó per distribuir
un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda
antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig
de 1943
pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens.
Purgà la pena a Amiens (Picardia, França),
però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de
juny de 1944, un dia
abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un
bombardeig aliat a l'Hospital
d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu
arxiu documental es
troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert
publicà la biografia Eugène
Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i
1970 Émile Bauchet
publicà el fullet Deux grandes figures du moviment
pacifiste libertaire: Eugène
Humbert et Sébastien Faure. ***
Alfred
Duchesnay - Alfred Duchesnay: El 25 de juny de 1947 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Havia nascut el 25 de maig de 1887 a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia). Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània). ***
Romeo
Marconcini - Romeo Marconcini: El 25 de juny de 1964 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Havia nascut el 15 de maig de 1892 a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». ***
Necrològica
de Joan Hors Sanglas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de setembre de 1967 - Joan Hors Sanglas: El 25 de juny de 1967 mor a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'anarcosindicalista Joan Hors Sanglas. Havia nascut cap el 1896 a Montesquiu (Osona, Catalunya). Començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Ribesaltes (Ribes de Freser, Ripollès, Catalunya) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Gray de la CNT. Molt malalt, Joan Hors Sanglas va morir el 25 de juny de 1967 a l'hospital de Gray (Franc Comtat, Arpitània). ***
Necrològica
de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970 - Tomás Carrasquer Cano: El 25 de juny de 1970 mor a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Havia nascut el 24 de desembre de 1903 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco. ***
Narciso
Jadraque Castell - Narciso Jadraque Castell: El 25 de juny de 1973 és enterrat a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Narciso Jadraque Castell –a vegades el nom citat com José. Ebenista de professió, començà a militar molt jove a Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, era membre de la Secció d'Ebenistes de Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els combats als carrers. Allistat com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, va ser ferit greument per una bala que quedà allotjada a un pulmó durant tota la seva vida. En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. Membre del grup anarquista «Anselmo Lorenzo», aquest demanà a començaments de 1937 l'adhesió a la Federació Anarquista Ibèria (FAI). En 1939, després del triomf franquista, passà a França. En 1945, a París, era membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids d'Espanya. En 1947 fou responsable de l'organització de la Federació Local de Barcelona de la CNT en l'exili. També participà en el Fons Humanitari Espanyol, organització d'ajuda als refugiats necessitats. En 1949 era secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de Colomièrs (Llenguadoc, Occitània) i col·laborava en el setmanari CNT. Narciso Jadraque Castell va morir el juny de 1973 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 25 de juny al Cementiri Nou d'aquesta població. ***
Valentín González Ramírez - Valentín
González Ramírez: El 25 de juny de 1979
és assassinat a València
(València, País
Valencià) el militant anarcosindicalista
Valentín González Ramírez. Havia nascut l'1 de juliol de
1958 a València (València, País
Valencià). Fill d'una
família treballadora, era el major de dos
germans. Sos pares es deien Valentín González
Hermoso, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i Remedios
Ramírez Barral. Després
de fer els estudis primaris,
canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys,
entrà a treballar
amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega
del Mercat d'Abastos de
València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT.
El 25 de juny de 1979, sobre
les 10 del vespre, a València (València,
País Valencià), durant una
manifestació organitzada pels treballadors de les colles de
càrrega i
descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats
al Sindicat del
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
Valentín González
Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó
d'una pilota de goma al pit disparada
per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent
d'uns
cinquanta grisos van dissoldre violentament la
concentració pacífica a
la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on
hi participava.
Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital
Provincial, va
ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia
interna. En conèixer-se la notícia
tots els polígons industrials valencians van declarar la
vaga general. Dos dies
després, l'enterrament de Valentín
González es va convertir en una manifestació
de milers i milers de persones. També es van produir
diferents manifestacions
llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia
la repressió serà ferotge, amb
més de vint detinguts. Mesos després el policia
va ser jutjat i se li va
condemnar a pagar una indemnització d'un milió de
pessetes a la família i va
ser destinat al País Basc, on poc després va
morir en un atemptat d'Euskadi Ta
Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del
Treball (CGT) instal·là
una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per
commemorar el
35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les
Joventuts Llibertàries
muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb
fotografies i retalls de
premsa de l'època. Valentín González Ramírez (1958-1979) ***
Necrològica
Justo López Urzanqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de juliol de 1979 - Justo López Urzanqui: El 25 de juny de 1979 mor a Poitiers (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Justo López Urzanqui –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Urranqui. Havia nascut el 28 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1911 a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Tomás López Casanova, fuster, i Matilde Urzanqui Rivet. Es guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 treballava de cambrer a Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Poitiers (Poitou-Charentes, França). Justo López Urzanqui va morir el 25 de juny de 1979 al seu domicili de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes, França). Era vidu de Francisca Cabrero. ***
Domingo
Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937) - Domingo Torres
Maeso: El 25 de juny de
1980 mor a València (València,
País Valencià) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu
nom a vegades
catalanitzat com Domènec.
Havia nascut el 20 de desembre de 1895 –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País
Valencià).
Sos pares
es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es
traslladà a València
(València, País Valencià) i
entrà a treballar de metal·lúrgic i
d'obrer
carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en
la Unió Naval de
Llevant i a tot el Grau de València. Formà part
de la Societat d'Obrers del
Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de
València, adherit a la
Federació Anarquista de la Regió Valenciana
(FARV). En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de
València i fou un dels
fundadors del Sindicat del Transport, destacant en
l'organització dels
Sindicats Únics arran del «Congrés de
Sants» confederal de 1918. Participà
activament en l'organització de la vaga general de 1917.
Després de la mort el
5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José
Pérez Ruiz i Serafín
Sanz García) al Grau de València durant la vaga
contra «Superfosfatos La Unión
Española», va ser acusat, juntament amb Miguel
Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime,
de participar en les activitats dels grups d'acció
anarquistes i de ser l'inductor
d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els
acusats van
ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la
«llei de fugues», passà a
França. El març de 1923 va fer mítings
a València i a Cullera (Ribera Baixa,
País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser
detingut a Castelló (Plana Alta,
País Valencià), juntament amb Pedro
Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les
sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat
Lliure
de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València,
però va ser alliberats
poc després. En 1928 representà
València en el Ple Nacional de Regionals de la
CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en
la seva estratègia. En 1930
participà activament en les conxorxes republicanes de
derrocament de la
dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de
José Sánchez
Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals
protagonistes de la
reactivació sindical de la Confederació Regional
de Llevant de la CNT i fou
membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El
març de 1931 participà en el
míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat
a Madrid (Espanya).
L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura
del Grau
de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 fou
delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de
València al III Congrés Nacional de
Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del
Conservatori») que se celebrà a
Madrid, on defensà les Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI). Partidari de
les postures trentistes, en 1931
signà
el manifest «La misión de la clase obrera en esta
hora» i volgué muntar un
sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931
desplegà una
intensa activitat propagandística, realitzant
mítings en diverses localitats (Alcoi,
Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata,
València) i l'estiu de 1932
participà en una gira arreu de la Península
(Alacant, Alcoi, Algeciras,
Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta,
Mazarrón, Santander, Sant Feliu de
Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil
Piñón Oriola i Ricard Fornells
Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports.
Entrà formar
part dels Sindicats d'Oposició a València i el
juliol de 1932 s'integrà, amb Josep
Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio
Sánchez, en la comissió encarregada
d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València,
iniciativa que va
fracassar per la forta oposició de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura
Libertaria de Barcelona. El març de 1933
defensà les tesis trentistes
en el Ple de Federacions
Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El
novembre de 1933 participà
com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El
gener de 1934, en
representació dels Sindicats d'Oposició,
signà el pacte de constitució de
l'Aliança Obrera Antifeixista del País
Valencià i aquest mateix anys s'exilià
després de la fracassada Revolució d'Octubre
asturiana. En 1935 va ser nomenat
secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol
d'aquell any, amb Juan
López Sánchez, va fer un míting a
València. El novembre de 1935, amb Martín
Alandí
Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL) a
Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per
la reunificació confederal a
Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de
València en el congrés de
la reunificació, signant la ponència sobre el
periòdic CNT. Entre l'1
i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al
IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa
(Aragó, Espanya). El maig
de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla
(Andalusia, Espanya) i
va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera
meitat de 1936 va
fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla,
València, etc.) i, com a
secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya,
formà part del comitè
de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
formà part del comitè de vaga de
València. Com a membre del Comitè Executiu
Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va
ser nomenat
conseller de Comerç en el Consell d'Economia de
València. Amb el tinent de
l'exèrcit Josep Benedito Lleó,
organitzà la «Columna Torres-Benedito»,
de la
qual va ser delegat polític, que lluità al front
de Terol (Aragó, Espanya), i
que després de la militarització de les
milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A
partir de febrer de 1937, i
fins el final de la guerra, en substitució de
José Cano Coloma, fou alcalde-president
del Consell Municipal de València i també
presidí la Junta Provincial de
Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta
institució va estar més a prop del
programa unitari del Front Popular valencià que des les
postures dels sindicats
anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació
llibertària en el
Govern republicà, intervingué en el
míting d'octubre de 1936 on es justificava
la presència confederal en aquest. El juny de 1937
demanà en un míting el
retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el
consell del Banc
de Crèdit Local. En 1937 publicà la
conferència Problemas vitales de
la actualidad, que havia fet el 25 de febrer
d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938
prologà el llibre de Joan
Peiró Belis Problemas y cintarazos.
El
triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia
(EUA) fent propaganda
republicana i s'exilià a Marsella (Provença,
Occitània). Partidari del sector
«col·laboracionista»,
l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del
Comitè Nacional de
la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat
en la qual s'establí. També fou membre de la
Junta Española de Liberación (JEL,
Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al
I Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a
París (França). Entre
1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i
conferències (Marsella, Montpeller,
Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat
secretari polític del
Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment
emigrà a Veneçuela
i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya,
s'adherí als projectes
reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del
«Nucli
de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta
anys d'exili, retornà a la
Península i treballà al port de
València. Durant sa vida col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura
Libertaria, ¡Despertad!,
Diciembre, España
Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo,
Solidaridad
Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de
1980 al Centre
Sanitari Municipal de València (València,
País Valencià) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980
existeix una plaça amb
el seu nom a València. L'octubre de 2018 la
Delegació de Cultura de l'Ajuntament
de València restaurà el seu retrat, que es troba
al passadís que porta al Museu
Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso,
també va ser anarquista
i militant de «Mujeres Libres». Domingo Torres
Maeso (1895-1980) ***
Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983 - Ambrosio Marcos González: El 25 de juny de 1983 mor a Mâcon (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Havia nascut el 20 de març de 1897 a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Gabino Marcos Nieto, jornaler, i Josefa González Marcos. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez a «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França). ***
Necrològica
de Juan Muñoz Cornejo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de novembre de 1989 - Juan Muñoz
Cornejo:
El 25 de juny de 1989 mor a Vaux-le-Pénil (Illa de
França, França)
l'anarcosindicalista Juan Muñoz Cornejo. Havia nascut el 30
de
març de 1917 a Peñalsordo
(Badajoz, Extremadura, España). Sos pares es deien
Julián
Muñoz i Victoria Cornejo. Emigrà a Barcelona
(Catalunya)
i de molt jove
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT).
Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la
«Columna
Durruti» i lluità als
fronts d'Aragó, de Madrid i de Catalunya. Després
de la
militarització de les
milícies continuà incorporat en la 26
Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser
enviat al
departament del Yonne (Borgonya, França), on
participà en
la Resistència contra
els alemanys. Posteriorment s'establí a Melun, on
milità
en la Federació Local
de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat. Juan
Muñoz
Cornejo va ser
atropellat per una automòbil i, 15 dies després,
el 25 de
juny de 1989 va morir
a l'Hospital de Melun, a Vaux-le-Pénil (Illa de
França,
França). Deixà vídua (Antonia Luisa
Luquin
Echevarría) i una
filla (Armonía Muñoz Luquin). ***
Olegario
Pachón Núñez - Olegario Pachón
Núñez: El 25 de juny de 1996 mor a
Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i
maçó Olegario
Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer
servir el
pseudònim de Rafael
Martínez. Havia nascut el 9 de juliol de 1907 a
Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Hilario
Pachón i Inés Núñez. Fill
d'una família pagesa, des de l'adolescència
treballà dos mesos per any arreu de
la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava
la dictadura de
Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya),
entrà en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
amb l'anarquisme a
través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, començà a militar
en el moviment llibertari i creà el grup
confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia
a la Casa del Poble de
Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part
del Comitè Regional d'Andalusia
i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts
Llibertàries del seu poble,
que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals
va ser
secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la
CNT de Bienvenida en
el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a
Sevilla, moment en el qual
conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso
Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez, José Silíceo Victorio,
etc.). Participà activament en la vaga
camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de
presó, que purgà a
Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí com a delegat de
Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant
d'Artilleria Juan Francisco
García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions
de Badajoz
(Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà
amb Diego Suárez per a crear
el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual
rebutjà formà part, i poc
després s'encarregà d'organitzar a Badajoz
(Extremadura, Espanya) i comandar el
Batalló «Pío Sopena», que
lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou
comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou
mesos,
fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt
amb la militarització
de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs
de tres mesos a
Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament
comandà el II Batalló
de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella,
Espanya) i a
la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a
afusellar dos sergents,
va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de
guerra
per desobediència, juntament amb el comissari de
batalló Francisco Saura, el
juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n
sortí gràcies a les
pressions de la CNT. Poc després retornà a
Extremadura com a cap de la 91
Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i
Fuente de Cantos,
poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte
bèl·lic va estar a punt de
ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer
(Badajoz), però,
derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa,
s'encarregà, en
substitució de José Sabín
Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit
republicà fins
el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut
pels franquistes al
port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià), va ser internat als camps de
concentració d'Albatera i de Porta Coeli.
Aconseguí fugir i, després de creuar
la Península a peu, passà el gener de 1940 a
França, on fou internat al camp de
concentració d'Argelers. Després
s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de
Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou
hospitalitzat un temps
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa
d'una malaltia. Quan l'ocupació
de França pels nazis, va ser confinat al camp de
concentració de Sètfonts i
posteriorment treballà de pagès i de llenyataire
a les zones de Montalban i
d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la
Resistència francesa i fent
d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco
Ponzán Vidal. En
aquesta època contactà amb Manuel
González Marín. Quan la pressió de la
policia
del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París.
Cap el 1944 a la
capital francesa formà part del Comitè Regional
de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel
González Marín, etc.) i va fer amistat amb
Ramón Álvarez Palomo. Després de
l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear
Comitè Regional
d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc,
Occitània), i tresorer
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El
maig de 1945
assistí a París al primer congrés
confederal de l'exili i el 18 de novembre
d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè
Regional d'Extremadura
de la CNT, del manifest «Con España o contra
España», sempre des de les files
dels «col·laboracionistes» o
«possibilistes», grup del qual assumí la
tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests
anys entrà a formar
part de la Gran Lògia Maçònica de
França. En 1946 col·laborà en España Libre i
viatjà clandestinament en
missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint
poc després del seu càrrec en
el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc
buscant feina i es guanyà la
vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella
(Llenguadoc,
Occitània). Després s'embarcà de
fogoner en vaixells de passatgers, mercants i
petroliers –realitzà viatges amb un mercant
francès de jueus del nord d'Àfrica,
especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–,
però un greu accident
l'obligà a abandonar la navegació i
entrà a fer feina de planxador d'uniformes
en la Marina. En 1957 publicà el llibre El
socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la
Federación
Local de París i realitzà un llarg
viatge clandestí orgànic arreu de la
Península, on palesà la decadència
confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en
España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A
finals dels anys cinquanta
formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz
i altres, que engegà els
contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En
els anys seixanta
treballà en un taller de confecció i
milità en la Federació Local de París
de
la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i
Calderón, de la
comissió de suport a l'estratègia cincpuntista
i formà part de la tendència agrupada al voltant
del periòdic Frente Libertario.
En 1976, després de
la mort del dictador Francisco Franco,
s'instal·là a Barcelona i participà en
la reorganització confederal i en una de les reunions
preparatòries de
l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se
celebrà a Sants. En 1977 col·laborà
en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979
publicà el llibre Recuerdo y
consideraciones de los tiempos
heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983
entrà a formar part, amb el
nom simbòlic de Proudhon,
de la Lògia
Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21
d'octubre de 1984 participà en un
homenatge públic maçònic davant la
tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer
i Guàrdia. Olegario Pachón
Núñez va morir el 25 de juny de 1996 a Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya) i fou enterrat al cementiri de
Bienvenida. Olegario
Pachón
Núñez (1907-1996) ***
Manuel Lisbona Celma - Manuel Lisbona Celma: El 25 de juny de 1998 mor a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Havia nascut el 12 de desembre de 1917 a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Era fill d'Antoni Lisbona Malagonia, forner, i de Pilar Celma Moliner. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània). ***
José
Gran López (Blacky) - José Gran
López:
El 25 de juny de 2016 mor a Elda (Vinalopó Mitjà,
País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista José Gran López,
més conegut com Blaki.
Havia nascut el 6 de novembre de 1940 a Monòver
(Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Sos
pares es deien Francisco Gran, obrer sabater anarquista, i Juana
López. Després d'una
fugaç participació amb el Partit Comunista
d'Espanya (PCE), milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
«Fuego» de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) d'Alcoi (Alcoià,
País Valencià). Formà part de la
Federació Local d'Elda de la CNT i jugà un paper
important en la CNT del País
Valencià, assistint com a delegat a diversos plens
nacionals. Durant cinc anys
formà part com a secretari del Comitè Peninsular
de la FAI i participà en
esdeveniments llibertaris arreu d'Europa (Alemanya, França,
Regne Unit,
Portugal, etc.). En 2009 va fer la conferència «El
movimiento macknovista de
1918 en Ucrania» a Alcoi i aquest mateix any
participà en una jornada
llibertària a Albatera (Baix Segura, País
Valencià). En 2010 fou delegat per
Elda al Congrés de la CNT. Sa companya fou Carmen
Corbí Jover, amb qui tingué
quatre infants. Després de vuit anys malalt, José
Gran López va morir el 25 de
juny de 2016 a l'Hospital General Universitari d'Elda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri de Campo Alto
d'aquesta població. ---
|
![[24/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/06]") |
|
![[26/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/06]") |
|
|
| Actualització: 21-04-24 |