|
---
Anarcoefemèrides
del 25 d'abril Esdeveniments
Portada de Le
Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de
1892) - Bomba al restaurant
Véry: El 25
d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol,
una bomba esclata al
restaurant Véry, al bulevard Magenta de París
(França), lloc on va ser detingut
Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia
del cambrer Jules Lhérot. El
patró i un client moriren de les ferides. El mosso del
cafè va fugir a
l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el
«terror verd» –nom que donaven
els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la
pólvora que usaven els
anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier,
serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra);
jutjat el juliol i condemnat a treballs
forçats a perpetuïtat,
morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907. Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892) ***
Cartell
anunciador de l'acte - Conferència de Molinari: El 25 d'abril de 1915 el propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la Universitat Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a la Universitat Popular del Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la conferència «Francisco Ferrer e le idealità della Scuola Moderna» (Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13 d'octubre de 1913 com a suplement del número 17 de la revista L'Università Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco Ferrer de Milà. ***
Notícia
sobre la conferència publicada en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 3 de juny de 1954 - Conferència de
Rocker: El 25 d'abril de 1954
l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker fa la
conferència «La situació actual
a Alemanya oriental i les seves perspectives» a la seu de
l'Sholem Aleichem
Institute de Chicago (Illinois, EUA). L'acte va ser organitzat pel grup
anarquista
«Free Society» de la citada ciutat. ***
Cartell
de l'exposició obra de Joan Call Bonet (Call) -
Exposició sobre
l'exili llibertari: El 25 d'abril de 1978 s'inaugura al
vestíbul de la
Universitat «Le Mirail» de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'exposició «La labor
cultural de los libertarios españoles exilados en Toulouse
(1939-1975)». Aquesta
exposició va ser muntada en ocasió del
col·loqui internacional «L'Espagne face
aux problèmes de la modernité» (Espanya
davant els problemes de la modernitat),
organitzat per Jacques Beyrie i la Universitat «Le
Mirail» de Tolosa, i en van ser
comissaris Michel Camprubi, Jean Cobos, Lucienne Domergue, Marie
Laffranque i
M. Royer. El cartell va ser obra del dibuixant anarquista Joan Call
Bonet (Call).
Aquesta exposició arreplegava una gran quantitat de material
important i inèdit
prestat per exiliats que va ser exposat d'una manera gairebé
artesanal i amb
pocs mitjans. L'exposició es perllongà fins el 12
de maig de 1978 i s'edità un
catàleg. Posteriorment es presentà a Carcassona,
Marsella i Barcelona. En
retornar de Catalunya, a petició de la Federació
d'Obres Laiques (FOL) de
Tolosa, va ser simplificada i transformada en exposició
itinerant i acabà
descontrolada i perduda.
Naixements
Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894) - Georges Lazareff:
El 25 d'abril de 1855 neix a Samara
(Samara, Imperi Rus; actualment Rússia) l'advocat i militant
anarquista Georges Lazareff.
Sos
pares es deien Georges i Pélagie Temotheff.
S'exilià a França. En 1894 el seu
nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves
activitats anarquistes
i revolucionàries de França, es
refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser
detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de
1902 era tresorer del
grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a
Londres
(Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes
russos del
Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps,
Arpitània)
i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de
Chens-sur-Léman
(Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es
reuní a la Casa del Poble
d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al
Congrés
Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Ribelle Cavallazzi - Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al «cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la «Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ***
Notícia
del processament de Charles Gandrey publicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 30 de maig de 1913 - Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Sos pares es deien Jacques Gandrey, manobre, i Marie-Louise Berthenet. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per «espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica i el 19 de novembre de 1919 es casà a Anderlecht (Flandes) amb sa companya Marie Berlin. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada «Au sujet dels mufles». El 12 de setembre de 1938 es casà a Jussy (Picardia, França) amb Maria de Winter. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de José Gómez Castán apareguda en el
periòdic
parisenc Cenit
del 5 de desembre de 1989 -
José Gómez Castán:
El 25 d'abril de
1901 neix a Fraga (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Gómez
Castán. Sos pares es deien José
Gómez i María Castán. Quan era molt
jove
emigrà a
Manresa (Bages, Catalunya). Obrer
de la indústria tèxtil, s'afilià al
Sindicat del Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola
ocupà càrrecs de
responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei
de Treball
Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra
s'integrà en la Federació
Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort.
Sa companya fou Dolores
Olive. José
Gómez Castán va morir
el 5 de setembre de 1989 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc,
Occitània) i
fou incinerat a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Andrés
Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys
vint - Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquesta època fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot –peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.– i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva «execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil –mentre es banyava nu a la platja– i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes «porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila –actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta –es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja –que el va nomenà «golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat–, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor. ***
Domingo
Canela Schiaffino - Domingo Canela Schiaffino:
El 25 d'abril de 1905 –algunes
fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents
maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo.
Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del
barri barceloní de Sants, on
conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable.
Rajoler de professió,
treballà des dels nou anys en fàbriques de maons
al cinturó barceloní,
especialment en «La Redentora». Amic de Joan
Peiró Belis, defensà l'estratègia
cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup
artístic teatral «Verdad» i en
1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924
participà en l'intent d'assalt
de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la
redacció d'El Boletín
del Ladrillero. Perseguit per
la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es
refugià a casa de l'anarquista José
Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a
Portugal i el juliol
d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un
tren que el tornava cap
a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el
número del 12 de
setembre de 1930 del periòdic El
Productor, digué que «el sindicalisme
pur és una cosa semblant a una fulla
seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets
revolucionaris de
desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent.
El 12 d'abril de
1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés
Alonso, Amadeu
Colom, Diego Franco Cazorla (Amador
Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos,
Antoni Vives, entre
d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa
(l'Hospitalet de
Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries.
El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de
Barcelona de la CNT al
Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista
«Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou
membre, amb Ginés Alonso, José M.
Barrancos, Ramon Bou Canalda, els
germans Conejero Tomás, els germans Conesa,
Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls,
entre d'altres, del grup
anarquista «Verdad» de
l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de
l'aixecament
revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i
va ser reclòs al vaixell-presó Buenos
Aires i enviat aquell mateix any
deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes
Canàries i a Bata (Guinea);
l'agost d'aquell any retornà a la Península. En
1933, arran de la dura vaga del
transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al
vaixell-presó Arnús.
A començament de 1934 va ser
nomenat secretari del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls,
abandonà la FAI
discrepant de la seva línia
«bolxevitzant» («aventures
revolucionàries
dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i
1936 col·laborà en Ética
de València (País Valencià), on
s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de
Santillán. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat
provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa
companya Francisca
Conejero Tomás (Xisca).
Durant els
anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla
Llibertat, son gendre
Lluís Gràcia i altres, organitzà un
grup cultural que servia per fer formació
política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any
assistí als funerals del
seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a
Barcelona
(Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino,
també fou militant anarquista. Domingo Canela Schiaffino (1905-?) ***
Necrològica
de José Molina Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 29 de gener de 1967 - José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològia
de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 27 de
juny de 1976 - Francisco
Sánchez Pinto: El 25 d'abril de
1905 neix a
Fernán-Núñez (Còrdova,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez
Pinto, conegut com Frasco. Sos
pares es deien Rafael Sánchez i
María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un
marquès local i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del seu poble natal. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les
columnes confederals.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internats en
diversos camps de concentració i posteriorment en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser
requerit pels alemanys
per a l'«Organització Todt»
–grup de
construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht.
Després de la II
Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo
Mont (Aquitània, Occitània) de la CNT i en 1946
rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic
patró, el marquès, va
anar personalment a França per demanar-li que hi
tornès. Francisco Sánchez
Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital
Nouvielle de Bretanha de Marçan (Aquitània,
Occitània) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri de Lo Mont. ***
Hermógenes
Sánchez García a casa seva (Montsó,
2014) - Hermógenes
Sánchez García: El 25 d'abril de
1914 neix a
Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez
García. Era fill de Manuel Sánchez Larsa, llaurador, i de María García Puertolas.
D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i
ajudà a les tasques a l'hort
familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de
paleta. En 1931
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i va ser
detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel
Sánchez, va ser detingut i
assassinat i sos germans Manuel Sánchez García,
empresonat, i Adolfo Sánchez
García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a
milicià i després lluità com
a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló
de la 153 Brigada
Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola al
front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser
capturat
i reclòs un any en un camp de concentració i dos
a la presó d'Osca. El 15
d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a
30 anys
de reclusió i tancat a la Presó Provincial
d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser
detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als
presos.
Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca,
Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa
constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les
centrals hidroelèctriques «Hidro
Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou
Concepció Monesma Franco (Concha),
amb qui tingué dos infants
(Jorge i María Eugènia). Hermógenes
Sánchez García va morir el 10 de febrer de
2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). ***
Antonio
Céspedes Asensio - Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Sos pares es deien Alonso Céspedes i Juana Asensio. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de «Maig de 1937» va ser detingut per «possessió d'armes» i per «deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva i s'instal·la a Barcelona. Antonio Céspedes Asensio va morir el 28 de juliol de 1999 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). ***
Necrològica
de Maria Mestres Gibert aparaguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de març de 1980 - Maria Mestres Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestres Gibert –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Mestre. Sos pares es deien Bartomeu Mestres Llorens i Margarida Gibert Rebull. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestres Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà. ***
José
Caparrós Pérez - José
Caparrós
Pérez: El 25 d'abril
de 1916 neix a
Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas
de Vera,
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Caparrós
Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco
Caparrós i
Concepción Pérez. Emigrà a
Catalunya, on treballà de
paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan la
guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres
de Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta,
marxà allistat en
la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia,
Espanya). El 21 d'abril
de 1938 va ser capturat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de
Duero (Burgos,
Castella, Espanya). Posteriorment passà per la
Presó Central de Burgos i més
tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó,
Espanya). Jutjat en consell
de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès,
Catalunya), va ser condemnat
a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i
un dia
de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional
el 4 de febrer de 1943. José Caparrós
Pérez va morir el 6 de novembre
de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc d'aquesta ciutat. Son
germà Diego Caparrós Pérez
també va ser militant confederal. ***
Gaddo
Treves (ca. 1958) - Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant. ***
Silvano
Fedi en els seus anys d'estudiant - Silvano Fedi: El
25 d'abril de 1920 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i partisà
antifeixista Silvano Fedi. Sos pares es deien Bruno i Tranquilla. Ja al Liceo Classico Niccolò
Forteguerri, l'institut
on estudià a la seva ciutat, organitzà amb altres
companys un nucli de
resistència contra el règim mussolinià
i patí una greu pallissa a mans d'un
escamot feixista. El 12 d'octubre de 1939 va ser detingut, juntament
amb Fabio
Fondi, Giovanni La Loggia i Carlo Giovannelli, per les seves activitats
de
resistència anarcocomunista i el 26 de novembre
l'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) el
denuncià davant el Tribunal
Especial per a la Defensa de l'Estat que l'acusà
d'«activitats comunistes» i el
condemnà el 25 de gener de 1940 a un any de presó
per «pertinença a associació
il·lícita i distribució de propaganda
antinacional»; però el 10 de febrer va
ser indultat i excarcerat. Membre el Grup Anarquista de Bottegone,
barri de
Pistoia, el gener de 1942 va ser novament detingut. Amb la
destitució de Benito
Mussolini el 25 de juliol de 1943 com a president del govern per part
del rei
Víctor Manuel III d'Itàlia, va ser un dels
primers que sortí als carrers per
exigir les llibertats polítiques. L'endemà, el 26
de juliol de 1943, davant els
tallers San Giorgio de Pistoia va fer una crida a la vaga i
immediatament va
ser detingut per la policia del nou govern de Pietro Badoglio. Davant
la
notícia del seu arrest, una multitud s'amuntegà
davant la Prefectura de Policia
exigint la seva llibertat. Hores després va se alliberat i
s'integrà en
l'organització de la resistència antifeixista a
Pistoia, constituint la
formació partisana més important que
operà en aquesta ciutat i que prengué el
nom de «Brigata Franca Libertaria» (BFL, Brigada
Irregular Llibertària), també
coneguda com «Squadre Franche Libertarie». Aquesta
esquadra, completament
independent del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), estava formada per una cinquantena de pagesos, treballadors
industrials, estudiants i exsoldats, la major part anarquistes o
simpatitzants
llibertaris, com ara Egisto Gori, Archimede Peruzzi, Tito Eschini, Enzo
Capecchi, Artese Benesperi, Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi,
Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, La
Loggia,
Giovannelli, Filiberto Fedi, Raffaello Baldi, Tiziano Palandri, Oscar
Nesti,
Giulio Ambrogi o els germans Bargellini, molts d'ells enquadrats en la
Federació Comunista Llibertària (FCL). El seu
grup estava en estret contacte
amb la formació partisana «XI Zona
Patrioti», encapçalada per Manrico Ducceschi
(Pippo), també exalumne
del Liceo
Classico Forteguerri de Pistoia, que actuava a les muntanyes de la
zona, mentre
que la BFL operava al pla, en constant moviment entre Pistoia, Quarrata
i
Lamporecchio. També tenia relacions amb grups armats del
Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i del Partit d'Acció (PdA). La BFL
protagonitzà diverses accions
coratjoses, com ara els tres assalts consecutius efectuats entre el 17
i el 20
d'octubre de 1943 a la Fortalesa de Santa Barbara de Pistoia amb
només un
escamot de cinc homes (Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi, Santino
Pratesi i Giulio Vannucchi), que proveí la guerrilla d'un
important nombre
d'armes, de municions i de queviures, o els assalts de la Prefectura de
Policia
de la plaça de San Leone de Pistoia i la presó de
la Ville Sbertoli, que
alliberà 54 captius, presos polítics
majoritàriament i dos jueus. Silvano Fedi
va morir el 29 de juliol de 1944 en un camí rural a prop de
la Croce di
Vanacciano, a les muntanyes de Pistoia (Toscana, Itàlia), a
resultes d'una
emboscada parada per les tropes alemanyes arran d'una
delació. També va caure
el seu company Giuseppe Giulietti i pocs dies després
Brunello Biagini, altre
component de la formació, va ser capturat i l'1 d'agost
afusellat. Fedi i
Giulietti va ser enterrats al Cementiri Municipal della Vergine de
Pistoia. Amb
la mort de Fedi la «Brigata Franca Libertaria»
canvia el seu nom per «Brigata
Silvano Fedi». Silvano Fedi està considerat un
màrtir de la lluita antifeixista
a Pistoia i el seu nom encapçala nombroses institucions
(instituts,
poliesportius, piscines, gimnasos, etc.) i una gran avinguda d'aquesta
ciutat. ***
León
Duarte Luján - León Duarte:
El 25 d'abril de 1928 neix al barri de Pajas
Blancas de Montevideo (Uruguai) l'anarquista i sindicalista
León Gualberto
Duarte Luján, conegut sota diversos pseudònims (Avellaneda, El Loco Duarte, Máximo,
Raúl, etc.). Sos
pares, pagesos, es deien León Duarte i Celia
Luján. Va fer els estudis primaris
a l'Escola Núm. 152 de Rincón del Cerro i des
d'infant treballà a les
explotacions agràries del seu barri. Quan tenia 17 anys
entrà a treballar en
l'empresa «Frigoríficos Artigas».
Començà a militar sindicalment a la
fàbrica
Ferrés, al barri de Pajas Blancas de Montevideo. A principis
dels anys cinquanta
freqüentà assíduament la biblioteca
creada per les Joventuts Llibertàries. En
1952 entrà a fer feina a la Fábrica Uruguaya de
Neumáticos Sociedad Anónima
(FUNSA), a la Secció de Bateries, i fou un dels fundadors
del sindicat «Unió
d'Obrers i Empleats de FUNSA», essent nomenat en 1957 el seu
secretari general.
Lluità per la creació d'una central obrera
unificada, que acabà concretant-se
en 1964 en la Convenció Nacional de Treballadors (CNT).
Animà nombroses lluites
sindicals i socials, fet pel qual va ser detingut en diverses ocasions.
Era
assidu del local dels obrers llibertaris del carrer Arequia i de
l'Ateneo Libre
del barri del Cerro, on enriquí el seu pensament anarquista.
El 19 de desembre
de 1963 es casà amb la treballadora de FUNSA i sindicalista
Hortensia Pereira,
amb qui tingué dos infants. Participà en la
fundació de la Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU), especialment en el seu front sindical. Quan
s'imposà la
dictadura militar, fou un dels promotors, amb Washington
Pérez Rossini (Perro), de
l'organització Resistència
Obrera Estudiantil (ROE) i de la «Tendència
Combativa», dins de la CNT. Fugint
de la repressió, passà a Buenos Aires
(Argentina). Formà part del Partit per la
Victòria del Poble (PVP), organització marxista
crítica i socialista
llibertària fundada el juliol de 1975 a Buenos Aires i
integrada en la coalició
«Frente Amplio». El 13 de juliol de 1976 va ser
detingut, juntament amb Sergio
López Burgos i Ana Inés Quadros, en una cafeteria
del carrer San Juan, al barri
de Boedo de Buenos Aires. Traslladat al centre clandestí de
detenció «Automotores
Orletti», al barri de la Floresta, va ser enviat
irregularment, segons algunes
fonts, el 24 o el 26 de juliol a l'Uruguai amb altres companys, entre
ells
Gerardo Francisco Gatti Antuña, on va ser assassinat,
passant a formar part de
la llista de 197 «desapareguts i desaparegudes»
oficials de la dictadura
militar feixista. En 1989 es creà l'Institut Gerardo Cuesta
León Duarte
(ICUDU), en el seu homenatge i de Gerardo Cuesta.
Defuncions
Agustí Dalmau Puig - Agustí Dalmau Puig: El 25 d'abril de 1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Agustí Florenci Lluís Dalmau Puig. Havia nascut l'1 de desembre de 1903 a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Genís Dalmau, pastor, i Maria Puig. Feia de pagès al seu poble natal. Membre de la Unió de Rabassaires (UR), fou vocal segon de la direcció del Sindicat de Cooperació Agrícola. Després del triomf franquista, va ser denunciat per un propietari del poble. Jutjat, va ser condemnat a mort per pertànyer a Esquerra Republicana abans de l'aixecament feixista, per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) el juliol de 1936 i per formar part del Comitè Revolucionari de Torroella de Montgrí entre juliol de 1936 i maig de 1937. Agustí Dalmau Puig va ser afusellat el 25 d'abril de 1939 al camí de la Font de la Pólvora de Girona (Gironès, Catalunya) amb 28 persones més. ***
Joan
Radó Cruañas - Joan Radó Cruañas: El 25 d'abril de 1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Radó Cruañas –el certificat de defunció cita erròniament el segon llinatge com Cuañas. Havia nascut en 1921 a Cadaqués (Alt Empordà, Catalunya). Era fill de Josep Radó i Joana Cruañas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Girona. A finals de maig de 1938 va ser mobilitzat i enviat al front enquadrat en les Milícies de Costa. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser denunciat per tres al·lotes de la seva edat i portat a la presó de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Joan Radó Cruañas va ser afusellat a les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) amb 28 persones més, entre elles una dona. ***
Miquel
Sol Torres - Miquel Sol Torres: El 25 d'abril de 1945 és assassinat el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Josep Sol Torres. Havia nascut el 14 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1897 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Sol, emblanquinador, i Margarida Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera. ***
Jankel
Adler pintat per Arthur Kaufmann durant la seva estada a Mallorca (1930) - Jankel Adler: El
25 d'abril de 1949 mor a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough,
Wiltshire,
Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) el pintor i gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Havia nascut el 26 de
juliol de 1895 al suburbi de
Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment
pertany a Łódź, Polònia). Sos
pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i
Hana Laja Fiter.
Fou el setè fill d'una família jueva de 10
germans –els quals tots moriren a la
Xoà– i es crià en el hassidisme. En
1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a
formar-se
com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen
(Wuppertal, Imperi
Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana
seva i estudià dibuix
i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav
Wiethücher. Durant
la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou
capturat pels alemanys,
però l'alliberaren ràpidament. En 1918
s'acostà al grup editor de la revista
expressionista Der Sturm. En acabar
la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda
(Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner,
Yitskhok
Broyner, etc.) anomenat «Yung-Yidish» (Joves
Jiddischs). També va fer costat,
en 1919, el grup artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club
Artístic Polonès) i al
Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en
contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die
Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i
conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que
esdevindrà la seva companya
durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on
entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu
renà). En 1922 s'instal·là a
Düsseldorf, on esdevingué professor de
l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta
amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre
d'altres,
i participà en la creació del grup «Die
Kommune» (La Comuna), col·laborant en
l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se
celebrà a Berlín.
També en 1922 fundà l'efímer grup
Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk
Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament
en el moviment anarquista i formà part de
l'organització anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). En
1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf.
En 1928, durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé
una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges
d'estudi a diversos
indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i
octubre de 1930 compartí estatge
amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la
campanya
electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals
esquerrans una crida urgent contra la política
nacionalsocialista i per a la
unió de tota l'esquerra en un front comú
antifeixista. A partir de 1933, com a
artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis
realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En
aquest any de 1933
dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de
Mannheim com
a exemple d'«art degenerat». En aquesta
època decidí exiliar-se i
s'instal·là a
París (França), on es va veure fortament
influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres. ***
Clovis Poirier - Clovys: El 25
d'abril de 1955 mor a París (França) el
cantautor,
compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis
Poirier, més conegut sota
el seu nom artístic de Clovys. Havia
nascut el 13 de maig de 1885 al II Districte de
París (França). Era fill de Pierre Poirier (Élie Poirier),
cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no
estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886
es
casaren al IV Districte de París i reconeguen son fill
Clovis i
un altre, Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell
any;
la parella, finalment, es passà
al comerç de vins. En sortir de l'escola
primària, Clovis
Poirier
entrà com a aprenent
d'enquadernador i després farà tota mena de
feinetes (bastaix, transportista,
empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.),
però interessat des de molt
jove en la cançó social. Anarquista des dels 25
anys, no aturarà durant mig
segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la
cançó. Després
d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier,
Rictus, Couté, etc.),
cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser
molt popular. Exempt en 1914,
no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però
intentarà, malgrat la censura,
fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves
cançons, amb el suport
d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M.
Hallé, etc.). En aquests
anys col·laborà força amb
«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet.
En
aquesta època va escriure el seu famós poema
pacifista Zimmerwald-Kienthal.
En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió
dels Cooperants. Entre 1917 i
1926 dirigirà i animarà «La Muse
Rouge», una societat de cantautors composta
per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria,
Jeanne
Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine
Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i
1930 col·laborà en els fascicles Nos
Chansons, publicats per Coladant
amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i
1926 s'encarregà de
publicació de la primera sèrie de La
Muse Rouge. Revue de propagande
révolutionnaire par les arts, impressa a
«La Fraternelle» de Sébastien
Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons
d'Eugène Bizeau, André
Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A.
Laisant, Louis Loréal, Jules
Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va
ser editada per
Jean-Paul Monteil. També col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
especialment en Le Libertaire,
i
participà en tota mena de festes
llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es
casà a Levallois-Perret (Illa de França,
França)
amb Germaine Guiniond i el 24 de setembre de 1935 a Marsell
(Provença, Occitània) amb Jeanne Marguerite
Faroche, de
qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A la mort de
Sébastian Faure, el 14 de juliol de
1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu.
Després de la II Guerra Mundial
continuà col·laborant en la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense
de l'Homme, Le Libertaire, Pensée
et Action, L'Unique,
La Voie de la Paix, Contre-Courant,
etc. El 14 de març de 1953
participà en un gala de suport en benefici del
periòdic Contre-Courant,
de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés
Savantes de París, amb Rachel
Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres.
Passarà els últims anys a
l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un
comitè d'ajuda publicarà un
quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons,
a més d'organitzar
una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va
restablir del tot i
Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a
l'Hospital de Saint-Antoine
de París (França). ***
Necrològica
de Félix Alias Escriche apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961 -
Félix Alias
Escriche: El 25
d'abril de
1961 mor a Arudi (Gascunya, Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Félix Alias Escriche.
Havia nascut el 26 de
setembre de 1909 a Pancrudo
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Juan Alias i María Escriche. Des de molt jove
entrà a formar part del
moviment anarquista i
milità especialment en la zona d'Utrillas (Terol,
Aragó, Espanya). El gener de
1929 va ser denunciat, amb altres veïns, per la
Guàrdia Civil per jugar a jocs
prohibits. El març de 1935, amb altres companys de Pancrudo
(Antonio Herrero i
Tomás Martín), inserta un anunci en La Revista
Blanca amb la finalitat de trobar «joves d'idees
avançades, per a unir-se
lliurement». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va
ser ferit pels
rebels, encara que son germà Juan Alias Escriche va morir en
els enfrontaments.
En 1936 fou vocal del Comitè Revolucionari i en 1937 regidor
municipal de
Pancrudo per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Visqué amb
sa companya, Martina Rodríguez Sancho, i
son fill a Arudi i milità en la Federació Local
de Pau (Gascunya, Aquitània,
Occitània) de la CNT. Malalt, Féliz Alias
Escriche va morir el 25 d'abril de
1961 al seu domicili d'Arudi (Gascunya, Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després. ***
Notícia
de la detenció d'Albert Périer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 19 de maig de 1921 -
Albert Périer: El
25 d'abril de 1977 mor a Angers (País del Loira,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Albert Périer –en ocasions citat
erròniament Pérrier–,
conegut també com Germinal. Havia nascut
el 7
d'agost de 1897 a Buenos Aires (Argentina). Sos pares es deien
François Périer
i Adeline Gillani. Sense recursos, cap el 1888 sos pares emigraren a
l'Argentina i la família retornà en 1900 a
França igual d'empobrida. Quan tenia
10 anys començà a treballar guardant ovelles per
120 francs anuals i un parell
d'esclops. Anys després, partí amb son pare arreu
de França treballant de terrelloners
a les grans obres. El 6 de gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
mobilitzat. Analfabet, al regiment va aprendre les lletres llegint els
diaris
revolucionaris (La Vague) i aquest
va
ser el seu punt de partida polític. El 19 d'agost de 1919 va
ser desmobilitzat.
S'establí amb sa companya, Rosalie Debard, de la qual
acabà divorciant-se, a
Nancy (Lorena, França), on treballà de
terrelloner i de paleta. Durant la
tardor de 1919 s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). En 1920 participà en les vagues del sector de
la construcció i
el novembre d'aquell any s'instal·là a
Marles-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais,
França), on treballà a les mines. En 1921
s'afilià a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de les
Joventuts
Comunistes i del Sindicat de la Construcció d'Auchel
(Nord-Pas-de-Calais,
França). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais,
França) repartint fullets antimilitaristes a soldats de la
lleva d'aquell any i
tancat a la presó d'aquesta localitat. El 15 de maig de 1921
va ser delegat al
Congrés Nacional de les Joventuts Comunistes celebrat a
París (França); aquest
mateix dia, va ser detingut a l'Estació del Nord per
distribuir el pamflet antimilitarista
«La mobilisation, c'est la guerre!»; tancat a la
presó parisenca de La Santé,
va ser alliberat 36 dies després. Poc després del
seu alliberament, durant el
Congrés Departament de l'SFIC celebrat a Auchel, a
instàncies de Ludovic-Oscar
Frossard, va ser exclòs del Partit comunista. Ben aviat
entrà a formar part del
grup llibertari local, les concepcions ideològiques i de
lluita del qual eren
més acostades a les seves, oposant-se en diferents ocasions
a la influència
dels comunistes en els moviments socials. Secretari de la
Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais, va ser delegat al IV Congrés
de la Unió
Anarquista (UA), celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a
París. En 1923
participà activament en la campanya per aconseguir la
sortida diària de Le Libertaire.
El 27 de gener de 1924,
durant el Congrés Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), havia estat nomenat secretari del grup
artístic «L'Aube Nouvelle» de
Wasquehal (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser en aquest
congrés que es va
decidir editar el periòdic regional Le
Combat. Organe anarchiste du Nord et du Pas-de-Calais
(1923-1924), del qual
va ser un dels seus fundadors. Entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 fou
delegat
al Congrés de l'UA celebrat a Casa dels Sindicats de
París. Treballà com a
obrer enrajolador en diferents obres de la construcció de la
regió. Com a
secretari del Comitè de Defensa Local del
Nord-Pas-de-Calais, entre 1924 i 1925
va ser responsable del Comitè d'Acollida dels Antifeixistes
Italians refugiats
a la zona. En 1925 era membre del grup «Ni Dieu ni
Maître» de Billy-Montigny i
col·laborava en Le Libertaire.
Fou un
dels organitzadors de la representació d'«El Carro
de la Misèria», que circulà
pels carrers de Billy-Montigny, durant la celebració del
carnaval del 22 de
març de 1925. L'estiu de 1925 va ser detingut per unes
declaracions contra la
guerra del Marroc en una reunió de regionals; tancat a la
presó de Béthune,
l'agost va fer vaga de fam per a obtenir l'estatut de pres
polític. Jutjat el
27 d'agost de 1925, va ser condemnat a 15 dies de presó,
però com que ja n'havia
estat 19 empresonat, va ser posat en llibertat. En 1926 era secretari
de l'UA
per als departaments de Nord i del Pas-de-Calais. Un cop la
reconstrucció de la
zona destruïda per la guerra acabà, l'atur
s'instal·là a la regió i,
després
d'un temps a Clamecy (Borgonya, França),
s'instal·là amb sa família a
Perigús
(Aquitània, Occitània), on l'ajuntament era
aleshores comunista. En 1931
organitzà nombroses reunions de propaganda anarquista, amb
la participació de
Sébastien Faure. Combaté durament els comunistes,
especialment en 1932 en
ocasió de les eleccions legislatives parcials de Bergerac
(Aquitània,
Occitània), fet pel qual va ser acusat pels comunistes com a
«provocador» i
donà lloc a una activa polèmica entre aquests
comunistes i la Unió
Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) a
la qual ell
sostenia com a secretari del Sindicat de la Construcció del
Perigús. L'agost de
1932 va ser nomenat delegat suplent de la direcció de la
Federació durant el
Congrés Regional de la Construcció de la CGT. En
aquesta època fundà «La Ruche
Périgourdine», cooperativa obrera de
producció del sector de la construcció, a
la qual s'uní a la seva direcció. En aquesta
cooperativa, especialitzada en
l'edificació d'habitatges de protecció oficial,
els responsables eren militants
sindicalistes de diverses tendències i en 1934 ocupava 75
assalariats. El 12 de
febrer de 1934 animà l'anomenada «Vaga
Antifeixista», que a Perigús va ser
total i amb una manifestació en la qual van participar
cinc-mil persones. Com
que es van produir incidents a la tarda d'aquell dia, va ser inculpat
per les
autoritats com a responsable; jutjat, va ser condemnat per
«violència
col·lectiva i danys diversos» a 10 dies de
presó, juntament amb altres companys
(Bertrand, Lacombe, Perrin i Rouleau). Els cinc condemnat, acompanyats
de uns
quatre-cents companys, es lliuraren a la presó, on van ser
internats sota el
règim de dret comú. El Tribunal
d'Apel·lació de Bordeus (Aquitània,
Occitània)
engreixà la pena a tres mesos de presó. Amb la
finalitat d'obtenir el règim
polític, va fer vaga de fam. El 19 de febrer de 1935 va ser
posat en llibertat.
L'1 d'agost de 1935 fundà, amb l'exsecretari federal del
Partit comunista
Pierre Lacombe, un efímer grup que publicà el
periòdic La Lutte
Révolutionnaire, que es qualificà com a
òrgan dels
comunistes independents de la regió. Cap el 1936 vivia a
Villa Chèvrefeuille a
Pyla-sur-Mer (Aquitània, Occitània) i treballava
de paleta. Arran de l'esclat
de la guerra d'Espanya, el 12 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya amb el
primer comboi de queviures i d'armes destinats als companys de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI).
Instal·lat a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
durant tota la guerra assegurà,
amb l'ajuda de Rougier, responsable del grup francès, i de
la complicitat de
duaners simpatitzants, el pas de queviures, d'armes, de municions i de
fons
econòmics sorgits de col·lectes, dirigits als
companys en lluita. L'abril de
1937 va ser perseguit per les autoritats franceses per
tràfic d'armes. Durant
els últims mesos de la guerra, facilitarà el pas
dels companys per la frontera
i el salvament dels arxius. L'1 de febrer de 1938 havia estat inscrit
en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del departament de la Gironda. De
bell nou a França, s'instal·là
a Perigús, al número 9 del carrer de la Bride, i
reprengué la seva activitat
militant en el grup anarquista local (Yvan Begout, Élie
Bonnet, André Rouleau,
etc.). Durant l'Ocupació, mantingué relacions amb
la Resistència aquitana.
Detingut, va ser jutjat i condemnat a 18 mesos de presó.
Després de la II
Guerra Mundial s'establí a l'Anjou i va ser detingut per
interrogar-lo sobre
les circumstàncies de la seva evasió del camp de
treball on havia estat
internat pel govern de Vichy, però gràcies a
l'ajuda prestada a la Resistència va
ser alliberat. Posteriorment durant 15 anys dirigí el Centre
Angeví de Formació
Professional Accelerada. Va ser secretari del Sindicat de
Tècnics de la Construcció
i membre de la comissió administrativa de la Unió
Departamental de la CGT. Després
de l'escissió de 1947, va ser membre de la
CGT-Força Obrera (FO). Fou un dels
organitzadors, amb Christine Brisset, de l'ocupació
d'habitatges per part de
famílies sense sostre, arribant a ocupar més de
300 habitatges entre 1947 i
1950. En 1948 va ser un dels redactors i signants del
«Manifest d'Angers»,
publicat en Le Libertaire del 28 de
maig, que pretenia reagrupar els sindicalistes revolucionaris. En
aquests anys
va ser delegat en diferents ocasions als congressos de FO. El novembre
de 1949
participà en la Conferència Nacional del
«Cartel d'Unitat d'Acció Sindicalista»
celebrat a París. En els anys cinquanta
col·laborà, fent servir també els
pseudònims d'Albert Pierre i L.
Germinal, en Le Libertaire i Le
Monde Libertaire. Participà
activament en la formació, i en la seva gestió
durant anys, dels Comités
Interprofessionnels du Logement (CIL, Comitès
Interprofessionals de
l'Habitatge) i del Moviment Paritari, encarregats de promoure la
construcció
d'habitatges de protecció oficial als millors preus de
lloguer. També fou
membre de la secció d'Angers de «La Libre
Pensée» i del Grup Llibertari de
Trélazé
(País del Loira, França), població en
la qual va ser regidor municipal. La seva
última etapa visqué a L'Homois
(Saint-Jean-des-Mauvrets, País del Loira,
França). Albert Périer va morir el 25 d'abril de
1977 al Centre Hospitalari
Universitari d'Angers (País del Loira, França).
Un carrer de Trélazé porta el
seu nom. ***
Louis
Dalgara - Louis Dalgara: El
25 d'abril de 1978 mor a París (França)
l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable,
corrector d'impremta,
periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista
Louis
Léon Doutey, més conegut com Louis
Dalgara. Havia nascut el 4 d'octubre de 1885 al VII Districte
de París
(França). Sos pares es deien Léon Doutey,
empleat, i Marie Élise Séraphine
Brétillot, que més tard es dedicaran a la
restauració. En acabar els estudis,
es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de
França. D'antuvi artista ambulant,
esdevingué atzarosament domador, practicant un
mètode d'ensinistrament «per la dolcesa
i la persuasió» amb diferents
«bèsties salvatges» (onsos, panteres,
lleons,
etc.) i treballant
per al «Cirque de
París» i per al «Cirque
Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV
Districte
de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de
qui es va divorciar l'11 de
juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i
1914, freqüentà les
reunions llibertàries i les excursions campestres. A
començament de la dècada
dels deu participà en les «Xerrades
Populars» celebrades al número 69 del
carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg
Saint-Antoine. Entre 1912 i
1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les
Réfractaires. En 1913 pertanyia a la
«Ghilde Les Forgerons», grup literari
de tendència anarcoindividualista, i
col·laborà en la seva revista La
Forge. En 1913 també
col·laborà en L'Anachie.
Aleshores vivia al número 80
del carrer Turenne de París i treballava de comptable.
També fou membre de
l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius),
i secretari del grup anarquista «Les Libres
Entretiens», que es reunia a la
Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual
formaven part
destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon,
Émile Lenfant, Leroy,
Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe
Verkozen,
etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i
Eugène Villaret, l'anarquista Grup
Eclèctic d'Acció d'Art «Les
Utopistes», amb la finalitat de promocionar els
joves escriptors
«sense distincions de matisos o
d'escoles», i feia conferències a la Sala de la
Belette de París. En 1914,
durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri
de la
Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les
Forgerons», va fer la
xerrada «L'Art et le rôle des
écrivains», amb contradicció portada
per Gérard
de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el
títol «La femme et les
poètes». Entre 1919 i 1920
col·laborà en la revista d'André
Colomer i Marcel
Say Action d'Art. Organe de
l'individualisme héroïque. En 1920
col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un,
el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va
ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT). Sempre
artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En
aquesta època
col·laborà amb crítiques en el
setmanari de notícies culturals La
Semaine à Paris (1922-1937) i en el
setmanari de cinema Pour vous
(1928-1940). També col·laborà en Comoedia.
El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal
musette et les apaches dans la
littérature et la chanson» al
Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va
fer interpretacions teatrals radiofòniques per a
«Radio-Paris» i col·laborà en
L'Intransigeant. Entre 1931 i 1939
col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque
de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de
Lacaze-Duthiers. En 1931 era
membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon
Deubel». El 31 d'agost de 1940
es casà al XVII Districte de París amb
l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb
Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà
l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva
del «Club des Hydropahtes». Com
escriptor publicà nombrosos poemaris i
novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies
(1916), Zizi, professeur de java. Roman
(1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures.
La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul
Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes
poesies seves van ser
publicades en la revista anarquista Le
Réfractaire de May Picqueray. En la seva
última època visqué al
número 6
del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25
d'abril de 1978 a
l'Hospital Laënnec de París (França). ***
Luis
Robla - Luis Robla: El 25
d'abril de 1994 mor a Oyonnax (Roine-Alps,
França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador
antifranquista Luis
Fernández Robla, més conegut com Luis
Robla,
ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Havia nascut el 7
d'octubre de 1917 a San Andrés de Rabanedo (Lleó,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Luis Fernández i
Modesta
Robla. Durant els primers anys de la postguerra
participà en la clandestinitat llibertària a
Lleó
i després, ajudat per uns
pescadors bascos, passà a França.
Esdevingué
col·laborador i gran amic de
Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En
1946
participà des de París (França) en la
subscripció «Pro Espanya». Membre del
Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), en
1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de
Relacions
Anarquistes de
la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al
Congrés del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El desembre de
1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb
la
missió de reconstituir el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una
xarxa de
passades i de bases
per als grups d'acció i la guerrilla
llibertàries. Per a
aquesta finalitat va
crear l'empresa de transports «Galicia», on els
camions,
amb un doble fons,
servien per a passar armes i material propagandístic. En
1948 participà
amb Ureña en el Ple
clandestí
celebrat a la Ciutat Universitària de
Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió
Conspiradora de la CNT» (Laureano
Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez,
Primitivo Pérez Gómez,
José Pérez Ibáñez, etc.),
també en
1948, durant un viatge a Sant Sebastià
(Guipúscoa,
País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri
contra
el dictador Francisco
Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions
costeres. El juny de
1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a
França, però retornà per a
la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de
1948, amb José
María Larrea, advertí telefònicament
des de Sant Sebastià Laureano Cerrada
Santos a França de la
presència d'un vaixell amb Franco
dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un
petit avió
carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de
120 quilograms.
L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio
Ortiz Ramírez, Primitivo
Pérez Gómez i José Pérez
Ibáñez (El
Valencia),
va ser interceptat per un caça i, després d'haver
llançat les
bombes a la mar, hagué de retornar a França.
També
va participar en un projecte
d'atemptat («Plan Pánico») contra
l'arquebisbe i el
governador de Saragossa que
no reeixí. Després d'això
retornà a
França. Durant els anys seixanta i setanta
freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer
de la
Tour d'Auvergne de París,
i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital
francesa, on
treballà com a
muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un
robatori i passava
pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida
clandestina, ara furtada, caigués en «vils
mans». A
començament dels anys
vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps,
França), però continuà militant en el
Sindicat
d'Oficis
Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis
Fernández Robla
va morir el 25
d'abril de 1994 a
l'Hospital Haut Bugey d'Oyonnax
(Roine-Alps, França); incinerat
tres
dies després a
Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van
ser
escampades al
seu Lleó natal. ***
Carlo
Doglio fotografiat per Vernon Richards -
Carlo Doglio: El 25 d'abril de 1995 mor a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista,
editor, jurista, professor
universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. Havia
nascut el 19
de novembre de 1914 a Cesena (Emília-Romanya,
Itàlia). En 1932, després
d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a
Bolonya per realitzar els
estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es
llicencià en Dret
Civil. En aquesta època d'estudiant conegué
l'esportista professional Diana
Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui
tindrà en 1949 son fill
Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a
escriure, mentre feia
de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses
ciutats (Bari, Friuli i
Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la
Resistència, va
ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni
in Monte, d'on sortirà
a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a
Cesena, on fou
novament detingut i, obligat a abandonar la regió,
s'instal·là a Milà. A la
capital llombarda continuà amb les seves activitats
clandestines i promogué el
periòdic La Verità,
òrgan del Partito
Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En
aquests anys travà una
estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En
la postguerra
s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI)
i entaulà una estreta amistat
amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier
Carlo
Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946
esdevingué
redactor del periòdic Gioventù
Anarchica
i començà a col·laborar en Il Libertario
i en la revista teòrica anarquista Volontà.
En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà
e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo,
establí contacte amb la
comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista,
s'ocupà de la
crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou
director editorial
de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per
a
dirigir el Giornale di Fabbrica, en
la redacció del qual participaven tant els obrers com
dirigents de la patronal.
En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951
i 1955 treballà en el pla urbanístic
regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests
anys,
formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i
Fiocchi) encarregada de realitzar
viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes
institucionals més
rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i
enviat per
la revista Comunità,
s'establí a
Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i
dirigint, amb Lelio
Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la
capital
anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth,
director de
la revista Resistence, i amb
l'economista
Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític
Jayaprakash Narayan i de
l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a
Itàlia i
s'instal·là a Partinico (Sicília), per
treballar amb el pedagog pacifista
Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència
lliure sobre en la disciplina d'ordenació
territorial. Després s'establí a
Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe
Samonà per fer de professor agregat a l'Institut
Universitari d'Arquitectura de
Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972
esdevingué professor de Ciències
Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit
per Achille Ardigò.
Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de
nombrosos
intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el
filòsof
anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin,
l'urbanista Patrick
Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits
seus en nombroses publicacions
llibertàries i universitàries, com ara Comunità,
Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo
Econonomico, Il Mulino,
Volontà, etc. En 1992
Chiara
Mazzoleni publicà l'antologia Carlo
Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves
obres podem
destacar Programmazione e infrastture.
Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di
pianificazione territoriale
(1968), Anarchismo '70. Materiali per un
dibattito (1970, amb altres), L'equivoco
della città giardino (1974), Dopo
Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana
(1976), No pensare (tanto) per
progettare... ma vivere (1978, edició), La
pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb
Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in
esilio (1983,
amb altres), Braccio di bosco e
l'organigramma (1984), La
città giardino
(1985), Per prova ed errore (1995),
entre d'altres. Fins al seu últim dia participà
activament en activitats
polítiques i culturals de la que ell anomenava la
«Bolonya popular». Carlo Doglio (1914-1995) ***
Necrològica
de Fernando Carro Sáez apareguda en el
periòdic CNT
de juliol de 2007 - Fernando Carro Sáez:
El 25 d'abril de 2007 mor a Logronyo (La Rioja,
Espanya) el
militant anarcosindicalista Fernando Carro
Sáez.
Havia nascut el 26
d'octubre de 1951 a Santo Domingo de la Calzada (La
Rioja, Espanya). Sos pares es deien Fernando Carro i Pilar
Sáez. En 1987
s'afilià al Sindicat de Transports de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Oficis
Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou
acomiadat de la seva
feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa
campanya de solidaritat
que no aconseguí la seva readmissió,
però sí una important indemnització
econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT de Basauri,
on ocupà diversos càrrecs (secretari general,
secretari de Jurídica, secretari
de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a
plens). Fou el màxim
impulsor de la comparsa llibertària de Basauri
«Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors
en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao
«Hontzak» (Mussols). Va
col·laborar en el periòdic CNT.
Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un
càncer
a la bufeta a l'Hospital de La Rioja de Logronyo (La Rioja, Espanya) i
va ser incinerat. ***
Ingemar
Johansson
- Ingemar Johansson:
El 25 d'abril de 2014 mor a Göteborg
(Bohuslän, Suècia) l'escriptor, traductor, editor,
botànic, escaquista i
militant anarquista Ingemar Johansson, que va fer servir els
pseudònims Sixten Johansson
i Simpson Cahoot, per evitar ser
confós amb el famós boxejador del
mateix nom nascut a la mateixa ciutat. Havia nascut el 6 d'agost de
1945 a
Göteborg (Bohuslän, Suècia). Especialista
en el dadaisme i el situacionisme, va
traduir, de diferents idiomes (anglès, alemany i
francès), i introduït a Suècia
importants autors, com ara Konrad Bayer, Pat Conroy, Paul E. Erdman,
Ernst
Jandl, Heinz Körner, Ross Macdonald, Benjamin Peret, Jayne
Anne Phillips,
Dorothy L. Sayers, William Wharton, etc. Jugador d'escacs, durant molts
d'anys
col·laborà en diverses revistes d'aquest joc i
està considerat un dels millores
historiadors dels escacs escandinaus. També va publicar
obres sobre plantes i
horticultura. Militant de la Sveriges Arbetares Centralorganisation
(SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), entre 1958 i
1970 formà part del
corrent Syndikalistiska Grupprörelsen (Moviment del Grup
Sindicalista) i va
participar en diversos congressos d'aquesta central sindical, com ara
el
Congrés de la SAC de 1968, on presentà un
important manifest, col·laborant en
les seves publicacions. En 1969 publicà, amb Bengt Ericson,
l'antologia sobre
el moviment anarquista Anarkisterna i klasskampen,
considerada com a una
obra de referència, i en 1985 Dada.
En
antologi. Des del punt de vista llibertari va traduir autors
com Mikhail
Bakunin, Paul Cardan, Ida Mett, George Orwell o Raoul Vaneigem. Ingemar
Johansson va morir el 25 d'abril de 2014 a Göteborg
(Bohuslän, Suècia), per
problemes cardíacs a causa de la seva diabetis, quan
preparava un llibre sobre
l'anarquisme durant la Revolució espanyola. ---
|
![[24/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[24/04]") |
|
![[26/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[26/04]") |
|
|
| Actualització: 08-04-24 |