---

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní "La Campana de Gràcia" del 30 de setembre de 1893

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: "La Grève au Creusot" (1899)

Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»–, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1976, en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo Seriman de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural Llibertària «A. e B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico Berti, assistiren desenes d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la seva vida i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren més de cinc-centes persones a la sala i al pati adjacent, on la organització havia instal·lat altaveus. En aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des d'un punt de vista acadèmic interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic, pedagògic, filosòfic, ideològic, poètic, etc.). Hi van intervenir amb ponències destacats intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi Antonioli, Henri Arvon, Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto Borghi, Romano Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri, Violette Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron, Pier Carlo Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi, Domenico Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier, entre d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas figuraven en el programa, però finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de Milà (Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el títol Bakunin cent'anni dopo. Atti del Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani.

Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Anarcoefemèrides

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Coberta del llibre "Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo"

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

***

Francisco Berenguer Madrid

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista.

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de desembre de 1980

Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1980

- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de maig de 1981

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1981

- Andrea García Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a Beniel (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrea García Martínez, també coneguda com Andrea Hernández, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien José García i Francisca Martínez. Exiliada després de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte bèl·lic, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser una de les animadores del grup artístic «Superación» de les Joventuts Llibertàries locals que actuaren a nombrosos actes (festes, mítings, gires, conferències, etc.) del moviment llibertari d'aleshores. Tingué com a company l'anarcosindicalista Antonio Hernández, amb qui tingué una filla, Renée, que va morir en 1963 i es va veure obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un càncer de pit el setembre de 1975, Andrea García Martínez va morir l'11 de febrer de 1981 al seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges "La Voix Libertaire" del 25 de novembre de 1933

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Caballero Hernández publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 30 d'octubre de 1984

Necrològica de Gabriel Caballero Hernández publicada en el periòdic tolosà Cenit del 30 d'octubre de 1984

- Gabriel Caballero Hernández: El 24 de setembre de 1905 neix a Zarapicos (Salamanca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Caballero Hernández. Sos pares es deien Pío Caballero i Ángela Hernández. Exiliat, milità en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Bundo Celeri. Gabriel Caballero Hernández va morir el 12 d'octubre de 1984 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Convocatòria d'una xerrada de David Sabatier apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 8 de gener de 1937

Convocatòria d'una xerrada de David Sabatier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de gener de 1937

- David Sabatier: El 24 de setembre de 1905 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitania) l'anarquista i sindicalista Jules David César Sabatier. Era fill natural reconegut de David Émilien Sabatier, conreador i sindicalista anarquista, i de Jeanne Philomène Dumas, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 16 de desembre de 1905. Orfe, el 5 d'agost de 1918 va ser adoptat per l'Estat francès. Es guanyava la vida treballant de xarcuter ambulant i va ser un dels fundadors de la Confederació General del Treball (CGT) d'Aimargues. A finals dels anys vint era membre del Grup Anarquista d'Aimargues, adherit a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), creat al voltant de Sébastien Faure després de divisió esdevinguda al si de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb sa companya Paulet tingué un infant. En 1936 marxà cap a la Península per seguir el procés revolucionari. En tornar-hi va fer conferències sobre la revolució i les col·lectivitzacions espanyoles, com ara la que va fer el 2 de gener de 1937 a Aimargues. Assessorà una reunió pública celebrada el 22 de gener de 1937, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff) i Joanin Malbos, celebrada a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània). En 1939 va ser mobilitzat i destinat al Centre Medical des Armées (CMA) de Nimes (Llenguadoc, Occitània), sotmès a vigilància policíaca especial. Després de la II Guerra Mundial conegué l'anarquista Paul Jourdan (Chocho). Sa companya fou Mathilde Boissin. El seu últim domicili va ser a Nimes. David Sabatier va morir el 13 de març de 1987 al Centre Hospitalari Le Mas Careiron d'Usès (Llenguadoc, Occitània).

***

Clara Thalmann

Clara Thalmann

- Clara Thalmann: El 24 de setembre de 1908 neix a Basilea (Basilea, Suïssa) la comunista, i després anarquista, Clara Ensner, més coneguda com Clara Thalmann o Clara Thalmann-Ensner. Filla d'una família proletària nombrosa de 10 germans, on tota milità en el moviment obrer; son pare, Friedrich Franz Ensner, internacionalista alemany refugiat a Suïssa fugint de la guerra francoalemanya de 1870, treballava de pedraire, i sa mare es deia Elisa Margaretha Thudium. Quan tenia 14 anys, després de graduar-se a l'escola, abandonà el domicili familiar i es posà a treballar en diferents feines (cambrera, minyona, rellotgera, etc.), a més de formar part de les Joventuts Socialistes de Basilea. En 1925 marxà il·legalment cap a París (França), on visqué amb un certificat de naixement d'una companya anarquista, i treballà d'obrera metal·lúrgica, especialment a les fàbriques Renault, on fou responsable d'una cèl·lula de joves metal·lúrgics, i milità en la Joventut Comunista, col·laborant ocasionalment en L'Humanité. De bell nou a Basilea en 1927, s'adherí al Partit Comunista Suís (PCS), en el sector antiestalinista, i s'uní sentimentalment amb l'obrer comunista Pavel Thalmann (Paul Thalmann), que en 1928 havia retornat absolutament desil·lusionat d'una estada a l'URSS. Després de l'exclusió de Paul Thalmann del Partit Comunista en 1929 per «renegat», se li va exigir la ruptura immediata amb sa parella, cosa que no va fer i ella mateixa en va ser expulsada. Entre 1930 i 1932 va recórrer amb son company la Península Ibèrica en diversos viatges, a més del nord d'Àfrica i Itàlia. En 1931 la parella es casà a Basilea. En 1932 edità a Schaffhouse (Schaffhouse, Suïssa) el periòdic Arbeiter-Zeitung. Amb l'arribada d'Adolf Hitler al poder, passà de contraban escrits prohibits per a ser impresos a Suïssa. En 1934 la parella milità en posicions acostades al comunisme trotskista dins del grup Marxistische Aktion der Schweitz (Mas, Acció Marxista de Suïssa). A principis de juliol de 1936 marxà cap a Catalunya en autoestop amb la intenció de participar com a nedadora del Club de Natació dels Treballadors Suïssos, i membre de la delegació suïssa, en l'Olimpíada Popular de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar al front d'Aragó i al front de Madrid i després vingué son company com a periodista de l'Agència Socialista de Premsa. En aquesta època la parella s'havia allunyat completament del trotskisme, en desacord amb el sistema dictatorial de la Unió Soviètica, i s'acostaren al moviment anarquista, especialment en l'«Agrupació dels Amics de Durruti». També mantingué estretes relacions amb l'anarquista Augustin Souchy, representant de la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) a Barcelona. Després d'una gira propagandística de dos mesos per Suïssa, que aprofitaren per organitzar l'acolliment d'infants espanyols, el gener de 1937 la parella retornà a Catalunya i s'integrà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», el qual deixaren el març per desacords polítics. Després dels «Fets de Maig» de 1937, on lluitaren al costat de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» i els militants trotskistes del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), van ser detinguts quan embarcaven en un vapor francès i tancats en centres irregulars controlats per agents estalinistes i membres del Servei d'Informació Militar (SIM) a Barcelona i després van ser reclosos a la presó de València (València, País Valencià) abans de ser alliberats, després de setmanes de llargs interrogatoris, gràcies a les pressions de la Sozialistische Arbeiter-Internationale (SAI, Internacional Obrera i Socialista) i del seu dirigent Louis de Brouckère, i d'altres (Fenner Brockway, Friedrich Schenider, etc.). A mitjans de setembre de 1937 abandonaren la Península i s'instal·laren a França. En aquesta època lluitaren per a alliberament dels detinguts a Espanya pels agents estalinistes. Durant l'Ocupació ocuparen un xalet que els havien deixat, al carrer Friant del XIV Districte de París, que serví de refugi per a jueus i perseguits i també com a lloc de reunió i local d'una impremta il·legal. Entre 1941 i 1942 es creà al voltant de la parella el Grup Revolucionari Proletari (GRP), format per una quinzena de militants de diverses nacionalitats, i que publicà el periòdic Le Réveil Prolétarien. Després de la II Guerra Mundial col·laborà amb Nicolas Lazarévitch en La Réalité Russe i participà en el grup «Liaisons Internationales» i en el «Cercle Zimmerwald» de Maurice Chambelland. En 1954 la parella deixà París i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània), on crearen una comunitat «La Séréna», a les muntanyes de la zona. Realitzaren conferències sobre la guerra d'Espanya i el paper jugat pels anarquistes a universitats alemanyes i suïsses. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat els moviments de revolta estudiantils. En 1966 s'estrenà un documental de la televisió alemanya sobre la seva història i en 1973 la televisió suïssa estrenà el documental Les Suisses dans la guerre civil espagnole, on ocuparen un paper determinant. En 1977 publicaren les seves memòries sota el títol Revolution für die Freiheit. Stationen eines politischen Kampfes. Moskau-Madrid-Paris, que va ser en 1983 traduïdes al francès i en 2020 al castellà. En 1983 retornà amb l'anarquista Augustin Souchy a la Península, als llocs en els quals havien jugat un paper rellevant durant la Revolució espanyola, per a fer un documental i un llibre (Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien. Clara Thalmann, Augustin Souchy). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). Malalta durant molt de temps, Clara Thalmann va morir el 27 de gener de 1987 a la seva residència de «La Séréna» de Niça (País Niçard, Occitània). L'arxiu dels Thalmann es troba dipositat a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos).

Clara Thalmann (1908-1987)

***

Foto policíaca d'André Prévôtel (31 de març de 1935)

Foto policíaca d'André Prévôtel (31 de març de 1935)

- André Prévôtel: El 24 de setembre de 1910 neix a Javerdac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista, lliurepensador, neomaltusià i maçó André Prévôtel. Sos pares es deien Joseph Prévoltel, carter, i Marguerite Villemorteix. Després d'acabar els estudis, entrà com a empleat de correus –funcionari de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons)–, a la secció de telegrafia, i va fer el servei militar en els zuaus a Tunísia. En tornar, començà a militar en els anys trenta en el grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus (Aquitània, Occitània) i col·laborà en el periòdic bimensual La Révolte (1935-1936), el gerent del qual fou Aristide Lapeyre. L'11 de febrer de 1933 es casà a Bordeus amb l'anarquista Joséphine Paule Pierrette Coueille (Joséphine Coueille). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Millière de Bordeus. A finals de març de 1935 va ser detingut, juntament amb sa companya Joséphine Coueille (Andrée Prévôtel), Louis Harel i Aristide Lapeyre en el marc de l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» –en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus, realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévôtel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre també el nom de «Cas Bartosek»– i tancat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. El 25 de maig de 1935 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes establert pel departament de la Gironda. Quan la detenció d'aquests militants, els responsables departamentals de «La Libre Pensée» es van desentendre dels inculpats, fet que va provocar la sortida de sis seccions girondines, les quals formaren l'Associació de Lliurepensadors Integrals, que va publicar el Bulletin dels Libres Penseurs Intégraux. Després d'una intensa campanya, el 6 de juliol de 1935 va ser posat en llibertat provisional. El 2 de maig de 1936, mentre Norbert Bartosek va ser condemnat a tres anys de presó, la resta d'inculpats van ser sentenciats a sis mesos de presó, penes que van ser reduïdes en l'apel·lació a un any per a Bartosek i a quatre mesos per a la resta. El 4 d'abril de 1937 es va beneficiar d'un sobreseïment. S'establí a Évreux (Normandia, França), on animà el grup local de la Unió Anarquista (UA). En 1938 s'instal·là a Ruffec (Poitou-Charentes, França) i en 1939 va aconseguir que l'exèrcit el donés de baixa. No obstant això, sa companya va ser detinguda i empresonada durant 50 dies sota l'acusació de «discurs derrotista i incitació a militars a la desobediència» i només va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Lliga els Drets de l'Home. Durant l'Ocupació la parella visqué en semiclandestinitat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lengon (Aquitània, Occitània), on reconstituí, amb militants exiliats espanyols, una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i un grup de «La Libre Pensée», del qual va assumir la presidència, i el qual prengué, després de la seva mort, el nom de «André Prévôtel». També milità en la nova Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1951 va ser admès en «Les Amis Réunis», lògia maçònica del «Gran Orient» de Bordeus. André Prévôtel va morir el 7 de febrer de 1958 a Bellac (Llemosí, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Lengon (Aquitània, Occitània)– d'una crisi cardíaca. Son fill, Marc Prévôtel, també fou militant llibertari i de Força Obrera (FO).

***

Necrològica de Luis Porras Baena apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de febrer de 1975

Necrològica de Luis Porras Baena apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1975

- Luis Porras Baena: El 24 de setembre de 1913 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Porras Baena, conegut com Luisillo o Porritas. Sos pares es deien Andrés Porras i Manuela Baena. Quan tenia 16 anys, i era estudiant de comptabilitat, s'afilià al sindicat «La Armonia» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance, del qual va ser un dels principals animadors culturals, especialment des del punt de vista musical. Durant la dictadura de Primo de Rivera, el local confederal va ser clausurat i les reunions del sindicats es realitzaren al seu domicili. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la seva resistència i posteriorment prengué part en tasques d'abastiment. Quan Bujalance va caure a mans feixistes a finals de 1936, aconseguí passar a zona lleial i allistar-se en l'aviació republicana, essent destinat a la frontera francoespanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sèish (Llenguadoc, Occitània) i durant la guerra a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània). El març de 1943 va ser requerit pels alemanys i enviat a treballar a les fortificacions de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època començà a organitzar clandestinament la CNT al barri marsellès de Saint-Henri. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari administratiu i jurídic de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i membre de la Comissió de Relacions del Nucli de Provença del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Durant la resta de sa vida treballà d'estibador al port i milità en la Federació Local de Saint-Henri de Marsella de la CNT. Sa companya fou Carmen García. Malalt, Luis Porras Baena va morir el 28 de novembre de 1974 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Le Canet.

***

Retallable de la Columna Durruti

Retallable de la Columna Durruti

- José Payán Berenguel: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Torcuato Payán Berenguel –alguns citen erròniament el seu segon llinatge com Berenguer. Sos pares es deien Rafael Payán i María Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División, Cenit, Espoir i Orto. La seva última etapa visqué a Cercottes (Centre, França). Sa companya fou Carmen Carrasquer Sanjuán. José Payán Berenguel va morir el 3 de febrer de 2001 a la Residència «Korian La Lilardière» de Meung-sur-Loire (Centre, França).

***

Luciano Farinelli

Luciano Farinelli

- Luciano Farinelli: El 24 de setembre de 1931 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Fill d'una família de llarga tradició llibertària, sos pares es deien Antero Farinelli i Edmea Zandri. Cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup «Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquesta època col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seu òrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la «Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Luciano Farinelli va morir el 24 de juny de 1995 a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) i, com a amic íntim de Giuseppe Pinelli, els seus arxius –que inclou el del periòdic L'Internazionale– van ser donats al «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 6 d'abril de 1886

Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 6 d'abril de 1886

- Émile Quinque: El 24 de setembre de 1914 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista Émile Auguste Quinque. Havia nascut el 9 de setembre de 1856 a Gioux (Sent Peir de Vidalhac, Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Jean-Louis Quinque, paleta a París (França), i Marie Jeanne Javelon. Establert a París, vivia al número 16 del carrer Galande i es guanyava la vida de paleta. Participà el 9 de març de 1883 en la manifestació de desocupats («Du travail ou du pain», «O treball o pa»), que saquejà algunes fleques i que portà a la detenció de Louise Michel. L'endemà, participà en el míting de protesta organitzat per la Cambra Sindical de Fusters al bulevard Contrescarpe, on pujà a la tarima per atiar el públic contra la presència de periodistes, els quals decidiren abandonar el recinte, malgrat que el fuster Joseph Tortelier fes una crida a deixar-los treballar sense problemes. L'11 de març de 1883 assistí al míting d'obrers de la construcció desocupats celebrat a la Sala Rivoli, juntament amb un grup d'anarquistes encapçalats per Émile Digeon que, sense èxit, incità l'assistència a anar a reforçar una concentració de protesta que se celebrava a la plaça de l'Ajuntament; el regidor municipal i redactor de La Lanterne, Yves Guillot, s'hi oposa i la tribuna va ser assaltada pels anarquistes que importunaren el periodista. En la baralla que es va desencadenar, va ser detingut per la policia juntament amb Fernande d'Erlincourt, Charles Godard i Léon Jamin. El casos de D'Erlincourt i Jamin van ser sobreseguts, però Godard i Quinque van ser processats. El 10 d'abril de 1883 l'XI Tribunal Correccional el condemnà en rebel·lia a sis mesos de presó i a 200 francs de multa per «cops i ferides» –Godard a tres mesos i a 200 francs–; un cop revisada la seva pena, el 7 d'agost de 1883 va ser reduïda a tres mesos pel Tribunal del Sena. En aquesta època vivia al número 7 del bulevard Arago de París. En 1884 participà en diverses reunions del grup anarquista del Faubourg Marceau del V Districte de París. En 1885, segons els periòdics Le Gaulois i La France, va ser redactor-gerent del setmanari parisenc Le Tocsin. Segons la policia en aquesta època feia servir el pseudònim Reverlot i assistia a les reunions del «Grup Internacional» que se celebraven al III Districte de París i a les del grup anarquista «La Vengenance» (Bouderlique, Delamarre, Hacker, Laurent, Rozier, Ulrich, Violard, etc.), al carrer Lyonnais del V Districte parisenc. El 5 d'abril de 1886, decebut per la manca de compromís revolucionari de la gent, intentà suïcidar-se d'un tret al cap al cafè «Sajous», al número 56 del bulevard Saint-Germain, però un amic girà l'arma en el moment de la detonació i resultà ferit a la mà; va ser detingut posteriorment. En 1887 freqüentà les reunions del grup «L'Avant-Garde Cosmopolite», però segons alguns companys (Bidault, Moreau i Niquet) vivia de fer de confident i de macarró, i el company Vacher s'encarregà de vigilar-lo. En 1888 vivia a Belleville i assistia a les reunions del «Grup Anarquista de Belleville», fundat el juny d'aquell any per Pennelier. Segons la policia, a principis d'abril de 1888 hauria participat en l'aferrada d'un fals cartell on s'anunciava l'apertura d'una oficina de contractació per a obres públiques i a la qual es presentaren uns cinc-cents obreres desocupats. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí a una reunió d'una trentena de companys celebrada al carrer Vieille du Temple per a organitzar una manifestació dos dies després per a commemorar la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El 14 de juny de 1888 assistí a una reunió al carrer Angoulême per organitzar una vetllada benèfica el 23 de juny a la Sala Horel. Casat amb Marie Delphie Hesme, treballà finalment amb aquesta de conserge. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Antoine Chantin de París. Émile Quinque va morir el 24 de setembre de 1914 a l'Hospital Notre-Dame de Bon Secours de París (França).

***

Maurice Bonneff

Maurice Bonneff

- Maurice Bonneff: El 24 de setembre de 1914 desapareix al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Maurice Alexandre Bonneff. Havia nascut el 28 de desembre de 1884 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Léon Bonneff (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Manuel Jiménez Ortiz

Manuel Jiménez Ortiz

- Manuel Jiménez Ortiz: El 24 de setembre de 1936 és afusellat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Jiménez Ortiz, conegut com El Aparrao. Havia nascut en 1911 a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Forner de professió i solter, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de 1936 va ser detingut en un cortijo d'un oncle seu a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) i posteriorment assassinat.

***

José Villaverde Velo

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 24 de setembre de 1936 és assassinat a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Havia nascut el 12 de juliol de 1894 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Sos pares, jornalers, es deien Serafín Villaverde i Josefa Velo García. Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT, El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana, Mar y Tierra, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari «Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

Miguel Campuzano García

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 24 de setembre de 1964 mor a Caracas (Veneçuela). Havia nascut el 29 de setembre de 1894 a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Sos pares es deien Lorenzo Campuzano Castro, tapisser, i Baltasara García Pobés. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre –fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia.

***

José María Puyol Albéniz

José María Puyol Albéniz

- José María Puyol Albéniz: El 24 de setembre de 1964 –moltes fonts citen erròniament el 15 de setembre– mor a Ieras (Provença, Occitània) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista José María Puyol y Albéniz. Havia nascut el 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament 1881 o 1883– a Lugo (Lugo, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel (Ciutat Real, Castella, Espanya)–, on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat destinat. Sos pares es deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es crià a Cascante, d'on era natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela, Navarra), on aconseguí una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com altres membres de sa família –sa germana fou primera actriu d'una reconeguda companyia teatral. Emigrà a Amèrica i residí uns anys a l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts diuen que retornà en 1931 a la Península amb la proclamació de la II República espanyola, però el cert és que en 1921 residia a Oviedo (Astúries, Espanya), on aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el processà per «injúries i desacatament». Instal·lat a València (València, País Valencià) en els anys republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El Liberal, El Sol, etc.). Durant la Revolució espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina (Blancho, Rodolfo González Pacheco, Lanuza), col·laborà en la premsa llibertària i fou, amb José Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938). També, amb José Pérez Burgos, dirigí el diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a Almeria (Andalusia, Espanya) Emancipación (1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del carboner britànic Stanbrook cap a l'Àfrica del Nord i fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane, Algèria). Posteriorment residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida, Algèria), on rebé el suport de l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945 col·laborà en el periòdic algerí Solidaridad Obrera, òrgan del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En aquesta època va fer nombroses conferències tant a Alger com a l'Agrupació Llibertària d'Orà (Orà, Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera Camarero, José Muñoz Congost, José Pérez Burgos i Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va publicar el fullet Prensa burguesa y prensa proletaria. Cháchara por acuerdo de los compañeros de Boufarik. Fidel cervantista, el 18 de novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia d'inauguració d'una placa en honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava deixeble, a la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa d'evasió. Sobre aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino. L'estiu de 1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en l'Exposició d'Art i d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948 publicà la novel·leta Guingul o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita. Hospitalitzat a Orà després d'un accident, marxà posteriorment cap a França i passà a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiena, Occitània), organitzada per l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual entrà a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Acció Sindical, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Nao, Nosotros, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Deixà inèdita una biografia, la primera coneguda, de l'escriptor Pedro Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres conjuntes, va viure un temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un poema («Mariá Pujol») –Puyol publicà sobre Luis de Gálvez nombrosos records en Solidaridad Obrera. José María Puyol Albéniz va morir el 24 de setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) –el certificat de defunció cita el seu domicili i fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que nombrosos companys assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret pel misticisme i mai no havia deixat de ser catòlic.

José María Puyol Albéniz (1882-1964)

***

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de febrer de 1975

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1975

- Mariano Pérez Cortázar: El 24 de setembre de 1974 mor a Graulhet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Havia nascut el 9 de setembre de 1901 a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco Pérez i Isabel Cortàzar. Quan era molt jove emigrà a França, on començà a militar en el moviment anarquista. De bell nou a la Península, visqué a Castella la Nova amb sa companya Petronila Pérez i sos tres infants. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb altres persones a la serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va ser encerclat per les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit en una cama i un altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell aconseguí trencar el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità al front de Madrid. Arran dels bombardejos franquistes, va perdre gairebé totalment l'audició. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i aconseguí, gràcies a parlar bé el francès i posseir alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest país abans de la guerra, evitar els camps de concentració. Durant l'Ocupació treballà de llenyataire. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Peiròlas (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pelleter, i milità en la Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya franquista, aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i milità en la seva Federació Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir el 24 de setembre de 1974 al seu domicili de Graulhet (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de desembre de 1981

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de desembre de 1981

- Ramón Sanz Almudébar: El 24 de setembre de 1981 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar. Havia nascut el 31 d'agost de 1909 a Abiego (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Sanz i Manuela Almudébar. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena. Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Jordi Juan Riquer, poc abans de morir, fotografiat per Mariano Planells Cardona

Jordi Juan Riquer, poc abans de morir, fotografiat per Mariano Planells Cardona

- Jordi Juan Riquer: El 24 de setembre de 1987 mor a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Havia nascut el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears). Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigí Diario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat, La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa, La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús, Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció «Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Jordi Juan Riquer (1905-1987)

***

Necrològica de Francisco Hervera Sanz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de març de 1989

Necrològica de Francisco Hervera Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de març de 1989

- Francisco Hervera Sanz: El 24 de setembre de 1988 mor a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hervera Sanz –el primer llinatge citat erròniament Herbera en la partida de defunció. Havia nascut el 2 de novembre de 1905 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Hervera Citoler i Antonia Sanz Monter. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Duran la Revolució fou un dels animadors de la Col·lectivitat de Binacet, com a responsable d'un grup de feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en l'exili. El 30 de juliol de 1940 les autoritats franquistes el condemnaren en rebel·lia per «fugit» a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta per vuit anys i un dia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà amb sa companya María Murillo Teres a Binacet i milità en la Federació Local de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Francisco Hervera Sanz va morir el 24 de setembre de 1988 al seu domicili de Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Carlo Oliva

Carlo Oliva

- Carlo Oliva: El 24 de setembre de 2012 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, assagista, periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i llibertari Carlo Oliva. Havia nascut el 10 de juliol de 1943 a Milà (Llombardia, Itàlia). Es llicencià en filologia clàssica de la mà de Raffaele Cantarella i a partir de 1967 començà a ensenyar literatura antiga i moderna en alguns instituts de la perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut Parini de Milà, on passà els últims 13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per l'ensenyament, s'ocupà de problemes docents, des de l'escola a la problemàtica juvenil, col·laborant en diferents publicacions (Il Corriere della Sera, Golem l'Indispensabile, Linus, Ombre Rose, Quaderni Piacentini, etc.). Durant la seva joventut participà activament en el moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a principis dels anys setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També combaté en els fronts antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986 col·laborà assíduament en la publicació anarquista A-Rivista Anarchica. Formà part de la directiva de la Societat de Cultura Metodològica-Operativa, al costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant més de vint anys el programa «La caccia, caccia all'ideologico quotidiano», retransmès per Radio Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà el programa «Gialloliva», on comentà llibres de novel·la negre, policíaca i de misteri, gènere del qual era un apassionat i del qual traduí a l'italià nombroses autors (James Crumley, James Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green, etc.). En 1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el llibre Il misterio del vaso cinese, que tingué un gran èxit i va ser publicat en còmic en la revista Linus i emès radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare. Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el pseudònim Orbilius, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Liberazione, M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S, etc. És autor d'Il movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio Rendi), Il caso del nastro mancante (1988, amb Massimo Bonfantini), I maestri del giallo (1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia sociale del giallo (2003), Giallo popolare. Il poliziesco alla radio (2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir nombroses hospitalitzacions. Carlo Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la Clínica Capitonio de Milà (Llombardia, Itàlia).

---

[23/09]

Anarcoefemèrides

[25/09]

Escriu-nos


Actualització: 13-03-24