---

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a «sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada «Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Sos pares es deien Ferdinando Palla i Giovanna Tognini. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la «Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch –tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era fill de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise Augér. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 23 de juny de 1901 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Enzo Donati

- Enzo Donati: El 23 de juny de 1903 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Enzo Donati. Sos pares es deien Giovanni Donati i Aida Leurieri. Només pogué assistir a les primeres classes de primària. Durant la seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo Naviglio i es guanyà la vida com a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a França per motius laborals i s'establí a París, on freqüentà subversius parmesans i exiliats polítics. El 5 de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a una multa per «rebel·lió i ultratge als agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades Internacionals. Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma, formà part d'una unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu nom figura en el butlletí de recerca de subversius classificat com a «comunista». Segons algunes fonts, formà par del servei de rereguarda republicà, sobretot a partir de 1938, quan s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la 45 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, retornà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Argelers, on formà part del grup llibertari clandestí «Libertà o Morte». Més tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Entre desembre de 1939 i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit francès, enquadrat en el III Batalló del XII Regiment Estranger establert a Barcarès. Segons un informe dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22 de març de 1940, va ser qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va ser traslladat a batallons de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque (Flandes del Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una informació d'agost de 1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en informacions rebudes per les autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de concentració de Mauthausen, encara  que el seu nom no apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un registre de l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), encara que altres informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a París (França).

***

Notícia de la detenció de Jesús López Montesinos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 26 de juliol de 1956

- Jesús López Montesinos: El 23 de juny de 1922 neix a Benaixeve (Serrans, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Jesús López Montesinos. De família llibertària, sos pares es deien Francisco López Valero, militant anarcosindicalista del Sindicat Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i María Montesinos. Emigrat a Catalunya, visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona i milità en el Sindicat de Productes Químics de la CNT barcelonina. Quan esclatà la guerra, malgrat la seva joventut, va lluitar com a milicià al front d'Aragó; en 1938, però, va desertar. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser empresonat. Amb el triomf franquista restà a Barcelona i el juny de 1939 va ser detingut en una gran agafada contra els grups de les Joventuts Llibertàries que s'estaven reorganitzant en la clandestinitat. Jutjat, va ser condemnat a dues penes de dos anys i quatre mesos i de sis mesos, i tancat a la Presó Provincial de Barcelona. El juliol de 1942 aconseguí la llibertat. Formà part d'un dels tres grups que Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), creà entre els joves durant sessions esportives; aquests grups van romandre actius fins 1943. Integrat en els grups d'acció –ben igual que sos germans Francisco i Victoriano, els quals havien lluitat en la «Columna Ascaso»–, va ser detingut en diferents ocasions (1944, 1946 i 1948) acusat, entre altres delictes, per associació il·legal, propaganda il·legal i dipòsit il·lícit d'armes i municions de guerra. Formà part del grup anarquista guerriller de Josep Lluís Facerías, participant en 1950 en diversos atracaments i accions importants amb explosius. Amagat i amb nom fals, el 10 de juliol de 1956 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, l'11 de desembre de 1958 va ser condemnat per «bandidatge i terrorisme» a 20 anys de presó. En aplicació dels indults de 1963 i 1964, va ser posat en llibertat condicional i l'agost de 1964 sortí del penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Malalt de càncer, Jesús López Montesions va morir el 16 de març de 1990 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Jean-Pierre Jacquinot

- Jean-Pierre Jacquinot: El 23 de juny de 1939 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé. Sos pares es deien Pierre, mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a mariner en vaixells de comerç i en aquest període estava sindicat en la Confederació General del Treball (CGT). Descarregador del moll de professió des del 1961, fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT. Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els clàssics anarquistes (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser un dels animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Monde Libertaire. En aquest període participà activament en les campanyes atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les accions de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou amic de May Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de 1978 va ser nomenat director del periòdic Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste (1978-2005), de Le Havre, òrgan de «síntesi anarquista», a l'estil de Volin i de Sébastien Faure, editat pels grups «Atelier du Soir», «Germinal», «Jules Durand» i individualitats de la FA (Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació d'aquesta federació i que fou l'origen de la creació de la nova organització, Unió dels Anarquistes (UdA). Després del Congrés de la UdA portat a terme en 1993 a Dijon (Borgonya, França), fou exclòs d'aquesta organització, decisió que fou ratificada l'any següent en el congrés de Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el grup «Jules Durand» i algunes individualitats, participà en la creació de la Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant en 2001. El novembre de 2005, per qüestions econòmiques, abandonà l'edició en paper de Le Libertaire i fou substituïda per una versió digital. Estibador retirat, a partir  de 2001 milità en la Federació Local de Le Havre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors (Conseiller du Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de 2011, malgrat la seva deteriorada salut, participà en l'organització de la trobada «Anti G-8/Deauville». D'educació autodidacta –només tenia el certificat d'estudis primaris–, s'especialitzà en la història del moviment obrer de Le Havre –Histoire méconnue et oubliée du syndicalisme havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880. Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es definia com a individualista des del punt de vista filosòfic, anarcosindicalista pel que feia l'organització i comunista llibertari en la finalitat.

Defuncions

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 23 de juny de 1915 mor a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Havia nascut el 27 de març de 1839 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène, Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil –del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas;  policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servir à l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Una de les postals de Jean Labat

- Jean Labat: El 23 de juny de 1938 és assassinat a Bascon (Picardia, França) l'anarquista naturista Jean Labat-Cazenave, conegut com Grandjean, Jean Godec i Jésus-Christ. Havia nascut el 28 de febrer de 1882 a Porciuvas (Porciuvas e Bocoa. Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Jean Labat-Cazenave, conreador, i Catherine Lafenêtre, domèstica. Es guanyà la vida de fotògraf i va se una de les figures més destacades del moviment llibertari naturista i vegà i de les comunitats anarquistes rurals. A partir de 1911 participà en l'experiència de colònia anarconaturista-vegana de Bascon, a prop de Châteua-Thierry (Picardia, França), encapçalada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i on participaren nombrosos anarquistes (Alfred Bidet, Robert Collino, Charles Fouyer, Georges Navel, Hélène Patou, Louis Radix, Louis Rimbault, etc.). Durant una etapa visqué en una cabana al bosc, a tres-cents metres de la colònia. Retornà un temps a París (França) amb sa companya Radoyka Ilitch (Radoïka Hitche), d'origen serbocroata, i amb qui tingué un infant en 1930. A París participà activament en el moviment anarquista, assistint a reunions i venent pels carrers Le Libertaire i altres publicacions llibertàries. Membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA), l'1 de juliol de 1913 va ser detingut en una gran agafada a París. El 15 de novembre de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a cinc mesos de presó com a gerent del periòdic parisenc Le Réveil Anarchiste Ouvrier per «provocació de militars a la desobediència» i Egène Jacquemin, com a autor d'un article antimilitarista, a 18 mesos de presó. En 1937 retornar tot sol a Bascon. Jean Labat va ser assassinat en una baralla el 23 de juny de 1938 a Bascon (Picardia, França) per Dragolioub Ilitch, germà de sa companya i seguidor de la filosofia anarconaturista, que el va enterrar al jardí al costat de sa cabana. L'editorial Johano publicà una col·lecció de targetes postals amb ell com a protagonista.

Jean Labat (1882-1938)

***

Necrològica d'Henri Baude apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de novembre de 1966

- Henri Baude: El 23 de juny de 1966 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista Henri Marcel Baude. Havia nascut el 22 de febrer de 1939 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Lucien Boude i de Marie Louise Couffin. Obrer de la construcció, vivia a Cantaron (País Niçard, Occitània) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Niça. Henri Baude va morir el 23 de juny de 1966 a l'Hospital Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània), amb 26 anys, víctima d'un accident de feina. Inocencia Castaño Trallero, filla del militant José Castaño, era sa companya.

***

Demetrio García Pérez

- Demetrio García Pérez: El 23 de juny de 1976 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Havia nascut el 29 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1906 a La Pobla de Valverde (Terol, Aragón, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Moscardón (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Vicente García i Carmen Pérez. Emigrat a Barcelona des de la infància, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes.  A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano, amb qui tingue dos infants (Vicente i Durita). Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 23 de juny de 1976 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Demetrio García Pérez (1906-1976)

***

Júlia Verdú Quiles

- Júlia Verdú Quiles: El 23 de juny de 1979 mor a Pedralba (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista Júlia Verdú Quiles. Havia nascut l'11 d'octubre de 1900 a Pedralba (Serrans, País Valencià). Filla d'una família llibertària, de jove treballà de serventa. En 1924 conegué l'anarcosindicalista Vicent Marí Llorens, que esdevingué son company, i es traslladaren a Madrid (Espanya). En 1927 la parella s'establí al Grau de València, però a causa de la constant militància canvià sovint de residència (Poblats Marítims, Llombai, Alzira, etc.). Durant el període revolucionari participà activament en les col·lectivitats industrials d'Alzira i de Llombai (Ribera Alta, País Valencià). En acabar la guerra, mentre son company restava empresonat, es refugià en diverses poblacions d'antics patrons (Catarroja, Xest i Reus). Un cop son company va ser alliberat, la parella lluità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina contra el franquisme, fins el 1947 en què ell hagué d'exiliar-se a França. En 1948 ella creuà els Pirineus en ple hivern amb sos fills, reunint-se amb son company. Ja major, cap el 1972, es traslladà a Pedralba. Son fill, Vicente Martí Verdú (1926-2006), també va ser un destacat militant llibertari.

Júlia Verdú Quiles (1900-1979)

***

- José Blasco Plo: El 23 de juny de 1988 mor a Foix (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista José Blasco Plo. Havia nascut el 20 de març de 1907 a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Blasco i Tomasa Plo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Visqué amb sa companya María Montanel a Sent Pau de Jarrat (País de Foix, Occitània). José Blasco Plo va morir el 23 de juny de 1988 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Pedro Moñino Zaragoza

- Pedro Moñino Zaragoza: El 23 de juny de 1995 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Antonio Moñino Zaragoza. Havia nascut el 30 d'abril de 1917 a Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Moñino i Josefa Zaragoza. D'infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l'evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. El seu últim domicili va ser a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Carme Vila Abel. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a l'Hospital Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Son fill, Polo Moñino Vila, també fou militant llibertari.

Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barrajón publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barrajón: El 23 de juny de 1998 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Tomás Francisco Cañizares Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge com Barraján. Havia nascut el 4 d'octubre de 1898 a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).