---

Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Ravachol"

Capçalera del primer número de Ravachol

- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

***

Capçalera de "Le Libertaire"

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies --realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

Anarcoefemèrides

Naixements

José Sánchez Rosa

José Sánchez Rosa

- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

***

Émile Derré fotografiat per Nadar

Émile Derré fotografiat per Nadar

- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)

- Mina Schrader: El 22 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a «wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada.

Mina Schrader (1874-?)

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).

***

Eghilberto Caruso

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

***

Benigno Andrade García

Benigno Andrade García

- Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

***

Necrològica de Cándida Martínez González apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de gener de 1988

Necrològica de Cándida Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de gener de 1988

- Cándida Martínez González: El 22 d'octubre de de 1908 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cándida Martínez González. Sos pares es deien Domingo Martínez i Margarita González. A començament dels anys trenta treballava d'infermera a la Clínica «La Alianza» de Barcelona (Catalunya) i militava en la Secció d'Infermeres del Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat va conèixer son futur company, l'anarcosindicalista Pablo Bravo, que havia ajudat les infermeres en l'organització d'una vaga. Després de la guerra, amb son fill Liberto de 18 mesos i sa mare ja anciana, passà clandestinament a França. Pogué reunir-se amb son company, que ja havia passat abans la frontera i treballava en l'agricultura, i entre 1940 i 1942 la família va estar internada a diversos camps de concentració (Saint-Fons, Ribesaltes, Manzac i Montelaimar). Posteriorment la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a Libós (Montsempron e Libós, Agenès, Gascunya, Occitània), on continuaren militant en la CNT de l'exili. Cándida Martínez González va morir el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1987 Fumel (Aquitània, Occitània).

***

Juan Arnedo Calvo (Barcelona, 1936)

Juan Arnedo Calvo (Barcelona, 1936)

- Juan Arnedo Calvo: El 22 d'octubre de 1912 neix a Tarassona (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Arnedo Calvo. Tipògraf de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia el servei militar a Saragossa i, després d'aconseguir fugir-ne, arribà a zona republicana pels pinars de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies, formà par de la 125 Brigada Mixta («Divisió Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, creada l'abril de 1937 i els responsables de la qual van ser Miguel García Vivancos i Germán Ruera Condal. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs a la presó de les Caputxines de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i a Saragossa fins el desembre de 1941, quan va ser posat en llibertat provisional. El 28 de desembre de 1942 va ser condemnat en consell de guerra a Saragossa a 30 anys de reclusió major per «adhesió a la rebel·lió». Anys després se li donà permís per a viure a Barcelona (Catalunya), on en els anys quaranta participà en la clandestinitat militant en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1947 ajudà Félix Carrasquer Launed a crear una impremta clandestina de propaganda. Posteriorment passà a França. A finals dels anys cinquanta passà a residir a Arés (Aquitània, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Saragossa i milità en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Juan Arnedo Calvo va morir en 2004 a Tarassona (Saragossa, Aragó, Espanya).

Juan Arnedo Calvo (1912-2004)

***

Marianne Enckell

Marianne Enckell

- Marianne Enckell: El 22 d'octubre de 1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora, historiadora i bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també coneguda sota el pseudònim de Marie Martin. Sos pares van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista anarquista Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes (Pierre, Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient cosmopolita a Estocolm, París i Lausana. Després del batxillerat estudià Sociologia a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es llicencià en 1967. En 1963 passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i antimilitarista Henry Cheyrouze i sa companya, experiència que la marcà profundament. Amplià estudis d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i treballà en una tesi sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà en els fets de «Maig del 68» a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i, després de treballar en diverses feinetes (mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda, secretària del sindicalista Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes, realitzant traduccions d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar, etc.), entre 1977 i 1984 va fer feina contractada com a empleada en l'organització sindical ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de l'Alimentació i Rams Connexos. Després, gràcies a la seva faceta políglota (francès, alemany, anglès, italià, espanyol, etc.), treballà a Ginebra fent traduccions per als sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà en l'Oeuvre Suisse d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa). Després es va fer traductora independent i col·laboradorà de diverses editorials. En 1963, després de l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a Ginebra del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la direcció d'aquest centre de documentació, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del patrimoni llibertari internacional la posarà en contacte amb militants anarquistes d'arreu del món. En els anys setanta participà activament en el suport al moviment dels objectors de consciència i en el Mouvement de Libération des Femmes (MLF, Moviment d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb centenars de persones, el manifest «El terrorisme franquista a França», contra els atacs de l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de 10 anys, fou companya del militant anarquista Vicente Martí Verdú. El març de 1990 el CIRA deixà Ginebra i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Vaud, Suïssa). Ha participat en l'organització de diversos col·loquis anarquistes internacionals, com ara el de Venècia (1984), «Anarchici ed ebrei» (Venècia, 2000), «Colloque Élisée Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc. És la representant del CIRA en la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus, algunes vegades signats sota el pseudònim Marie Martin, en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les quals forma part del seu consell de redacció, com ara Agora, Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations, Contredire, Éditions Noir, IRL, Ma!, Le Monde Libertaire, Réfractions, Le Réveil Anarchiste, Volontà, etc. És autora de Un journal anarchiste genovois. Le Réveil (1900-1914) (1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de Ginebra), La Fédération jurassienne, aux origines de l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao anarchici! Images d’une rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio Santin), Les Anarchistes à l'écran (1901-2003) (2003, amb Éric Jarry), Mourir en manifestant. Répressions en démocratie; le 9 novembre 1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i Stéfanie Prezioso), Le don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les libertaires (2009, amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande balade avec la Fédération Jurassienne (2012); i ha editat nombrosos llibres de diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega, Clément Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.) i de diferents temàtiques (cançons anarquistes, educació, etc.). Entre els autors que ha traduït podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi Gmür, Beat Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf Yeşilöz, etc. En 2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli en el llibre L'anarchisme en personnes. És membre dels grups redactors del Chantier biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire biographique du mouvement libertaire francophone i del Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français («Le Maitron»).

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Registre militar de Benoît Chevenet

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Havia nascut el 30 d'abril de 1864 a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França). Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges Étiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Léon Léauthier segons "L'Intransigeant" del 23 de novembre de 1893

Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

- Léon Léauthier: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Havia nascut el 5 de gener de 1874 a Manòsca (Provença, Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina «el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà: «Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Henri Meyrueis: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a Millau (Roergue, Occitània). D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

***

Charles Simon segons "Le Journal Illustré" del 17 d'abril de 1892

Charles Simon segons Le Journal Illustré del 17 d'abril de 1892

- Charles Achille Simon: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França). Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Philippe

Philippe

- Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 a Lorient (Bretanya). En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert.

***

Jacinto Rueda Pérez

Jacinto Rueda Pérez

- Jacinto Rueda Pérez: El 22 d'octubre de 1947 mor a Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Havia nascut el 26 de juliol de 1912 a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) i sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el Sindicat Únic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).

Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)

***

Restituto Mogrovejo Fernández

Restituto Mogrovejo Fernández

- Restituto Mogrovejo Fernández: El 22 d'octubre de 1949 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militar, periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Restituto Mogrovejo Fernández. Havia nascut en 1891 a Palma (Mallorca, Illes Balears). En 1907 ingressà com a voluntari en l'Exèrcit i entre 1913 i 1917 lluità en la campanya del Marroc. En 1917, quan ja tenia el rang de capità, s'integrà en les Juntes de Defensa de Sergents i presidí el Comitè d'Acció Secreta. El gener de 1918, amb Tomás de la Llave, Juan Antonio Montero i altres, encapçalà l'aixecament del sector més baix de l'Exèrcit i per aquest motiu fou expulsat de les forces armades i tancat incomunicat a la presó Model de Madrid. Poc després es declarà anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya). Fou un dels fundadors, amb Mauro Bajatierra Morán, Valdés i Pastor, de l'Ateneu Sindicalista, del qual en 1919 va se nomenat primer secretari. Participà activament en l'organització del II Congrés Nacional Obrer de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que s'inaugurà el desembre de 1919 a Madrid. En aquesta època col·labora en el periòdic España Nueva. En 1920 fundà i dirigí a Madrid Solidaridad Obrera. Destacà com a orador, denunciant la política de la monarquia espanyola i per aquest motiu patí detencions i empresonaments per delictes de «lesa majestat» i «violació de la Llei de premsa». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), patí persecucions, fou detingut i deportat a Girona. Després s'exilià a França i s'establí a Besiers, on publicà fullets, París i Marsella; finalment s'instal·là a Lisboa (Portugal), organitzant-hi els primers grups espanyols antimonàrquics i col·laborant en publicacions de l'esquerra portuguesa. En 1924, a Lisboa, conegué Pedro Vallina Martínez. El juny de 1926 retornà clandestinament a Espanya per a intervenir en la «Sanjuanada» contra la dictadura de Primo de Rivera, el fracàs de la qual el retornà de bell nou a Portugal. A Lisboa treballa com a marmitó, va escriure fullets i, amb Manuel Pérez Fernández i Sánchez, fundà un Comitè Internacional Pro Llibertat del Poble Espanyol. En 1927, sota l'amenaça de ser extraditat i gràcies al suport d'un diplomàtic llatinoamericà, marxà cap a Cuba, Mèxic i Nova York. L'abril de 1927 s'establí a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on demanà asil polític. A Mèrida (Yucatán, Mèxic) entrà en la redacció de Tierra, òrgan oficial del Partit socialista, i dirigí Yucatán Moderno. En 1929 es desplaçà a la Ciutat de Mèxic, on fundà i dirigí Horizontes Nuevos i, a partir de 1930, el periòdic republicà España Nueva. El juliol de 1932, segons alguns cridat pel president del Consell de Ministres Manuel Azaña Díaz, retornà a Madrid (Espanya) i reingressà en l'Exèrcit, però ben aviat va ser expulsat. Establert a Barcelona, el juny de 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Regional del Partit d'Esquerra Nacional a Catalunya (PENC, també conegut com Izquierda Republicana Independiente) i el 22 de febrer de 1936 president del seu Comitè Regional. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona per sufocar l'aixecament feixista, sobretot en l'assalt de la caserna de les Drassanes, i immediatament després dimití del seu càrrec al PENC i s'integrà en les columnes confederals que marxaren cap a Aragó. Va ser nomenat membre del Comitè de Guerra de la «Columna Sud-Ebre» i cap dels seus Serveis i Aprovisionament, comandant militar de Casp i de La Puebla d'Híxar, i coronel intendent general del Front d'Aragó. Quan gairebé el triomf franquista era un fet, va ser nomenat assessor de la Direcció General de Seguretat. Durant la Retirada, va ser ferit a Lleida i a Barcelona i el febrer de 1939 creuà els Pirineus. L'abril de 1939 aconseguí un passatge per a Mèxic. Visqué a Mérida (Yucatán, Mèxic), on fundà la revista cientificoliterària Humanidad, i en 1942 s'instal·là a la Ciudad de Mèxic, on es dedicà al periodisme, es va inscriure en l'Agrupació Professional d'Escriptors i Periodistes Espanyols en l'Exili, va escriure alguns llibres i fullets, i milità en la CNT mexicana. Alguns pensen que milità en el Partit Republicà Federal d'Eduardo Barriobero y Herrán, que estava afiliat a la maçoneria i en Izquierda Republicana (IR), i que fou comandant de l'Estat Major de l'Exèrcit mexicà. A més de col·laboracions en publicacions locals mexicanes, trobem articles seus en CNT, Fragua Social, Mi Revista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Los crímenes del zarismo español (sd), Los crímenes de un régimen. Los mártires de España (1920-1921) (1921), La odiosa Dictadura y los crímenes de Arlegui (1925), Los crímenes de Machado (ca. 1934), Historia de un crimen. Ni Franco, ni la monarquía (1940) i El dolor de España. Hechos históricos rigurosamente exactos (1944).

Restituto Mogrovejo Fernández (1891-1949)

***

Necrològica de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de gener de 1963

Necrològica de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Ramon Ramia Llerda: El 22 d'octubre de 1962 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de Catanet. Havia nascut cap el 1886 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). El 16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de Resistència de Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i tingué especial dedicació als presos socials. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el comunisme llibertari i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment milità en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Montpeller, on milità en la Federació Local de la CNT.

***

Necrològica de Mariano Martínez García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de novembre de 1963

Necrològica de Mariano Martínez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963

- Mariano Martínez García: El 22 d'octubre de 1963 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Mariano Martínez García, conegut com El Maño. Havia nascut cap el 1901 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 no pogué fugir de Saragossa i acabà mobilitzat en l'exèrcit franquista. Al front de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), amb altres quatre companys, desertà i passà a zona republicana, on va combatre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Le Mans, on treballà de peó en la construcció i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Analfabet, Mariano Martínez García va morir, de sobte, el 22 d'octubre de 1963 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Osvaldo Maraviglia poc abans de morir

Osvaldo Maraviglia poc abans de morir

- Osvaldo Maraviglia: El 22 d'octubre de 1966 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Havia nascut el 7 de juny de 1894 a Caldarola (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de juny de 1977

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 22 d'octubre de 1976 mor a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Havia nascut el 5 d'abril de 1903 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Ida Scarselli

Ida Scarselli

- Ida Scarselli: El 22 d'octubre de 1989 mor a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Ida Scarselli. Havia nascut el 17 de juliol de 1897 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ines Leda) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, Ida Scarselli hagué de fugir i amagar-se. Mentre era buscada per la policia, en una reunió a casa d'Errico Malatesta a Roma (Itàlia), on s'havia refugiat ja que aquest era amic personal de la família, conegué l'anarquista Giacomo Bottino, que esdevingué son company. Finalment va ser detinguda amb alguns de sos germans i empresonada preventivament un any. En el judici que se celebrà en 1925 sobre els fets de 1921, va ser absolta per manca de proves i, amb Bottino, es traslladà a Roma. A començament de 1927 va ser empresonada novament per haver recaptat fons a favor del presos polítics i el 23 de juliol d'aquell any va ser condemnada per un Tribunal Especial –la primera dona a Itàlia–, juntament amb Giacomo Bottino, Giulio Montanari i Elisa Veracini, a dos anys i sis mesos de presó, a tres anys de vigilància i a la prohibició d'exercir càrrecs públics. A la presó es casà amb Bottino i crià sa filla Scintilla, que havia nascut feia poc; amb Botino tindrà encara dos fills més, Germinal i Spartaco. En aquesta època, a través de comunistes francesos, va estar en contacte amb sos germans Tito i Oscar, refugiats a l'URSS. L'estiu de 1929, amb la pena completament purgada, la Prefectura de Policia de Roma proposà la seva deportació i el 30 de setembre de 1929, considerada com «extremadament perillosa per a l'ordre nacional», se li va assignar confinament per a cinc anys i va ser enviada a l'illa de Lipari. Presentà un recurs contra aquesta mesura, però va ser rebutjat. El 2 d'agost de 1930 va ser traslladada a l'illa de Ponça, on va romandre fins el març de 1932, quan va ser alliberada. Marxà cap a Paola (Calàbria, Itàlia), on es reuní amb son company Bottino. Inscrita com a antifeixista a detenir en determinades circumstàncies i en llibertat vigilada durant tres anys, en 1934 va ser considerada com a «adversària irreductible» pel règim feixista i en 1937 estrictament vigilada, perquè «conserva immutables els seus principis anarquistes». En 1938 els informes policíacs continuaven en la línia anterior i el 27 de març de 1939 va ser detinguda mentre Benito Mussolini visitava la província de Cosenza. Tres anys més tard encara era estretament vigilada. Durant els actes del Primer de Maig de 1946, amb son company i son fill Germinal, portà la bandera roja i negra en la manifestació. El 19 de gener de 1947 partí de Nàpols (Campània, Itàlia) amb sa família cap al Brasil, on arribaren el 17 de febrer i s'establiren a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). El 14 de setembre de 1970, arran d'una baralla amb un veí, aquest assassinà d'un tret Giacomo Bottino. En 1973 retornà a Itàlia i s'instal·là un temps a casa de sa germana Ines a Roma, on demanà a l'Estat italià una assignació per la mort de son marit que finalment aconseguí en 1975. Ida Scarselli va morir el 22 d'octubre de 1989 a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 Angelo Pagliaro publicà la biografia La famiglia Scarselli. Volti, idee, storie e documenti di una famiglia anarchica temuta da tre dittature.

Ida Scarselli (1897-1989)

---

[21/10]

Anarcoefemèrides

[23/10]

Escriu-nos


Actualització: 05-11-18