|
---
Anarcoefemèrides del 22 de setembre Esdeveniments
Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 21 de setembre de 1933 - Gran Míting de la Monumental: El 22 de setembre de 1933 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un gran míting per la llibertat dels nou-mil presos polítics que romanen a les garjoles de la II República espanyola i per denunciar la repressió que patida pel moviment llibertari. Aquest acte va ser organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i comptà amb el suport del la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. El míting va ser presidit per Josep Corbella Suñé, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i van intervenir Expedito Durán Fernández, de la CNT de Llevant; Avelino González Mallada, pel Comitè Nacional de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, de la CNT de Sant Feliu de Guíxols; Jaume Rosquillas Magriñà, de la CNT de Barcelona; i Claro José Sendón Lamela, de la CNT de Madrid; entre d'altres. Va ser llegit un text de Juan Gallego Crespo, de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, que no va poder assistir-hi per qüestions laborals. L'acte va ser multitudinari. Gran Míting de la Monumental (22 de setembre de 1933)
***
Cartell de l'Assemblea General de la FAEM - Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima. ***
Cartell de l'homenatge a Bakunin - Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.
Naixements
Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894) -
Alphonse Jamard: El
22 de setembre de 1842 neix a l'antic III Districte (actualment V
Districte) de
París l'anarquista i maçó Alphonse
Ernest Jamard. Va néixer al número 4 del
carrer Bucherie, oficialment de pares desconeguts. El 9 d'octubre de
1868 li
atorgaren el títol de mestre de la maçoneria. En
1870 vivia al número 7 del
carrer Charlot. Entre juny de 1875 i octubre de 1880
treballà com a obrer a la destil·leria
d'Alexis Gauderman, al número 22 del carrer Beccaria del
Faubourg Saint-Antoine,
professió que, de mica en mica, el portà a
l'alcoholisme. Entre gener i abril
de 1891 treballà a la destil·leria d'un tal
Charenton, al número 60 del carrer
Dareau de París, i posteriorment amb el
destil·lador Ch. Decroix, al número 1
de l'avinguda Saint-Germain de Puteaux (Illa de França,
França). El maig de
1882, segons l'informe policíac, quan es trobava en un dels bateaux-mouches (barques de passeig) que
feien el servei pel Sena, mantingué una discussió
amb el cobrador sobre el
pagament de la plaça i agredí un passatger que li
va increpar d'un cop de bastó
plomat al cap; a l'embarcador de Bercy, va ser detingut
després d'oposar una
fort resistència i portat pels agents de policia a la
comissaria del bulevard
Diderot. Després d'unes declaracions incoherents, va ser
enviat a la infermeria
de la Prefectura de Policia on fou examinat pel doctor Legrand du
Saulle i
portat, després de passar per l'asil de Sainte-Anne, a
l'asil d'alienats
indigents de la Ville-Evrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França, França), on,
sembla, ja havia estat internat en dues ocasions. El 6 d'octubre de
1882,
després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i
potades, aconseguí
evadir-se. Buscat infructuosament per tot arreu, es refugià
a Londres
(Anglaterra), on treballà durant un any a la gran empresa de
tapisseria «Works
& C» de Michel Brignolas. L'1 de novembre de 1883,
per a veure sa filla,
retornà a París, on immediatament
s'adherí al grup anarquista animat per Émile
Digeon. Trobà feina a l'empresa Hermermann, al carrer
Asile-Popincourt, on
devia començar a treballar el 12 de novembre. El comissari
Cotton
d'Englesqueville, en saber que hi havia retornat a París i
que vivia al
domicili de l'obrer cadiraire anarquista François
Hénon, al número 12 del
passatge Quinze-Vingts, ordenà la seva detenció.
L'11 de novembre de 1883, de
bon dematí, el comissari i diversos agent de policia
entraren al domicili de
François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb
una barba falsa, llegint un
periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital
Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). El desembre de 1883, Émile Digeon
publicà en Le Cri du Peuple
una sèrie
d'articles («Les oubliettes du XIXe
siècle») on defensava Jamard, explicant que
no estava foll, que tot era un muntatge policíac i on
reprotxava que la
maçoneria no s'hagués solidaritzat amb un dels
seus membres. L'octubre de 1886,
en ocasió d'una moció interposada al Consell
General del Sena sobre les
condicions d'internament dels asils d'alienats, el conseller municipal
parisenc
Jules Joffrin afirmà que Jamard mai no havia estat foll,
però que ho estaria si
continuava internat. Va romandre tres anys a l'Hospital de
Bicêtre. El setembre
de 1890 publicà a París el fullet L'anarchie
et la barbàrie. Deux pôles opposés.
El 31 de març de 1892 vivia al número 3
del carrer Erard, el 23 d'abril d'aquell any al 24 del carrer Lepic i
des de
desembre de 1893 al número 6 del passatge Stinville. En
aquesta època estava
controlat per la policia com a «anarquista militant
perillós». El novembre de
1893, arran de l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de
Barcelona
(Catalunya), lamentà que l'acció es
destinés a persones innocents i que el que
calia era actuar contra el govern i els capitalistes.
Després de l'atemptat de
Léon Léauthier del 13 de novembre de 1893,
patí per les mesures repressives que
es prendrien contra els anarquistes. El 14 de desembre de 1893 Ernest
Mille el previngué
que sabia de bones fonts que una gran ona de detencions als cercles
anarquistes
s'estava tramant. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de
recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1
de gener de 1894
el seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, va ser
escorcollat pel
comissari Siadoux, de la comissaria de policia del barri de la
Maison-Blanche,
un secretari i dos agents de la Brigada d'Investigacions. Jamard
amenaçà de
mort a trets al primer que penetrés al seu domicili;
finalment, la policia
aconseguí entrar-hi i s'emportà uns pocs
documents, però no va ser detingut. El
28 de febrer de 1894, en una gran agafada de la policia, va ser
detingut al seu
domicili, al número 6 del Passage Stinville, sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal» tot cridant «Visca
l'anarquia!» i va ser fitxat aquell
mateix dia en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto policíaca de Gabriel Cabot -
Gabriel Cabot: El
22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França)
l'anarquista
individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument.
Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard
–Charles Malato
deia que era fruit d'una «relació
adúltera». Va créixer a
Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França), on aprengué l'ofici
d'ebenista, encara que després es va
fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira
paterna, s'integrà en
un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de
1886 i finals de
desembre de 1887 treballà de tipògraf a
l'Impremta Nacional de París (França),
data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la
feina.
Després fou gerent d'una impremta, situada al
número 62 del carrer Marais de
París. Més tard s'encarregà de la
impremta, al número 33 del carrer
Trois-Bornes, on s'estampà La
Révolte
de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el
material
pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i
que subministrava els fons
necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del
«Comitè de
Socors a les Famílies i Detinguts
Polítics», el secretari del qual era
Benoît
Morel. En aquesta època va difondre el fullet La
défense et le procés de Pini i vivia al
número 145 del passeig
Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí
diversos manifests
abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del
«Cercle Anarquista
Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer
Clignancourt. Participà en
la preparació, i assistí, al Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà
entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de
París. El 22 de
setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell
abstencionista a
la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29
d'octubre de 1889
participà en una reunió celebrada al
número 13 del carrer Clignancourt per a
organitzar els actes del «Primer de Maig» i la
impremta del carrer Trois-Bornes
redoblà l'activitat, contractant quatre componedors
més dels habituals, per a
realitzar diferents cartells relatius al «Primer de
Maig», com ara el manifest
«Vive la Grève Générale.
Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat
pel grup «La Revanche des Mineurs» i
atribuïda la seva redacció a Joseph
Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels
anarquistes italians Saverio
Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet
anarquista «Aux
soldats», la policia pogué demostrar que aquests
fulls havien estat impresos a
la seva impremta i va ser detingut juntament amb els
tipògrafs Joseph Dumont i
Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir
cartells,
pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del
delicte de
«provocació de militars a la
desobediència» i d'«incitació
a l'assassinat i al
pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El
5 de juny de
1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió
sobre la detenció de
militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage,
al número 29 del
carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet,
Milet,
Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per
apallissar els redactors d'un article on s'acusava
els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren
destrossats. Es
declarava «individualista» en una època
en la qual encara no s'havia plantejat
el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet.
Després de l'ona
de detencions del «Primer de Maig» La
Révolte decidí estampar el
periòdic en altra impremta. Argumentant un
defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se
davant
l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser
condemnat en rebel·lia a
dos anys de presó i a 3.000 francs de multa.
Només Dumont es presentà davant el
tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En
una
revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser
reduïda a tres
mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890
cosignà,
juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis
Duffour,
Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph
Tortelier),
una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda
en 31 d'agost de
1890 en el periòdic Le
Révolté.
Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de
Saint-Étienne», arran de
la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a
la presó parisenca
de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles
Malato. En sortir de la
presó muntà una nova impremta la
número 49 del carrer Maronites, on es van
imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891
va ser
processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat
quatre
anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó i a 3.000 francs
de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala
Gros-Boeuf, al carrer
Greneta, a la primera reunió del grup «Les
Peinards». Com molts altres
anarquistes, de París i d'arreu França, va ser
detingut preventivament el 22
d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer
de Maig». L'estiu de 1892,
amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer
difusió del manifest «Fête du
14 juillet», que hauria rebut del grup
«L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra).
Entre desembre de 1893 i febrer de 1894
col·laborà en La Revue
Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener
de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat
d'Auguste
Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en
l'escorcoll
de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En
aquesta
època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva
companya, al número
12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en
el periòdic individualista La
Renaissance, editat, molt
provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre
desembre de 1895 i
juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article
contra el comunisme en
el periòdic L'Esprit d'Iniciative,
també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un
grup individualista
que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès,
Alexandre Katsner,
Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era
col·laborador habitual del periòdic
individualista L'Homme, fundat per
Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va
ser definit per Henri Zisly en Le Semeur,
durant el període d'entreguerres, com a
«individualista burgès». El seu
últim
domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). Gabriel
Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié
Salpêtriere de París (França). ***
Shusui Kotoku - Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa. ***
Presos
tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen - Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya). ***
Notícia
de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari
parisenc Le Matin
del 2 de febrer de 1913 -
Jules Barday: El
22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de
Sermoyer (Arpitània) l'anarquista
i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler.
Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie
François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a
París (França). A
principis de la dècada dels deu visqué al
número 22 del carrer Petit-Patin de
Pantin (Illa de França, França) i al
número 10 del carrer Chaudron del X
Districte de París. En aquesta època era membre
del «Foyer Anarchiste» (Llar
Anarquista) del XIX Districte de París i del grup
«Amis du Libertaire»,
fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser
detingut «per destorbs a la circulació»
quan conduïa un taxi pels carrers
parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al
míting de l'FCA en
favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la
«Banda Bonnot». Un
altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut
amb els militants de
la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert
Dureau i Léon
Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei
militar i
durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al
Sindicat de Cotxers i
Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el
secretari Eugène Fiancette,
partidari de l'«Unió Sagrada». L'11
d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu
del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que
crearen en
Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de
Cotxers i de Xofers del departament
del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost
de 1915 en la
Conferència de Zimmerwald,
que va
redactar una petició reclamant una assemblea general de
sindicats i que
arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916
Eugène Fiancette atacà aquest grup
des de les pàgines de Le
Réveil des
Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari
del grup,
mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després
de la detenció de Lev Trotski
per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup
d'Acció
Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del
departament del Sena,
una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels
anarquistes russos».
El 8 agost de 1917 publicà en La
Tranchée
Républicaine l'article «La
Révolution russe et les syndicats», en defensa
de la revolució i dels «maximalistes
russos»; article que aparegué censurat.
Després de la Gran Guerra va ser membre del
Comitè de Defensa Social (CDS) i
fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA).
El març de 1919 va
ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault,
Francis Boudoux, Joseph
Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta
contra els
escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le
Libertaire arran de l'atemptat de
Louis-Émile Cottin
contra el president del Consell de Ministres
Georges Clémenceau. En aquesta
època s'afilià al Partit Comunista
(PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap
incompatibilitat en la
militància de les dues tendències, com va
expressar en un article publicat en
29 de juny de 1919 en Le Libertaire.
El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de
França, França) amb Marie
Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday
va morir el 15 de juliol de
1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França). ***
Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912) - Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1891 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Desconeixem la data i el lloc de la seva detenció. ***
André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald - André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981 -
Salvador Pla
Paula: El 22 de
setembre –el 10 de setembre
segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil–
de 1907
neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià)
l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos
pares es deien José Pla
Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les
Joventuts
Llibertàries a València. En 1933
intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer
i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys
republicans
col·laborà en El Libertario, Solidaridad
Obrera i La Voz de
las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a
formar part, per les
Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de
l'Ajuntament d'Ontinyent,
però el 29 de gener de 1937 dimití per
«necessitats internes de
l'organització». L'1 de desembre de 1937
entrà a formar part d'un nou Consell
Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor
el 8 d'abril de
1938. Després lluità enquadrat en la
«Columna Ibèria» als fronts valencians i
de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa
s'exilià a França, on patí els
camps de concentració i les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp
d'Argelers. Quan
preparava la seva evasió amb un altre company, Joan
Anglès, fou traslladat al
fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se.
Ficat en una masmorra,
el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a
Orà, fou
enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa.
Després, aconseguí
fugir-hi amb El Barbudo i altre company.
Després de la II Guerra mundial
treballà al departament de Tarn i ocupà
càrrecs orgànics en la Federació Local
de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la
reorganització de la CNT
d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT
de París. Entre
1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la
Regional de Llevant
de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18
de març
de 1981, després d'una delicada intervenció
quirúrgica, a l'Hospital Larrey de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després a Albi
(Llenguadoc, Occitània). Deixà companya,
María Cisteré Massip. ***
Cipriano Damiano a la presó de Jaén - Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Sos pares es deien Federico Damiano Silva, capatàs, i Consuelo González Fernández. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Cipriano Damiano González (1916-1986) ***
Miguel Jiménez Rodríguez (València, 1990) - Miguel Jiménez Rodríguez: El 22 de setembre –oficialment el 23 de setembre– de 1916 neix al Cortijo de Los Hurguneros de Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Jiménez Rodríguez. Sos pares, no casats, es deien Antonio Jiménez Martín, agricultor, i Martirio Rodríguez García. Passà la seva infantesa i joventut a la localitat granadina de Motril, on estudià el batxillerat. Començà a estudiar per lliure la carrera de Químiques i ben aviat s'introduí en el pensament anarquista. El maig de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil, combaté en la XIII Brigada Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué com a milicià de la cultura. Més tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final de la contesa. Amb el triomf franquista s'amagà en un cortijo del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a un apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys quaranta visqué fent classes de ciències a Motril i també es dedicà a la fabricació clandestina de sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal granadí Manuel Fernández Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on amb aquest continuà amb els seus negocis saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel Fernández Rodríguez i Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de Propaganda del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera finançà i dirigí el periòdic Ruta, en el qual col·laborà sota el pseudònim Chirimoya. El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on va treure els butlletins clandestins Esfuerzo i Acarus Sciaberi. Amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista «3 de Mayo». En els anys noranta vivia a València. ***
Raimundo
Gómez Pérez en una sessió de
l'Exposició
Internacional de l'Anarquisme (Barcelona, octubre de 1993) - Raimundo Gómez Pérez: El 22 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 21 de setembre– de 1928 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Sos pares es deien Raimundo Gómez Ramos, propietari i vidu, i Adoración Pérez Jordán, soltera. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 a la Residència Catalunya II de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) homenatjat per un grup de companys. Raimundo Gómez Pérez (1928-2010) ***
Carmelo Viola - Carmelo Viola: El 22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA), La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova, Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants «impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquesta època s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997), Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital. ***
Marc
Prévôtel - Marc Prévôtel: El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'enginyer químic i militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc Prévôtel. Era fill d'André Prévôtel i de Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les Esterilitzacions» de Bordeus. De família modesta –sos pares eren empleats de correus–, en 1950 aconseguí el batxillerat científic i, després de preparar-se en escoles d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí enginyer el juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés de la Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment creà el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i que ell denuncià com a «centralista i bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar part de la FA i del grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus. A partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del servei militar, obtingué una pròrroga d'un any i pogué fer un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra d'Algèria, no es declarà insubmís, i fou enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França), on serví com a sotstinent en una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França), on s'afilià a la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961 participà en el Congrés de Montluçon (Borbonès, Occitània) de la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest congrés, el setembre de 1961 Le Monde Libertaire, publicació per a la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon (Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A París (França), s'adherí al grup de les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en l'exili per part de l'Estat francès, esdevingué, a instàncies de Tomás Ibáñez Gracia, testaferro-director d'Action Libertaire, nou periòdic de la Federació Anarquista de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de França, França) per que raons de «secret militar» i va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la Regió Parisenca de FO i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964 representà la FA en la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà a Minden (Rin del Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes anarchistes. En el Congrés de l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i dirigí el seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest període s'acostà a la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué Jo Salamero, que acabava de ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT). Després del Congrés de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren violentes polèmiques, s'allunyà de la militància activa en la FA, encara que restà afiliat. Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la qual es dissolgué després de 1968, i després en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris de la CGT, de FO, de la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO abandonaren ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974 considerà que els militants de la CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la seva autogestió, d'«aigua beneïda» i de doctrina social de l'Església, res tenia a veure amb l'autogestió de les col·lectivitats llibertàries de la Revolució espanyola. Durant la primavera de 1969 assistí al Congrés Confederal de FO i a la convocatòria a finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa Normandia, França) i a Saclay, que portà a un acord nacional amb la direcció del CEA. En 1971 la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre de FO entrà en crisi i el seu dirigent Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta divisió marcà encara més la diferència entre els militants llibertaris de FO i els de les altres confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la nova Federació de Químiques (FedeQuímiques) de FO, càrrec que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost de 1973 va ser traslladat al CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a París a partir del juliol de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise Michel» de la FA. Gràcies a les seves gestions, la cooperativa «Publico» pogué obtenir el préstec bancari amb el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual local del carrer Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO, reconstituí, amb Alexandre Hébert i Jo Salamero, la UAS i rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981 participà en la creació del Comité pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i reforçà les activitats de la Libre-Pensée i de la Federació de Cercles de Defensa Laica (FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva recopilació d'articles Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier. Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984 i 1985 prengué part en treballs i reunions de la Comissió de Militants Sindicalistes (CMS) de la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi participaven. Sempre va ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia política», que considerava «reaccionària i obscurantista». Anys més tard, davant la «beneiteria ecologista» de certs militants de la FA («khmers verds»), tornà a demanar la seva adhesió al grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeux. En 1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon (Aquitània, Occitània), des d'on continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el clericalisme. En 1996 publicà, amb altres autors, el llibre Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure i en 2005 el també col·lectiu Antireligion. Regards sur l’obscurantisme religieux et la nécessité de le combattre. En 2008, les Éditions Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre, augmentat i revisat, Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier, que meresqué el premi «Ni Dieu, ni Maître» d'aquell any. Trobem articles seus en Action Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste, Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire, Jeunes Libertaires, Laïcité, Liberté, Le Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Noir et Rouge, Pour nous le combat continue, Refractions, La Rue i Volonté Anarchiste, entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes d'un atac de cor, el 20 de febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat l'1 de març a Mérignac (Aquitània, Occitània). ***
Rafał
Górski - Rafał Górski:
El 22 de setembre de
1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia,
Polònia) el escriptor, traductor,
historiador, activista social i militant anarquista i
anarcosindicalista Rafał
Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les
organitzacions
anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació
Juvenil de Lluita)
i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN,
Organització
Juvenil de la Confederació per una Polònia
Independent) de Cracòvia; el segon
semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991
entrà a formar part
de la KPN. En aquesta època participà activament
en les protestes contra
l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la
Secció de Cracòvia de la Federacją
Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant
els anys noranta i
començament del segle XXI participà activament en
nombroses mobilitzacions i
campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al
treball, i en
contra de la política imperialista russa a
Txetxènia, fets pels quals va ser en
diferents ocasions detingut i empresonat. També
milità en la confederació
sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80»
(WZZ-S80, Associació Sindical
Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en
la creació del sindicat
anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy
«Inicjatywa Pracownicza»
(OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa
dels Treballadors»). El 8 de
febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver
agredit un policia en un
desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó, però
la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004
coedità la revista A-tak
(Lletra A) i col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa
Lokatorska, Innym
Świecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie
Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions
referents a
l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia,
l'autogestió i la democràcia participativa.
És autor de nombroses obres, com
ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),
Demokracja uczestnicząca w samorządzie
lokalnym (2003), Przewodnik po
demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu
(2007), Historia i teraźniejszość
samorządności
pracowniczej w Polsce (2007), Polscy
zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de
càncer des del 2006, Rafał
Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia
(Petita Polònia, Polònia).
Defuncions
Manuel Vázquez Gómez - Manuel Vázquez Gómez: El 22 de setembre de 1936 és assassinat a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i «passejat» el mateix dia. No se sap on és enterrat. ***
Stolpersteine al
número 61 del carrer Fray Luis de León de
Mataró on Camil Quintana Bassas va viure -
Camil Quintana
Bassas: El 22 de setembre de 1941 és assassinat
a Hartheim (Alkoven,
Alta Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Camil Quintana Bassas –el segon llinatge
citat en la partida de naixement com Basas.
Havia
nascut el 14 de novembre de
1906 a Mataró (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien
Joaquim Quintana Ruiz, vidrier, i Teresa Bassas Tubet.
Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En
1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En 1940 va ser
enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) o en un Batalló de Marxa i
quan l'Ocupació va caure
presoner a mans de les tropes alemanyes i enviat a Magdeburg
(Saxònia,
Alemanya). El 6 d'agost de 1940 a ser deportat, sota la
matrícula 9.601, al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) i destinat al camp
auxiliar de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Camil
Quintana Bassas va ser
assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el
22 de setembre de 1941 al castell
de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu
extermini. El 20 de setembre de 2020 es va col·locar una stolpersteine al número 61 del
carrer Fray Luis de León de Mataró,
on va viure. ***
Josep
Torres Tribó -
Josep Torres
Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell
de Hartheim (Alkoven,
Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i
anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer
servir el pseudònim Sol de la Vida.
Havia nascut el 3
d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)
–algunes fonts citen
erròniament Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Sos
pares es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó
Taqués. Fill d'una
família
pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
Aníbal
Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser
desterrat. Després d'una curta
estada a Madrid (Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en
la companyia de teatre de Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu
antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos
anys de
presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac.
En 1918 col·laborà en el
periòdic El Ideal,
òrgan de les
Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i
Roquetes (Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb
Felipe
Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel
Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent
fou membre del
Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya), amb Felipe Alaiz,
Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere
Segarra Boronat, entre
d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres
anarquistes,
cantades amb músiques populars. En 1921 restà
empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El
trabajo será un derecho. L'octubre de 1922
formà part del grup anarquista
«Crisol», amb els germans Ascaso Budría,
Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil
anarquista
barcelonina Libertín i
el març
d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de
Novella, Sebastià Clarà
Sardó, José Alberola Navarro i Vicente
Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi
de la mentida, la seva obra més coneguda i
fortament influenciada pel
nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys
finals de la dictadura
de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del
barri barceloní del
Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i
després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu
Llibertari de La Segrera, a
Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista,
sinó seguidor «a la
seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri del
Guinardó de Barcelona, en la qual sa
companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família
confederal, li ajudava en
el parvulari. En aquesta època s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat,
Catalunya), on va fer
de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la
col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització de les
col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i
Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i
va fer conferències
a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En
1938 substituí Pere Segarra
Boronat en la direcció d'Acció
Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i,
amb la
declaració de guerra, s'enrolà en
l'exèrcit francès. A
Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys
i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula
65.137, a l'Stalag VII-A
de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la
matrícula
3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb
quatre deixebles
seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar
de Gusen. Josep Torres Tribó va
ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de
Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu
extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses
publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor,
Los Galeotes,
Libertín, Solidaridad
Obrera,
Vida Obrera, etc. És
autor, a més de
les obres citades, d'Al pueblo, cultura
(1922), Aurorita. Cuento infantil
(1922 i 1939), Técnica social
(1922),
La Ciutat ens pren els fills.
Comèdia
dramàtica en tres actes (1925, inèdit),
El
ídolo (1926), La loca
vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del
Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado,
també fou una
destacada anarquista. Josep Torres Tribó (1899-1941) ***
Notícia
de la persecució de José Martínez
Caracoche apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de
l'1 de desembre de 1935 - José Martínez Caracoche: El 22 de setembre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Martínez Caracoche. Havia nascut en 1911 a Barcelona (Catalunya). Sos pare es deien Juan José Martínez i Josefa Caracoche. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona (Barcelonès, Catalunya), en 1935 va ser buscat per les autoritats com a sospitós de l'atemptat contra dos guàrdies de presons ja qui havia tingut problemes amb un d'ells quan estava pres. Amb el triomf franquista va ser capturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat. ***
Antonio
Flor Núñez - Antonio Flor
Núñez: El 22 de
setembre de 1944 mor a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Flor
Núñez, conegut com Castaño.
Havia nascut el 26 d'abril de 1916 a
El
Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antono
Flor Salvá, jornaler, i Juana María
Núñez Escribano. Jornaler de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). S'oposà a l'aixecament feixista
de juliol de 1936 i formà part del Comitè que
controlà la població fins
l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes.
Retornà poc després i visqué
amagat durant tota la guerra a diversos indrets. No es
presentà en 1937 quan es
va mobilitzar la seva quinta, però s'allistà com
a voluntari en la Legió
Estrangera, d'on va desertar. En acabar el conflicte
bèl·lic, el 26 de maig de
1939 es lliurà a les autoritats franquistes a la Caserna del
Duque de Sevilla
(Andalusia, Espanya) i va ser empresonat preventivament entre el 26 de
maig de
1939 i el 10 d'octubre de 1942 a la Presó de Ranilla de
Sevilla. Jutjat en
consell de guerra, el 3 d'agost de 1942 va ser condemnat a 12 anys i un
dia de
reclusió temporal pel delicte d'«auxili a la
rebel·lió militar». Segons la
família va ser enviat a fer el servei militar on va morir de
manera sospitosa.
Oficialment, Antonio Flor Núñez va morir el 22 de
setembre de 1944 al seu
domicili d'El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) de
tuberculosi
pulmonar i va ser enterrat en aquesta població. ***
Necrològica
d'Antonio Najas López apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 d'octubre de 1956 - Antonio Najas
López: El 22 de setembre de 1956 mor a
Lo Martegue (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Najas
López
–el primer llinatge a
vegades citat erròniament Naja. Havia
nascut el 15 de juny de 1898 a Llano del
Beal (El Beal, Cartagena, Múrcia,
Espanya) –algunes fonts citen el 13 de gener de 1898 a
Cartagena (Múrcia,
Espanya). Era fill
de José Najas i de Juana López.
Emigrà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a
França, va ser integrat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de desembre de 1943
va ser
detingut pels alemanys, juntament amb altres companys, a les mines
d'Aime
(Savoia, Arpitània), on treballava, i el 17 de gener de 1944
internat al camp
de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia,
França). El
19 de gener de 1944 va ser deportat, sota
la matrícula 40.110, al camp de concentració nazi
de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). L'11 d'abril de 1945 va ser alliberat
per les tropes
aliades. En el exili milità en la Federació Local
de Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània) de la CNT, població on residia. Mai no
es pogué restablir dels
patiments al camp de concentració i molt malat,
després de 12 anys de sofriments,
Antonio Najas López va morir el 22 de setembre de 1956 a
l'Hospital de Lo Martegue (Provença,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà. Sa
companya fou Ana Carmona. Son germà
Pedro Najas López també va ser militant
anarcosindicalista. ***
Necrològica
d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1969 - Eliseo Tortosa Lorente: El 22 de setembre de 1969 mor a Nantes (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Havia nascut el 24 d'abril –el certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de defunció el 25 d'abril– de 1914 a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Eliseo Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 24 d'agost de 1957, amb Joan Canals, quan tornaven amb moto del VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals, que s'havia celebrat entre el 18 i el 23 d'agost a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals morí en l'accident i ell resultà amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22 de setembre de 1969 al seu domicili de Nantes (País del Loira, França). ***
Pere
Pey Sardà - Pere Pey Sardà: El 22 de setembre de 1974 mor a Arcaishon (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Havia nascut el 30 d'abril de 1911 a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palau reorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Benito Milla Navarro (París, 1948) - Benito Milla Navarro: El 22 de setembre de 1987 mor a Barcelona (Catalunya). Havia nascut el 6 de setembre de 1918 –algunes fonts citen erròniament 1916– a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Sos pares es deien Benito Milla Martínez, sabater, i Francisca Navarro Montilla. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina –entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Malalt de càncer, Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 a la Clínica Tres Torres de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català. Benito Milla Navarro (1918-1987) ***
Laureano
Riera Díaz - Laureano Riera Díaz:
El 22 de
setembre de 1988 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i
anarcosindicalista
Laureano
Riera Díaz. Havia nascut el 23 de maig de 1908 a
Pergamino (Buenos Aires, Argentina). Sos pares, immigrants asturians,
es deien
Laureano Riera Piñera i
María Díaz, i després de molts
esforços pogueren muntar un forn de pa. Quan
tenia 16 anys començà a treballar en una colla de
peons de camins que
construïen l'estació d'Urquiza (Buenos Aires,
Argentina) i aquests treballadors
el van introduir en el moviment llibertari. El seu primer matrimoni va
ser amb
una exprostituta. Esdevingué com sos pares obrer de fleca i
formà part de la
Societat de Forners de Pergamino. Posteriorment passà a
militar activament en
el Sindicat d'Obrers Forners de Buenos Aires (Argentina) i de Lomas de
Zamora
(Lomas de Zamora, Argentina) de la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA).
Fou partidari del sector anarquista seguidor de La
Protesta. Es declarà insubmís al servei
militar. Després de
perdre una vaga, durant un temps es dedicà a
l'«anarquisme transhumant» (linyera),
recorrent diverses províncies
argentines (Buenos Aires, Santa Fe, Entre Ríos, Santiago del
Estero, Tucumán,
etc.). En 1926, fugint de la policia, passà clandestinament
travessant el delta
del riu Paraná a l'Uruguai. En aquest país
participà en la creació del Sindicat
de Ferrers d'Obra, del qual va ser nomenat secretari i delegat seu en
el
Consell Federal de la Federació Obrera Regional Uruguaiana
(FORU), i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió La
Fragua.
També milità en el Sindicat d'Escorxadors de la
FORU. Finalment va ser elegit
secretari general de la FORU. En aquesta època
participà activament en la
campanya de per a l'alliberament de Simón Radowitzky. En
1929 retornà a
l'Argentina. El setembre de 1932 participà en el II
Congrés Regional Anarquista
que se celebrà a Rosario (Santa Fe, Argentina), on fou un
dels fundadors del Comitè
Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que l'octubre de 1935
donarà lloc a
la fundació de la Federació Anarquista Comunista
Argentina (FACA). Quan esclatà
la guerra d'Espanya, decidí anar-hi i deixà sa
companya, sos dos infants i sa
feina per partir. El 17 de juny de 1937 arribà a Barcelona
(Catalunya), amb José
María Montero, des de Rosario, passant a Montevideo i via
Àfrica (Dakar,
Casablanca, Orà, Algel i Philippeville), com a
polissó del vaixell de càrrega
espanyol Monte Serantes, amb una
important marineria de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), desembarcant
a Marsella i després per terra (Perpinyà i
Port-Bou) fins a Barcelona, sempre
ajudat per la solidaritat llibertària. A Barcelona,
d'antuvi, ajudà a José Grunfeld
en la Secció de Defensa del Comitè Regional de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i posteriorment va anar al front com a representant de la FAI en
el
Comitè d'Enllaç de la Zona de l'Est de la
Secció de Defensa de la CNT-FAI de Catalunya,
amb seu a Lleida (Segrià, Catalunya). El 30 de desembre de
1937 signà, amb
altres companys (Aldo Aguzzi, Antonio Casanova, Pietro Di Cesare,
José Grunfeld,
Adolfo Laina, Jacobo Maguid, Nita Nahuel i Jacobo Prince) el
«Manifiesto
dirigido a todos los anarquistas de la Argentina», on es
condemnava l'actitud
crítica dels sectors més puristes del moviment
llibertari internacional cap a
l'actuació dels anarquistes espanyols i s'invitava a tota la
militància a
solidaritzar-se amb revolució de la CNT-FAI. En 1939 el
triomf franquista
l'agafà a França, on realitzava una
missió, i, després d'un temps a París,
retornà a l'Argentina. En aquesta època
s'integrà en la campanya de suport als «Presos
de Bragado» i fou secretari de Socors i Sanitat de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secretari del Comitè Local de SIA de
Rosario i secretari de
la Comissió d'Ajuda als Exiliats Antifeixistes (CAEA) a
l'Argentina. Continuà
amb les seves activitats anarcosindicalistes en diversos sindicats
(obrers
navals i portuaris, barraqueros,
etc.).
El febrer de 1941 fou, amb Juan Corral, un dels fundadors del
periòdic Solidaridad Obrera. Una
voz obrera y
campesina de orientación y de lucha, impulsat per
la FACA i òrgan oficiós
de diversos sindicats autònoms no adherits a la FORA, del
qual va ser nomenat
director, i que acabà prohibit l'agost de 1943 per les
autoritats arran del cop
d'Estat militar del 4 de juny d'aquell any. En aquests anys
ideà un atemptat
contra el president Juan Domingo Perón, però els
companys li demanaren
desactivar la bomba en l'últim moment per por a la
repressió que es
desencadenaria. En 1950, en plena repressió peronista, es va
veure obligat a
exiliar-se a Montevideo (Uruguai), on en 1956 fou un dels fundadors de
la
Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). En 1960
publicà el reportatge EFCSA.
Democracia sin capitalismo o
socialismo sin dictadura, sobre l'experiència
autogestionària de la
cooperativa de producció «Establecimiento
Frigorífico del Cerro Sociedad
Anónima» (EFCSA) de Montevideo, de la qual va ser
un dels seus promotors. En
1964 publicà, amb Jacques Bouyé i Gaston Leval,
el llibre L'homme dans l'industrie.
En 1978 sortí el primer volum de la seva
autobiografia sota el títol Memorias
de
un luchador social. Pergamino (1908-1914), Asturias (1914-1921),
retorno a Pergamino
(1921-1925), al qual li va seguir un segon volum en 1981, Memorias de un luchador social. Buenos Aires
(1925-1926), Montevideo (1926-1929), Argentina (1929-1937),
España (1937-1939),
restant un tercer tom inacabat i inèdit. Laureano Riera Díaz (1908-1988) ***
Necrològica
de Pablo Álvarez Ferreras apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 22
d'octubre de 1991 - Pablo Álvarez Ferreras: El 22 de setembre de 1991 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pablo Álvarez Ferreras. Havia nascut el 15 d'octubre de 1926 a Drancy (Illa de França, França). Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, sos pares es deien Felicísimo Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Quan tenia 10 anys, amb sos germans més grans Félix i Juan Andrés, va ser evacuat amb altres infants de Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'havia desplaçat sa família per la guerra, cap a França per evitar els bombardejos i fou acollit per una família a París (França). Posteriorment va ser recuperat per sos pares quan aquests van ser alliberats dels camps de concentració on havien estat enviats després de la Retirada. Mecànic a «Electricitat de França i Gas de França» (EDF-GDF) a Marsella, milità en el moviment llibertari, encara que no en el mateix compromís que sos germans Félix i Juan Andrés (Íbero Galo). Sa companya fou Janina Duczenko. Pablo Álvarez Ferreras va morir el 22 de setembre de 1991 a la Policlínica «La Phocéanne» del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Gilles
Durou (esquerra) entrevistat per Gilbert, de «La
Clé des
Ondes» en una trobada pels sense-papers (2002) - Gilles Durou:
El 22 de setembre de 2003 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'activista anarquista, antimilitarista,
ecologista i feminista Gilles Pierre Durou. Havia nascut el 17 de
juliol de 1954 a
Hloirac (Aquitània, Occitània). Sos pares es
deien Jean René Durou
i Gisèle Louise Artaud. A començament dels anys
setanta va començar a militar
en el «Grup Sébastien Faure» de Bordeus
(Aquitània, Occitània) de la Federació
Anarquista (FA). Fou especialment actiu en el Comitè de
Lluita dels Objectors
(CLO) i a començaments dels anys vuitanta
abandonà la FA i creà el Grup
Anarquista de Bordeus (GAB), format sobretot per estudiants, que
editava el
periòdic Dégel (1983-1984) i
del qual era l'administrador amb Jean
Barrué. En 1980 obrí la llibreria
llibertària «L'En Dehors», en la qual, a
partir de 1986, s'establí el Cercle d'Estudis Llibertaris
(CEL), especialitzat
en organitzar reunions i discussions públiques. Entre 1980 i
1986 col·laborà en
la revista llibertària internacional Agora,
editada a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i dirigida per Solon Amoros. Durant els anys
vuitanta participà en
les accions del Comitè del Lluita Antinuclear
Girondí (GLANG), del Col·lectiu
Girondí pel Dret de les Dones a l'Avortament i a la
Contracepció i del «Grup
Emma Goldman» de París. A finals de la
dècada entrà a formar part de
l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i,
després de formar-se en
fotocomposició, ajudà en les tasques de
maquetació de la revista mensual Courant
Alternatif de l'OCL. Força compromès
amb la lluita dels immigrants
il·legals, especialment arran de les vagues de fam de 1991,
1998 i 2002,
començà a interessar-se per la
política africana. En 1994 organitzà el
«Col·lectiu
Girondí per Rwanda», país que
visità en 1995 per recollir els testimonis dels
supervivents i que van permetre desemmascarar Sosthène
Munyemana, un dels
protagonistes del genocidi a Butare (Rwanda), refugiat a Bordeus.
També fou un
dels fundadors de l'editorial Analis, la qual, en 1988,
reedità L'increvable
anarchisme, de Louis Mercier Vega, i que en 1995
publicarà l'obra de
Christophe Soulié Liberté sur paroles.
Contribution à l'histoire du Comité
d’Action des Prisonniers. Fou assidu les
càmpings anuals organitzats per
l'OCl als Pirineus i es mostrà força actiu en el
moviment contrari a la
construcció del túnel de Somport. Sa companya, de
qui estava divorciat, fou
Catherine Labrousse. Vivia a Begla (Aquitània,
Occitània). El desembre de 2002
fou hospitalitzat a causa de la seva deteriorada salut. Giulles Durou
va morir
el 22 de setembre de 2003 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus
(Aquitània,
Occitània) a causa d'una crisi cardíaca i les
seves cendres foren escampades en
una vall dels Pirineus bascos. ***
Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro] - Teófilo Navarro Fadrique: El 22 de setembre de 2008 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo Navarro Fadrique, conegut com Negro, Le Vieux i Zapatero. Havia nascut el 6 de febrer de 1915 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Mariano Navarro Díez i Isidora Fadrique Domínguez, i tingué un germà bessó, Saturnino. Sabater de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15 anys ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, arran del cop feixista, s'enrolà en la «Columna Durruti» i romangué al front enquadrat en la 26 Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939 creuà els Pirineus pel Pertús. Durant el seu exili a França milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant càrrecs orgànics especialment entre 1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la Comissió de Defensa i d'un grup de guies que passava persones i materials a la Península. Amb la seva companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca), també destacada militant i amb qui tingué tres infants (Helios i els bessons Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris de Francesc Sabaté Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals s'internà en diferents ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses ocasions per creuar clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc regentà un taller de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou responsable d'una col·lectivitat de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic de Laureano Cerrada Santos, i que hagué d'abandonar perquè la seva gestió fou qüestionada per alguns companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962 impulsà el Grup Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel Camps Vicens, al Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III Exposició dels Artistes Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE. Durant els anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola, continuà fent costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant suport a Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), ja fos subministrant armes, que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la II Guerra Mundial, o donant-hi refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre de 2008 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ---
|
![Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]](http://www.estelnegre.org/documents/navarrofadrique/navarrofadrique02.jpg "Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]")
![[21/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/09]") |
|
![[23/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/09]") |
|
|
| Actualització: 05-10-23 |