|
---
Anarcoefemèrides del 21 de juny Esdeveniments
Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931 - Conferència de
Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista
Pierre Besnard,
aleshores secretari de la Confederació General del Treball
– Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la
conferència «Esencia y
plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard
criticà durament el
sistema capitalista i, després de palesar el
fracàs de tots els sistemes
polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà
que l'únic sistema possible
factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.
Naixements
"Sans patrie" - Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes «L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels «Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Édouard
Rothen (ca. 1921) - Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a «comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière –setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant, Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Fernando Nogales Márquez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 11 de
febrer de 1962 - Fernando Nogales
Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a
Oliva
de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es
deien
Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una
família molt pobra,
no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a
llegir tot sol i començà a
acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit
Reformista
(PR), fundat dos anys abans per Melquíades
Álvarez, i era secretari, amb Andrés
Gómez García, del Centre Reformista de la
localitat. En 1917 estava subscrit
als periòdics anarquistes Los
Nuestros
i La Voz del Campesino,
periòdic
aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer
surer, organitzà al seu poble el
sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fet pel
qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son
germà José fou
comunista. En 1932 col·laborà
econòmicament en la Comissió Pro CNT.
El 29 de novembre de 1934, com a
vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors
«La
Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres
membres d'aquesta,
s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre
d'Agricultura Manuel Jiménez
Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
formà part del
Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la
població per les tropes
franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar
immediatament a la zona
republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb
el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de
Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Gèmas
(Provença, Occitània) i
milità en la Federació Local de la
CNT d'aquesta població i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense
família, Fernando Nogales
Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts
citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a
l'Hospital
d'Aubanha (Provença,
Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Gino
Fantozzi - Gino Fantozzi: El
21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor anarquista Gino
Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista
«Germinal» de Volterra, format
especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.).
Participà
activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de
1931 va
ser inscrit en la relació de persones a detenir en
«determinades
circumstàncies». En 1935 s'integrà en
la Federació Nacional Feixista dels
Artesans, però un informe policíac de la
Prefectura de Pisa dubtava del seu
canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II
Guerra Mundial,
després de la tràgica mort del seu fill Sante,
comunista i comissari polític
del destacament partisà «Otello
Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un
enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana,
Itàlia), s'adherí al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però
l'abandonà desil·lusionat arran de les
mesures polítiques preses pels comunistes durant la
postguerra. Posteriorment
entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista
«Germinal» de
Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra
(Toscana,
Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre
col·lectiu L'uomo e la terra.
Lotte contadine nelle
campagne pisane (1992). ***
Foto
policíaca de René Baril apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 13 de novembre de 1925 - René Baril:
El
21 de juny de 1892 neix al X Districte de París
(França) l'antimilitarista i
anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades
citat erròniament com Barril–,
conegut com Aubier. Era fill natural de la
jornalera Joséphine
Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius
Baril pel
matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la
vida com
a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André
Chaumard, Alfred
Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de
Benoît Broutchoux, per
haver distribuït a la via pública el manifest
«Du charbon ou la paix» (Del
carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de
famílies». Processat per
aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre
mesos de presó per
propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el
seus companys a tres mesos i
Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la
presó de La
Santé i immediatament participà en la
manifestació d'aquell dia. El 20 de maig
d'aquell any participà en l'excursió campestre a
l'estany de Villeneuve (Illa
de França, França) organitzada pel grup de
«Les Amis de Ce qu'il faut dire»
del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la
qual va participar una
trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo,
Grandin,
Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia,
tirant a un arbre amb
una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a
París, els
excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la
guerra!», «Visca
l'anarquia!», «A baix Poincaré
l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris
com L'Internationale, Ni Dieu ni
maître o Révolution.
En
1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels
«socialistes maximalistes
i anarquistes russos». Durant els anys vint milità
en la Federació de Joventuts
Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb
Albert Duchardes i
Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver
distribuït un pamflet titulat
«À la jeuneusse française» (A
la joventut francesa), i tancat a la presó de La
Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada,
fou posat en
llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili,
juntament
amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va
ser escorcollat per
la policia sota l'acusació de
«provocació de militares a la
desobediència». El
28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de
l'article «Contra una
loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia),
aparegut en el número del 15 de
juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan
de l'FJA, i acusat de
«provocació a l'assassinat». En aquesta
època fou administrador gerent d'un
número de La Jeunesse Anarchiste, en
substitució de Gaston Bouvet, empresonat
per un article aparegut en el número anterior. El febrer de
1923 figurava en
una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del
Sena i
buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le
Mans (País del
Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de
novembre de 1925 va
ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb
Aimé Griffon, i
ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de
xalets de la regió
parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray
(Picardia, França),
població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta
època va ser condemnat en
diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense
permís. René Baril va morir
accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia,
França). ***
Rivoluzio
Gilioli durant la Revolució espanyola - Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia
(Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista
Rivoluzio Gilioli,
conegut com Barbetta pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa
de nou germans –tots portaven noms d'allò
més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero,
Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)–, sos
pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció
i un dels militants
anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria
Pelliciari. Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es
traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del
moviment llibertari local. En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de
Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el
títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una
intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a
diverses localitats de la regió –l'agost de 1920
hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més
de 1.200 adherits–,
activitats també promogudes per la Federazione dei
Communisti Anarchici (FCA,
Federació dels Comunistes Anarquistes). També
participà en el desenvolupament
de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes
i
mecànics. El desembre de 1919 assistí al
congrés constitutiu de la Unione
Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil
Revolucionària Italiana)
celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va
veure
implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de
municions
i d'altres materials bèl·lics de la Caserna
Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en
les manifestacions obreres –el
5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien
assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de
Bolonya, i
ferit 45 companys–, però a causa d'una
delació
la policia detingué 26
anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en
processà 25 a
Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company
anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la
captura i refugiar-se a domicilis
de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la
militància de Mòdena
a través del Comitè de Defensa
Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), però finalment s'exilià a
França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de
1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de
1920 creuà clandestinament la
frontera i, d'antuvi, s'establí a París i,
després, a la zona nord. A Lens
trobà feina de paleta en una obra i després
entrà com a comptable en una fonda
propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare
Onofrio i l'any següent la
resta de sa família, instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet,
marxà a
Bèlgica, però retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario Castagna i
Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a
França, i fou el
comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També en aquesta època
participà en la campanya de protesta contra la condemna a
mort dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser
contractat
per una empresa de la construcció com a encarregat en una
obra i fou enviat al
departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de
construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En
aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc
aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de
la Península, publicant fins i
tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en
diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per
acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la
clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a
París,
treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la
República, alhora que reprèn la seva activitat
militant, participant en
nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931
la
policia francesa el qualificà, en el seu
«Butlletí de Recerca. Suplement de
Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre
de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del
quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou
suspesa per les autoritats franceses, després de sis
números, el gener de 1933.
Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de
França, ja que un mes abans
havia estat detingut per la policia durant una conferència
anarquista i havia
rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934
participà en la vaga general antifeixista
convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de
febrer a París quan
un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels
Diputats, escamot que
va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant havia estat
contractat com a director de les obres per a la construcció
d'un palau al carrer
parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys
anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini,
Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat
de
França, juntament amb Angelo Damonti, però
gràcies a les seves amistats i
contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la
suspensió del decret
amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936
participà activament
en la campanya de reivindicació del dret d'asil
i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí
al Congrés Internacional
pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la
policia política
feixista italiana envià un informe on deia d'ell que
«desenvolupa una intensa
activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la
regió parisenca».
Participà activament en l'organització del
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de
novembre
de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals
comunicacions i
presentant una pròpia («Informe
Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el
Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny
de 1936 redactà amb Virgilio
Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial
italiana a
Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió
parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en
nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19
de juliol de 1936,
el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per
una
empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del
port de Dunkerque.
D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a
la Península. Amb
Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides
de voluntaris. El mateix
juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera
francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario
Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la
Revolució espanyola, armes que van ser
portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la
Península. El setembre de 1936, amb Cieri,
assistí a la reunió de grups
antifeixistes italians a París, on es va decidir la
creació de la Brigada
Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit
comunista, fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment
«Giustizia e
Libertà». El novembre de 1936 decidí
partir cap a la Península i el 5 de
desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja
eren sos germans
Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en
la
Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona
marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per la seva experiència tècnica, va ser enviat
com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques
militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de
les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i
arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front
convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les
milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de
1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a
Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir
el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la
biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a
Mòdena. ***
Lluís
Meseguer Ramos
- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per «adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica de Luisa Pérez Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1988 - Luisa Pérez
Martínez: El 21 de juny de 1909 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez. Era filla de Miguel Pérez i de María
Martinez. Filla d'una família benestant, es decantà pel moviment anarquista.
Exiliada, tingué com a company l'anarcosindicalista Florentino Estallo
Villacampa. En el exili francès, participà activament en els anys cinquanta,
amb son company, en l'organització d'activitats clandestines del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la secció Jurídica del Secretariat
Intercontinental (SI). Luisa Pérez Martínez va morir el 23 de desembre de 1987 a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), població on residia, i va
ser enterrada tres dies després en aquesta població. ***
Antonia
Lisbona Celma
- Antonia Lisbona
Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Filla de
família
llibertària, sos
pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir
de 1922
visqué amb sa família a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys
començà a treballar de serventa. Posteriorment
s'ocupà de la cura d'infants a
Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El
juliol de 1936 retornà
a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries, en el
grup teatral «Renacer» i en la
col·lectivitat local. El desembre de 1937 es
casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú.
Quan el triomf franquista es
trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada
fins el
novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos,
va ser
novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu
poble i internada
al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de
dones. A resultes de
les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25
de gener de 1943 va
ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de
presó. Va ser
especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en
l'incendi
del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava
armada, va
ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en
l'execució de 14
persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de
les Corts de
Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) i
a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal
va ser assassinat
pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la
revisió del seu procés,
obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el
2 de febrer de
1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats
pels franquistes. L'abril
de 1946 passà a França i es pogué
reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
amb son company que no veia des que es casaren. La parella
visqué a les
poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i
Montalban, abans
d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on
s'integrà en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). La parella
tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i
Amapola). Amb son company
va escriure els llibres autobiogràfics Luchas,
amor, esperanza (dos vidas
unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona
(1988) i Memorias
completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir
el 3 de maig
de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord). Antonia Lisbona
Celma (1914-2012) ***
D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969) - Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació –la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival «Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la seva última cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor. ***
José Muñoz Congost - José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seus òrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT, Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània). José Muñoz Congost (1918-1996) ***
Ramón García Alapont - Ramón García
Alapont: El 21 de gener de 1919 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Ramón García Alapont. Era fill de Francisco García i d'Amparo
Alapont. Fuster i ebenista de professió, milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de la caiguda de Saragossa a mans feixistes, pogué
passar a zona republicana i el 12 d'abril de 1938 s'integrà en una milícia
confederal a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va
ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser integrat en
la 77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les
fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va caure
presoner de les tropes alemanyes. Primer internat al Frontstalag 140 de Belfort,
posteriorment va ser envaït a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia,
Alemanya), d'on el 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula
5.526, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 8
d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 12.013, a Gusen. Ramón
García Alapont va morir el 6 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta
Àustria, Àustria).
Defuncions
Benedict Friedlaender (1908) - Benedict
Friedlaender: El 21 de juny de 1908 mor a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender. Havia
nascut el 18 de juliol de 1866 a Berlín (Imperi Alemany).
Nascut en una família
jueva benestant de confessió evangèlica, era fill
del professor d'economia
política de Berlín Karl Jacob
Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese
Nuglisch–
i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos
germans fou el
vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física, botànica, fisiologia i economia i en 1888
es doctorà amb una tesi sobre
zoologia. Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK,
Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que
defensaven el
nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del
«tercer sexe», dedicà el
seu treball científic i el seu compromís personal
a dignificar l'homosexualitat
i sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè
Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld,
l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf
Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto
Kiefer,
Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha
Marquardt i altres,
fundà l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de
Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche,
Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre
homes com
a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la
pederàstia, segons el
model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al
pensament
intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el
seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les teories mèdiques que
reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la
«teoria dels
estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per
«afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors
van
ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE
realitzava diverses
activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es
practicava sovint el
nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de
grup
escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm
Jansen, fou
un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.
És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat. Benedict Friedlaender (1866-1908) ***
Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894) - Henri Cler: El 21 de juny de 1910 mor a París (França). Havia nascut el 21 de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel Cler, ebenista, i Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en diferents ocasions per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François Buchfinck, amb qui tindrà dos fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa anarquista i assistia a les reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI Districte de París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon, serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. El 14 d'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Haies, per «associació criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. El 2 de febrer de 1900 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «injúries i difamació», com a gerent de Le Pot à colle. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits. Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910) ***
Ranieri
Martini (1878) - Ranieri Martini: El 21 de juny de 1915 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el garibaldí i anarquista internacionalista Ranieri Paolo Martini, conegut com Neri Martini. Havia nascut el 10 de gener de 1852 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Martini i Rosa Sarti. D'antuvi republicà, amb 14 anys lluità amb Giuseppe Garibaldi en la Tercera Guerra de la Independència Italiana i destacat en la Batalla de Bezzecca (Ledo, Trentino) el 21 de juliol de 1866. Es guanyà la vida com a pintor i professor d'esgrima. Posteriorment fou secretari de l'Associazione dei Reduci delle Patrie Battaglie (ARPB, Associació dels Veterans de les Batalles de la Pàtria). A mitjans dels anys setanta va fer seus els ideals internacionalistes de Mikhail Bakunin i s'integrà en la Secció Local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), veient-se obligat a dimitir de l'ARPB, considerada moderada i patriòtica. Aquest trencament amb les posicions de Giuseppe Mazzini i els «patriotes» sobre l'irredemptisme italià, que implicà tota la Federació Toscana de l'AIT, acabà en un enfrontament obert. Entre el 6 i el 8 de setembre de 1877 fou delegat al IV Congrés de l'AIT (bakuninista) celebrat a Verviers (Lieja, Valònia) i al Congrés Socialista Universal de Gand (Flandes). L'11 de setembre de 1877 va ser detingut, juntament amb Oreste Falleri, per haver boicotejat amb altres internacionalistes, al crits de «Visca Costa! Visca Bakunin! Visca la Revolució Social!», una manifestació de membres de l'ARPB; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó i a un any de vigilància especial per «manifestació sediciosa». En solidaritat amb els dos detinguts es publicà una petició signada per 86 internacionalistes demanant ser processats pels mateixos motius. Anomenat secretari de la Federació Pisana de l'AIT, durant tot el 1878, amb altres membres de la Secció Local de l'AIT, es dedicà a preparar un projecte d'insurrecció i a organitzar el IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que es va celebrar l'11 d'abril a Pisa. En 1878, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia perpetrat el 17 de novembre i d'una bomba que esclatà a la Prefectura de Policia de Pisa, va ser detingut; jutjat amb son company Oreste Falleri i altres internacionalistes (Anna Kuliscioff, Florido Matteucchi, Luisa Minguzzi, Francesco Natta, Francesco Pezzi, etc.) a Florència (Toscana, Itàlia) per «conspiració» i altres delictes, va ser absolt, després de passar mesos empresonat preventivament, de tots els càrrecs. En aquesta època col·laborà en L'Agitatore di Siena. Sempre inclòs en les llistes de subversius i anarquistes més perillosos de la província de Pisa, acabà acostant-se a les posicions mantingudes per Andrea Costa i defensà el «socialisme evolutiu». En 1883, amb Francesco Natta i Francesco Pezzi, formà part de la comissió organitzativa de la Conferència Socialista de Pisa, que se celebrà el juliol, i durant la tardor de 1884 s'integrà en la junta directiva d'una petita organització local seguidora d'Andrea Costa. A finals dels anys noranta abandonà les activitats polítiques. Al final de sa vida presidí la Fratellanza Garibaldina de Pisa. Ranieri Martini va morir el 21 de juny de 1915 a Pisa (Toscana, Itàlia). ***
Jósef Edward Abramowski - Edward Abramowski: El 21 de juny de 1918 mor a Varsòvia (Polònia) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Havia nascut el 17 d'agost de 1868 a Stefaninie (Ucraïna). Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempre és un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'acció és més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció –L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums. ***
Notícia
de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari
parisenc Gil
Blas del 10 de febrer de 1913 - Raymond Fosset:
El
21 de juny de
1921 mor a Malakoff
(Illa de França, França)
l'anarquista Raymond
Hippolyte Fosset. Havia nascut el 26 de gener de 1895 a Harfleur
(Normandia, França). Sos pares es deien Hyppolite
Émile
Fosset
i Blanche Auger. Es
guanyava la vida com a obrer fuster a París
(França). Durant la dècada dels
anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del
grup editor de L'Anarchie. El 8 de
febrer de 1913,
durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents
de la Brigada
Mòbil al bulevard de la Chapelle de París;
escorcollat a la comissaria de
policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos
fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat
preventivament. En
aquesta època vivia al número 90 del carrer
Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie,
on també rebia la
correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le
Havre (Alta Normandia,
França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat
insubmís. No obstant això, va
ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica. Marxà als
fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe
1915 Sena
3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a
la «Batalla dels
munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya,
França), la seva
defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost
de 1917. L'última època de sa
vida la passà a Romainville (Illa de França,
França) amb sa companya Marguerite
Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de
1921 a Malakoff
(Illa de França, França). En 1923 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. ***
Agustín Remiro Manero - Agustín Remiro Manero: El 21 de juny de 1942 mor a Madrid (Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Havia nascut el 28 d'agost de 1904 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys a Àfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada a Épila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar a Épila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos. ***
Vincenzo
Capuana - Vincenzo
Capuana: El 21 de juny de 1944 mor a La Spezia
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Capuana. Havia nascut el 19 de juliol de 1894 a Fezzano
(Portovenere, Ligúria,
Itàlia). Sos pares es deien Antonio Capuana i Angelina
D'Angeli. De jove
s'enrolà en la marina mercant i, introduït en les
idees anarquistes,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
la feina. En aquests anys
establí relació amb destacats anarquistes de la
regió de La Spezia, com ara Pasquale
Binazzi, G. Milanesi, Renzo Novatore i Renato Olivieri. Actiu
antimilitarista,
va ser cridat a files quan la Gran Guerra i processat en dues ocasions
per
deserció. Encès agitador durant el Bienni Roig
(1919-1920), amb la pujada del
feixisme decidí abandonar Itàlia. En 1924, en
acabar una travessia, abandonà la
nau i novament embarcat trobà refugi als Estats Units.
Després de viatjar arreu
país, retornà a Nova York (Nova York, EUA), on
esdevingué col·laborador del
periòdic Il Martello, de
Carlo
Tresca. A començament de 1926 va ser detingut a Brooklyn
(Nova York, Nova York,
EUA) per una temptativa d'atemptat contra el periòdic
filofeixista Corriere d'America, de
Luigi Barzini –no
llançà la bomba perquè uns infants
jugaven a la porta de l'edifici. El 8 de
febrer d'aquell any va ser condemnat a set anys de presó,
que començà a purgar
a la presó de Sing Sing (Ossining, Nova York, EUA) i
continuà a la de Boston
(Massachusetts, EUA) i a la de Comstock (Nova York, EUA), on
mantingué correspondència
amb l'anarquista insurreccionalista Severino Di Giovanni, qui va fer
campanya
per al seu alliberament. Excarcerat, després de condonar-li
dos anys i quatre
mesos, i malgrat l'ordre de deportació a Itàlia,
es traslladà a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA). Continuà freqüentant
els ambients anarquistes italians, com
ara el Cercle «Volontà» de Brooklyn i
mantingué correspondència amb Errico
Malatesta. En 1931, amb Alfonso Giuseppe Abruzzo, Guerino Cataldo,
Marcello
Cavalla, Giuseppe Cipolla, Ottaviano Cirillo, Giuseppe Conti, Cirillo
Ottaviano
Dell'Amico, Giovanni Mancini, Mario Pace, Giuseppe Parissi, Bony Rosati
i
altres, fou un dels membres més representatius del Cercle
Internacional
Anarquista del Carrer 23 de Nova York. A Itàlia el
continuaven buscant i va ser
inscrit en el registre policíac de fronteres com a
«perillós terrorista». El
novembre de 1931 marxà cap a Barcelona (Catalunya),
però ben aviat va ser expulsat.
Retornà als EUA, però per les seves activitats
subversives també en va ser
expulsat. Novament marxà cap a Barcelona, on
formà part, amb Lanciotto,
Virgilio Gozzoli i Odoardo Ghillani, del grup anarquista
«Germinal». En 1933
retornà a Itàlia sota falsa identitat. El 12 de
juny de 1933 va ser detingut a
prop de Piombino (Toscana, Itàlia) en un tren que anava cap
a Roma (Itàlia),
amb documentació falsa, una bomba i una pistola. L'Opera
di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme)
sospitava que estava preparant un
atemptat contra Benito Mussolini i el relacionà amb
l'anarquista Ugo Boccardi.
Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a
Ponça. En
aquesta illa penitenciària, juntament amb altres
anarquistes, participà en una
protesta contra les restrictives i humiliants condicions de vida que
patien els
presos polítics; processat per aquest fet, va ser condemnat
a 10 mesos de presó
per participació en «agitació
col·lectiva». Immediatament va ser enviat a
l'illa d'Ustica i posteriorment a l'arxipèlag de Tremiti.
Irreductible, va ser
novament processat i condemnat per rebutjar la salutació
feixista. L'últim
període de reclusió el passà a l'illa
de Ventotene. Un cop lliure a finals de
desembre de 1938, va ser ingressat en un sanatori el febrer de 1939 a
causa de
la seva salut malmenada. El març de 1939 en sortí
i reprengué l'activitat
antifeixista clandestina. Novament detingut per activitats subversives,
va ser
condemnat a tres anys de confinament, que a causa dels seus greus
problemes de
salut només purgà parcialment. Un cop lliure, els
últims anys de la seva vida
els passà d'un hospital a l'altre, amb períodes
de detenció, l'últim el juliol de
1942, que va ser confinat a l'illa de Ponça, on va romandre
fins el 12 d'agost
de 1943. Retornat a La Spezia, cada vegada més malalt,
Vincenzo Capuana va
morir el 21 de juny de 1944 a l'hospital d'aquesta ciutat. ***
José
Predreira de la Iglesia - José Pedreira de la
Iglesia: El 21 de
juny de 1949 és abatut a Forcón
(Silán, Muras,
Lugo, Galícia) el resistent
antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia,
conegut sota diversos
pseudònims (O Quemairán,
Tomás Padilla, Caravana, etc.).
Havia nascut el 9 de
maig de 1919 a la Corunya (la
Corunya, Galícia). Sos pares es deien Marcelino Pedreira de
la
Iglesia, fuster, i Ángela de la Iglesia Seoane. Fill d'una
família acomodada
de la Corunya, treballà de
fuster com son pare i s'afilià a la Confederació
Nacional
del
Treball (CNT). En 1944
s'integrà en el grup guerriller de Marcelino
Rodríguez Fernández (Marrofer)
i fou membre de «La Mariña»,
destacament volant de la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia
comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho)
i del qual formaven part José Da Silva (Moreno)
i José María Pan (Jaime).
En aquesta època fou delegat del
Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada
agrupació guerrillera i
intentà crear una guerrilla específicament
confederal que no reeixí per manca
d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de
quatre
guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la
seu del diari El Ideal Gallego de
la Corunya el
periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost
d'aquell mateix any,
amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador
Domínguez Pan (Pimentel)
i altres, dóna mort el
falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya,
Galícia). En 1947 fou
responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que
actuà a la zona de
Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José
Pedreira de la Iglesia hi ha
dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser
assassinat
en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel
Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una
altra, la certa,
segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González
Pernas, Juan
Pérez Dopico (Xan de Genaro)
i Josefa
Escourido Cobo (Lúa), el
21 de juny
de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo,
Galícia) en un enfrontament amb la
Guàrdia Civil. Va ser enterrat al cementiri d'Orol (Lugo,
Galícia). José Pedreira de la Iglesia (1919-1949) ***
Foto
antropomètrica de Pietro Comastri (12 de març de
1910) - Pietro Comastri:
El 21 de juny de 1956 mor a Nettuno (Laci, Itàlia)
l'anarquista Pietro
Comastri. Havia nascut el 4 de maig de 1890 a Marzabotto
(Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Augusto Comastri i Elisa
Minelli. Estudià fins
tercer de primària. Paleta de professió, quan era
molt jove s'adherí al
moviment anarquista i participà activament en les lluites
socials del seu
temps. En 1908, per organitzar vagues, va ser detingut i condemnat. En
1911 va
ser novament fitxat. Lluità als fronts de la Gran Guerra. En
acabar el
conflicte bèl·lic, es va incorporar a l'equip
directiu de la «Vella Cambra del
Treball» i el març de 1920 en va ser nomenat
secretari provincial. Esdevingué
un dels membres més destacats de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI) de la seva regió i de la Comissió de
Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El 5 d'abril de 1920 va parlar a Decima, a
San
Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia),
on també intervingué en una
manifestació organitzada per la «Vella Cambra del
Treball» per a reivindicar
els treballadors pagesos; quan parlà Segismondo Campagnoli,
el sotscomissari de
policia ordenà la suspensió de la
manifestació i els carrabiners dispararen i
carregaren amb les baionetes; el resultat va ser de vuit morts, entre
ells
Campagnoli, i 35 ferits, resultant ell il·lès per
xamba. El 28 de juliol de
1920 va ser detingut per possessió d'un revòlver
no registrat i, un cop lliure,
es va refugiar a la República de San Marino, per evitar una
ordre de detenció
per la seva participació en un enfrontament amb al
Guàrdia Reial, en el qual va
morir un agent. El març de 1921 retornà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) i,
després de ser agredit en dues ocasions pels escamots
feixistes (el 15 de juny
de 1921 a Casalecchio di Reno i el 8 de setembre de 1922 a la Via
dell'Indipendenza), en 1925 es traslladà a Roma
(Itàlia). El 17 de maig de 1930
va ser detingut a la capital italiana per ofenses a Benito Mussolini;
jutjat,
va ser condemnat a sis mesos de presó per «insults
a les institucions». Un cop
complerta la condemna, no va ser posat en llibertat i va ser confinat,
sota el
«Tercer Grau» de les persones
«políticament perilloses», per un
període de
quatre anys per «activitats anarquistes». Enviat a
l'illa de Ponça, el 3 de
setembre de 1931 va ser detingut per infracció de les
obligacions del
confinament i condemnat a quatre mesos i 15 dies de presó.
El 17 de novembre de
1932 va ser posat en llibertat gràcies a l'amnistia
decretada del desè aniversari
de la «Marxa sobre Roma» i retornà a
Bolonya. El 18 de setembre de 1940 va ser
esborrat del «Tercer Grau» i el 23 de gener de 1941
va ser detingut i confinat
per cinc anys per «derrotisme polític».
Va ser enviat a Pisticci (Basilicata,
Itàlia), on a final d'any va ser posat en llibertat i la
resta de la condemna va
ser commutada per un advertiment. Durant els anys de la II Guerra
Mundial
visqué a Nettuno i es va afiliar al Partit Comunista
Italià (PCI). El desembre
de 1944 va ser nomenat membre del Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) i alcalde de Nettuno. Pietro
Comastri va morir
el 21 de juny de 1956 a Nettuno (Laci, Itàlia). Un carrer de
Nettuno porta el
seu nom. ***
Adolfo
Ballano Bueno fotografiat per Simón Flechine (Semo) a
Mèxic (ca. 1950) - Adolfo Ballano
Bueno: El 21 de juny de 1985 mor a Álvaro
Obregón (Mèxic, Mèxic) l'escriptor,
actor
i crític cinematogràfic anarquista i
anarcosindicalista Adolfo Ballano Bueno –el
primer llinatge a vegades citat erròniament de diverses
maneres (Vallano,
Vallado, etc.).
Havia nascut el 6 de desembre de 1903 a Morata de Jiloca (Saragossa,
Aragó,
Espanya). Sos pares es deien José Ballano Blasc, jornaler,
Gregoria Bueno Gracia.
Fonamentalment va fer feina de cambrer, però
també moltes altres (teixidor,
espardenyer, lampista, electricista, oficinista, publicista, forner,
director
d'una oficina cinematogràfica, etc.), i arribà a
tenir una gran cultura de
manera autodidacta. Militant del Confederació Nacional del
Treball (CNT), el
desembre de 1919 fou delegat al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia)
celebrat a Madrid (Espanya) i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
delegat de
la CNT de Vilassar de Dalt (Maresme, Catalunya) a la
Conferència de Sindicats
Únics de de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrada
a Blanes (Selva, Catalunya). En 1922 el periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca, Illes
Balears) li va editar el llibret
Almas fuertes o Amor y libertad, que
abans hi havia estat publicat en lliuraments. El 7 de juliol de 1923 va
ser
detingut amb una pistola i dos carregadors i va ser empresonat; un cop
lliure,
l'agost d'aquell mateix any, va ser novament detingut per la seva
participació
en un robatori a mà armada a la Fonda del Ferrocarril. El
novembre de 1923 va
ser requerit per les autoritats militars per al seu allistament,
però no es va
presentar; el febrer de 1924 va ser declarat pròfug.
Col·laborador del grup
anarquista «Los Solidarios» –segons
alguns intervingué en l'assalt al Banc
d'Espanya de Gijón (Astúries, Espanya) de l'1 de
setembre de 1923–, va ser detingut
el 24 de març de 1924 a Barcelona (Catalunya) juntament amb
Aurelio Fernández
Sánchez. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), a finals dels ans
vint formà part del grup anarquista «Sol y
Vida», editor de les revistes Ética
(1927-1928) i Iniciales
(1929-1936). També formà part del grup anarquista
«Nosotros». En 1931 va fer la
conferència «Responsabilidad de la
juventud». Entre l'1 de desembre de 1931
i el març de 1932 dirigí la revista cultural
anarquista Ágora. Cartelera del
Nuevo Tiempo, que
publicà també
llibres, com ara Fantasmas, de Benigno Bejarano
Domínguez.
Formà part, amb Mateo Santos Cantero, com a vocal, de la
junta directiva de
l'Agrupació Cinematogràfica Espanyola (ACE),
constituïda el 24 d'abril de 1932
a l'Ateneu de les Corts de Barcelona, i de la qual fou cap de la seva
Comissió
de Propaganda i redactor del seu butlletí. Com a membre de
l'Agrupació
d'Estudis Superiors de Barcelona, el 10 de juny de 1933
intervingué en una
vetllada a l'Ateneu Racionalista de La Torrassa de Barcelona. El 12
d'agost de
1933 intervingué, amb Manuel Gallego Valldecillas, Pedro
Campón Rodríguez, William
Lamb (Guillermo Lamb o El Inglés) i Ángel
Lescarboura Santos (Les), de qui era
molt amic, en l'assalt
al cafè «Oro del Rhin» de Barcelona, on
Ballano treballava de cambrer.
Detingut, va ser empresonat a Barcelona, Ocaña i
Alcalá de Henares. El 12 de
desembre de 1933 participà en una gran fuga de 58 presos
socials a la Presó Model
de Barcelona i en la qual resultà ferit; a més
d'una pistola, se li va trobar
un quadern on narrava, de manera detallada i novel·lesca,
els detalls de la
fugida. El 28 de desembre de 1933 va ser jutjat per aquests fets i
condemnat a
dos anys de presó per tinença
il·lícita d'armes. L'abril de 1934 va ser jutjat
per «injúries a l'autoritat» per un
article publicat en ¡Rebelión!.
El 26 de juny de 1936 va ser jutjat per l'atracament
del cafè «Oro del Rhin» i l'1 de juliol
d'aquell any va ser condemnat a quatre
mesos i un dia de presó i a una multa de 50.000 pessetes per
temptativa de
robatori i alliberat. Durant la guerra civil fou delegat general
d'Investigació
de la «Columna Durruti», s'encarregà amb
Pedro Campón Rodríguez d'organitzar un
Sindicat d'Oficis Diversos a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó,
Espanya) de la CNT
i formà part de la primera redacció del
periòdic El Frente.
Entre octubre de 1936 i juny de 1937 s'ocupà del
departament de Justícia i Ordre Públic del
Consell de Defensa d'Aragó a Fraga (Baix
Cinca, Franja de Ponent); el gener de 1937, ja a Casp (Saragossa,
Aragó,
Espanya), la vicepresidència de la Junta de Seguretat
d'Aragó i el juliol de
1937 la Conselleria d'Informació i Propaganda,
encarregant-se directament del
seu Gabinet de Cinema. Després de l'ofensiva
contrarevolucionària de les tropes
comunistes d'Enrique Líster Forján a
l'Aragó i la dissolució del Consell de
Defensa d'Aragó, va ser empresonat a Casp. Traslladat a
Barcelona, el gener de
1939 va ser alliberat del seu empresonament per un grup de les
Joventuts
Llibertàries. El febrer d'aquell any, quan el triomf
franquista era un fet,
passà a França. L'octubre de 1942
s'exilià a Mèxic. A la Ciutat de Mèxic
treballà en el grup teatral del «Club
España», ensenyà
interpretació i direcció
teatral en una escola d'actors que creà a la «Casa
de España» (Escuela
Dramática de México), i intervingué
com a actor en nombroses pel·lícules, com
ara La diosa arrodillada (1943), Cristóbal Colón
(1946) i Asesinato en los estudios
(1947). En
aquesta època la seva militància passà
a un segon pla. En 1946 prologà el
llibre de Miguel Giménez Igualada Más
allá del dolor. Amic de Felipe Camino Galicia de
la Rosa (León Felipe), ja
abans de l'exili –el 20
de març de 1937 li va organitzar un homenatge a Barcelona
durant la seva visita
a Catalunya–, en 1963 ordenà i publicà
les seves Obras Completas i va
escriure diversos assaigs sobre aquest poeta.
També fou molt amic de Senya Fléchine, a qui
considerava «el Dostoievski de la
fotografia moderna mexicana». Destacà com a
articulista i escriptor i podem
trobar textos seus en nombroses publicacions, com ara Acción
Social Obrera, Ágora,
Alba Roja, La
Antorcha, Azor, Cultura Obrera, Estudios,
Ética, Generación
Consciente, Hoy, Iniciales,
Inquietudes, Luz,
La Novela Cinegráfica,
Nuevo Aragón, Panorama del Teatro en Mexico, Popular
Film, Orbe, Primer Plano, El
Productor,
¡Rebelión!, Redención, Revista
de América,
La Revista Blanca, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra y Libertad,
La Última
Hora, Voluntad, etc. Adolfo
Ballano
Bueno (1905-1985) ***
Philippe
Garnier - Philippe Garnier: El 21 de juny de 2003 mor a Villeconin (Illa de França, França) el metge, psiquiatra i psicoanalista anarquista Philippe-Pierre-Yves Garnier. Havia nascut el 20 de maig de 1935 a Montreuil (Illa de França, França). Sos pares es deien Jacques Jean Garnier i Pauline Adrienne Bourgeois. En 1952 acabà el seu batxillerat científic de matemàtiques i filosofia i entre 1962 i 1964 fou capità de l'Exèrcit de l'Aire. El 20 de novembre de 1964 es casa amb Marie-Chantal Singer, de qui se separà l'abril de 1978. Després de doctorar-se en medicina en la Universitat de París en 1966 i d'exercir una desena d'anys com a metge d'hospital i psicosomàtic, a partir de 1973 exercí de psicoanalista i participà activament en l'Escola Freudiana, seguint els ensenyaments de Jacques Lacan. Presidí el Centro Paul Lemoine a Palerm (Sicília), escola especialitzada en psicoteràpia i en psicodrama freudià, i creà i presidí (1993-1997, 2000) la Societat d'Estudis de Psicodrama Pràctic i Teòric (SEPT), que ensenyà l'art d'utilitzar l'equitació amb joves com a teràpia contra el dolor i com a mitjà de reinserció social. Fou membre de nombroses associacions científiques i treballà amb diverses institucions amb pacients psicòtics, desocupats, infants maltractats, etc. El 2 de gener de 1984 es casà de bell nou, amb Carinais Appavoupoulle. Després de passar pel moviment ecologista, durant la dècada dels noranta, quan la Guerra del Golf, s'integrà en el moviment llibertari. Fou membre del grup «Février», adherit a la Federació Anarquista (FA), i un els fundadors de la revista llibertària Réfractions. Quan «Février» desaparegué, continuà en la FA a títol individual. En 1995 publicà, amb Roger Dadoun i Jacques Lesage de la Haye el fullet Psychanalyse et Anarchie. En 1996 col·laborà en el col·loqui «La culture libertaire» a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on presentà la ponència «L'anarchisme et le droit». El juliol de 2000 fou un dels creadors dels «États Généraux de la Psychanalyse», que arreplegava gairebé totes les tendències internacionals seguidores de Lacan. Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà en la trobada «Parlons-nous d'amour» de Liber-Terre celebrada a Bieuzy (Baud, Bretanya). També participà en les emissions de Radio Libertaire, en diversos programes («Femmes Libres», «Les chroniques du nouvel ordre mondial», etc.), i en 1995 creà el programa radiofònic «Dissidences. Réflexions sur le pouvoir». És autor de Rééducation de l'appareil locomoteur (1972, amb altres), Le psychodrame, une psychothérapie analytique (1981, amb Sylviane Bonnot-Matheron), entre d'altres. Philippe Garnier va morir sobtadament durant la nit del 20 al 21 de juny de 2003 al seu domicili de Villeconin (Illa de França, França), localitat on fou enterrat. ***
Notícia
sobre un nomenament d'Alberto Payán Ramos apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 17 de juny de 1950 - Alberto Payán Ramos: El 21 de juny de 2008 mor a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Alberto Payán Ramos. Havia nascut el 4 de gener de 1923 a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Payán Fernández, llauner, i Guadalupe Ramos Lizana. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975 (2002). Sa companya fou Julia Rivera. Alberto Payán Ramos va morir el 21 de juny de 2008 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). ---
|
![[20/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[20/06]") |
|
![[22/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[22/06]") |
|
|
| Actualització: 21-06-23 |