---

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Naixements

Anselmo Lorenzo

Anselmo Lorenzo

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà  la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc "Le Radical" del 16 de maig de 1895

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 16 de maig de 1895

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo Palla, Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Antonio Muñoz Benítez

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Vittore Antonio Colla

Vittore Antonio Colla

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino – Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Agustín García Álvarez (1948)

Agustín García Álvarez (1948)

- Agustín García Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

Cornelio Giacomelli

Cornelio Giacomelli

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per «possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la «Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada «en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force, Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientos ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos, El Profeta, Papá Perro, El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

Jaceguay Lins

Jaceguay Lins

- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van «convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.

***

Nino Kühnis

Nino Kühnis

- Nino Kühnis: El 21 d'abril de 1978 neix a Oberriet (Rheintal, Sankt Gallen, Suïssa) l'historiador, dissenyador gràfic, músic, activista cultural i militant anarquista Nino Kühnis. Fou un dels militants més actius del moviment anarquista de Zuric, participant activament en un gran nombre d'iniciatives, com ara realitzant transmissions a Ràdio Lora, organitzant concerts musicals (Quiet Records, etc.), publicant revistes alternatives, editant còmics, distribuint receptes vegetarianes, fent de periodista independent, participant en el projecte d'arxiu K-SET, dissenyant amb l'ordinador per als col·lectius, arranjant bicicletes, etc. Treballava com a dissenyador gràfic en Büro Elixir. Cantava i tocava la guitarra en el grup de música punk «The Rabbit Theory». Va estudiar història, ciències informàtiques i filologia nòrdica a Zuric i Estocolm (Suècia) i en 2012 llegí la seva tesi doctoral «Selbstwahrnehmung, Fremdwahrnehmung und Kollektive Identität» (Autopercepció, percepció social i identitat col·lectiva) sobre els anarquistes suïssos. Va ser professor del departament d'Història de la Universitat de Zurich. El 23 d'octubre de 2008 participà en «Anarchie! zwischen Utopie und Alltag» que se celebrà a Zuric. El novembre de 2009 signà el manifest «Education is not for sale!». El 7 de gener de 2012 participà en la III Annual North American Anarchist Studies Network Conference, que se celebrà a San Juan (Puerto Rico). Era assidu del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), on estudià sobretot la premsa, i els seus centres d'interès eren l'anarquisme, els moviments socials, les identitats, la cultura del consum i els espais alternatius. Nino Kühnis va morir el 23 de setembre de 2013 a Zuric (Zuric, Suïssa) atropellat per un camió quan hi anava amb bicicleta. Deixà sense concloure el seu gran projecte d'investigació, «Freiräume: Mehr als freie Räume - Form, Formation und Transformation von materiellen und immateriellen Freiräumen in der Schweiz (1917-1987)» i deixà inèdit un estudi sobre els espais autònoms suïssos de parla alemanya. Pòstumament, en 2015, es va publicar el seu estudi històric, adaptació de la seva tesi doctoral, Anarchisten! Von Vorläufern und Erleuchteten, von Ungeziefer und Läusen. Zur kollektiven Identität einer radikalen Gemeinschaft in der Schweiz (1885–1914), sobre el moviment anarquista suís.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fitxa policíaca de Raymond Callemin

Fitxa policíaca de Raymond Callemin

- Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Havia nascut el 26 de març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Foto antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912)

Foto antropomètrica d'Élie Monier (24 d'abril de 1912)

- Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Élie Étienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Havia nascut el 20 d'agost de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una família pagesa. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency (Centre, França) i va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Els anys del pistolerisme

Els anys del pistolerisme

- Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell també formava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada família anarcosindicalista.

***

Actes del congrés de la Carta d'Amiens

Actes del congrés de la Carta d'Amiens

- Auguste Garnery: El 21 d'abril de 1935 mor a Saclas (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. Havia nascut el 3 de juliol de 1865 a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França). En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens.

***

Manuel Díaz Pan

Manuel Díaz Pan

- Manuel Díaz Pan: El 21 d'abril de 1947 --algunes fonts citen erròniament el 15 de maig de 1947-- cau abatut a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista Manuel Díaz Pan, conegut com Rogelio i Casado. Havia nascut cap al 1926 a Os Castros (La Corunya, Galícia) i vivia a Cambre, on feia de fuster. En maig de 1946 formava part d'un grup guerriller itinerant que actuava per terres gallegues i del qual formaven part Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Antonio Seoane Sanchez (Julián), José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons i Amador Rodríguez Pan (Pimentel). Aquest grup estava enquadrat en l'«Agrupación Pasionaria», antiga IV Agrupació de Guerrillers de Galícia, comandada per Manuel Ponte Pedreira (Pintor). El 26 de juny de 1946 fou un dels set supervivents de l'atac de la Guàrdia Civil contra el destacament guerriller «Santiago Álvarez» a Milreo (Fervenzas, Aranga, La Corunya), on moriren Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Lisardo Freijo (Teniente Freijo) i José Doldan Don. El 18 d'agost de 1946 participà amb Francisco Rey Balbis (Moncho), Antonio Seoane Sánchez, José Pedereira de las Iglesias (Tomás Padilla), Amador Domínguez Pan (Pimentel), Mery Pin Pan i Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire) en el mortal atemptat contra el falangista Manuel Doval Lemat a Cambre. Manuel Díaz Pan fou abatut el 15 de maig de 1947, amb Manuel Ponte Pedreira (Pintor) i Manuel Rodríguez Suárez (O Asturiano) a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia), quan es preparaven per atacar Órdenes.

***

Giuseppe Pasotti

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 21 d'abril de 1951 mor a Tunísia el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Havia nascut el 10 de febrer de 1888 a Conselice (Romanya, Itàlia) i era fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per «incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrer Émile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per «violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereu àcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia, on morí.

***

Libertario Tassi

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 21 d'abril de 1966 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Havia nascut el 5 d'abril de 1904 a Sassoferrato (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló «Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Aldino Felicani

Aldino Felicani

- Aldino Felicani: El 21 d'abril de 1967 mor a Boston (Massachusetts, EUA) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. Havia nascut el 15 de març de 1891 a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia). En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per «propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompete le fila (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.

***

Armando Borghi (ca. 1945)

Armando Borghi (ca. 1945)

- Armando Borghi: El 21 d'abril de 1968 mor a Roma (Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Havia nascut el 6 d'abril de 1882 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Era fill d'una família de modests recursos econòmics. Sos pares es deien Domenico Borghi i Antonia Ortolani. Son pare, periodista i sindicalista, fou un internacionalista que com tants altres de la seva generació havia passat del republicanisme de Giuseppe Mazzini a l'anarquisme de Mikhail Bakunin, i fou un bon amic d'Andrea Costa, abans que aquests fos elegit diputat. Sota la influència de sa família i dels companys i amics de son pare, i de la seva ciutat natal, important bastió del moviment anarquista italià, Armando Borghi començà a militar de ben jovenet. La seva primera educació política vingué gràcies a la lectura de llibres, fullets, periòdics internacionalistes i anarquistes que son pare guardava en un vell armari. També va rebre llibres i periòdics de Serafino Mazzotti, vell internacionalista i amic íntim de Bakunin. A més de tot això, especial importància tingué per a la seva formació la lectura del setmanal anarquista L'Agitazione, fundat per Errico Malatesta en 1897 a Ancona (Marques, Itàlia), i on es feia avinent la polèmica entre l'anarquisme i el socialisme marxista i la «desviació» de l'anarcoindividualisme i el revisionisme parlamentarista de Francesco Saverio Merlino; la influència malatestiana en el seu pensament fou fonamental. En 1898, quan només tenia 16 anys, per a veure en persona Malatesta i sentir-lo parlar, es va escapar de casa i marxà cap a Ancona, on pogué assistir al procés que contra ell s'havia engegat. Aquest mateix any, prengué part en el «Motí per al pa» que tingué lloc, ben igual que a moltes altres ciutats italianes, a Castel Bolognese, assaltant fleques i llançant pedres a la policia, juntament amb una multitud desesperada i afamagada. Després d'aquests fets, fugint dels carrabiners, marxà cap a Imola i Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on es traslladà definitivament poc temps després fins i tot amb els pares. Entrà a treballar de rentaplats en una taverna de mala mort i completà els estudis d'electricista que ja havia acabat a la Universitat Popular. En 1900, arran del regicidi de Gaetano Bresci, després d'haver-se manifestat públicament a favor d'aquest, hagué de refugiar-se durant una temporada als camps de la seva regió natal. El març de 1901, aprofitant el nou clima instaurat pel govern liberal de Giuseppe Zanardelli i Giovanni Giolitti, retornà a Bolonya i ràpidament esdevingué un dels màxims exponents del moviment anarquista d'Emília-Romanya, reorganitzant un vertader grup anarquista a Bolonya. Dotat d'unes notables qualitats d'oratòria, començà a parlar en reunions i participà en manifestacions arreu de la regió. Activament implicat en el moviment antimilitarista, en 1902 va ser detingut, juntament amb Mammolo Zamboni, Primo Proni i Gaetano Bagnarola, per haver incitat a la deserció els reclutes en una manifestació. Fou la primera d'una llarga sèrie d'ordres de busca i cerca, detencions, processos, condemnes i empresonaments, destinats a repetir-se gairebé durant tota l'època del govern de Giolitti. L'abril de 1903 parlà per primera vegada davant un públic de milers de persones al Gioco del Pallone de Bolonya, durant una manifestació contra la despesa militar. El 23 d'octubre de 1905 protagonitzà una espectacular fugida quan era traslladat cap a la presó de Faenza (Romanya, Itàlia) des de Castel Bolognese, després d'haver estat detingut la nit anterior durant les enèrgiques protestes contra el delegat del Partit Socialista de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri di Cesena. El maig de 1906 va ser cridat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) per a dirigir el setmanari L'Aurora (1906-1907), fins aleshores redactat per Domenico Zavattero. En aquest periòdic, prenent com a punt de partida una conferència de Libero Tancredi realitzada a Ravenna, publicà, entre d'altes, una sèrie d'articles teòrics que edità en 1907 en fullet sota el títol Il nostro e l'altrui individualismo. En aquest text, de summa importància per conèixer la seva posició teòrica a començaments de segle, sosté que, malgrat considerar una extravagància l'anarcoindividualisme d'arrel stirneriana en el moviment anarquista, també pren distància de la temptativa de donar al moviment una estructura organitzativa estable i permanent, mantenint-se així dins de la tradició del comunisme anarquista antiorganitzatiu, aleshores majoritari dins del moviment anarquista italià; segons ell, cal saber harmonitzar l'acció individual amb l'acció organitzada col·lectivament. Rebutja la posició dels anarquistes organitzadors que porten a l'extrem el mètode organitzatiu, donant lloc a formes dogmàtiques i autoritàries; la diferència radicava en els mètodes de lluita, ja que l'objectiu final és el mateix, remarcant sempre la seva oposició a les concepcions anarcoindividualistes. Aquestes posicions es mantingueren en l'informe Gli anarchici di fronte all'individualismo stirneriano, que va ser enviat al Congrés Anarquista Nacional que se celebrà el juny de 1907 a Roma i que va ser publicat en el periòdic Il Pensiero. En aquesta època fou el promotor d'una petita editorial, la «Biblioteca Lux», encarregada de la publicació de fullets de propaganda i d'impresos antimilitaristes. En aquest any publicà el fullet Verso l'anarchia va la storia. El juliol de 1907 retornà a Bolonya i a l'any següent començà la seva tasca sindicalista, assumint el càrrec de secretari del Sindicat Provincial de la Construcció, corporació sindical autònoma de la Federació Nacional i de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), organitzacions controlades pel reformisme del Partit Socialista Italià (PSI). S'uní als sindicalistes revolucionaris per lluitar contra els reformistes que controlaven la Cambra del Treball, lluita que portarà el desembre de 1912 a l'escissió, amb el naixement a Bolonya d'una Cambra del Treball reformista separada de la Vella Cambra del Treball, encapçalada per sindicalistes i anarquistes. En aquests anys coincideix amb els sindicalistes revolucionaris en la seva crítica al socialisme reformista, en el suport a l'acció directa i en l'organització descentralitzada i federativa. Col·laborà en el primer número del setmanari romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911). El setembre de 1909 va ser detingut a l'estació ferroviària de Brescia (Llombardia, Itàlia); després de ser apallissat durant tota la nit, va ser tancat a diverses presons italianes i finalment alliberat quan els rastres del «correctiu» havien desaparegut. En 1911 marxà cap a Piombino (Toscana, Itàlia) a fi i efecte d'ajudar els treballadors metal·lúrgics i la Cambra del Treball de la localitat involucrats en una dura disputa, i en tornà amb una altra denúncia. Col·laborà en L'Agitatore (1910-1913), de Bolonya, amb Domenico Zavattero, Maria Rygier, Giuseppe Sartini i altres. Per un article a favor d'Augusto Masetti, qui el 30 d'octubre de 1911 havia disparat el seu coronel en una caserna per protestar contra la guerra de Líbia, es va veure obligat a fugir del país per a no ser detingut. Restà durant un any a París, període decisiu per a la seva formació cultural i política. A la capital francesa esdevingué amic íntim de Felice Vezzani i freqüentà els cercles anarquistes dels grups editors de La Bataille Syndicaliste, Les Temps Nouveaux i Le Libertaire, entrant en contacte amb Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, James Guillaume, Émile Pouget i Amilcare Cipriani. Esdevingué un fervent admirador del sindicalisme francès, sobretot pel rebuig dels sindicats a subordinar-se a qualsevol partit. El juliol de 1912 marxà cap a Suïssa per a realitzar una sèrie de conferències (Lausana, San Gallo, Berna, Zuric, Lucerna, Ginebra), però el 14 de setembre va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 25 de setembre va ser expulsat per la seva propaganda antimilitarista; després d'una estada a Lió (Arpitània), el 6 d'octubre retornà a París. A finals de 1912, gràcies a una amnistia concedida el 9 de desembre pel govern per a celebrar la pau amb Turquia, retornà a Itàlia i reprengué la secretaria del Sindicat Provincial de la Construcció. S'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), creada en la seva absència en el Congrés Sindicalista celebrat entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 a Mòdena (Emília-Romanya), de la qual esdevingué propagandista. A començament de 1913, després d'un estada a la presó, publicà Fernand Pelloutier nel sindacalismo francese. E in Italia?, on reivindica ferventment el sindicalisme revolucionari pur. En el II Congrés de l'USI, celebrat entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 a Milà (Llombardia, Itàlia), presentà un important informe sobre la vaga general, on explicà aspectes teòrics sobre el tema juntament amb la seva experiència de la vaga general milanesa que havia tingut lloc l'agost i de la qual va ser un dels seus protagonistes. La seva companya, Anella Fabbri, obrera tipogràfica, en 1914 li donà un fill qui portà per nom Comunardo –en 1918 una sentència del Tribunal de Bolonya li canvià el nom pel de Patrizio. En aquesta època, s'implicà a fons en la campanya de suport a Masetti. El juny de 1914 participà activament en els fets de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) a Bolonya, Imola i Faenza, intentant capgirar la vaga general en moviment insurreccional. Aconseguí fugir de la detenció i va ser nomenat secretari general d'un Comitè Nacional Pro Ferroviaris amb seu a Bolonya. Amb l'esclat de la Gran Guerra, la unió entre partits i organitzacions esquerranes portada a terme el juny anterior es va trencar i fins i tot sindicalistes revolucionaris prengueren posicions intervencionistes. En el Congrés Nacional de l'USI, celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1914, es mostrà contrari a la guerra i s'oposà a les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris. Al final de la discussió, s'acceptà l'opinió d'Alberto Meschi, contrari a la intervenció, i el vell grup dirigent repudiat presentà la dimissió. En els mesos següents, els intervencionistes de l'USI de Milà i de la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) sortiren de l'USI i crearen la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). La nova majoria de l'USI, en la qual els anarquistes juguen un paper determinant, traslladà la seu nacional a Bolonya i el nomenà secretari general de l'organització. Com que el periòdic L'Internazionale havia quedat a mans de la Cambra del Treball de Parma, creà el nou periòdic Guerra di Classe, dirigit i redactat gairebé tot per ell, i el converteix en el nou òrgan d'expressió nacional de l'USI. El novembre de 1914 va ser detingut pels fets de la «Settimana Rossa» i només va ser alliberat el gener de 1915 gràcies a una amnistia. Durant 1915 es traslladà una breu temporada a Mòdena i després a Piacenza (Emília-Romanya), per encarregar-se dels sindicats i de la Cambra del Treball, sense deixar de lluitar contra la guerra i contra la influència dels seguidors d'Alceste De Ambris i del seu intervencionisme. L'abril de 1916 les autoritats italianes li van decretar la residència obligatòria a les poblacions toscanes de Florència i d'Impruneta. El juny de 1916 prengué part en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà a Florència, decisiu en el procés de reorganització del moviment. Cap a finals de 1916, després d'un llarg patiment, morí de tuberculosi sa companya. Posteriorment de Caporetto (Friül) es autoritats van traslladar la seva residència obligatòria a Isernia (Molise, Itàlia). Durant tot el temps que mantingué la residència obligatòria pogué mantenir contactes amb l'USI i el moviment anarquista, primer a través d'alguns ferroviaris i després mitjançant Virgilia D'Andrea, que esdevingué la seva companya de vida i de lluita. Ambdós, amb el petit Comunardo, emmalaltiren de la grip espanyola i estigueren a punt de morir, però aconseguiren guarir-se gràcies els companys i la família dels propietaris de la casa on romanien. El desembre de 1918, en acabar la Gran Guerra, la residència obligatòria va ser revocada. Després d'una gira propagandística, es traslladà a Florència i el gener de 1919 a Bolonya. El final de la I Guerra Mundial s'obrí un període extremadament convuls i dramàtic al país, caracteritzat per gairebé dos anys de disturbis i de vagues que donaven la sensació que la revolució proletària era imminent, seguits per altres dos anys de creixent reacció feixista, que abocaren a l'ascens al poder de Benito Mussolini. En aquest període, gràcies a la seva doble qualitat de destacat militant anarquista i de secretari de l'USI, esdevindrà un protagonista de primer pla en l'escena política italiana. Durant el «Biennio Rosso» (Bienni Roig) totes les organitzacions del moviment obrer, des dels sindicats als partits, passant pel moviment anarquista, creixeran de manera espectacular. L'USI, la qual en 1913 tenia uns 100.000 afiliats, a finals de 1919 en passava els 300.000, i estava destinada a créixer en els anys successius. També els anarquistes incrementaren notablement les seves files, reorganitzant-se en federacions provincials i regionals i, després del Congrés de Florència d'abril de 1919, en la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). Molts superiors numèricament parlant són, però, els afiliats a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball) i al Partit Socialista Italià (PSI). En mig del debat sobre la necessitat o no d'unir-se orgànicament els moviments socialista i anarquista, el desembre de 1918 s'oposa a la iniciativa de fusió entre l'USI i la CGdL i proposa com a alternativa la dissolució dels sindicats i la convocatòria d'una nova central sindical, creant un nou organisme elegit des de la base, però la CGdL rebutjà la proposta. L'abril de 1919, després de l'incendi de la seu del periòdic Avanti! a mans dels feixistes, proposà la formació d'un comitè revolucionari format per cinc membres en representació de l'USI, de la CGdL, de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Com a mesura de precaució abans de la vaga general del 21 de juliol de 1919, va ser detingut amb tot el Comitè Central de l'USI. El III Congrés de l'USI, celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma, prestà una especial atenció als Consells de Fàbrica, als quals es va adherí amb el seu aval, que garantia l'esperit revolucionari del moviment torinès. La seu central de l'USI es traslladà a Milà i ell amb ella. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 destacà en el Congrés de Bolonya de la UAI, fent costat Maurizio Garino, capdavanter dels Consells de Fàbrica, contra la desconfiança de nombrosos companys. També es diferenciava del parer majoritari quan es mostrà favorable a una eventual adhesió a la III Internacional en cas que l'USI fos convidada a participar-hi, sobretot quan ja des del camp anarquista, des de feia temps, es començava a denunciar la involució autoritària que prenia la Revolució russa. Aquest «entusiasme bolxevic» va ser durament criticat per alguns sectors llibertaris. Col·laborà amb el diari Umanità Nova i sostingué, des de la seva columna de Guerra di Classe, una polèmica amb Amadeo Bordiga i Il Soviet. L'estiu de 1920 tingué l'oportunitat de viatjar a Rússia per prendre part en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR). El 22 de juliol partí amb documentació falsa i, després d'un viatge tortuós, arribà el 14 d'agost a Sant Petersburg, quan el congrés havia acabat feia una setmana. Participà a títol informatiu en reunions del Comitè de l'ISR que s'acabava de crear, però dissentí parcialment del que va veure. Conegué Grigori Zinóviev, Mikhail Tomski i Lenin, però també l'anarcobolxevic Victor Serge i Piotr Kropotkin, amdós crítics amb la direcció que ha pres la revolució. Una baralla amb Nikolái Bujarin el deixà clar que calia no adherir-se a l'ISR. Quan tornava cap a Itàlia, li arribà la notícia del moviment d'ocupació de fàbriques i accelerà quan pogué el seu retorn, arribant el 16 de setembre de 1920 a Verona (Vèneto, Itàlia), però quan el moviment arribava a la seva fi. Mantingué reunions a Milà, Sestri i Verona, incitant els obrers a no abandonar els centres de producció. En nom de l'USI rebutjà, a diferència dels socialistes, la proposta governamental d'un representant en la Comissió de Control Obrer. El 12 d'octubre de 1920 va ser detingut, executant una ordre de busca i cerca emesa el 20 de juliol. Poc després van ser detinguts altres 20 militants anarquistes, entre ells Malatesta, Luigi Fabbri i Giuseppe Sartini, i acusats tots de «conspiració contra l'Estat», «associació de malfactors» i violació de la llibertat de premsa i de paraula. Després de la protesta popular, tots van ser alliberats llevat de Borghi, Malatesta i Corrado Quaglino, que restaren empresonats. Com que el procés s'alenteix, proposat per ell, engegaren una vaga de fam. En mig d'un marc de disturbis arreu d'Itàlia, la protesta creix i el 24 de març de 1921 l'esclat d'una bomba col·locada per un grup anarquista al Teatre Diana de Milà provoca una matança. Aquesta feta va ser condemnada immediatament per Malatesta i Borghi, però l'atemptat es va convertir en un magnífic pretext per a represàlies i detencions, marcant la fi de la campanya en favor dels presos. El 26 de juliol de 1921 començà el judici, defensat per Francesco Saverio Merlino. Gràcies a la brillant autodefensa de Malatesta i de Borghi, van ser absolts. En sortir de la presó trobà un clima polític radicalment distint, protagonitzat per les actuacions dels escamots feixistes i per l'obligació del moviment obrer a defensar-se. Un nou element de l'escena política italiana havia nascut el 21 de gener de 1921, el Partit Comunista d'Itàlia (PCdI), sorgit en ple conflicte ideològic entre anarquistes i comunistes, especialment sobre l'avaluació de la Revolució bolxevic, i en plena discussió sobre el paper que els sindicats havien de jugar en el procés revolucionari i la seva relació amb el Partit. Mentre era a la presó, el juliol de 1921, una delegació de l'USI signà a Moscou un document d'unitat amb els comunistes i d'adhesió a l'ISR, només amb la condició de mantenir-se independent de la Internacional Comunista. Borghi rebutjà la gestió d'aquesta delegació i anul·là l'adhesió a l'ISR. Poc després, durant el III Congrés Nacional de la UAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, relatà les seves impressions sobre Rússia, sostenint que la revolució s'havia transformat en una dictadura dels capitosts del Partit comunista. La polèmica interna dins de l'USI va anar en augment, posant en risc fins i tot l'existència d'aquesta organització. Després del Consell General d'octubre de 1921, on aconseguí una victòria parcial al mantenir l'adhesió condicional a l'ISR, dimití com a secretari de l'USI i fou substituït per Alibrando Giovannetti. D'aquesta manera esperava apaivagar el clima de tensió dins de l'organització i evitar així una escissió, tenint alhora les mans més lliures per a participar en conferències i debats de controvèrsia amb els comunistes. En el IV Congrés de l'USI, celebrat entre el 10 i el 13 de març de 1922 a Roma, el corrent favorable a l'ISR, encapçalat per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, es va veure en minoria respecte al corrent encapçalat per Borghi, Alibrando Giovannetti i Carlo Nencini, que condemnava oficialment l'ISR i la política comunista. De fet, l'USI, es dividí en dues seccions. En el fullet Anarchismo e sindicalismo, que estampa el text d'una conferència celebrada el 3 d'abril de 1922 a Roma, Borghi exposa clarament la seva posició; després de refermar-se en els principis antiautoritaris i antiestatistes, condemna el bolxevisme i el comunisme, ratificant l'absoluta independència del sindicat a tots els moviments polítics, fins i tot la UAI. L'última decisió important com a dirigent de l'USI fou l'adhesió d'aquesta en l'Aliança del Treball, fundada el febrer de 1922 com a iniciativa d'un grup d'anarquistes i de republicans romans, i a la qual se sumaren totes les organitzacions obreres, exceptuant les controlades pels comunistes. Entre el 16 i el 18 de juny participà a Berlín en la Conferència preparatòria del futur congrés fundacional de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), formant part de la seva organització amb Rudolf Rocker, Ángel Pestaña, Albert Jensen i Alexander Shapiro. Poc després, entre el 26 de juny i l'1 de juliol, participà en el Congrés de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el qual mantingué una duríssima topada amb el delegat rus Lozowsky. La derrota de la vaga proclamada per a l'1 d'agost de 1922 marcà la desfeta del moviment obrer i obrí el camí per a la conquesta del poder pel feixisme. Poc després de la «Marxa sobre Roma», s'exilià amb D'Andrea a Berlín (Alemanya), on entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 tingué lloc el Congrés Constitutiu d'una nova AIT, d'orientació anarcosindicalista i llibertària, i de la qual va ser un dels seus màxims defensors. El seu exili durarà més de vint anys. A Berlín freqüentà exiliats anarquistes d'arreu del món, sobretot russos (Alexander Berkman, Emma Goldman, Alexander Shapiro, Volin, etc.), i es dedicà activament a l'organització de l'AIT, representant aquesta organització a París (Farnça), en 1922; a Santarém (Alentejo, Portugal), en 1924; Amsterdam (Països Baixos), en 1925; i després a Madrid (Espanya), sempre atacant tant el feixisme com el comunisme. Col·laborà amb Rudolf Rocker en la redacció del periòdic Der Syndicalist. L'estiu de 1923 es traslladà amb Virgila D'Andrea a París, on visqué de treballs ocasionals i s'adherí al Grup «Pietro Gori», format per sindicalistes de l'USI residents a la capital gal·la, com ara Alberto Meschi, Amleto Fantozzi, Angelo Diatallevi, Erasmo Abate, Remo i Silvio Franchini, Amedeo Roccheggiani, Raniero Cecili i altres; també col·laborà amb La Voce del Profugo, fundat per Meschi. En 1924 publicà L'Italia tra due Crispi. Cause e conseguenze di una rivoluzione mancata, on reconstrueix els esdeveniments del «Bienni Rosso» i fa un balanç de les accions de l'esquerra durant aquells anys. La seva principal preocupació és la de reorganitzar el moviment anarquista, tot superant les diferències entre individualistes, antiorganitzadors i organitzadors, i mantenint-lo fora de qualsevol aliança, sobretot amb els comunistes. També posà en guàrdia el moviment de l'anomenada «Avantguarda Garibaldi», distanciant-se dels anarquistes que es deixaren atrapar per la provocació de Ricciotti Garibaldi, nebot del general, que en una acord secret amb el govern feixista proposà l'organització d'una expedició armada a Itàlia per a comprometre el major nombre d'antifeixistes possible; aquest incident suposà un dur cop per a la credibilitat de tot el moviment llibertari italià exiliat a França, i fou una font de polèmica que durà molts d'anys. Pel que feia el «Front Únic Proletari», estava en desacord amb Malatesta, del qual era favorable, ja que segons ell no salvaguardava l'autonomia del moviment anarquista. L'octubre de 1926, convidat pel periòdic sindicalista Il Proletario, de Nova York (Nova York, EUA), per a fer una gira de conferències, deixà París i marxà cap els Estats Units via Canadà. En 1928 el va seguir sa companya D'Andrea i, en 1932, son fill Comunardo (Nardo). Trobà que la majoria dels immigrants italians simpatitzaven amb el feixisme i que el moviment anarquista italià a l'exili estava força desorganitzat. Encara que establert a Nova York, viatjà a diferents Estats fent innombrables conferències intentant reorganitzar el moviment i palesant el veritable rostre del feixisme. Entaulà una estreta relació amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari, publicat a Newark (Nova York, EUA), de tendència antiorganitzativa. Esdevingué cada cop més crític amb el sindicalisme i es mostrà contrari a qualsevol aliança, ja fos amb l'antifeixisme democràtic, ja fos amb els comunistes, com palesà en Gli anarchici e le alleanze antifasciste (1927), i es mostrà en desacord amb el corrent del grup editor d'Il Martello, encapçalat per Carlo Tresca, partidari de l'Aliança Antifeixista d'Amèrica del Nord, «front únic» format per anarquistes, socialistes, comunistes i republicans. En 1927 publicà Mussolini in camicia, que fou força polèmic, tingué una gran difusió i fou traduït a diversos idiomes. La policia italiana demanà des de la seva arribada als EUA la seva detenció i deportació, i l'Ambaixada italiana pressionà constantment les autoritats nord-americanes. L'1 de juny de 1927 va ser detingut per primer cop durant la campanya de suport als militants italoamericans Sacco i Vanzetti i portat a Ellis Island, però, gràcies a la creació d'un «Comitè Pro Borghi», va ser posat en llibertat sota fiança de 2.500 dòlars. Pogué visitar Bartolomeo Vanzetti a la presó de Charleston i Nicola Sacco a la de Dedham. El 6 d'abril de 1930 aconseguí fugir de la detenció durant una conferència contradictòria amb el socialista Vincenzo Vacirca a la Sala de la Cooper Union de Nova York, però un jove anarquista, Carlo Mazzola, va ser mort i altre, Salvatore Velluci, ferit greument. A partir d'aquest moment, hagué de viure clandestinament sota el nom fals de Miraglia. Durant anys, la seva activitat política s'hagué de limitar a la publicació sota pseudònim (Vattelapesca, Armando Vattelapesca, Etimo Vero, Girarrosto, Ihgrob, Il Ciabattino Ribelle, Biarmando, etc.) d'articles, especialment contra el feixisme, i a un cicle de converses setmanals al Cercle de Brooklyn. L'11 de maig de 1933 Virgilia D'Andrea morí per un tumor, deixant-lo en la desesperació. Acceptà l'oferta d'hospitalitat de la família formada per Charles Ciulla, Caterina D'Amico i sos quatre infants; parella aquesta que militava en el grup anarquista del Booklyn Sud de Nova York. En 1933 publicà un dels seus textos més notables, Errico Malatesta in 60 anni di lotte anarchiche. Per la seva arriscada posició política, s'estimà més no participar directament en la Guerra Civil espanyola, encara que la policia italiana diu que va ser present entre el 3 d'abril i el 13 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Son fill sí que partí cap a Espanya i s'enrolà en les Brigades Internacionals. En 1939 publicà els fullets Contro gli intrighi massonici nel campo rivoluzionario i Il tramonto di Bacunin? En 1940, arran de la Llei de Registre d'Estrangers, hagué de sortir de la clandestinitat i el 30 de novembre va ser detingut i empresonat en una cel·la d'Ellis Island que hagué de compartir amb alguns feixistes. Gràcies a la intervenció dels germans Walter i Arturo Toscanini i de Gaetano Savemini, amics personals seus, va ser alliberat quatre mesos després sota una fiança de 5.000 dòlars. En 1942 publicà l'obra dramàtica Due bozzetti contro il fascismo. El juliol de 1944 intentà sense èxit retornar a Itàlia esgrimint una antiga ordre de deportació, però va ser rebutjada per les autoritats americanes. L'octubre de 1945, quan la guerra havia acabat feia uns mesos, aconseguí embarcar-se. En arribar, trobà una situació política molt diferent a la de l'època prefeixista i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, organitzant congressos i reunions i publicant articles i fullets. En 1946 publicà Colloqui con Kropotkine su l'anarchia i aquest mateix any portà a terme una intensa campanya contra l'Assemblea Constituent de la República Italiana i contra la intromissió de l'Església en la política italiana. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1946 prengué part en el Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Bolonya. El 29 de desembre de 1946 tingué un accident automobilístic a Ravenna i resultà ferit al cap i amb una costella rompuda, veient-se obligat a romandre unes setmanes a l'hospital de la ciutat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, juntament amb Pio Turroni i en representació de L'Aurora, al II Congrés de la FAI celebrat a Bolonya. Després de la mort de Malatesta, Luigi Fabbri i Camillo Berneri, Borghi restava com a un dels militants amb més prestigi de l'anarquisme italià. Es dedicà especialment a la propaganda oral, amb nombroses reunions i conferències, sovint debats contradictoris, a petites poblacions o a grans ciutats d'arreu de la península italiana. Les seves posicions polítiques, de denúncia de l'aliança socialista-comunista i en una postguerra on la participació política s'havia canalitzat mitjançant els partits de massa, troben força resistència. Les seves posicions antiorganitzatives, fruit del seu pas pels Estats Units, s'havien accentuat i s'oposà tant a la reconstitució de l'USI, com a la inclusió de normes vinculants en els estatuts de la Federació Anarquista Italiana (FAI); per demostrar les seves tesis, posà com a exemple el que havia succeït durant la Revolució espanyola i la desviació política i burocràtica que s'hi va donar. Amb Pio Turroni, Attilio Bazzocchi, Gigi Damiani, Italo Garinei i altres, s'acostà cada cop més al grup editor de L'Adunata dei Refrattari. En 1948 retornà als Estats Units, on restà fins el 1953. En 1949 publicà Conferma anarchica. Due anni in Italia, testimoni del seu pensament en aquests anys. Retornà definitivament a Itàlia i arribà a temps per a participar en el V Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Lazio, Itàlia), on aconseguí que s'aprovés la seva ponència sobre «Bases fonamentals de l'anarquisme», les quals es reafirmen en els principis de l'antiautoritarisme i l'oposició contra els governs dels dos imperis (capitalista i comunista), essent nomenat director de Umanità Nova. En 1954 publicà, amb un prefaci de Gaetano Salvamini, el seu llibre de memòries, Mezzo secolo di anarchia (1898-1945), considerat com el més reeixit dels seus textos. Col·laborà, sempre amb peces memorialístiques, en Il Mondo i Il Ponte. Després de fer costat els insurgents de la Revolució hongaresa de 1956, la seva ferma oposició de col·laborar amb els comunistes es va veure atenuada, sobretot arran dels fets de Reggio Emilia del 7 de juliol de 1960, quan cinc obrers comunistes van ser assassinats per la policia durant una manifestació sindical. En 1962, després de l'intent de desembarcament d'elements anticastristes amb el suport de les autoritats nord-americanes a Bahía de Cochinos (Cuba), passà a defensar el règim castrista, fet pel qual va ser acusat de «filocumunisme» per una gran part del moviment anarquista. Durant el Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia), s'acceptà la seva posició de denúncia de la involució totalitària del castrisme, tot rebutjant la política nord-americana. En 1964 es reobrí la polèmica, arran d'un nou atac al règim castrista promogut per un grup d'anarquistes cubans i al qual negà tot crèdit. En aquesta època intentà frenar la temptativa de donar una estructura organitzativa a la FAI, que implicava un «Pacte Associatiu» amb normes vinculants per als grups federats. En el Congrés Nacional de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de 1965 a Bolonya, rebé fortes crítiques sobre la seva gestió del periòdic Umanità Nova. Durant el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia), celebrat entre el 31 d'octubre i el 5 de novembre de 1965, la tesi del «Pacte Associatiu» s'imposà, en contrast amb les seves posicions i del seu grup. Després d'això, deixà la direcció de Umanità Nova, que prengué Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, i es retirà de la militància orgànica. Donà el seu suport al grup dissident del «Pacte Associatiu» de la FAI, que creà el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA) i que, de fet, va crear una escissió. En 1966 Vittorio Emiliani publicà una antologia del seus escrits biogràfics sota el títol Vivere da anarchici. Després d'una llarga malaltia, Armando Borghi va morir el 21 d'abril de 1968 a Roma (Itàlia) i fou enterrat, per voluntat seva, a Castel Bolognese. A finals de 1973 es va crear a la seva població natal la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», que conserva des de 1982 el seu arxiu, i que ha contribuït a mantenir viva la seva memòria.

Armando Borghi (1882-1968)

***

Necrològica de Ramón Radigales Gombau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juliol de 1981

Necrològica de Ramón Radigales Gombau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juliol de 1981

- Ramón Radigales Gombau: El 21 d'abril de 1981 mor a Florença (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Havia nascut cap el 1883 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort.

***

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de juny de 1994

Necrològica de David Aparicio Gonell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- David Aparicio Gonell: El 21 d'abril de 1994 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista David Aparicio Gonell –a vegades el seu primer llinatge citat Aparici. Havia nascut el 22 de desembre de 1907 a Xodos (Alcalatén, País Valencià). Emigrat a Barcelona (Catalunya), en 1927 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i poc després retornà a Xodos per organitzar la col·lectivitat agrícola local. Entre l'1 de gener i el 2 de desembre de 1937 fou regidor de Comerç i Treball de la Gestora Municipal de Xodos i aquest mateix any era secretari de l'Agrupació Anarquista «Amanecer», adherida a la Federació Anarquista Ibérica (FAI) d'aquesta població. Cridat a files, tornà als fronts com a comissari en una brigada de sapadors a Còrdova (Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble, on va ser detingut, apallissat pels militars a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) i empresonat a Castelló (Plana Alta, País Valencià). Després de dos anys de reclusió, va ser trasllat a la presó de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), on treballà en la reconstrucció del poble durant dos anys. Indultat, tornà a Xodos, on contactà amb la guerrilla que actuava a Terol (Aragó, Espanya). De bell nou detingut, va ser novament apallissat i tancat. Un cop lliure s'integrà en un grup dels maquis fins al 1948, any que passà a França. S'establí a Besiers, on es reuní amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

---

[20/04]

Anarcoefemèrides

[22/04]

Escriu-nos


Actualització: 21-04-17