|
---
Anarcoefemèrides del 19 d'abril Esdeveniments
Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas - Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.
Naixements
Necrològica de Louis Marchand apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 21 de març de 1901 - Louis Marchand: El
19 d'abril de 1842 neix a Roanne (Forez, Arpitània) el communard i
internacionalista bakuninista Louis Joseph Gabriel Marchand. Era fill de Joseph
Marchand, controlador municipal de contribucions indirectes, i de
Pierrette-Anne-Lazarine Morillon. A partir de 1864 s'integrà en el cercle
seguidor de Louis-Auguste Blanqui, embrió del futur Partit Blanquista, de París
(França) i freqüentà destacats revolucionaris (Germain Casse, Victor Jaclard,
Eugène Protot, Albert Regnard, Raoul Rigault, Gustave Tridon, Jules Vallès,
etc.), tot col·laborant en el periòdic blanquista Candide. Entre 1866 i
1867 publicà el periòdic parisenc Le Critique. El maig de 1869 va ser un
dels signats del fullet Aux socialistes. Programme abstentionniste.
Sembla que és el mateix Marchand que signà la crida «Au peuple allemand à la
démocratie socialiste de la nation allemande», publicada el 4 de setembre de
1870 pels delegats de les seccions parisenques de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i de la Cambra Federal de Societats Obreres, on es
reivindicava la «República Universal» i una aliança entre països per fundar els
Estats Units d'Europa. Com a membre del Comitè Central del XX Districte de
París, presentà amb altres companys el 15 de setembre de 1870 un paquet de
mesures urgents (seguretat pública, subsistències, allotjaments, defensa, etc.)
que el Govern de Defensa Nacional, segons els signants, hauria d'haver decretat
per a la salvació de la República francesa. També va ser un dels signants del
«Cartell Roig» del 6 de gener de 1871, proclamat pel «Poble de París» per a
denunciar la «traïció» del Govern, tot vindicant la Comuna. Durant la Comuna de
París va ser enviat a Bordeus (Aquitània, Occitània) com a delegat de l'AIT,
per a escampar la idea de crear altres governs comunals a les diverses
poblacions. En aquesta època col·laborà amb el setmanari La Fédération
de la Secció de Bordeux de l'AIT. Encara que sota ordre de busca i cerca,
comparegué a les reunions i finalment, disfressat de dona, pogué fugir durant
la repressió de la Comuna cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
fou secretari de la Societat dels Proscrits «L'Égalité» i va pertànyer a la Secció
de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, creada el 3 de
setembre de 1871 sota iniciativa de exiliats francesos. Aquest mateix mes participà
en el Congrés de la Pau celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), on defensà la
Comuna, però les seves declaracions crítiques sobre l'execució de Gustave
Chaudeay van ser contestades. A partir del 23 de novembre de 1871 col·laborà en
el periòdic anarquista La Révolution Sociale, òrgan de la Federació del
Jura de l'AIT. El setembre de 1872, durant el Congrés de La Haia (Holanda
Meridional, Països Baixos), va ser acusat pel sector marxista de «desorganitzar»
l'AIT i de pertànyer al sector seguidor de Mikhail Bakuni, i, com no, de ser un
confident de la policia; va ser proposat per a l'expulsió, que finalment no va
ser votada. En una carta datada el 8 d'octubre de 1872, publicada el 10 de
novembre d'aquell any en L'Internationale de Brussel·les (Bèlgica), es
justifica dels atacs d'Auguste Serraillier llançats contra ell a La Haia, tot
reivindicant l'autonomia. L'1 de desembre de 1872 la redacció de L'Internationale
anunciava que havia rebut respostes de Paul Lafargue i de Serraillier, però que
no les publicaven per injurioses. L'agost de 1873 va ser detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia), juntament amb altres revolucionaris (Émile Fontaneau, Alfred
Morel, Jean-Baptiste Pillard, Eugène Protot i Marius Vieux), per internacionalistes
i comunards. De bell nou a Ginebra, el setembre de 1874 es traslladà a
Lausana, on regentà un comerç ambulant d'alimentació (fruites, verdures,
formatges, etc.). El 27 de gener de 1875 va ser un dels 54 communards
exiliats que signaren el manifest «Au citoyen Garibaldi» (Al ciutadà Garibaldi).
Entre setembre i octubre de 1875 declara en fallida el seu negoci i retornà a
Ginebra, on treballà de representant comercial. Posteriorment va fer de periodista
i a partir de 1885 publicà anualment el Vade-Mecum de la région du Léman,
una mena de guia turística, amb molts de textos de La Géographie d'Élisée
Reclus, i de repertori publicitari, a més d'altres publicacions semblants.
També en aquesta època col·laborà ocasionalment en el periòdic radical Le
Genevois. Participà en les campanyes electorals franceses des de Ginebra i
sempre va ser fidel al petit grup de comunards exiliats en aquesta ciutat.
Louis Marchand va morir el 19 de març de 1901 a l'Hospital Cantonal de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). L'anarquista Léon Berchtold va fer el seu discurs fúnebre. Pòstumament,
en 1905, es va publicar Y a-t-il toujours un terrain d'entente possible
entre les radicaux et les socialistes en vue des prochaines élections? Articles
et opinions recueillis par L. Marchand. ***
Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York - Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). ***
Notícia
de la condemna de François Denollet publicada en el
periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere
del 7 d'abril de 1888 - François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades erròniament com Denolet o Donolet. Sos pares es deien Charles Louis Denollet, teixidor de lli, i Anne Thérèse Valcke, belga. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Anatole Garnier (1 de març de 1894) - Anatole Garnier: El 19 d'abril de 1875 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Anatole Auguste Garnier. Era fill dels obrers Louis Félix Garnier, que després serà viatjant de comerç, i Louise Ramard. El novembre de 1892 es guanyava la vida treballant d'orfebre a la fàbrica Christofle. El desembre de 1892 vivia al número 17 de la carretera de la Révolte de Saint-Denis (Illa de França, França) i el maig de 1893 a l'Hôtel de la Marine, al número 432 de l'avinguda de París de Saint- Denis, juntament amb sa companya, l'anarquista Catherine Sauterre, excompanya de l'anarquista Henri Decamps. Figurava com a «militant» en un llistat de recapitulació d'anarquistes elaborat el 26 de desembre de 1893 per la policia; en aquesta època vivia la número 62 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. L'1 de març de 1894 va ser detingut amb sa companya Catherine Sauterre, juntament amb altres 24 anarquistes de la regió parisenca, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Segons un informe policíac d'un confident del 26 d'abril de 1894, vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia al número 62 del carrer d'Aubervilliers de Saint-Denis. El maig de 1895 va ser detingut, amb altres companys (Louis Carreau, Louis Deslieux, Albert Lecomte, Charles Lemayeur, Alfred Moittier, Charles Roussillaux, Albert Thierry), pel comissari Coeuille de Saint-Denis, com a cap d'una banda de desvalisadors que atacaven durant les nits domicilis de diverses poblacions de la regió parisenca (Aubervilliers, La Courneuve, Épinay-sur-Seine, Saint-Denis, etc.). El 13 d'agost de 1904 es casà al XII Districte de París amb Angèle Renée Pasquet i en aquesta època treballava de venedor i vivia al número 204 del carrer du Faubourg de Saint-Antoine de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de Jules Mattez apareguda en el periòdic
de Noeux-les-Mines La
Tribune del 6 de març de 1937 - Jules Mattez: El
19 d'abril de 1881 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Jules Adolphe Mattez. Sos
pares es deien
Adolphe César Mattez, mecànic als ferrocarrils, i
Philomène Delecroix,
domèstica. Treballava de miner al Pou Núm. 5 de
Courrières (Nord-Pas-de-Calais,
França) i residia a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 2 de desembre
de 1911 es casà a Avion (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb Irma Damette,
divorciada de Victor Mensué, i de qui enviudà. En
aquests anys d'abans de la
Gran Guerra, va ser un dels militants més destacats, amb
Benoît Broutchoux, de
l'anomenat «Jove Sindicat» de miners de caire
anarquista. En 1921 s'integrà a
les files comunistes. En el període d'entreguerres va ser
secretari de la
secció local de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). En 1934 va
ser nomenat administrador titular de les Caixes de Socors d'Obrers
Miners pel
Sindicat de Miners Unitari del Nord de les mines de
Courrières. En 1935 va ser
elegit regidor municipal i adjunt de l'ajuntament, però en
1939 va ser revocat
del càrrec per un decret del president del Consell de
Ministres francès Édouard
Daladier. En 1936 participà en una subscripció a
favor dels combatents
republicans espanyols i en aquesta època treballava als
tallers del Pou Núm. 5
de les mines de Courrières. En 1937 s'encarregà
de l'administració d'una
col·lecta als pous miners per a l'adquisició
d'una ambulància per a enviar-a a
la guerra d'Espanya. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut per la
policia
francesa i internat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània). Jules
Mattez va morir el 9 de gener de 1954 a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Sa germana, Alphonsine Mattez (Alphonsine
Bernard) va ser una
destacada militant comunista. ***
Necrològica
de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris
del 17 de febrer de 1932 - Pierre
Larivière: El 19
d'abril de 1883 neix al V Districte de París
(França) el pintor,
caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière.
Sos pares es deien Pierre
Larivière, empleat de comerç, i
Thérèse Lachaud, modista. En 1895
entrà a
estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny
litogràfic) de l'Escola Superior
d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de
París, coneguda com «École
Estienne», d'on
sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es
casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes,
França) amb Hélianne Julie Eugénie
Chaussemier, amb qui va tenir una filla.
Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses
publicacions anarquistes,
especialment en Les Temps Nouveaux,
i
milità en la Federació Litogràfica.
Mobilitzat durant la guerra, va ser
reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia
establert a Montargis
(Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué
correspondència amb Jean Grave i,
sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la
«Unió Sagrada»
d'aquest davant el conflicte bèl·lic,
afirmà que no creia en una «guerra
alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també
afí al bàndol aliat. Partidari
del sector pacifista i contrari al «Manifest dels
Setze», publicà poemes en Ce
qu'il faut dire, de Sébastien Faure,
i col·laborà amb dibuixos en Les
Humbles,
de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs
i il·lustrà l'àlbum À
Jean Jaurès,
editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de
la Ghilde "Les
Forgerons"». Entre 1919 i 1920
col·laborà en La Forge.
Revue d'art et de littérature, òrgan de
la Guilde
"Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice
i publicà un recull de versos, assaigs i
aforismes de caire pacifista sota el títol Au
Temps des sous-hommes, amb un
prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà
amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb
poemes en L'Émancipateur.
En aquesta època també
col·laborà en Avenir International.
Entre
el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el
Congrés d'Orleans (Centre,
França). Entre 1927 i fins a la seva mort
col·laborà en Le Semeur
de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de
llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un
temps
dirigí aquesta publicació. En 1927
signà una crida en suport de Sacco i
Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres
pictòriques a la
Galeria Bru de París. També
col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931
col·laborà en Le Rythme
Universel i en Cahiers de
l'Aristocratie, de Gérard de
Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de
targetes
postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a
l'Hospital de
Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat
tres dies després al cementiri
parisenc de Père-Lachaise. ***
- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) –en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). ***
Gaspare
Cannone - Gaspare Cannone:
El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista,
escriptor,
dramaturg, crític literari i propagandista anarquista
Gaspare Cannone. Sos
pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro.
Abandonà els estudis
després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta,
mantenint-se amb
els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys
milità amb
els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i
s'instal·là Brooklyn
(Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i
col·laborà en periòdics
llibertaris, especialment el novaiorquès La
Questione Sociale, on sostingué una dura
polèmica anticlerical. En aquests
anys mantingué correspondència amb
Itàlia amb destacats anarquistes (Errico
Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra,
obtingué una llicència
i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York
(Nova York, EUA). Va escriure
peces teatrals, com ara Pathos. Dramma
sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben
Hall de
Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma
psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920.
Col·laborà en La
Jacquerie (1919) de Paterson (Nova
Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de
Luigi
Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de
març de
1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini,
que va assegurar que estava en
relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo,
va ser detingut per
agents del Departament de Justícia nord-americà
sota l'acusació de participar
en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a
Itàlia.
Col·laborà en diversos números
únics editats per Paolo Schicchi, utilitzant
diversos pseudònims (Colubrina,
Garchivio dello Stato - Palermorino,
etc.). També va col·laborar en Avanti!
El 27 de març de 1921 publicà en Contadino
un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta,
aleshores
empresonat, expressant la seva posició intransigent davant
el «front únic»,
que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi
volgué que, amb
Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il
Vespro Anarchico, però només
publicà alguns articles dispersos. Va fer una
gira propagandística amb mítings arreu de
Sicília per a recaptar fons. De mica
en mica les seves posicions difereixen de les del grup
«antiorganitzador» de
Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i
corresponsal del
diari cultural Follìa,
publicat a
Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la
crítica literària
(assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè
Carducci, entre d'alters),
establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant
això, sota aquesta
tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina
d'oposició
al règim. En aquesta època donà refugi
Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i
Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb
Salvatore
Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en
1929 en l'atiament de
l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de
subversius «a detenir
en determinades circumstàncies», fet que es
produirà de tant en tant en els
anys següents. També
col·laborà en Umanità
Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936
intentà expatriar-se
clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio
Barresi a Tunísia i a
Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquest
últim, confident de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme). Després de
la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb
Filippo Gramignano
i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del
moviment anarquista de la seva
regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo,
celebrant mítings a la província
i participant en la fundació de la Federació
Anarquista de Trapani «Carlo
Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14
de març de 1946 celebrat a
Trapani. Després entrà en polèmica amb
Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell,
ja que no es declarava obertament «organitzador», i
per la seva excessiva
simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro
Togliatti. El
maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira
propagandística de Pier Carlo
Masini a Sicília, encara que de mica en mica
s'allunyà del moviment llibertari.
En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va
morir el 17 de desembre de 1963 a
Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son
fill Fausto Cannone fou
un destacar músic, cantautor i professor de conservatori. ***
- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat. Miguel García Vivancos (1895-1972) Obres pictòriques de Miguel García Vivancos ***
Maurice
Germain (1944) - Maurice Germain:
El 19 d'abril de 1902 neix al
XII Districte de
París (França) l'anarquista
Maurice Émile Germain. Sos pares es deien
Eugène Émile Germain, empleat de
l'Assistència Pública, i Marthe Amélie
Gabernache. Tingué tres germans, entre
ells l'anarquista André Eugène Germain. En 1922
va ser llicenciat de l'exèrcit
per asma. Es guanyava la vida com a representant comercial d'una gran
empresa
pelletera parisenca. Cridat per son germà André
Germain que vivia, treballava i
militava a Espanya, continuà treballant a Madrid per a la
mateixa empresa. Cap
el 1930 es casà a Barcelona (Catalunya) amb Aurora Salut
Pilar Prats, de qui es
va divorciar en 1936. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
recorregué amb son germà diverses zones de la
Península venent enfaixaments per
hèrnies i altres productes ortopèdics. En 1933
retornà a París, on començà
a
treballar de corrector d'impremta en el periòdic L'Aurore i va ser apadrinat per
l'anarquista Charles Anderson per a
entrar en el Sindicat de Correctors. Durant la guerra d'Espanya
col·laborà en Le
Libertaire amb articles sobre la
Revolució espanyola i traduí al
francès l'assaig de Diego Abad de Santillán
«La
Révolution Libertaire» per aquesta
publicació. El 6 de juliol de 1946 es casà
al XV Districte de París (França) amb Madeleine
Élise Debut, cosina de l'esposa
de son germà André. En aquesta època,
i en els anys cinquanta, vivia al número
70 del carrer Romainville, domicili que figurava en els llistat de
vigilància
de la policia. Un cop jubilat s'instal·là a
Eissiduelh. Maurice Germain va
morir el 28 de febrer de 1984 a l'Hospital Rural d'Eissiduelh
(Aquitània,
Occitània). ***
Notícia
d'una de les condemnes d'Étienne Guillemau apareguda en el
periòdic tolosà El Socialista del
15 de maig de 1960 - Étienne Guillemau:
El 19 d'abril de 1909 neix a l'Hospici de la Maternitat de
Port Royal del
XIV
Districte de París (França) l'anarquista,
anarcosindicalista i esperantista Étienne Louis Guillemau
–a vegades el seu
llinatge escrit erròniament Guillemeau o
Guillemot. Era fill de Blaise
Guillemau, mosso de cafè, i de
Maria Justine Sylvie Pécourt, cambrera de restaurant. Durant
l'Ocupació,
juntament amb altres companys (Marcelle Clavé,
René Clavé, Alphonse Tricheux,
Paule Tricheux, etc.), participà en la
reconstrucció clandestina del moviment llibertari
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquesta anys regentava,
amb Floreal
Barberà Blanch, un petit restaurant vegetarià i
abastà amb queviures els
participants a la reunió clandestina celebrada el 19 de
juliol de 1943 a la
granja de la parella Tricheux. Després de la II Guerra
Mundial visqué al número
55 del carrer de la Pomme de Tolosa. En aquests anys va fer cursos
d'esperanto en
un local del carrer Remusat de Tolosa, on assistiren nombrosos
militants
llibertaris (Floreal Buil, Antonio Codina, Helios Guinart, Enric Melich
Gutiérrez, Luis Sos Yagüe, Lluís Trenc
Torres, etc.). Entre juliol de 1950 i
juny de 1951, en substitució de Robert Joulin, fou
l'administrador de Le
Libertaire, periòdic per al qual també
va fer traduccions de l'esperanto al
francès. En el Congrés de la Federació
Anarquista (FA), celebrat entre el 27 i
el 29 de maig de 1950 a París (França), en va ser
nomenat secretari d'Organització
del Comitè Nacional de la FA. En aquesta època va
ser responsable de Le Lien.
Bulletin intérieur de la Fédération
Anarchiste (1950-1951) i va ser
substituït per René Lustre. En aquests anys
visqué a París i s'encarregà de
portar les subscripcions de l'Histoire du mouvement anarchiste,
de Jean
Maitron. El 16 de juliol de 1952 va ser jutjat pel VI Tribunal de
Lió
(Arpitània) i condemnat en absència a 6.000
francs de multa, juntament amb
Georges Fontenis (25.000 francs de multa), a resultes de diversos
articles
apareguts en Le Libertaire referents a un cas
d'atracament comès el
febrer de 1951 a Lió per militants anarquistes espanyols. En
1953 va ser
responsable de la nova sèrie del periòdic
esperantista i llibertari Senstatano.
Va estar molt lligat al moviment llibertari espanyol en l'exili.
Secretari del
grup de Tolosa de la FA, va ser gerent de la
col·lecció «La Nouvelle
Idéale»,
suplement literari mensual del setmanari anarcosindicalista espanyol CNT,
que edità entre 1954 i 1962 almenys 58 fascicles a Tolosa. A
partir de 1956 fou
l'administrador del Bulletin AIT (1956-1965). El 23
de gener de 1958 es
casà a Tolosa amb la destacada militant anarquista catalana
Rosa Laviña
Carreras, amb qui creà un restaurant vegetarià i
una botiga de productes
naturistes i dietètics. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
dirigí la revista literària Cenit
i el maig de 1960 va ser condemnat a
una multa de 150 francs nous per un article aparegut en el
número de maig de 1959.
Col·laborà regularment en el setmanari
tolosà Espoir (1962-1982). Com a
director
gerent del butlletí tolosà La
Mèche (1969-1970), va ser denunciat per
«ultratges als bons costums mitjançant la
premsa» i per «provocació directa, no
seguida d'efectes, a l'assassinat i al delicte de cops i
ferides»; jutjat, va
ser condemnat a un mes de presó, amb llibertat provisional,
i a 2.000 francs de
multa. Un altre col·laborador del periòdic, Jules
Celma, arran d'un article on
relatava una experiència pedagògica
llibertària, va ser condemnat en 1971 a dos
mesos de presó i a 1.000 francs de multa. En solidaritat amb
aquest afer, es va
crear un comitè de suport animat per Antoine Alvarez que
publicà un dossier i
una petició d'ajut. El juliol de 1981 va ser delegat al
congrés esperantista de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació
Apàtrida Mundial) celebrat a Basilea
(Basilea, Suïssa). En els anys noranta dirigí el
setmanari Cenit, òrgan
de la CNT en l'exili. Durant molts anys presidí Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Étienne Gillemau va morir el 16 de juliol de 1999 a
Bonlòc (Llenguadoc,
Occitània), població on residia. ***
Víctor
Adé García - Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Sos pares es deien Mariano Adé i María García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trinitat Morató (Trini), amb qui tingué una filla (Marina Adé Morató), i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'11 d'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista. ***
Foto
policíaca d'Andrée
Prévôtel - Andrée
Prévôtel:
El 19 d'abril de 1912 neix a La Rébouca (Besòlas,
Llenguadoc,
Occitània) la militant
anarquista, anarcosindicalista i neomaltusiana
Joséphine-Paule-Pierrette
Coueille (Joséphine
Coueille), també coneguda pel
llinatge de son company com Joséphine
Paule Pierrette Prévôtel,
però
que feia servir el pseudònim d'Andrée
Prévôtel.
Sos pares es deien Orens Coueille, propietari, i Marie
Jeanne
Mongis. Es veu que va quedar òrfena, perquè el 15
de
gener de 1919 va ser adoptada per l'Estat francès. En 1925
conegué
l'anarquista
André Prévôtel amb qui es
casà l'11 de febrer de 1933 a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i es
dedicà amb ell a la propaganda anarquista. En 1935 va ser
detinguda amb son company,
Aristide Lapeyre i Louis Harel en l'anomenat «cas de les
esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935
un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a
la vasectomia a
Bordeus, realitzada pel
doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévôtel, Aristide
Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas,
molt
comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de
les esterilitzacions de
Bordeus» o «afer Bartosek». Empresonada
durant 12 dies al Fort de l'Hâ de
Bordeus, finalment el seu cas va ser sobresegut. Empleada de correus
–funcionària
de Postes, Télégraphes et
Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i
Telèfons)–,
milità en la Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR). En 1939 va ser reclosa durant 50 dies a la Presó
Cel·lular de Tours
(Centre, França) per «frases desafectes i
incitació de militars a la
desobediència», però,
gràcies a la intervenció de la Lliga dels Drets
de l'Home,
va ser alliberada. Després de la II Guerra Mundial fou una
de les animadores,
amb son company, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
milità en la
Federació Anarquista (FA) i fou membre de la
lògia maçònica «Ordre et
Progrès»
de Bordeus i de «Libre Pensée».
Després de l'excisió de la CGT en 1947, fou
durant uns mesos secretària de la Unió Local de
Força Obrera (FO) de Lengon
(Aquitània, Occitània). En 1958
enviudà
d'André Prévôtel i el 5 de novembre de
1990 es
casà novament a Aush (Gascunya,
Occitània). Andrée
Prévôtel va morir el 15 de març
–oficialment el 16 de març– de 1995
a la residència de jubilats Montvermeil de Senta
Crotz de Prenhac (Aquitània, Occitània). ***
Foto
policíaca de Joseph Feraud - Joseph Feraud: El 19 d'abril de 1914 neix al barri de Les Loubonnières de Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Marius Feraud. Sos pares es deien Joséphin Feraud, forner, i Modesta Dolla, jornalera. Pintor de la construcció, d'antuvi milità en el Partit Comunista Francès (PCF). En 1937 vivia al número 22 del carrer Marcel Journet de Grassa. Son pare el va denunciar per «amenaces i violències». El 22 d'abril de 1937 va ser denunciat per «cops» per part d'un tal Lamotte, membre del Partit Popular Francès (PPF), però finalment no es realitzà cap judici. En aquesta època abandonà el PCF i s'acostà al grup local de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on militaven Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Félicité Girolimetti, Léandre Guisseguere, Dominique Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres. Col·laborà en butlletins llibertaris, com ara Rébellion i Action Directe. La policia el qualificà com a «actiu propagandista anarquista a vigilar estretament». El 9 de febrer de 1957 es casà a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània) amb Marie Louise Soresina. Joseph Feraud va morir el 14 de desembre de 1978 al seu domicli d'Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània).
Defuncions
La taverna dels esposos
Núñez al camí de Jerez a Trebujena
segons La
Ilustración Española y Americana del 22 de març de
1883 - Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 és executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta «societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú –probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE– es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa. ***
Foto
policíaca de François Bertho (9 de
març de 1894) - François Bertho: El 19 d'abril de 1903 mor a París (França) l'anarquista François Élie Bertho. Havia nascut el 30 de setembre de 1867 a Jallais (País del Loira, França). Sos pares es deien Jean François Désiré Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau. En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre de 1889 va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies després per la gairebé completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En 1894 treballava d'empleat dels llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París (França). El 6 de març de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del cabaret de Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió d'anarquistes, i ell va ser detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet, l'escorcoll d'aquesta resultà infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a comissaria i fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat, però l'11 de març va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al número 44 del carrer Clinancourt de París. François Bertho va morir el 19 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França). ***
Necrològica
d'André Bahonneau apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 21 d'abril de 1918 - André Bahonneau: El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el 10 de març de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Sos pares es deien André Bahonneau, obrer de pedrera, i Françoise Cocu. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom. ***
Antoni
Franquesa Funoll - Antoni Franquesa Funoll:
El 19
d'abril –oficialment el 20 d'abril– de 1950 cau
abatut a Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya) el
guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll
–citat a
vegades erròniament
Fonoll–,
també conegut com El
Toni,
Ton, Felipe
o Niño. Havia nascut en
1921 a Santa
Eulàlia de Riuprimer
(Osona, Catalunya), però altres fons citen en 1920 a Vic
(Osona, Catalunya). Sos pares es deien Josep Franquesa i Margarida
Funoll. El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a
les milícies de la
Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització
juvenil del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins
que passà a la 42 Divisió de
l'Exèrcit Popular després de la
militarització de les milícies. En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració
d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista
que acabarà
afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i,
immediatament després,
s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la
Península. En 1941 va
ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona
fins al 1944. De
bell nou a França, durant anys va ser enllaç del
POUM i la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera»,
traslladant militants
antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor
del
Pirineu català, també va fer serveis per al
Deuxième Bureau, el servei
d'informació de l'Exèrcit francès i de
la Resistència. Desvinculat del POUM
perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban,
s'afilià a la CNT
del sector «apolític», i, sembla ser que
arran d'haver conegut a la presó el
guerriller llibertari Celedonio García Casino,
s'afegí als grups d'acció
anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep
Lluís Facerías (Face)
i participà en un atracament a
Barcelona. Després retornà a França,
però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit –un tret a
la boca i un altre al braç amb fractura– en una
emboscada ordida
per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren
Enrique Martínez
Marín i Celedonio García Casino. El
març de 1950 retornà a la Península
amb
Facerías i intervingué en diverses accions, com
ara la col·locació d'una bomba
l'1 d'abril («Día de la Victoria») i
l'atracament frustrat realitzat el 17
d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll,
Cèsar
Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a
Cerdanyola (Vallès Occidental,
Catalunya); el grup va ser
interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres
a prop de Santa
Maria de Montcada, a Montcada i Reixac (Vallès
Occidental,
Catalunya), i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i
Facerías aconseguiren
fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en
morir, tenia dos
bessons molt menuts. Va ser enterrat al cementiri de Montcada
i Reixac. Antoni Franquesa Funoll (1920-1950) ***
Necrològica
de José Portolés Rodríguez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
de l'11 de maig de 1961 - José
Portolés
Rodríguez: El 19 d'abril de 1961 mor a
Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista José Portolés
Rodríguez, conegut com El Cartero.
Havia nascut el 19 de març de 1903
a Calanda (Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien Manuel Portolés i Basilisa
Rodríguez. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser
detingut a Calanda arran de l'aixecament anarquista de desembre de
1933. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
El 31 de març de 1939, des del
camp de concentració de Judes de Sètfonts
(Llenguadoc, Occitània), demanà a
l'ambaixada de Mèxic, amb altres companys de
barracó (Fernando Hurtado Gómez,
Esteban Labarias Prades i Martín Vidal Garcés),
poder emigrar a aquest país,
sol·licitud que va ser denegada. En el exili
milità en la Federació Local de
Montalban de la CNT. Sa companya fou Joaquina Martín.
José Portolés Rodríguez
va morir el 19 d'abril de 1961 en un accident de circulació
davant del seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat
l'endemà en aquesta
població. ***
Necrològica
d'Augusto García Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir 14 de juny
de 1964
- Augusto García
Rodríguez: El 19 d'abril de 1964 mor a La Sala
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Augusto García Rodríguez. Havia nascut el 20
d'abril de 1896 a Puebla de Lillo (Lleó,
Castella, Espanya) –el
certificat de defunció cita Sama (Langreo,
Astúries,
Espanya). Sos pares es deien Arnaldo García i Vicenta
Rodríguez. Miner de professió, des
de molt jove
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Astúries (Espanya). Detingut en
diverses ocasions, va ser empresonat i apallissat per la policia abans
de ser
deportat de la regió. En una reunió del 18 de
setembre de 1931, després de
l'exclusió dels comunistes del Sindicat Miner de la CNT
d'Astúries, en va ser
nomenat president. El febrer de 1932 fou delegat dels miners en el Ple
Regional
confederal. En 1933 va fer un míting a Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). Durant
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica a Astúries i,
després de la caiguda del front nord a mans dels feixistes,
fou delegat de la
Junta d'Ordre Públic de la Garriga (Vallès
Oriental, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França. A partir
d'octubre de 1939 treballà com a
miner a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació
Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Leonora
Alonso. Augusto
García Rodríguez va morir el 19 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 18
d'abril– de 1964 al
seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una
intervenció quirúrgica en l'úlcera
d'estómac que patia des de feia anys i fou
enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Cesáreo
Briones Varela - Cesáreo Briones Varela: El 19 d'abril de 1968 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Cesáreo Arturo Mariano Briones Varela. Havia nascut l'1 de setembre de 1904 a Tafalla (Navarra). Era fill d'Arturo Briones Saenz, tinent coronel del Regiment de Saragossa (Aragó, Espanya) d'ideologia liberal, i de María del Rosario Varela de la Maza. Tres de sos germans van ser metges. Estudià el batxillerat a l'Institut de Santiago de Compostel·la i entre 1923 i 1925 va fer Ciències a la Universitat de Santiago de Compostel·la; abandonà aquesta carrera i entre 1923 i 1935 estudià Medicina en la mateixa universitat. No acabà els estudis de Medicina, carrera de la qual tenia aprovats tres cursos, i es matriculà en Filosofia i Lletres, destacant el seu interès per la filosofia alemanya. A partir de 1928 va fer classes a estudiants de batxiller a l'Acadèmia Gelmírez de Santiago de Compostel·la. En 1931 fou un dels fundadors del Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –segons alguns va formar part del Partit Sindicalista. En 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. També dirigí la Biblioteca Circulant Comunista-Llibertària. Freqüentà, amb l'anarquista Antonio Ramos Varela i altres (Santiago Montero Díaz, Gonzalo Torrente Ballester, etc.), la tertúlia del «Café Español». En 1934, a causa de les seves activitats polítiques, patí diverses detencions; una d'elles amb Marcial Villamor Varela, per possessió de propaganda il·legal. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 es mobilitzà per la zona de Frades-Ordes (La Corunya, Galícia), fet pel qual, quan els franquistes triomfaren, va ser acusat de formar part d'un grup armat (Luis García Pazos, Antonio Ramos Varela, Cándido Sánchez, etc.) que actuà a Santiago de Compostel·la. Buscat pels feixistes, fugí cap a la muntanya de Pedroso, però havia d'estar a prop del seu domicili, ja que la companya de l'obrer Marcial Villamor, fugat amb ell, anava a casa seva a buscar el menjar per tots dos. El 7 d'octubre de 1936, vestit de falangista, passà a Portugal, gràcies al suport del cap de la Falange de la Corunya (La Corunya, Galícia). Després d'un temps pres a Porto (Porto, Nord, Portugal), pogué anar a París (França) i després retornar a Bilbao (Biscaia, País Basc). Mentrestant, son germà Arturo va ser afusellat pels franquistes el 28 de novembre de 1936. Cesáreo retornà a la Península i al front a Astúries (Espanya) serví com a practicant fins que, arran de la caiguda del Front Nord, va ser detingut a Trubia (Astúries, Espanya). Tancat al camp de concentració de Luarca (Astúries, Espanya), el març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra; encara que va ser avalat per alguns falangistes (José María Castroviejo, Manuel López, Santiago Montero Díaz, Eduardo Paz Santás i Gonzalo Torrente Ballester), va ser condemnat a reclusió perpètua. Compartí presó amb son amic Antonio Ramos Varela. En 1941 va ser alliberat. Estava casat amb Sofía Cabana López, vídua de l'anarcosindicalista i comunista Modesto Pasín Noya, afusellat pels feixistes. Fou molt amic de l'anarquista Francisco Lorenzo, propietari d'una taverna on es reunien, que l'ajudà a ell i a Antonio Ramos Varela. Es guanyà la vida regentant una acadèmia privada a Santiago de Compostel·la on feia classes particulars. Cesáreo Briones Varela va morir el 19 d'abril de 1968 al seu domicili de Santiago de Compostela (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Boisaca d'aquesta població. ***
Notícia
de la condemna de Pedro Latre Voz apareguda en Diario de Burgos
del 20 de novembre de 1935 - Pedro Latre Voz:
El 19 d'abril de
1970 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Pedro Latre Voz, conegut com Palomo.
Havia nascut el 3 de gener de 1901 –segons
el certificat de naixement del registre civil reconstituït i
el 31 de gener de 1906 segons el certificat de
defunció–
a Angüés (Osca,
Aragó, Espanya).
Sos pares es deien José Latre i Dolores Voz. Establert a
Barcelona
(Catalunya), regentà un
comerç. Ben igual que son germà
gran Ángel Latre Voz, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on
destacà com a orador. En 1933 va ser processat per contraban
al monopoli de
mistos i el novembre de 1935 va ser condemnat pel Jutjat
d'Instrucció de
Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) a quatre mesos d'arrest
major per «furt».
Durant la Revolució fou membre de la
Col·lectivitat d'Angüés. El juliol de
1937
el Sindicat Únic de la CNT el va autoritzar a anar cap a
Lleida (Segrià,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí
fugir de la repressió
sota una falsa identitat. El 24 de juliol de 1945 va ser detingut a
Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya) i el 8 d'agost va ser traslladat a la
presó d'Osca. El 14 de
setembre de 1946 va ser jutjat i va ser condemnat a quatre anys i dos
mesos i
un dia de presidi menor per «furt» i a sis mesos
d'arrest major i a 5.000
pessetes de multa per «ús públic de nom
suposat». El 2 d'octubre de 1947 va ser
traslladat a la presó d'Alcalá de Henares per a
treballar als tallers de
sabateria i el 28 de maig de 1948 se li va concedir la llibertat
condicional. El 15 de desembre de 1962 es casà a Bilbao
(Biscaia, País
Basc) amb Dolores Pérez Díez. Pedro Latre Voz va
morir el 19 d'abril de
1970 en un ambulatori de Saragossa (Aragó, Espanya),
població on
residia, i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. ***
Carlo
Scolari - Carlo Scolari: El
19 d'abril de 1974 mor a Marchirolo
(Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo
Scolari. Havia nascut el 8 d'octubre de 1898 a Marchirolo (Llombardia,
Itàlia). Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo.
Fins als 15 restà a
Marchirolo i després marxà amb son pare a
Zúric (Zúric, Suïssa) per treballar
de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra,
ambdós van ser repatriats i
ell va fer el servei militar en artilleria. Fou enrolat,
però no va participar
en els combats a causa d'una malformació a la mà
esquerra. En 1919 va ser
desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926,
després d'haver
passat temporades a França, es va instal·lar als
Pirineus. En 1930, després d'haver
passat un temps a Alger, marxà a Toló
(Provença, Occitània), on treballà a
l'Arsenal
(drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el
tenia sota vigilància
i el Consolat d’Itàlia de Toló el
considerà un dels anarquistes «més
turbulents
i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a
Itàlia i a la
primavera de 1936 marxà de Toló i
s'instal·là a La Sanha de Mar
(Provença,
Occitània), on conegué Miguel Balard (Michel
Balard). Ambdós entraren a
Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s'allistaren en
el Grup
Internacional de la «Columna Durruti», marxant cap
a Pina, al front d'Aragó. Antimilitarista
convençut, durant els tres mesos que restà al
front sempre va anar desarmat i
es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la
militarització de les
milícies, després es
desplaçà a Barcelona on entrà a
treballar en una
cooperativa de distribució d'aliments, abans d'integrar-se
com a ajudant de
fuster al port. També s'incorporà, amb Balart i
Charles Carpentier, durant
algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de
Fronteres de Portbou,
dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Balart i
Charles
Carpentier, participà activament en els combats de carrer
contra la reacció
comunista des d'una metralladora que havien instal·lat a la
terrassa de la
fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada
Família. Després retornà a
França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres
subversius al fort de
Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan
intentà creuar la
frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia),
va ser detingut i
interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc
anys de
deportació a Ventotene. Carlo Scolari es va
suïcidar el 19 d'abril de 1974 a Marchirolo
(Llombardia, Itàlia). ***
Necrològica
de Mariano Montes Mantilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de novembre de 1979 - Mariano Montes Mantilla: El 19 d'abril de 1979 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Montes Mantilla –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Montilla. Havia nascut el 14 de maig de 1913 a Areños (La Pernía, Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Montes i Catalina Mantilla. Quan encara era un infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove començà a treballar a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una centúria de la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i participà en els combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà pels camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant molts d'anys de miner al pou Ricard. Durant l'Ocupació participà en l'organització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre de la seva comissió i de la comissió de relacions de l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat, amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya Antonia Teresa Martí i ses dues filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels Vièlhs, Llenguadoc, Occitània). Mariano Montes Mantilla va morir el 19 d'abril de 1979 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Mazac. ***
José
Touriño Painceira - José Touriño Painceira: El 19 d'abril de 1984 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i republicà José Touriño Painceira –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Panceira. Havia nascut el 28 de juny de 1910 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Era fill de José Touriño Lago, conegut perruquer de Santiago de Compostel·la, i de Purificación Painceira Rodríguez. En 1926 ingressà a l'Escola Normal de Mestres de la seva població natal i entre 1926 i 1928 va fer estudis de practicant. En 1929 exercia de practicant supernumerari de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, Fermín González, José Pardo Babarro, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Regional Gallega (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Va ser nomenat vocal primer de la Junta Directiva d'aquest sindicat i el representà en el Ple Regional de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) d'agost de 1931. En 1934 fou president de la Joventut Radical Autònoma i en 1935 de la Joventut Republicana Radical. També fou vicepresident del Col·legi Oficial de Practicants. En 1936, en els primers mesos de l'aixecament militar feixista, va ser expulsat de la seva feina de practicant a l'Hospital Provincial i amenaçat amb assassinar a sa companya i sa filla si fugia. Les bones relacions de son pare, molt conegut a la ciutat, el salvaren de la repressió. Enrolat en l'exercit franquista, participà com a practicant al front d'Astúries. Després de la guerra civil no tornà a la seva antiga professió, encara que va romandre col·legiat, i va fer feina als Laboratoris Alter, dels quals va arribar a ser delegat de la zona del nord-oest peninsular. Durant la postguerra facilità medicaments al grup guerriller que actuava a la zona de Ordes (La Corunya, Galícia). Després de la mort del dictador Francisco Franco es vinculà amb el socialisme i acudia a una tertúlia al Gran Café Español amb antics membres del Sindicat de Sanitat de la CNT. En 1982, pocs mesos abans de la seva defunció, se li va restituir a la seva antiga feina de practicant a l'Hospital Provincial de Santiago. José Touriño Painceira va morir el 19 d'abril de 1984 –algunes fonts citen erròniament 31 de març de 1983– al Centre Mèdic «La Rosaleda» de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Boisaca de la ciutat. ***
Necrològica
d'Elías García García apareguda en el
primer número de la revista Libre Pensamiento
de maig de 1988 - Elías
García
García: El 19 d'abril de 1988 mor a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista Elías
Jesús García García. Havia nascut cap
el 1952 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Elías García i Isabel
García. Fou secretari d'Organització del
Sindicat Federal de Telefònica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Madrid i membre del comitè d'empresa de
Telefònica. Elías García Garcia va
morir el 19 d'abril de 1988 a la Clínica San Camilo de
Madrid (Espanya) i va
ser enterrat a Saragossa. ***
Necrològica
de José Díaz Marín apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de juny de
1989 - José Díaz Marín: El 19 d'abril de 1989 mor a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista José Díaz Marín. Havia nascute el 31 d'octubre de 1913 a Landete (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Díaz Mañas, jornaler, i Juliana Marín López. Quan encara era molt jove s'adherí a les Joventuts Llibertàries de València (València, País Valencià) i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 vivia al Camí Vell del Grau de València. Durant la Revolució, lluità als fronts en les milícies confederals i posteriorment fou sergent d'infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. S'encarregà de la distribució del setmanari valencià Juventud Libre. Amb el triomf franquista, va ser capturat i empresonat tres anys. En 1942 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la clandestinitat llibertària. En 1948, fugint de la repressió, passà a França, on milità primer a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i després a Annecy (Savoia, Arpitània). En diverses ocasions ocupà el càrrec de secretari del Nucli Confederal de Savoia-Isèra. Fou l'organitzador de nombrosos festivals en l'exili juntament amb sa companya María Macián (Maruja), que entre els anys cinquanta i seixanta va ser una de les principals animadores del grup artístic «Aires de España». Instal·lat a Sieisforns de Mar (Provença, Occitània), durant els seus últims anys hi anà sovint a València. José Díaz Marín va morir el 19 d'abril de 1989 al Centre Hospitalari General de La Ciotat (Provença, Occitània) i va ser incinerat. ***
Necrològica
de Vicente Rubio Álvaro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de setembre de 1989 - Vicente Rubio
Álvaro: El 18 d'abril de 1989 mor a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Vicente Rubio Álvaro –a vegades el seu nom citat
erròniament Antonio.
Havia nascut el 1912 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Ambrosio
Rubio i
Lucía Álvaro. Obrer de la construcció,
quan encara era adolescent s'afilià al
Sindicat de la Construcció de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en el qual milità activament. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936, després d'haver participat en les lluites als carrers
madrilenys,
s'integrà en la confederal «Columna Del
Rosal», creada al voltant del coronel
republicà Francisco del Rosal Rico i de l'enginyer
anarquista Antonio Verardini
Díez-Ferreti. Després de la
militarització de les milícies, entrà
a formar part,
amb el grau de sergent, d'una brigada de la XIV Divisió de
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola comandada per Cipriano Mera Sanz,
on van ser enviats
els milicians confederals de la columna. En 1939, amb el triomf
franquista, va
ser capturat, jutjat i condemnat a una llarga pena de presó.
Un cop en
llibertat condicional, continuà militant en el Sindicat de
la Construcció de la
CNT clandestina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, continuà formant
part d'aquest mateix sindicat fins a la seva mort. Vicente Rubio
Álvaro va morir
el 19 d'abril de 1989 a l'Hospital «La Paz» de
Madrid (Espanya) i va ser
enterrat al cementiri de Carabanchel de la ciutat. ***
Necrològica
de Víctor Corredor Valderrama apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994 - Domingo Corredor Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Carlos Corredor i Joaquina Valderrama. Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carme Domènech, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a la Clínica Marc de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció. ***
Foto
de Violeta Férnandez Saavedra en la seva
documentació del
Servei de Migració mexicà (maig de 1940) - Violeta
Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a
Puebla (Puebla, Mèxic) la
mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut
el 30 de juny de
1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de
l'intel·lectual i pedagog
anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada oficialment
com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya).
Partidària de la
pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona
(Barcelonès,
Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del
Sindicat Únic de Professions
Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del
qual fou secretària
en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu
«Sol y Vida». Durant la
Revolució espanyola treballà de mestra per al
Comitè de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigí el col·legi que
s'instal·là als locals expropiats a la Lliga
Catalana
de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció
Pública l'encomanà
l'evacuació de 50 infants que portà a
París (França). A Colombes (Illa de
França, França) dirigí una escola on
estudiaven 70 infants espanyols. El maig
de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el
destacat militant anarquista
Aurelio Fernández Sánchez, i impartí
la docència a l'Institut Luis Vives de la
ciutat de Mèxic, també conegut com
Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942
s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic),
on treballà en una escola. A mitjans dels
anys seixanta retornà amb son company a França i
participà força en el moviment
llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als
«reformistes». En la
dècada dels setanta retornà a Mèxic i
col·laborà en els periòdics La Jornada i La
Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va
morir el 19
d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria. Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974) ***
Concha Liaño - Concha Liaño:
El 19 d'abril
de
2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista
Concepción Liaño Gil,
més coneguda com Concha
Liaño.
Havia
nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de
França, França).
Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de
Madrid (Espanya)–
i de nobles vinguts a menys, son pare, Ricardo Liaño
Martínez, fotogravador i aventurer, va abandonar sa
companya,
Francisca Gil Torres, i sa
família quan
ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des
de nina, va
estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre
els 13 i
15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es
va inscriure en les Joventuts
Llibertàries i va formar part del grup de Fidel
Miró Solanes, Alfredo Martínez
Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935
s'integrà en el grup
confederal «Agrupació Cultural Femenina»
de Barcelona.
En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en
solitari de l'organització de «Mujeres
Libres» a diverses localitats catalanes,
ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del
Comitè
Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i
de les Joventuts Llibertàries
de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el
periòdic Mujeres
Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb
Alfredo Martínez
Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de
Maig» de 1937. Exiliada
després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que
la portarà a un
intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en 1943,
col·laborà en tasques amb la
Resistència. El 17 de juliol de 1947 es casà a
Bordeus amb Julio Benet. En
1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única
filla que tenia cinc anys. Va
treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es
dedicà a ensenyar a
llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el
polonès Víctor
Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies
aèries de Maracaibo (Zulia,
Veneçuela) i més tard es traslladà a
Caracas. En 1995 va col·laborar en la
revista El Noi. En 1996 fou una de les
protagonistes del documental
de Juan Gamero, Paco Rios i
Mariona Roca Vivir la
utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va
inspirar pel paper d'una
de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias.
Va col·laborar
en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras
libertarias (1999) i
en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres
del 36 (1999).
Durant un temps residí a Río Chico (Miranda,
Veneçuela) i en la seva última
etapa visqué a Caracas. Concha Liaño (1916-2014) ***
Emeterio
Vilamosa Marco (Armand
Vilamosa) -
Armand Vilamosa: El
19 d'abril de 2019 mor a
Besiers (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Emeterio Vilamosa Marco, més conegut
com Armand
Vilamosa. Havia
nascut el 18 d'abril de 1925
a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).
Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona
(Catalunya) i
passà temporades a Borriana (Plana Baixa, País
Valencià), d'on era sa mare. En
els anys bèl·lics estudià a l'Escola
Moderna de la Torrassa de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya), regentada per les
germanes Igualdad i Natura
Ocaña Sánchez. En 1938 va morir sa mare de part i
deixà els estudis per ajudar
l'economia familiar. En aquesta època aprengué a
tocar el clarinet i acabà en
una banda musical. Amb el pare mobilitzat al final de la guerra civil,
en 1939 passà
a França amb un oncle seu, també
anarcosindicalista, i sa família. A França
passà per diversos indrets de refugi i camps de
concentració (Portvendres,
Véron, Vilafranca de Roergue i Ville Neuve). Durant la II
Guerra Mundial visqué
amb una família a Laveyron (Delfinat, Arpitània),
població on aprengué l'ofici
de forner i treballà el camp. S'integrà en les
Joventuts Llibertàries i
participà activament en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) en el exili. En
1951 es casà amb l'anarcosindicalista i esperantista Dalia
Sanz Sánchez i la
parella, i el germà d'ella Eliseo Sanz Sánchez,
el novembre d'aquell any
s'establí, amb el suport de la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional dels Refugiats), amb Porto Alegre
(Rio Grande do
Sul, Brasil). La parella s'integrà en la colònia
d'anarquistes espanyols
exiliats i va fer amistat amb el pedagog anarquista Joan Puig
Elías. En 1966
retornà a França i
s'instal·là a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), on es guanyà
la vida treballant de fuster. Força actiu, amb son companya,
en la Colònia
Espanyola de Besiers, participaren activament en les activitats
organitzades
pels grups anarquistes, especialment amb la companyia teatral
«Amor al Arte». Bon
aficionat al cinema, col·laborà en el Cineclub
local. També tingué molta
amistat amb les parelles llibertaries Sara Berenguer Laosa i
Jesús Guillén
Bertolín (Guillembert) i Marcela Franco
Román i Emili Valls Puig.
Col·laborà amb la «Fundació
Salvador Seguí» i el setembre de 1993
participà en
el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a
França» que tingué lloc a
Besiers. El seu testimoni va ser recollit en els
llibres La guerre
dei bambini. Da Sarajevo a Sarajevo (1998), de Maria
Cristina
Giuntella i Isabella Nardi; La voz de los vencidos.
El exilio
republicano de 1939 (2005), d'Alicia Alted Vigil;
i Voces
libres. Historia oral del movimiento libertario español (2021),
de
Rafael Maestre Marín. Armand Vilamosa va morir el
19 d'abril de 2019 a
Besiers (Llenguadoc, Occitània) i pocs dies
després va morir sa companya, amb
qui havia tingut un fill, Helios, i una filla, Ingrid. ---
|
![[18/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/04]") |
|
![[20/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/04]") |
|
|
| Actualització: 19-04-24 |