---

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'"Acción Libertaria"

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra Álvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport de Marcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social. Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Notícia sobre el míting sindicalista apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 19 de novembre de 1935

Notícia sobre el míting sindicalista apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 19 de novembre de 1935

- Míting sindicalista: El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de València (València, País Valencià) un míting d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va ser organitzat pels Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En el míting, presidit per Manuel Pérez Feliu, van intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano Ruiz, Pau Montllor i José Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa concurrència, es va denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor de les escissions i es va explicar la posició de la CNT en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança Obrera i propugnaren l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a la CNT, a la FAI i al comunisme llibertari.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que també és part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat «anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una «organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del «socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolution économique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En els últims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'octubre de 1895

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera –el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Foto antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)

Foto antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)

- Joseph Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de novembre– neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes fonts citen erròniament Molmeret. De pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret, qui va reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es guanyà la vida com dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador litògraf a Vauriàs (Provença, Occitània), on va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives, va fer conferències, fundà un Grup d'Estudis Socials i envià mensualment 10 francs al periòdic anarquista La Révolte. A començament de la dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon (Lambert) i Napoleón Lombard, en el moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats anarquistes perpetrats entre 1892 i 1894, s'establí a París (França). A començament de 1894 vivia amb sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar l'anarquista Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a París. El 28 de maig de 1894 ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any van ser jutjats a l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», que barrejava militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com la major part dels inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Anglaterra, el març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on freqüentà el tipògraf anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment s'instal·là a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on treballà de dissenyador litògraf. El 16 de març de 1914 es casà a Neully-Plaisance amb Thérèse Boesch, vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de domèstica. En aquesta època vivia al número 54 del carrer del Marne de Neuilly-Plaisance. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Domenico Ballardini (1892)

Domenico Ballardini (1892)

- Domenico Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també conegut com Dominique Ballardini. Sos pares es deien Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la inspecció mèdica militar va ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma. Fuster de professió, cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892 va ser encausat a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb altres anarquistes italians (Bocchi, Consani, Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació criminal», però aconseguí fugir abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat dinamita en una obra de la construcció del túnel de Cimiez de Niça. De tota manera, com que cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va poder decretar l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser sobresegut, retornà a Niça, on continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per les autoritats com a «anarquista actiu i perillós». Entre el 6 i el 13 de gener de 1894 va romandre a un hospital de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època vivia al número 4 del carrer Alger, en una habitació llogada pel matrimoni Blancan, domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny americà. La policia sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega, de qui era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell italià Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Maurice Doublier

Maurice Doublier

- Maurice Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França) el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Eugène Gabriel Doublier. Era el fill major d'una família de comerciants, son pare es deia Eugène Doublier, cafeter, i sa mare Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de París (França) i milità en la Federació de l'Alimentació de la Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel Sindicat d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i populars, com ara Les chants du commis épicier (1897), Le crayon sur l'oreille (1898), Les boîtes (1900) i La chanson des arpètes (1900). En aquesta època s'adherí al «Grup de poetes i cançonetistes revolucionaris» (Sébastien Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules Lemaître en tournée i en 1902, per lliuraments en la revista La Boucherie Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu la ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es casà amb Marie Rauez al XVIII Districte de París. En 1904 publicà les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des assomoirs. El març de 1905 creà i animà, amb René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière, òrgan del «Groupe des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia permanències a la seu de «La Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als seus esforços, esdevingué la societat obrera cantant més important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys), etc. «La Muse Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes (concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic i l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un scandale. Ignoble séquestration du personel après le travail, dans les maisosn Damoy et Potin. Participà amb «La Muse Rouge», gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i actuà a diversos cabarets, com ara «L'Âne Rouge». També va fer actuacions per a diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies maçòniques, societats literàries i artístiques, Cases del Poble, Universitats Populars, les Joventuts Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de l'Home, la Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A l'editorial de L'Almanach de la Muse rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme «cançó social» i reivindicà el de «cançó revolucionària». Cançons d'aquesta època són Accouchement Royal, Brebis galeuse, La chanson de Bardes, La chanson de la semaine anglaise, Impressions de grand-père, Mariages en musique, Qui veut des chansons, Les retraites ouvrières, Sarto a des visions, T'as ben dit mon gas i Variations sur les doigts, entre d'altres. L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió d'Infanteria, on pogué escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux meurisons, Le Vieux Poilu, Mimi d'Amour, Le joueur de flûte, etc), les quals interpretà als fronts. Els seus poemes i cançons aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent esquivar la censura militar. Les seves últimes composicions van ser publicades en el periòdic Le Bonnet Rouge i també en forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del «Bois des Merliers», al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides el 16 d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El 23 d'abril de 1922 va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les cendres dipositades al seu columbari.

Maurice Doublier (1873-1916)

***

Zelindo Vicenzi

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria –posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i «internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades «perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

***

Necrològica de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 de gener de 1964

Necrològica de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Miguel García Jardiel: El 18 de novembre de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Miguel García Jardiel. Sos pares es deien Valero García i Trinidad Jardiel. Des de jove milità en el moviment llibertari, especialment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg (Alsàcia), milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser delegat. Sa companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va morir el 14 de desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres dies després.

***

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

- América Scarfó: El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué una última entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca «Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una «amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

América Scarfó (1912-2006)

***

Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

Concentració anarquista (Premià de Dalt, 1932)

- Paquita Jolis Puig: El 18 de novembre de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig, coneguda com Paquita. Sos pares es deien Joaquim Jolis i Coloma Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França amb son company, l'anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Feliciano Perpiñán Pla

Feliciano Perpiñán Pla

- Feliciano Perpiñán Pla: El 18 de novembre de 1926 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Feliciano Perpiñán Pla, citat a vegades com Félix Perpiñán o Félix Perpiñá. Sos pares eren jornalers emigrants de Castella. El 20 d'octubre de 1947 desertà de l'exèrcit franquista i marxà cap a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París (França) i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida (Segrià, Catalunya) i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. El 22 de juny de 1948 passà a la Península per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un atracament, el 31 de juliol de 1948 va ser detingut per la Guàrdia Civil al barri barceloní de Sarrià de Munt i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat el 27 de setembre al Penal Militar de Montjuïc. Feliciano Perpiñán Pla va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides i va ser traslladat a l'Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. Va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Joseph Déjacque (ca. 1860)

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque: El 18 de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a París (França). Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els «Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

***

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant –sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses –Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)– i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» –en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886–, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus, Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes, Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria "El Avisador Numantino" del 23 d'agost de 1930

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

- Constantina Alcoceba Chicharro: El 18 de novembre de 1936 mor, oficialment, a Sòria (Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Havia nascut l'11 de març de 1899 a Vildé (Sòria, Castella, Espanya). Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

***

Abelardo Saavedra del Toro

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 18 de novembre de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. Havia nascut el 21 de gener de 1860 a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya). A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquesta època va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà La Época, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista.

***

Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de febrer de 1968

Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1968

- José Miras Asencio: El 18 de novembre de 1967 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Havia nascut el 17 de maig de 1903 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era adolescent emigrà a Catalunya. Instal·lat a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica durant la guerra i la Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño Villar, José Martí Maimó (alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López Hernández. José Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Manuel Hernández Rodríguez

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 18 de novembre de 1976 mor a Dreux (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Havia nascut el 21 de març de 1900 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas Moreda, Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. Juntament amb més de seixanta militants presos, signà el manifest «Contra el confusionismo», publicat en Solidaridad Obrera del 20 de novembre de 1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel Pestaña Núñez. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover Cortés, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols considerats perillosos per les autoritats franceses i amb prohibició d'entrar al país. En aquesta època era secretari del Comitè de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè Peninsular. En 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat tresorer d'aquesta, juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael Navarro (jurídica) i Lorenzo Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

***

Man Ray

Man Ray

- Man Ray: El 18 de novembre de 1976 mor a París (França) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky–, conegut internacionalment com Man Ray. Havia nascut el 27 d'agost de 1890 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de gener de 1988

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de gener de 1988

- Manuel Canalís Ferrer: El 18 de novembre de 1987 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer. Havia nascut el 2 de novembre de 1910 a Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Montalban (Guiena, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de 1987 a Montalban (Guiena, Occitània) després de patir un atropellament per un cotxe en una avinguda de la ciutat.

***

Joaqín Dieste Ramos en el documental "Otro futuro"

Joaqín Dieste Ramos en el documental Otro futuro

- Joaquín Dieste Ramos: El 18 de novembre de 2000 mor a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquín Dieste Ramos. Havia nascut el 6 d'abril de 1919 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan era molt jove entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. Després de lluitar durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència amb el maquis de Glières (Roine-Alps, França), enquadrat en la Secció «Ebro». El març de 1944 pogué escapar de la mort durant l'ofensiva alemanya contra aquest maquis. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT en el exili. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). El seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). Joaquín Dieste Ramos va morir el 18 de novembre de 2000 a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i el seu cos va ser donat a la ciència.

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 18 de novembre de 2002 mor a Estocolm (Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Havia nascut el 8 de març de 1914 a Eskilstuna (Södermanland, Suècia). Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60 år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol –mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres– i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening? Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktens år–veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

***

Cartell propagandístic de la "Columna Maroto"

Cartell propagandístic de la "Columna Maroto"

- Juan Manuel Gómez Uréndez: El 18 de novembre de 2007 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el militant anarcosindicalista Juan Manuel Gómez Uréndez. Havia nascut el 5 de juny de 1921 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Gómez i Remedios Uréndez. Interessant per les idees llibertàries, des de molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i més tard en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de 1936, s'allistà immediatament en la «Columna Maroto», on lluità gairebé tres anys, participant en diverses batalles al front de Granada (Peñón de la Mata, defensa de Baza i de Guadix, etc.). A començaments de 1939, juntament amb altres companys, marxà a Madrid per participar en la seva defensa, ciutat on romangué al costat de Cipriano Mera fins al final de la guerra. Posteriorment fou detingut i va ser empresonat al camp de concentració de Bera (Bortziri, País Basc) fins al 1941, quan aconseguí fugir i passar els Pirineus. Instal·lat més tard a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) amb la seva companya Josefina Piñero Sánchez, hi romangué fins a la seva mort sempre lligat al moviment llibertari. Juan Manuel Gómez Uréndez va morir el 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 17 de novembre– de 2007 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Roland Lewin

Roland Lewin

- Roland Lewin: El 18 de novembre de 2009 mor a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'historiador anarquista i maçó Roland Léo Lewin. Havia nascut el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1940 al XII Districte de París (França). Fou fill d'una jueva polonesa (Chaja Sura Pinczuk) i d'un jueu alemany (Gunter Dagobert Lewin) refugiats a França fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega, un membre força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland es crià a la zona sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien establert. En 1959, abans de ser cridat a files i enviat a Algèria, s'allistà en la Marina Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de Grenoble de la Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus militants més destacats durant els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el responsable de la Comissió d'Història de la FA, que edità nombrosos textos sobre la història de l'anarquisme, i col·laborà en Le Monde Libertaire, especialment amb articles sobre la història del moviment anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual publicà una petita biografia. També col·laborà en aquests anys en Liberté, de Louis Lecoin, i Recherches Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions i envià cartes en aquesta llengua per encàrrec de la Comissió Preparatòria del Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on es fundà la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble abandonà la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), però ell restà en la Comissió d'Història de la FA fins al 1970, any en qual deixà aquesta organització. Treballà com a periodista independent per a Le Dauphiné Libéré i, encara que no tenia el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en Història en la Universitat de Grenoble II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de Ciències Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una tesi de tercer cicle sobre Sébastian Faure i l'educació llibertària. Fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de l'Ordre Maçònica Mixta «Le Droit Humain», del Cercle Judaic «Bernard Lazare» de Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels organitzadors d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic dels seus pares Willy Münzenberg, exresponsable del Komintern que esdevingué antiestalinista en 1937 i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte assassinat per agents soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu apartament de Grenoble n'estava literalment farcit. Participà en nombrosos col·loquis, com ara «La Quinzaine Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà la comunicació «Judaisme et révolution»; «Terreur et représentation» (Grenoble, novembre de 1993); «Littérature et anarchie» (Grenoble, març de 1994), on presentà la comunicació «Littérature et anarchisme en Allemagne sous la République de Weimar»; «La Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de 1996), «L'extrême droite en France de 1880 à nos jours» (Dublín, març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français (Le Maitron). Historiador de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en 1984 denuncià el negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal d'Investigació sobre l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació en 1997. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Erich Mühsam (1968), Grenoble et le Vercors de la Résistance à la Libération (1985, entre d'altres), Sébastien Faure et la Ruche ou l’éducation libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un infart mentre dormia el 18 de novembre de 2009 al seu domicili de Grenoble (Delfinat, Arpitània), quan estava a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg; fou incinerat el 25 de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.

Roland Lewin (1940-2009)

---

[17/11]

Anarcoefemèrides

[19/11]

Escriu-nos


Actualització: 20-11-20