---

Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

***

Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

- Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

Anarcoefemèrides

Naixements

Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

- Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

- Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus òrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

Carlo Wulz (1874-1928)

***

Marius Baudy ("Le Monde Illustré", París, 25 de març de 1905)

Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)

- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind.  Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

- José Rasal Río: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament gener– de 1908 neix a Biscarrués (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas Rasal Río, conegut com Casildo. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien José Rasal Borau i María Río Torralba, i era el quart de cinc germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), participà en l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930 pels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández; després del fracàs de la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser milicià en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser apressat per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 3.405. A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón Bargueño i José Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels nazis a les cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero Domínguez, salva la vida de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren desemparades després de l'alliberament del camp. De bell nou a França, s'instal·là primer a Auloron (Aquitània, Occitània) i després a Pou, on treballà en la construcció. Milità en la Federació Local de Pau de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta fou secretari de la Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus Atlàntics). A França es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué descendència. José Rasal Río va morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

José Rasal Río (1908-1984)

***

Julián Ángel Aransáez Caicedo

Julián Ángel Aransáez Caicedo

- Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).

***

Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

- Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França. Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera a prop d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

***

Nicolás Villafranca Terribas

Nicolás Villafranca Terribas

- Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat. 

***

Emili Cortavitarte Carral

Emili Cortavitarte Carral

- Emili Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras (Medio Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant anarquista i anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat com Emilio Cortavitarte Carral. En 1969 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). Després de llicenciar-se en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona, treballà de mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya), ciutat en la qual s'establí. Posteriorment va fer de professor de secundària a Montmeló i a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en Estudiants Llibertaris, en les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes Anticapitalistes, afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè Nacional de CNT amb seu a Barcelona. Intervingué en polèmiques internes, participant en els Grups d'Afinitat Anarcosindicalista, i quan la línia «ortodoxa» guanyà la partida, abandonà la CNT. Més tard participà en els moviments de renovació pedagògica i ecologista. En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en la Confederació General del Treball (CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació d'Ensenyament de la CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i 2014. Entre 1989 i 1998 ocupà la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va fer la conferència a Lleida (Segrià, Catalunya) «Ideologies i qüestió nacional». En 2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la Barcelona revolucionària de 1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una guerra») per a les biblioteques de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i jornades, com ara «La revolució Llibertària» (2006-2007), «Pedagogies llibertàries» (2008-2009), «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia» (2009), «Altres protagonistes de la Transició: l'esquerra radical i els moviments socials» (2017). Ha fet conferències sobre diversos temes: Ferrer i Guàrdia, Pedagogia llibertària, Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan Peiró, Camillo Berneri, Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha participat en diversos documentals (El tiempo de las cerezas, Valentín. La otra Transición, etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés Embat» de Catalunya per a l'organització de moviments socials. Des de 2014 és president de la «Fundació Salvador Seguí». En 2015 signà el manifest llibertari «Construir un pueblo fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Anuario de Movimentos Sociales, Aula Libre, Catalunya, Cooperació Catalana, Debat Nacionalista, Debates, Directa, L'Esquerda, Informativo Sindical, Libre Pensamiento, Mientras Tanto, Muerte de Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El Viejo Topo, Viento Sur, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor de El sindicalisme revolucionari: auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb altres), Sense memòria no hi ha futur (2004), La pedagogia llibertària (2006), entre d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa «La visió del dia» de Ràdio Klara.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife "El Progreso" del 19 d'octubre de 1922

Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922

- Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus. Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Escolà Filella, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts.

***

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que «no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

José Abiol Clavería

José Abiol Clavería

- José Abiol Clavería: El 18 d'octubre de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Abiol Clavería. Havia nascut el 2 de juliol de 1913 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya). Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Apressat pels feixistes a casa seva juntament amb son germà Francisco Abiol Claveria, va ser tancat el 22 de juliol de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol Clavería va ser afusellat el 18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El dia abans havia estat afusellat son germà Francisco.

***

Gregorio Oliván García

Gregorio Oliván García

- Gregorio Oliván García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint Germain-en-Laye (Illa de França, França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista Gregorio Oliván García. Havia nascut el 5 de juny de 1907 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rufino Oliván i Rufina García. Es llicencià en dret i en filosofia i lletres i exercí de jutge professionalment. A començaments de la II República espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a Herrera del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté durament els usurers, i, a partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant els anys republicans es lligà força a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de vacances als Pirineus i passà a França, però retornà a la Península per Catalunya, on s'establí i exercí diversos càrrecs. L'agost de 1936 va ser nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per delictes de rebel·lió a la província de València i com a tal hagué d'instruir el cèlebre sumari de la «Quinta Columna», que encartà 58 individus dretans. En 1937 va ser nomenat jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona (Catalunya). També exercí aquest càrrec a Maó (Menorca, Illes Balears) durant poques setmanes. El 17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona envià una carta al ministre de Justícia en aquests termes: «És Gregorio Oliván home d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de Catalunya o on sigui que s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar ningú, sinó de garantir una persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és poc comú entre els qui exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a Espanya.». Amant de la poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de poemes, fortament influenciats per Federico García Lorca: Romances de fuego (1937), Romances de hierro (1938), Noviembre. Homenaje a la defensa de Madrid (1938) i Romances de la derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la conferència «Los grandes inútiles (reivindicación de la poesia)» al teatre Faros, organitzada per la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona. Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939, passà amb sa família a França. En 1944 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945 fou un dels fundadors de la CNT de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i s'oposà a les maniobres comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de Llenguadoc. En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i també aquest any obtingué el II Premi del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de la Secció de Propaganda del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica en un acte Claro de luna. En aquesta època era el director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge Villar. També en 1947 col·laborà en l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat», que se celebrà a la Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la Secció de Cultura del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de la Federació Espanyola de Juristes Demòcrates (FEJD). A França es guanyà la vida fent d'artesà pelleter. El 5 de febrer de 1949 impartí la conferència «Renacer del pacifismo», a la Federació Local de la CNT de París. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Así, Cenit, CNT, Espoir, Ilustración Ibérica, Inquietudes, Solidaridad Obrera, Umbral, UNO, etc. Sa companya fou Elena López. Gregorio Oliván García va morir el 18 d'octubre de 1961 al seu domicili de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Deixà inèdit Partida en dos. En 1998 Marie Fleur Lepage Sirven publicà el llibre Le Romacero de la libertad de Gregorio Oliván, ou l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre d'Espagne.

Gregorio Oliván García (1907-1961)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 18 d'octubre de 1961 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Havia nascut el 19 d'agost de 1897 al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia). Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Mesa del II Congrés de la FIJL (1946): Miguel Chueca, Florentino Estalló, Juan Alcázer, Benito Milla, Juan Pintado, Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres

Mesa del II Congrés de la FIJL (1946): Miguel Chueca, Florentino Estalló, Juan Alcázer, Benito Milla, Juan Pintado, Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres

- Miguel Chueca Cuartero: El 18 d'octubre de 1966 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Havia nascut el 3 de gener de 1901 a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article «En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge-i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social, El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

***

Necrològica de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de desembre de 1967

Necrològica de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de desembre de 1967

- Luis Andrés Restori: El 18 d'octubre de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Andrés Restori. Havia nascut el 24 de maig de 1907 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Andrés i Elvira Restori. En el anys vint emigrà a França i milità en els grups anarquistes de llengua espanyola. Durant la Revolució i la guerra es mostrà especialment actiu en els comitès de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars en favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer polidor. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Albi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis Andrés va morir el 18 d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Laureano Cerrada Santos (1951)

Laureano Cerrada Santos (1951)

- Laureano Cerrada Santos: El 18 d'octubre de 1976 és assassinat a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. Havia nascut el 12 de novembre de 1903 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i Robustiana Santos Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la seva companya Rosario Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos –havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia– i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació («Empresa de Transports Galícia») que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) contra el dictador Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador («Pla 1001», «Pla Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfic de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per «unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976 al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

Laureano Cerrada Santos (1902-1976)

***

Prudencio Iguacel Pierafita

Prudencio Iguacel Pierafita

- Prudencio Iguacel Piedrafita: El 18 d'octubre de 1979 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Havia nascut el 28 d'abril de 1913 a Botaya (Osca, Aragó, Espanya). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup «Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres –vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria.

***

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

Retrat de Demetrio Gimeno Timoneda realitzat per Teixidor al camp de concentració de Vernet

- Demetrio Gimeno Timoneda: El 18 d'octubre de 1982 mor a Tarascó (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Demetrio Gimeno Timoneda, conegut com Bigotes. Havia nascut el 22 de desembre de 1912 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries a Massalió des de molt jove. En 1936 residia a Barcelona (Catalunya) i quan esclatà la guerra civil lluità als fronts com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat al camp de concentració de Vernet. A l'exili participà en la Resistència fins la seva detenció per la Gestapo. Enviat a la deportació a Dachau (Baviera, Alemanya), aconseguí fugir el 18 d'agost de 1944 de l'anomenat «Tren Frantasma» abans de creuar la frontera germana i s'integrà en la guerrilla antinazi. En 1944 s'instal·là a Tarascó, on treballà de barber i milità en la CNT. Divorciat de Maria Cruelles, es casà amb María de la Concepción Borao Urbón. Demetrio Gimeno Timoneda va morir el 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 13 d'octubre de 1982 al seu domicili de Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sos germans Julio i Manuel també van ser militants anarcosindicalistes.

***

Diego Abad de Santillán

Diego Abad de Santillán

- Diego Abad de Santillán: El 18 d'octubre de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Havia nascut el 20 de maig de 1897 a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) en una família que emigra a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l’escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l’escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària, és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de «l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al «trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista «Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción, Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit, Comunidad Ibérica, Construir, Cultura Proletaria, Historia Liberta­ria, Mañana, La Protesta, Revista Inter­nacional Anarquista, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclo­pedia Argentina, Gran Omega, Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?, España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945), Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974), El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revo­lución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots... En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

---

[17/10]

Anarcoefemèrides

[19/10]

Escriu-nos


Actualització: 18-10-19