|
---
Anarcoefemèrides
del 18 de maig Esdeveniments
Bitllets de treball del
Cincinnati Time Store - Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre's; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d'un producte és la suma de l'esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l'introdueix en el mercat; en definitiva, s'oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva «botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar «el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb «bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s'apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d'aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l'esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l'únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant «bitllets de treball». Després d'un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser un èxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just». ***
Capçalera d'El Perseguido - Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Voz de los explotados –després portà el subtítol Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup «Los Deseredados», format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la «propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d'associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat, «partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d'afinitat» sota el principi ideològic que «l'anarquisme és específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l'ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d'un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l'època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897 (número 102), però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898 El Rebelde. ***
Portada
del primer número de Germinal - Surt Germinal: El 18 de maig de
1918 surt a
Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va
ser dirigida per Joan Ferrer
Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch,
Josep Casasola,
Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco,
Vicentina Israc, Ernesto
Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo,
Nisck, Riffle, Lluís Umbert,
J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis
números, l'últim el 28 de
juliol de 1918. ***
Capçalera
de Proa - Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT). ***
La
manifestació pels carrers de París - Manifestació
anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar
l'aniversari de la Comuna de París,
tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la
repressió policíaca,
pels carrers de París (França). La
manifestació, convocada per la Federació
Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes
(FJA), transcorregué
des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de
Père-Lachaise, portant
nombroses pancartes, entre elles una que deia
«Désobéissez à
l'État Saigneur»
(Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el
«Mur dels Federats» del cementiri de
Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com
ara Maurice Joyeux,
de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la
provocació policíaca; Bouillé,
que resumí la història de la Comuna de
París; Pierre Jacquelin, que associà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta
manifestació revolucionària; Paul
Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat
d'unió contra la
repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que
després d'homenatjar els
màrtirs, entonà L'Internacional.
La
policia realitzà 13 detencions i confiscà les
pancartes. Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947) ***
Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Buenos Aires La Protesta de maig de 1963 - Conferències a
la Biblioteca Ingenieros: El 18 de maig de 1963 s'engeguen a la «Biblioteca
Popular José Ingenieros» de Buenos Aires (Argentina) una sèrie de tres
conferències. La primera, el 18 de maig, portà com a títol «El anarquismo y el
realismo político» i va ser impartida pel metge, psiquiatra i pensador
llibertari Eduardo Raúl Colombo; la segona, l'1 de juny, «Estatismo y
revolución», a càrrec de l'anarquista Jacobo Prinzman (Jacobo Prince); i l'última, el 29 de juny, «Cine: país de mitos», donada
pel cineasta llibertari Victor Aytor Iturralde. ***
Tot França paralitzada... - París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als «Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga –Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades–; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja. ***
Cartell
del míting - Míting
confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema
Oscar Palace d'Amposta
(Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista
organitzat per la Federació
Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del
Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a
secretari general de la
Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a
director de Solidaridad Obrera; i
Frederica Montseny
Mañé, entre d'altres. En aquest míting
d'afirmació anarcosindicalista es
reivindicà la llibertat sindical i es blasmà
contra la «farsa política» i
l'explotació obrera.
Naixements
Carlo Bertini (ca. 1870-1872) - Carlo Bertini: El
18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el
sastre i professor
d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia
Giusto
Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana,
Itàlia), gràcies als auspicis
del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap
el 1856 superà una
crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys
seixanta esdevingué ateu
i lliurepensador, declarant-se republicà i
garibaldí. Fundà i presidí al seu
poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat
Artesana d'Itàlia,
definida per les autoritats com a «turbulenta» i
instigadora de «descontents». A
Pomarance obrí, amb escàs èxit, una
escola laica per als joves. El 7 de març de
1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance
a participar en les
eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat
els candidats
democràtics i contra l'aristocràcia local.
Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes,
decantant la societat que presidia a aquestes idees, i
esdevingué un dels
principals propagandistes llibertaris més importants de la
seva zona. Orquestrà
una campanya contra el seu antic patró De Larderel,
propietari d'una important
indústria d'àcid bòric a la localitat.
En 1873 el II Col·legi de la Societat de
la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea
Costa perquè el representés
en el II Congrés de la Federazione Italiana
dell'Associazione internazionale
dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de
l'Associació Internacional dels
Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la
Societat de la
Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per
la Prefectura de
Policia sota l'acusació d'«incitació a
l'odi entre les diferents classes
socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni,
amb els quals
mantingué correspondència, a finals dels any
setanta emigrà a l'Argentina. A
partir d'aquí es va perdre el seu rastre. ***
Foto
policíaca de Johann Gelhausen (3 de juliol de 1894) - Johann
Gelhausen: El 18 de maig de 1839 neix a Grevenmacher
(Grevenmacher, Luxemburg) l'anarquista
Johann Gelhausen, també conegut com Jean
Gelhausen. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 29
de novembre de
1861 es casà a Rollingergrund, actualment un barri de la
ciutat de Luxemburg,
amb Catherine Degrotte, amb qui va tenir dos infants. En 1862
s'establí a Ivry-sur-Seine
(Illa de França, França) i vivia al
número 48 del carrer de París. El 22 de
maig de 1892 ja estava fitxat per la III Brigada
d'Investigació de la
Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893
figurava en el
registre de recapitulació d'anarquistes. El 30 de juny de
1894 el prefecte de
policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i
l'endemà el
comissari Poggi, en el marc d'una gran agafada d'anarquistes,
escorcollà sense
cap resultat el seu domicili. Durant el seu interrogatori en comissaria
protestà per la seva detenció, argumentant que no
tenia interessos polítics i
no assistia a reunions. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat el
registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i l'endemà va
ser lliurat al jutge d'instrucció Anquetil que
demanà informacions que li van ser
transmeses el 6 de juliol. Segons els informes policíacs,
encara que no feia
propaganda, era anarquista i assidu de la cerveseria suïssa
establerta al
número 39 del carrer de París d'Ivry-sur-Seine,
regentada per un tal Armbruster
i on els anarquistes de la població es reunien. Inculpat
d'«associació
criminal», va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894
va ser finalment posat en llibertat i el seu cas sobresegut.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre l'acomiadament de Jules Veyan publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 3 d'abril de 1898 - Jules Veyan: El
18 de maig de 1862 neix a Lòrgas (Provença,
Occitània) l'anarquista Jules Denis
Veyan. Sos pares es deien Jean Urban Veyan, propietari i jutge de pau,
i Élia
Taiche. Cap d'oficina a l'Ajuntament de Marsella (Provença,
Occitània)
encarregat de la publicació del Bulletin
Municipal Officiel, el març de 1898,
després de més d'11 anys de servei, va
ser acomiadat per negar-se a saludar un ajudat (Ferrari) de l'alcalde
socialista Siméon Flaissières. El 29 de
març de 1898 publicà una carta en el
diari marsellès Le
Sémaphore de Marseille
on explicava tota la persecució a la qual havia estat
sotmès. En aquesta època
projectà la publicació del periòdic
quinzenal Dictature Collectiviste,
per fer front l'autoritarisme municipal
regnant a Marsella, el primer número del qual
sortí el 10 d'abril de 1898. El
desembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus»,
signà, amb son pare i altres
intel·lectuals, un manifest de protesta contra la campanya
orquestrada contra
el militar Marie-Georges Picquart. A començament dels anys
noranta estava
inscrit en un registre d'anarquistes i figurava com a desaparegut de
Marsella
el gener de 1902. L'abril de 1902 tornava a ser a Marsella i vivia al
número 59
del passeig Capucines. Jules Veyan va morir el 26 de setembre de 1906 a
Marsella (Provença, Occitània). ***
Andrés Cepeda - Andrés Cepeda:
El
18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés
Cepeda
Romero, conegut com El Divino de la
Prisión, encara que va ser nomenat de diferents
maneres (El Poeta, Cantos
Tristes, François
Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos
pseudònims (Rogelio
Domínguez, Rufino
Domínguez, Domingo
Remigio, Andrés Romero,
Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família
obrera, aconseguí una cultura
important. Abandonà els estudis per males companyies i es
dedicà a recórrer el
gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en
el que podia (venent
cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan
tenia 15
anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San
Cristóbal; son
pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li
llegia
poesies criolles. Conegué molts payadores,
entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser
detingut en infinitat
d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues,
ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces,
agressió a
l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida
empresonat a la
Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a
«LC» (Lladre Conegut; lletres
amb les quals signà alguns dels seus poemes),
patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria
en comissaria per a ser
reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest
«passeig» podia durar més
d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de
les seves
constants detencions eren la seva militància anarquista i la
seva condició
homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu
amic Gabriel Alnoy
realitzà treballs al local on s'imprimia el
periòdic anarquista La Hoja Obrera.
Publicà Versos pamfletarios,
contra la Llei
d'Enrolament, promulgada en 1901. També
col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no
signà els
articles ni les poesies. A la presó es dedicà a
escriure poesia, la
sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que
musicaren i difongueren la
seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer
enregistrament de
1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a
l'Argentina, sis
poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El
almohadón, Yo
sé hacer,
Pobre madre i El
sueño). També Lola Membrives
enregistrà la cançó amb lletra seva
El pingo del amor, que fou tot un
èxit, i Linda Thelma cantà textos seus.
Andrés Cepeda va morir assassinat d'una
punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el
30 de març de 1910,
davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo
Colón, a l'alçada dels carrers Estados
Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre
homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu
assassí. Va ser
vetllat pels seus amics més íntims al carrer San
Juan, entre Solís i Entre
Ríos, però la policia va interrompre la vetlla
del difunt i detingué els presents.
En vida publicà dos llibres de poemes Tristes
i Hojas sueltas, i
pòstumament
s'edità el fullet Sangre de las
guitarras,
que recull la major part de la seva obra. El primer número
de la revista El Payador (12 de
gener de 1925) estigué
dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre
maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan
Velich i Pedro Platas) i
No fue un batidor (música
d'Enrique
Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la
mort de Cepeda i
reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor
(delator). El cèlebre tango Tiempos
viejos (música de Francisco Canaro i lletra de
Manuel
Romero) també el mencionava en la seva lletra original de
1926, però Carlos
Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i
així ho van fer. ***
Madeleine Pelletier - Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix al II Districte de París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Anne Madeleine Pelletier. Sos pares, venedors de fruita ambulant, es deien Louis Pelletier i Anne Passavy. Conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) –entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO– pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la «Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la «masculinització» o «virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la «Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique. ***
Gigi
Damiani (ca. 1919) - Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Fill d'una modesta família catòlica, sos pares es deien Sabatino Damiani i Anna Passeri. Quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors –La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per «infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949), La mia bella anarchia (1953), entre d'altres. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). ***
Maurice Arondel - Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Sos pares es deien Jean Baptiste Arondel, calderer, i Marie Elise Allix. Calderer en coure de professió com son pare, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. El 8 de març de 1924 es casà al XVIII Districte de París amb Mathilde Pauline Fleury. En aquesta època vivia al número 37 del carrer Poteau del XVIII Districte de París. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup –aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.– i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia
de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys,
apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de
gener de 1934 - Félix Mato Payueta: El 18 de maig de 1903 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra. ***
Necrològica
de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de gener de 1985 - Remedios Sempere Roig: El 18 de maig de 1904 neix a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)– l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània). ***
Elio
Vimini (amb una bena al cap) amb Arturo Zanoni durant la guerra
d'Espanya - Elio Vimini: El 18
de maig
–algunes fonts citen
erròniament el 13 de maig– de 1906 neix a Pesaro
(Marques, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Elio Edmondo Gaspare Vimini, també conegut com Elio
Wimini. Sos pares es deien Augusto Vimini i Caterina
Smacchia. Va anar a escola fins als 14 anys i
després es guanyà la vida fent
pasta alimentària, ben igual que son pare.
L'agost de 1930 va
ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al
Duce». En 1932 passà clandestinament
a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de pintor en
la construcció i freqüentà els cercles
anarquistes. L'Organizzazione per la
Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la Vigilància
i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre
de busca i cerca al seu nom.
El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Tolosa a
tres mesos de presó i a 50 francs de multa per
«cops i ferides» durant una
vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar
contra el feixisme
com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del
«Batalló Garibaldi», lluitant
al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de
Alarcón). L'1 de
desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a
Pozuelo de
Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una
trepanació. Un cop guarit, passà
a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que
retornà a França. S'establí
de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del
carrer Cantegril, i
continuà treballant de pintor de la construcció
amb son germà Virgilio Vimini. El
30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una
discussió on
exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines
fetes durant set
mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció
italià Giacomo Toffoli,
disparà contra aquest amb el seu revòlver
ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí
fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de
son amic Dante Mazzaschi,
que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya,
però finalment va ser detingut
l'endemà a Agen (Aquitània,
Occitània); Toffoli, després d'operat a
l'Hôtel-Dieu,
va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser
condemnat
per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a
una multa de 25 francs i a 10
anys de prohibició de residència. Durant la II
Guerra Mundial lluità en la
resistència. El març de 1942 va ser detingut pels
nazis a París; traslladat a
la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna
Militar alemany en
aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i
deportat cap a
Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Sa
companya fou Aneu Arino. La seva última etapa la
passà a la Residència Castel Girou de
Cépet (Llenguadoc, Occitània). Elio
Vimini va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 28
d'octubre– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Avelino
Fernández Roces, comissari del XVII Cos de
l'Exèrcit (novembre de 1937) - Avelino Roces: El
18 de maig de 1911 neix a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig de 1911 a Otero (Pando, Langreo,
Astúries, Espanya)– l'anarquista i
anarcosindicalista, i
després socialista,
Andrés Avelino Fernández Roces, més
conegut com Avelino Roces, i que va
fer servir diversos pseudònims (Luis
de Rivals, Yamir, etc.).
Sos pares es deien Fermín Fernández
Argüelles i Elvira Roces García.
Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa
siderúrgica
«Duro Felguera» a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) i s'afilià al
Sindicat Metal·lúrgic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
començà a col·laborar en la premsa
anarcosindicalista, especialment en Solidaridad
Obrera, on tenia la secció
«Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan
d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25
d'octubre de 1932 va ser
jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril
d'aquell any durant una
discussió d'aquest amb sa mare, María Roces
Iglesias; però el tribunal popular
considerà que havia actuat en legítima defensa
seva i de sa mare i va ser
absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio
Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple
de la Regional de
Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener
de 1934 va ser
condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles
Felgueroso, Ramón
Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino
Román López Tejedor, Pedro
Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor
per
«col·locació d'explosius».
Participà activament en la Revolució d'Octubre de
1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones
mineres i
industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres,
La Felguera, Gijón, etc.),
amb Frederica Montseny Mañé i Avelino
González Mallada, organitzada pel Comitè
Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la
CNT. En 1936 formà part, en nom
de la CNT, del Comissariat Polític del Consell
Interprovincial d'Astúries i
Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i
de comissari general interí del
XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola durant
els últims mesos de la defensa d'Astúries. En
aquesta època militava en el grup
«Orto», adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir
d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i
comandà el 569 Batalló
d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona.
També
fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939,
quan el
triomf franquista era un fet, passà a França i va
ser tancat durant dos anys i
mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Llenguadoc,
Occitània) i
de Lopiac de la Rèula (Aquitània,
Occitània), fins al seu alliberament en 1944
de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània)
per part del maquis francès.
Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de
1944 formà part, en
nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT,
establert a la Casa del Poble
d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de
Llenguadoc i entre l'1 i
el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al
Congrés de
Federacions Locals de la CNT de París (França).
En 1945 va fer la conferència
«Por España, para España».
Quan l'escissió es decantà pels reformistes.
S'establí
a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva
jubilació anticipada als 60
anys, a la fàbrica de productes químics
«Office National Industriel de l'Azote
(ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer
conferències i mítings a diferents poblacions
(Albi, Lió, Montalban, Tolosa,
etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del
«Manifiesto por un
Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de
parlar en nom de la CNT
en un míting de l'Aliança Democràtica
Espanyola (ADE) a Albi, però va ser
suspès per les pressions portades a terme pel dirigent
comunista Rodolfo Llopis
Ferrándiz. En 1957 assistí a una
reunió de comitès regionals confederals
reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962
s'afilià a les seccions
tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la
Unió General de
Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions
socialistes de diverses poblacions
(Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX
Congrés del PSOE en
l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X
Congrés del PSOE. L'agost
de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser
nominat suplent en el Consell
General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions
executives del
PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa,
Noèr i Valença en el XI
Congrés del PSOE. Després de
l'escissió socialista de 1972, entrà a formar
part
del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés
celebrat el desembre d'aquell
mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i
Canadà, essent elegit vocal de
la Comissió Executiva, càrrec que
mantingué fins el 1974. Posteriorment
ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents
publicacions, com
ara Antena, CNT,
España Libre, Exilio, El
Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985
publicà Hombres y coses. Entre
sorbo y
sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos
periodísticos publicados,
recopilació dels seus articles publicats en la premsa
llibertària i socialista.
Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a l'Hospital La Grave de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Estava
casat amb l'anarcosindicalista Isabel Consolación Montserrat
Ginel. La seva biblioteca es
conserva a
la Fundació «José Barreiro»
d'Oviedo. Avelino Fernández Roces (1911-1990) ***
Necrològica
de Llorenç Campà Martín apareguda en
el periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993 - Llorenç
Campà Martín:
El 18 de maig –el certificat de defució cita
erròniament el 18 de març– de 1917 neix
a Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Llorenç Campà Martín. Sos pares es
deien Antoni Campà Codol, jornaler, i
Lídia Martín Piñol. Militant de
les Joventuts Llibertàries i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan
el cop
militar
feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna
Durruti» i va
combatre al
front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on
conegué els camps de concentració. En 1944 fou un
dels organitzadors de
la
Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona
Carbó
Palau. Llorenç Campà Martín va morir
el 5 d'octubre de 1992 al seu
domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).
Defuncions
Fitxa de Bill Haywood.
Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918) - Bill Haywood: El
18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant
anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood,
més conegut com Big
Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City
(Utah, EUA) i
son pare era un genet del Pony Express que va morir de
pneumònia quan Bill
només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador
de pedres, la navalla
si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el
deixà cec per sempre. Amb 15 anys va
començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de
Haymarket
(manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i
radicalitzar
profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre
1900 i
1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American
Socialist Party (ASP,
Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu
suport als mètodes
de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció
directa. Big Bill va ser un gran
orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica
per acabar amb el
capitalisme. En
1905 va participar en
la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW,
Obrers Industrials del
Món), amb la finalitat de crear una unió de tots
els treballadors. En 1906, va
ser jutjat, amb altres companys, per la mort de
l'exgovernador d'Idaho, però
van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida
del cantautor
llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida
correspondència. En 1918
va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la
seva oposició a
l'«esforç de guerra» i acusats
d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser
condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000
dòlars. Gràcies a la
campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir
un breu període de
llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar
la seva apel·lació
va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort,
i marxar cap a la
Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern
bolxevic i el van posar a
càrrec d'una colònia en una
explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat
totalment del «paradís dels
treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres
es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del
seu amic
John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de
Moscou, prop de la tomba
de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser
enterrada prop del
monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva
autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada
en 1929. ***
Second
Casteu - Second Casteu:
El 18 de maig de
1935 mor a París (França)
l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià
Second Casteu –en la
partida de naixement només figura un únic nom,
però en la partida de defunció
figura el nom de Second Émile–,
conegut com Second François Casteu
–el
primer nom també citat a vegades Segond.
Havia nascut el 27 de gener de 1876 al barri de Carras de
Niça (País Niçard,
Occitània).
Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu
–Séraphin Casteu, segons
la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi,
italiana. Sa mare va enviudar
amb tres infants i els va educar en la fe catòlica.
D'adolescent, però, Second
Casteu abandonà tota creença religiosa.
Esdevingué obrer tipogràfic i milità
en
la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint
anys va entrar a fer
el servei militar, però passats 19 dies desertà i
s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa),
on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a
Vevey (Vaud, Suïssa)
amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior
matrimoni i amb qui
entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys
col·laborà en el periòdic
sindicalista revolucionari parisenc Le
Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905
milità activament en el
Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació
d'Unions Obreres de Suïssa
Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista
revolucionària. En 1906 fou un dels
promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée,
Gutenberg, òrgan de la
Federació
Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908
vivia amb sa família al
número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En
1909 aconseguí reagrupar els
sindicats de la construcció en una federació
romanda que s'adherí a la FUOSR.
Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la
República francesa Armand
Fallières, que havia rebutjat la gràcia a
l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf,
guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les
pàgines de La Voix du Peuple
de Lausana (Vaud,
Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser
reclòs 20 dies en un
calabós i, després de 15 anys de
residència i una esposa suïssa, expulsat de la
Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell
any. Després d'un temps a
Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a
París (França), amb la intenció de ser
contractat en el periòdic La
Guerre
Sociale. El novembre de 1910 s'establí a
Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta de
La Dépêche, i
milità en la Borsa del
Treball, col·laborant en el seu òrgan
d'expressió L'Union Syndicale.
Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux
Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat
pel
propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i
distribuïa fullets amb el
seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on
posava la seva adreça
amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes
anticonceptius. En la
primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont
Boron de Niça i,
segons la policia, era un «excel·lent obrer
tipogràfic», a més de corresponsal
de La Guerra Social a
Niça. En
aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials
(GES), adherit al Comitè
de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa
família al número 119
del carrer Didot de París. El novembre de 1913
s'establí amb sa companya i sos
infants a «La Ruche», l'escola infantil i
colònia llibertària que Sébastien
Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França,
França). El 25 de gener
de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais
(Picardia,
França) i, després d'haver minat la seva salut
per a no anar al front, restà
tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de
1915 es casà a Antíbol
(Provença, Occitània) amb l'anarquista
Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui
havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918
esdevingué civil i s'establí amb
sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquesta
època col·laborà el
setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le
Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal,
setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més
de deu anys,
venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual
assumí la gerència el
setembre de 1927 per a la seva edició del departament
d'Oise. Cap el novembre
de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a
l'efímer Partit Comunista de
Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920
participà amb Georges Bastien en la
fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la
Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9
de febrer de 1921 va ser
jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules
pronunciades el
12 de maig de 1920 en una reunió pública al
teatre d'aquesta població i va ser
condemnat en absència a dos anys de presó. Una
campanya es va desencadenar al
seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però
va ser novament
processat per «ultratges a gendarmes». El 13
d'abril de 1921 la pena va ser
confirmada, però obtingué la llibertat
provisional amb una multa de 500 francs.
El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus
mobles
venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de
l'Oise». El desembre de 1921,
arran de l'escissió confederal, optà per la
militància dins la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), dins de la
tendència de Pierre Besnard, i
esdevingué secretari de la Unió Departamental
Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922
participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el
funcionariat sindical»
publicada en el número 3 de La
Revue
Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per
Sébastien Faure en la
qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922
representà la
Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés
de la Unió Anarquista (UA),
celebrat a Levallois-Perret (Illa de França,
França). Entre març i juliol de
1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal
Nacional i votà contra
la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una
polèmica sobre Rússia
en el diari L'Humanité.
L'abril de
1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de
Germaine Berton i la
policia el va interrogar, però no es va poder establir cap
lligam entre ell i
l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost
de 1923
assistí al IV Congrés de l'UA que se
celebrà a París. En aquesta època era
el
portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el
congrés de
l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es
feren amb
control de l'organització i ell va rebutjar formar part de
la nova comissió
executiva. En 1926 participà en la subscripció
econòmica popular «Pour que vive
Le Libertaire» en suport
del
periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb
les llàgrimes als ulls en un
judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors
anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser
condemnat a
cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència
controlada. En aquesta època
es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser
denunciat per
l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va
ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar
7.503,20 francs de
multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els
1.000 francs per
danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va
fer vaga
de fam per obtenir el règim de pres polític a la
penitenciaria d'Amiens
(Picardia, França) i finalment va ser alliberat.
Continuà amb les seves
activitats en Germinal fins la
desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928
era tresorer de la Federació
Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en
absència pel
Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el
metge de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul
Rimetz, exregidor municipal d'aquesta
població, a dos mesos de presó, 100 francs de
multa, 1.000 francs de danys i
perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa;
posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de
revisió, se li van
afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs
de danys i
perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat
novament,
però va ser alliberat després de 10 dies
d'empresonament i set de detenció de
constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais
d'Eugénie
Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise
aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a
Milly-sur-Thérain (Picardia,
França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos
després, el 18 de maig de
1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París
(França) i va ser
incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Josep
Fontcuberta Nivera - Josep
Fontcuberta Nivera: El 18 de maig de 1939 és
afusellat al Camp de la Bota de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Fontcuberta
Nivera, també conegut com Pep
Tortosa.
Havia nascut el 23 de maig de 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya).
Sos pares es deien Àngel Fontcuberta Gisbert i Rosa Nivera Roca.
Quan era
adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya), on
treballà de paleta –va fer el paviment de
l'església del poble– i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec,
que esdevindrà sa
companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i
Joan. Durant la guerra civil
lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut
com Pep Tortosa. Quan
acabà la guerra,
sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a
la presó
Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de
maig de
1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) –son fill
Joan
aconseguí
veure'l la nit abans de la seva execució– i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939) ***
Joan
Serarols Pons - Joan Serarols Pons:
El 18 de maig de 1941 mor a Gusen
(Altra Àustria,
Àustria) l'anarcosindicalista Joan Serarols
Pons –també
citat erròniament Serrarols. Havia nascut el 2 de febrer de 1910 a Manresa (Bages, Catalunya). Era fill de
Josep Serarols i de Rosa Pons
Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera
tèxtil, s'instal·là a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915
sa germana Teresa Serarols
Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i
milità en la
Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet
culturalment, en 1934 va
ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes
de l'Escola d'Arts
i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Capturat
pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a
l'Stalag VII-A de
Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser
deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on treballà a la
pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser
traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan
Serarols Pons va
morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen
(Altra Àustria,
Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb
Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada
i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el
nin va morir. El 6
de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine,
al número 22 del
carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la
seva memòria. Joan Serarols Pons (1910-1941) ***
José
Poblador Colás - José Poblador Colás: El 18 de maig de 1943 és afusellat a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Poblador Colás, conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap al 1904 a La Puebla d'Híxar (Terol, Aragó, Espanya). Aparellador de professió, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa i a Madrid. Poc abans del cop d'Estat feixista de 1936, la CNT li encarregà enviar un comboi d'armament des de Madrid a Barcelona. El juliol de 1936 participà en l'atac a la Caserna de la Montaña a Madrid ocupada pels feixistes i després organitzà una columna de milicians per combatre a Alacant, València i Múrcia. També organitzà un grup guerriller llibertari («Los Hijos de la Noche»), al qual es van sumar presos alliberats del penal de Cartagena, encarregats d'operacions darrera de les línies enemigues i caracteritzat, segons alguns, per la seva extrema violència. Amb la militarització de les milícies el seu batalló s'integrà en la «Columna Andalusia-Extremadura» i fou nomenat comandant del 216 Batalló de la 79 Brigada Mixta, que actuà al sector d'Alcalá la Real (Jáen). També combaté als sectors de Jaén de Valdepeñas de Jaén, Los Villares, Castillo de Locubín i Frailes, on hauria estat autor de nombroses execucions de dretans. Ferit a una cama, va ser evacuat a Jaén i el seu batalló va ser dissolt a causa de les dissensions amb els comunistes i els socialistes. Al final de la guerra, segons alguns, va ser detingut a Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera, aconseguint la llibertat poc després; segons altres, pogué fugir d'un batalló disciplinari que treballava a l'embasament de Cíjara (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1940 feia feina d'aparellador amb un arquitecte a Madrid sota una falsa identitat. El desembre de 1941, arran d'una delació, va ser detingut i traslladat a Jaén. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de la mort d'una vuitantena de simpatitzants de la dreta. Condemnat a mort, José Poblado Colás va ser afusellat el 18 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San Eufrasio de Jaén (Andalusia, Espanya) per un escamot comandat pel tinent Miguel Peláez Díaz, del Batalló Ciclista Núm. 2. El seu cadàver va ser llançat a la fossa 702. ***
Avelino González Entrialgo (1938) -
Avelino González
Entrialgo: El 18
de maig de 1977 mor a Mérida
(Libertador, Mérida, Veneçuela) el militant
anarcosindicalista Avelino
González Entrialgo. Havia nascut el 4 de novembre de
1898 a Tremañes (Gijón,
Astúries, Espanya). Sos pares es deien Celestino González Vega i Carmen Entrialgo Valdés. Encara que bon estudiant,
començà a treballar des dels 13
anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà
Federal d'Eladio Carreño, però
després de freqüentar el Centre de Societats
Obreres de Gijón (Pedro Sierra
Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias)
s'adhereix a
l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació
Llibertària de Gijón.
En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el
destacat militant anarquista
Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón
en el Congrés de la Federació
Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà
activament en la vaga
general d'aquell any. En 1918 participà en el
desenvolupament de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
de fer el servei militar i
d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on
col·laborà en el
rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de
Rivera actuà en la Casa
del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la
regió,
alhora que s'oposà durament als intentes
d'infiltració comunista. Amb
l'establiment de la II República lluità contra
les pretensions hegemòniques de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i
es mostrà molt decebut del
boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a
secretari de la Federació
Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT
de 1931 com a delegat del
Metall de Gijón; també fou delegat del mateix
sector als plens regionals de
maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquesta
època presidí l'Ateneu
Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa
que s'acosti als trentistes
i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu
un míting a Logronyo amb Fausto
Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el
document de l'oposició
d'Astúries. Va fer mítings a Sama i
patí presó a Oviedo a resultes de
l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es
convertí en un fervent
partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors
(UGT) i fou el
representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la
UGT. Després de l'aixecament
de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la
Comissió d'Aliança
del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins
maig de 1935, quan aconsegueix
fugir a París i a Brussel·les, via Sant
Sebastià. Amb l'amnistia de 1936
retornà a la Península i assistí al
Congrés de Saragossa participant en la
ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan
esclatà el cop militar feixista formà
part de la Comissió de Defensa de Gijón i
s'ocupà de la secretaria de
Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en
el sector milícies i
acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la
regió. A partir
d'octubre de 1936 representà Astúries en el
Comitè Nacional de la CNT, a
Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada
de la
CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització.
En aquesta època
formà part del grup «Sin Nombre» de la
FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de
març de 1939, s'encarregà de la secretaria
d'Assumptes Militars en el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet,
abandonà la
Península l'últim dia de la guerra per Gandia i
s'establí a Londres
(Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del
Consell
General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a
França. Quan esclatà
la II Guerra Mundial abandonà França i
marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia,
Xile) i s'instal·là definitivament a
Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les
tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional
i lluità fervorosament per una
única CNT que acceptés els pressuposts del
Congrés de 1936. En 1964 col·laborà
en la publicació parisenca Asturias.
És autor d'un informe sobre els
Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra
Civil de
Salamanca, on també es conserva la
correspondència dirigida a sa companya
Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu
exili a Brussel·les
(1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18
de maig de 1977 a Mérida
(Libertador, Mérida, Veneçuela). Avelino González Entrialgo (1898-1977) ***
Lashortes
(ca. 1945) - Lashortes: El 18
de maig de 1984 mor a Pau (Aquitània, Occitània)
el mestre, sindicalista i
anarcopacifista Maurice
Catalogne, més conegut com Lashortes.
Havia nascut el 16 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 15 de juliol– de 1898 a
Levallois-Perret (Illa de
França,
França). Sos pares es deien Jean Catalogne, alt funcionari
de Correus, i Augustine Marie Desfaudais.
Després de militar una
breu temporada en la Section Française de l'Internationale
Communiste (SFIC,
Secció Francesa de la Internacional Comunista, nom
d'aleshores del Partit
Comunista de França), a partir de 1929 entrà a
formar part del grup del 18
Districte de París de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). En aquesta
època també militava en el sindicalisme i era
secretari de Propaganda del Grup
de Joves de l'Ensenyament del Sena, col·laborant
també en Le Libertaire.
Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 assistí al
congrés de l'UACR celebrat a París, i
entrà a formar part de la Comissió
Administrativa d'aquesta organització. El 3 d'abril de 1932
participà en el
congrés de la Federació Anarquista (FA) de
París, on llegí un informe sobre la
situació sindical i va ser encarregat d'organitzar una
escola de propaganda.
Entre 1931 i 1939 col·laborà
assíduament en Le
Libertarie, especialment en la pàgina de
temàtica internacional, de la qual
era el responsable. Durant el congrés de l'UACR celebrat
entre el 20 i el 21 de
maig de 1934 («Congrés de la Unitat»),
que rebatejà l'organització sota el nom
d'Unió Anarquista (UA), va ser elegit membre de la
comissió de redacció de Le
Libertaire.
Entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 assistí al congrés de l'UA
celebrat a París, on presentà un
informe sobre la guerra. El 12 de juliol de 1937 es casà a
Ortès (Aquitània, Occitània) amb Julie
Léocadie Faisantieux. Pacifista radical, en 1938
declarà
que l'Acord de
Munic era preferible a la guerra i col·laborà,
sota el pseudònim de Lazorthe,
en el periòdic anarcopacifista
La Patrie Humaine. Professor de
filosofia a Ortès (Aquitània,
Occitània), en 1935 fou un dels animadors de la
Joventuts Cooperativistes de la «Coopérative des
Hirondelles» i del grup
teatral de del centre de l'Ensenyament Primari Superior (EPS) i de
l'institut
local. En 1936 participà en la fundació de la
Unió Local de la Confederació
General del Treball (CGT) i amb altres militants sindicalistes i
ensenyants
creà el Centre Local d'Educació Obrera (CLEO),
per lluitar contra
l'analfabetisme i per la integració dels emigrants
(espanyols, italians,
portuguesos, etc.). Durant les eleccions d'abril i setembre de 1936
prengué
part en la campanya socialista contra la candidatura dretana de
Jean-Louis
Tixier-Vignancour. Quan esclatà la guerra civil a Espanya,
el setembre de 1936
marxà a Catalunya, participà en les emissions de
«Ràdio CNT-FAI» a Barcelona i
romangué un temps amb la comunitat francesa de
Puigcerdà. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de
Sébastien
Faure i el seu article
«Prolétaire-Prolétariat»,
sota el títol Qu'est ce que le
prolétariat?,
va ser publicat
en fullet independent en diverses edicions. El juny de 1939
establí contactes
amb Giovanna Berneri, la qual li havia demanat que visités
els companys
internats al camp de concentració de Gurs. El 16 d'agost de
1941
es casà a Artix (Aquitania, Occitània) amb
Gabrielle
Marie Henriette Paulette Paysas.
Després de la II Guerra Mundial es
decantà pel cristianisme, encara que es mostrà
fidel a les idees de justícia i d'emancipació
obrera i mantingué contactes amb el sindicalisme
revolucionari, especialment
amb el grup editor de La
Révolution
Prolétarienne. Durant els anys cinquanta va
escriure un article defensant
els capellans obrers. Lashortes va morir el 18 de maig de 1984 al seu domicili de Pau
(Aquitània, Occitània). ***
Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine) - Louis Dorlet: El 18 de maig de 1989 mor a Dacs (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Havia nascut el 2 de gener de 1905 a Cizely (Borgonya, França). Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival, Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). ***
Teresa Torrelles Espina - Teresa Torrelles Espina: El 18 de maig de 1991 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. Havia nascut el 27 de maig de 1908 a Nalec (Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Josep Torrelles i Teresa Espina. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d'Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l'actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l'hospital de la ciutat i va ser membre de l'ajuntament. L'octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l'Argentina, on va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela i posteriorment s'establí a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Companya de Joan Graells Llopart –secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d'aquesta localitat durant la guerra, va morir al front– i sogra de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García). Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Montadin (Llenguadoc, Occitània). Teresa Torrelles Espina (1908-1991) ***
Stefano
Romiti - Stefano Romiti: El
18 de maig de 1992 mor a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo.
Havia nascut el 30 d'agost de 1900 a Florència (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa
Almerigi. A començament
de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20
de març de 1918 va
ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de
Granaders
d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta
època passà de les seves
simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué
el fullet Soldato fratello i
permeté la fugida del
camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va
ser
llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de
novembre de 1919 per
fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment
el 22 d'octubre
de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La
Spezia (Ligúria,
Itàlia), que feia la línia Gènova,
Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina
organitzà l'expatriació per tren de molts
companys perseguits a França. En 1923
encapçalava el grup de vuit afiliats del
clandestí Sindicat dels Ferroviaris
Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el
juliol de 1924 una
delació el va descobrir; després de donar una
«lliçó» al confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de
la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina
a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San
Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses
ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de
juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença,
Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet
d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de
carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a
Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer
feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i
treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el
registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos
dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta
(Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a
la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va
obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el
convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats
anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es
mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les
drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943
aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la
Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer
marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial,
quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar
en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de
l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector
«antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva
autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti
detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18
de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia). ***
Henri
Laborit en una reunió de l'Associació
Mèdica de Llengua Francesa del Canadà - Henri Laborit: El 18 de maig de 1995 mor a París (França) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Havia nascut el 21 de novembre de 1914 a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam). Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom. ***
José
Muñoz Congost en el Congrés Internacional de
París (1971) -
José Muñoz
Congost: El 18
de maig de 1996 mor a Llemotges (Llemosí,
Occitània)
l'anarquista,
anarcosindicalista i mestre racionalista José
Muñoz Congost, que va fer servir
el pseudònim Xaume d'Ost. Havia nascut el 21
de juny de 1918 a Melilla (Nord
d'Àfrica). Sos pares es deien José
Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez.
S'introduí en el moviment anarquista, amb
Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts
Llibertàries d'Alacant i després
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Estudiant de magisteri,
cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de
mestre, després d'un any
d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou
cridat per fer de
mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força
massificada,
juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo,
entre
d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la
Federació Universitària
d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures
(FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la
Federació Ibèrica
d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una
conferència nacional
portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a
València i patrocinada
per la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Va ser un dels
responsables del periòdic alacantí Liberación
(1937-1939), òrgan de la
CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt
de donar-li periodicitat
diària –en les seves pàgines
polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats
teatrals de la FUE. També col·laborà
en Anarquía (1937), butlletí
de les
Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les
Carolines. En acabar la guerra
pogué embarcar amb l'últim vaixell
(«Stanbrook») que salpà des d'Alacant
fins a
Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les
autoritats colonials franceses del
govern de Vichy al camp de concentració saharià
de Hadjerat M'Guil. Amb
l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en
1946 dirigí Solidaridad
Obrera. Impulsor del «Círculo
García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari
de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest
mateix any va fer mítings a Orà.
El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del
periòdic Ruta
l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó
«La descomposición del
anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al
periòdic comunista Nuestra
Bandera. En els anys cinquanta
s'instal·là a Marroc i durant els anys
seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno
Montalbán, Vallés, Fernández i
Vizcaíno, l'associació cultural
«Armonía» i dirigí el seu
grup teatral. En 1958
publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes.
Boletin de
divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964
marxà a França i, després
de tres anys a Péronne, establí definitivament en
1967 a Llemotges. A França
començà de paleta, però es
jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent
participà en la major part dels congressos i plens de la CNT
de l'Exili i de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer
mítings i conferències tant
a França com, després de mort Franco, a la
Península. L'estiu de 1971, amb
Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau,
representà el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de
Federacions Anarquistes
de París. En 1972 col·laborà en
l'edició castellana de l'Enciclopedia
Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i
director dels seus
òrgans (AIT, Bulletin
d'Information de l'AIT, Information AIT,
Infos AIT). En aquests anys
col·laborà en el butlletí de la
Comissió de
Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En
1986 fou
nomenat director del setmanari Cenit i
prologà el llibre de Cristóbal
Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos
del diario de un poeta preso.
Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,
Anarres, Boletín
Interno CIR, Cenit, CNT,
Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Fuego, Icaria, Ideas-Orto,
Mar y Tierra, Nervio,
Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,
Siembra, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. És autor d'AIT: La
Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb
altres), Vigencia
del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en
Alicante (1868-1945)
(1986, amb altres), Del cero a la revolución
social. Reflexiones y ensayo
(1988), La AIT a través de sus congresos. El
debate anarcosindicalista
(1988), Por tierras de moros. El exilio
español en el Magreb
(1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger.
José
Muñoz Congost va
morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges
(Llemosí,
Occitània). José Muñoz Congost (1918-1996) ***
Débora
Céspedes (2008) - Débora Céspedes: El 18 de maig de 2009 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Havia nascut el 8 de juny de 1922 a l'Uruguai. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquesta època freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys dels milicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Llibertària (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina –fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Temps després de ser operada d'un càncer, Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai); incinerada, el 7 de juny de 2009 les seves cendres van ser enterrades sota d'un arbre. ---
|
![[17/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/05]") |
|
![[19/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/05]") |
|
|
| Actualització: 02-02-24 |