---

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Justicia Humana"

Capçalera del primer número de La Justicia Humana

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

«We have fed you all a thousand years»

We have fed you all a thousand years

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»–  i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) –militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Anarcoefemèrides

Naixements

Antero de Quental (ca. 1864)

Antero de Quental (ca. 1864)

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que  en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix un cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire" del 22 de novembre de 1892

Notícia de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892

- Gabriel Charitat: El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània) l'anarquista Gabriel Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i Françoise Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'endemà es presentà a la «Imprimerie Jurassianne», al número 24 del carrer Grottes, amb la intenció d'encarregar la impressió d'un full, però com que estava tancada, trobà una altra impremta («Schira») on va estampar 1.000 exemplars, amb un peu d'impremta inventat, del full Appel au travailleurs suisses, on es feia una crida a la insurrecció, a la crema de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la Revolució social, entre altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir la crida a Lausana (Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa), però a Friburg (Friburg, Suïssa) va ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un carnet professional a nom de Raphaël Slinger, una carta personal, un exemplar del fullet Évolution et révolution d'Élisée Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior publicació. Durant l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells revolucionaris amb la intenció de ser detingut i ser reclòs per a aprendre un ofici a la presó. La policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni suïssos. La seva detenció es va produir en plena investigació federal sobre els anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat internacionalment. Finalment, però, després d'elaborar un dossier de 150 pàgines, el procurador va concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats federals suïsses i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna. En 1889 treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la policia assenyalà que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les fàbriques i per tot arreu un petit fascicle titula Chants du peuple, amb les lletres de cançons revolucionàries (La canaille, Le chant des travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de presó per haver dirigit al procurador de la República una carta on proferia injúries contra els magistrats. En aquesta època treballava de manobra a l'empresa «Ferraton» de Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a Saint-Étienne després de menjar a l'establiment de Rouchouse, al carrer Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de Firminy. Acompanyat de sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer, Gabriel Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy (Forez, Arpitània).

***

Silvio Giovanni Manetti

Silvio Giovanni Manetti

- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Notícia de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 12 de maig de 1912

Notícia de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari parisenc La Liberté del 12 de maig de 1912

- Joseph Petitdemange: El 18 d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Petitdemange, també conegut com Albert Rochet. Sos pares es deien Julien Petitdemange, cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic i mecànic. El juny de 1901 s'allistà per cinc anys en la tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Un cop lliure en 1906, s'instal·là a París. El 29 de setembre de 1909 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la policia ferroviària. A principis de la dècada vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) el condemnà en rebel·lia per infracció a la policia ferroviària a 15 dies de presó. El març de 1911 passà a residir a Lió (Arpitània), on treballà en diferents tallers mecànics, sobretot al de l'empresa d'automoció de Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta època, sota el nom d'Albert Rochet, vivia al número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió entrà en relació amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911 s'associà amb aquest per a l'explotació d'un taller de reparació de bicicletes al número 3 bis de la carretera de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de robatoris perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell s'integrà. A Lió no freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El 10 de maig de 1912 l'Audiència del Roine el condemna a un any de presó per complicitat en robatori i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda Bonnot». Cap el maig de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella (Provença, Occitània), on participà en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons informes policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es reunia al número 48 del carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer d'Aubagne i treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A mitjans de maig de 1913 participà en una xerrada («Les intellectuels et le peuple») de Charles Hotz (Édouard Rothen) organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en una secció d'aviació de Troyes (Xampanya, França). El 24 de juny de 1916 es casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat, Aquitània) amb Juliette Marguerite Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir el 27 de maig de 1971 al seu domicili, al número 6 del carrer Duméril, del XIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de Lens "L'Action Syndicale" del 17 de maig 1908

Notícia sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de Lens L'Action Syndicale del 17 de maig 1908

- Albert Sauvanet: El 18 d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) –va ser registrat erròniament amb el llinatge Sauvannet– l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet, més conegut com Albert Sauvanet. Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie Clairet. Orfe de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys començà a treballar de mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a la fàbrica de tubs metàl·lics de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) i dos anys després va sortir com a ferrador i forjador. El gener de 1907 s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França). Visqué primer a Billy-Montigny i després a Rovroy (Nord-Pas-de-Calais, França), militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat Jove», encapçalat per l'anarquista Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys (Jules Cormeray, Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del diputat socialista Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat per un grup de seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els quatre anarquistes van ser lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de maó a la templa dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb un fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els anarquistes. Els gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès. Finalment, hores després, arribà un metge, però ja no va poder fer res. Albert Sauvanet va morir el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia a l'hospital, va ser portat a la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies després va ser enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i amb discursos de Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest mateix dia 6 de maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del Poble de Lens, on assistiren unes 1.500 persones. L'Action Syndicaliste edità quatre postals en el seu record: una del «diputat-obrer» Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una quarta del seu funeral.

***

Alexander Granach (1920)

Alexander Granach (1920)

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

Necrològica de Tomás Martínez Dubal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de març de 1989

Necrològica de Tomás Martínez Dubal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de març de 1989

- Tomás Martínez Dubal: El 18 d'abril de 1901 neix a Vilamarxant (Camp de Túria, País Valencià) l'anarcosindicalista Tomás Martínez Dubal. Sos pares es deien Tomás Martínez i Rosalía Dubal. Exiliat a França, fou durant molts d'anys secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'Istre, població on residia amb sa companya Pilar Castañer Soria. Malalt, Tomás Martínez Dubal va morir el 29 de desembre de 1988 al seu domicili d'Istre (Provença, Occitània).

***

Maria Ciarravano

Maria Ciarravano

- Maria Ciarravano: El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la costurera anarquista Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de professió, i Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es casà amb Sergio Di Modugno, també anarquista, amb qui tingué un fill, Icilio. Després d'un temps empresonat, a començament de 1927 Di Modugno emigrà clandestinament a París (França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es presentà al consolat italià de París per demanar un passaport a nom de la seva companya i del seu fill i davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de ràbia, el matà de dos trets de pistola, patint seguidament una greu crisi epilèptica que va impedir qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà portant-lo a un manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir les mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de Roma li va assignar confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son fill a Lipari. En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi, també confinat, que esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari, arran de protestar per la reducció de les assignacions per als confinats, va ser detinguda; jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de presó per ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de febrer de 1928 Domaschi va ser reclòs a la presó de Lipari mentre esperava ser jutjat per un Tribunal Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva evasió de l'illa i la d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies per violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi, Alfredo Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren evadir-se, però el grup va ser enxampat dos dies després. El novembre de 1928 va ser jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un tribuna de Messina (Sicília) a tres mesos de presó per incompliment de les obligacions del confinament. El gener de 1929 adquirí les eines necessàries per a un segon intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb Antonio Spangaro, el 16 de febrer de 1929, però van ser capturats dies després. A Ponza entaulà relacions amb l'anarquista Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat. El febrer de 1931 l'ordre de confinament va ser commutada per una amonestació. Després es traslladà a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb Zamboni i, el març de 1932, d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat com Anteo. El novembre de 1932 va ser absolta de la seva amonestació en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va ser inscrit en el llistat del prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços d'efectuar actes terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de 1937 va ser inclosa pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o capaços de cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en ocasió de la visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa en la relació de persones a detenir en determinades circumstàncies. L'últim document sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat per la Prefectura Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de la seva conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va morir en 1965 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

Elías López Gracia

Elías López Gracia

- Elías López Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a Osca (Aragó, Espanya), on treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga general d'abril de 1933 va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936 pogué passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any intervingué en la presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió «Ascaso», Elías López Gracia va morir en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova, Andalusia, Espanya). Altres fonts diuen que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i que després passà per un camp de concentració de la zona de València (País Valencià) i que, tal vegada, acabà exiliant-se.

***

Necrològica de Pedro Tudela Corbalán apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de juny de 1975

Necrològica de Pedro Tudela Corbalán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- Pedro Tudela Corbalán: El 18 d'abril de 1906 neix a Cehegín (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Tudela Corbalán. Sos pares es deien Francisco Tudela Bernad, colono, i Maravilla Corbalán González. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Obrer trefilador, començà a militar en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys vint. Formà part de la Federació Local de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1930 participà en la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials» organitzada per La Revista Blanca i en 1931 i 1932 per les que administrà El Luchador. L'agost de 1931 fou un dels promotors de la creació del grup anarquista «Los Fuertes» de Vilafranca del Penedès, que s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 15 de desembre de 1933 va ser detingut per la Guàrdia Civil a Vilafranca del Penedès acusat de participar en el robatori de dinamita a la fàbrica de ciment Miret, a la localitat dels Monjos (Alt Penedès, Catalunya), així com en la col·locació de diversos artefactes explosius als pals de la línia d'alta tensió de Vilafranca del Penedès. El 8 de gener de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència pels citats fets, juntament amb Ramón Andrés, Juan Fausto, Purificación Jara i Josep Vilagrà, i va ser condemnat a dos anys de reclusió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Sant Joan de Pladecorts (Vallespir, Catalunya Nord) i posteriorment milità en la Federació Local de Lo Martegue (Provença, Occitània), de la qual va ser secretari i delegat en diferents plens i congressos confederals. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Pedro Tudela Corbalán va morir el 13 de març de 1975 a l'Hospital Salvator de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 d'abril de 1993

Necrològica de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 d'abril de 1993

- Lorenzo Muniesa Muniesa: El 18 d'abril de 1909 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Muniesa Muniesa –en algunes fonts el citen erròniament Minuesa. Sos pares es deien Francisco Agustín Muniesa Ferreruela, espardanyer, i Catalina Muniesa Quilez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució sa companya, Isabel Lerín Cotaina, resultà morta i confià sa filla Isabel, d'un any i mig, als avis i ell s'enrolà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front, patí l'amputació del braç dret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. En 1948 aconseguí que sa filla passés la frontera per Andorra i amb ella s'instal·là a Montalban, on milità en la CNT local. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Lorenzo Muniesa Muniesa va morir el 5 de febrer de 1993 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Manuel Suárez García

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 18 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Sos pares, llauradors, es deien Manuel Suárez Rodríguez i Josefa García Bogas. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 10 de gener de 2010 al seu domicili d'Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Manuel Suárez García (1921-2010)

***

Joan Vicente Castells

Joan Vicente Castells

- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Josep Miquel Vicente i Castells. Sos pares es deien Joan Vicente Trinch, jornaler, i Carme Castells Rosell. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquesta època animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic –Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura, CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.– i obres monogràfiques –La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Los íberos de Puig Castellar (2001, amb Àngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicà Recull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 al seu domicili de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Nou d'aquesta localitat. El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alphonse Anon

Alphonse Anon

- Alphonse Anon: El 18 d'abril de 1934 mor a Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Alphonse Anon –el segon nom Adolphe citat en alguns registres policíacs, no apareix a l'acta de naixement. Havia nascut el 28 de gener de 1856 a Corbeny (Picardia, França). Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre, i d'Élise Élisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant de jardiner i de vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel Tribunal de Laon (Picardia, França) a sis dies de presó i a 50 francs de multa per «possessió il·legal d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó per «complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup socialista local. En 1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista revolucionari La Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any també visqué a Venteuil i a Châtillon-sur-Marne, on va distribuir Le Père Peinard i La Révolte. En 1889 treballava de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on milità en el moviment anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery amb l'obrera teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres infants, que portaren els noms de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent del setmanari publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser detingut per «pertinença a una societat criminal», però el seu cas va ser sobresegut. El 25 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va ser detingut preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. L'11 de setembre de 1892 organitzà a Damery la conferència «Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de presó per «incitació a la violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892, segons informes policíacs, els anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè aquesta havia rebut un diners per fer reaparèixer Le Déchard i aquest els havia disposats per al seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del grup de fusters revolucionaris de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de «socialista revolucionari no perillós». Posteriorment s'integrà a les files comunistes i va ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França), població on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i, més tard, candidat a delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné, periòdic comunista de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut el 24 el juny de 1930 a Lilla sota l'acusació de «provocació de militars a la desobediència»; malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser condemnat a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse Anon va morir el 18 d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) i, després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Notícia de la condemna de Giuseppe Prato apareguda en el diari parisenc "L'Univers" del 12 de maig de 1904

Notícia de la condemna de Giuseppe Prato apareguda en el diari parisenc L'Univers del 12 de maig de 1904

- Giuseppe Prato: El 18 d'abril de 1934 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Prato, conegut com Joseph Prato. Havia nascut el 13 de novembre de 1866 a Torí (Piemont, Itàlia). Era fill de Francesco Prato i d'Anna Vaira. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. En 1887 va ser condemnat a sis mesos de presó per «rebel·lió» i en 1888 a dos mesos per «possessió d'un ganivet». En 1889 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a guàrdies municipals», a sis mesos per «ús de moneda falsa» i a 15 dies pel Tribunal de Savona (Ligúria, Itàlia) per una baralla. També en 1889 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió de Savona» i no presentar-se davant el comissari local. En 1890 es traslladà a Conegliano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1891 va ser condemnat a Sampierdarena (Gènova, Ligúria) a 15 dies de presó per «ultratge i negativa a identificació». En 1892 emigrà a Suïssa, on s'integrà en un grup anarquista italià expropiador (Luigi Boscatti, Carlo Carrera, Luigia Castellard, Germondo Chiovattero, Lorenzo Cuillè, Giuseppe Forni, Bernardo Gai, Samuele Haller, Maria Levent, Pietro Podio, Desiderato Rizzolini, Giovanni Vola, etc.) de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1894 va ser expulsat i s'establí a França. A finals de 1894 figurava en un llistà confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. En 1896 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània) i el 29 d'abril de 1896 se li va decretar l'expulsió de França. En 1899 col·laborà en La Riforma Sociale. Instal·lat a Pinerolo (Torí, Piemont, Itàlia). En 1903 retornà a Torí i l'any següent es traslladà a París (França), on va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió»; jutjat l'11 de maig de 1904 pel X Tribunal Correccional de París, va ser condemnat a 20 dies de presó i se li va decretar l'expulsió del país. Repatriat, s'establí a Fossano (Piemont, Itàlia), on trobà feina en un taller. En 1907 es traslladà a Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra retornà a Torí. L'octubre de 1921 va ser detingut en una manifestació no autoritzada davant el consolat nord-americà a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar una granada de mà i llibres subversius. En 1931, per la seva edat, va ser eliminat del llista de subversius. Giuseppe Prato va morir el 18 d'abril de 1934 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Anagrama de la CNT de Lleida

Anagrama de la CNT de Lleida

- Jaume Escalé Trillo: El 18 d'abril de 1940 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Escalé Trillo –a vegades els seus llinatges se citen erròniament com a Escabe i Filló. Havia nascut en 1905 a Cal Garrelles d'Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Quan era un infant s'instal·là a Madrid. Ferroviari de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou un dels fundadors durant la II República de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. El maig de 1932 fou detingut a Sallent. L'abril de 1936 retornà a Lleida per tenir cura de sa mare. Va ser secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT de la Zona VIII –entre 1936, en substitució de Cèsar Broto Villegas, i mitjans d'octubre de 1937, en què deixà el càrrec, que fou ocupat per Sirio del Solar, provinent del País Basc–, i membre del Comitè de Salut Pública i del Tribunal Popular. La seva tasca propagandística destacà des del punt de vista radiofònic. El 5 de novembre de 1936, en el Ple de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT de Lleida, es mostrà partidari del reclutament forçós i de la militarització. Entre el 6 de novembre i el 30 de desembre de 1936 formà part, en nom de la CNT-FAI, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT de Lleida –els altres membres en van ser Félix Lorenzo Páramo i Miquel París (CNT-FAI) i Queraltó, Lluís García-Lago i Josep Arias Bringola (UGT-PSUC). El 29 de novembre de 1936 va fer mítings, representant la CNT en aquest Comitè d'Enllaç, a Tàrrega i a Cervera, amb Francesc Tomàs (FAI), Rafael Aleñar (UGT) i Lluís García-Lago (PSUC). El 29 de gener de 1937 participà a Barcelona en el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT. El 3 de març de 1937 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Lleida, tot i que va deixar aquest càrrec després de la forta crisi municipal del consistori lleidatà de maig del mateix any, quan comunistes i anarquistes abandonaren el govern municipal. El 28 de març de 1937 participà en la creació de l'Ateneu Llibertari de Lleida, formant part de la directiva com a membre de la seva Secció de Propaganda.  El 12 de juny de 1937, com a secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT, elaborà un informe per al Comitè Nacional confederal on es queixava de les campanyes contrarevolucionàries que el sindicat patia arran dels «Fets de Maig» de 1937, fet que suposava una pèrdua constant d'afiliats especialment al camp, i on criticava l'actitud del comissari Francesc Viadiu, que afavoria els discursos anticonfederals. El juliol del 1937 mantingué una forta polèmica en el periòdic Acracia, amb el suport d'Agustí Villas, en contra de la versió aportada per Francesc Viadiu sobre la detenció del xofer de Raimundo Villafañes, representant del Consell Regional de Defensa d'Aragó. També fou comissari de batalló. Jaume Escalé Trillo va ser detingut per les tropes feixistes, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió» el 19 d'octubre de 1939 i afusellat el 18 d'abril de 1940 a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Vittorio Morneghini

Vittorio Morneghini

- Vittorio Morneghini: El 18 d'abril de 1945 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a Milà (Llombardia). Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Felipe Alaiz

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 18 d'abril de 1959 mor a París (França) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Havia nascut el 23 de maig de 1887 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal, Revista Aragonesa i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc., també ho va ser en el terreny ideològic en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra el trentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles d'un estil irònic, crític i erudit, fent servir diversos pseudònims (Rodela, Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico, Esfuerzo, Ética, FAI, El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937), La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc. Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc "Le Radical" de l'1 de juny de 1920

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: El 18 d'abril de 1960 mor a Leugny (Borgonya, France) l'anarquista Jules Gabriel Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Havia nascut l'11 de gener de 1895 a Saumur (País del Loira, França). Sos pares es deien Jules Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy, costurera. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per «provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appel à la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca.

***

Cafiero Meucci (ca. 1933)

Cafiero Meucci (ca. 1933)

- Cafiero Meucci: El 18 d'abril de 1965 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Cafiero Luigi Meucci. Havia nascut el 10 d'abril de 1905 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Meucci i Luigia Tessieri (Luisa). En 1908 emigrà amb sa família a França. Es guanyà la vida de diferents maneres (pelleter, botiguer, pintor, envernissador, etc.) i entrà a formar part del moviment llibertari de molt jove. En 1919 retornà a Itàlia i s'instal·là a Liorna (Toscana, Itàlia), on treballà de pelleter. En 1921 residí amb sos pares a Torí (Piemont, Itàlia) i prengué part en la protesta contra la repressió desencadenada contra els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti davant el consolat nord-americà. El novembre de 1923 passà clandestinament a França. D'antuvi a Lió (Forez, Arpitània), en 1926 s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i després a Arle (Provença, Occitània), on treballà d'envernissador en una fusteria. A partir de 1930 visqué a Estrasburg (Alsàcia), on va ser nomenat president de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1932 va ser fitxat per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) italiana com a «perillós exiliat polític antifeixista». A Estrasburg freqüentà destacats anarquistes (Secondo Balboni, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.) i altres refugiats polítics, participant en manifestacions d'exili i la policia sospità que havia participat en la pallissa a un excombatent simpatitzant feixista. En aquests anys va difondre Il Risveglio Anarchico, editat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, entre els treballadors italians de la zona i recollí subscripcions per ajudar els perseguits a Itàlia. El 10 de setembre de 1935 va ser detingut per motius polítics i expulsat cap a Suïssa. Després d'un temps a Basilea (Basilea, Suïssa), passà a Bèlgica i durant la primavera de 1936 retornà de bell nou a Basilea. L'agost de 1936 creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant al front d'Aragó (Monte Pelado, Tradienta, Almudèver, Carrascal, etc.). El maig de 1937 va ser ferit en els enfrontaments contra la reacció estalinista a Barcelona i l'estiu de 1937 abandonà la Península i s'establí al domicili de l'anarquista Aldo Demi a Drancy (Illa de França, França), col·laborant en el «Comitè Pro Espanya» de París. L'agost de 1937 rebé la visita dels anarquistes Ilio Baroni i Aldo Demi, que havien emigrat clandestinament d'Itàlia. El 28 de desembre de 1937 informà sa mare que havia estat expulsat de França, però retornà clandestinament a París. De bell nou a Bèlgica, a partir del 10 de juliol de 1938 visqué a Brussel·les, amb la seva companya Maria Fornero, i freqüentà els lluitadors de la guerra d'Espanya Sebastiano Ravissi i Giovanni Salvatore (Salvadori). Detingut per «vagabunderia», evità ser expulsat del país gràcies a la intervenció del «Fons Matteotti», que ajudava els refugiats polítics. A començament de 1939 s'adherí al grup anarquista format per Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Arrigo Catani, Pietro Montaresi, Mario Montovani, Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i connectat amb l'intel·lectual anarquista belga Camille Marcel Dieu (Hem Day). Va ser present a una reunió on es van llegir les cartes enviades per Angiolino Bruschi, des del camp de concentració d'Arle, i de Tommaso Serra, des del departament de La Losera. L'abril de 1939 va ser detingut per la policia a Brussel·les, juntament amb Mario Angel, Azelio Bucchioni, i Arrigo Catani, i portat a la frontera, des d'on retornà immediatament a Brussel·les. El 8 de setembre de 1939 intervingué en una reunió, convocada pels anarquistes, per a pronunciar-se sobre la II Guerra Mundial que acabava d'esclatar. Detingut de bell nou, va ser tancat al «Centre de Defensa Social» de Merksplas (Anvers, Flandes). Encara internat, durant la primavera de 1940, va demanar a Giuseppe Bifolchi i a Hem Day que li ajudessin a fugir-ne, però va rebre una resposta negativa ja que els companys no es trobaven en situació d'auxiliar-lo. El 10 de maig de 1940 va ser traslladat a un nou camp i el 17 de maig va ser lliurat a la policia francesa, que el va internar primer a Pau i després a Gurs, on patí greus maltractaments, i d'on va ser posat en llibertat el setembre de 1940. De bell nou a Brussel·les, freqüentà l'exmilicià de la guerra d'Espanya Giovanni Calderara (Frisé) i participà, amb altres anarquistes (Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Emilio Marziani, Corrado Perissimo, etc.), en diverses reunions. El 25 de febrer de 1941 va ser detingut, juntament amb Azelio Bucchioni, sota l'acusació d'haver desvalisat una vil·la; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a l'«Establiment per a Condemnats Dèbils Físics» de Merksplas, el juny de 1942 va ser extradit amb Azeglio Bucchioni a la Itàlia feixista. Portat a Liorna, durant el seu interrogatori afirmà ser seguidor de les idees de Lev Tolstoi i d'haver participat a l'estranger en manifestacions antifeixistes «per curiositat», però negà haver estat lluitant a Espanya. El 27 d'octubre de 1942 se li va assignar confinament durant cinc anys i va ser deportat a la colònia penal de Tremiti. A l'illa va ser detingut per qüestions polítiques i el 13 de març de 1943 va ser condemnat a tres mesos i 15 dies d'arrest pel Jutjat d'Instrucció de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Enviat de bell nou a Tremiti després de purgar la pena, a finals de juliol de 1943 va ser testimoni de la detenció d'alguns confinats que havien protestat contra l'alliberament d'alguns penats considerats servils amb el feixisme i el 5 d'agost d'aquell any va escriure al Ministeri de l'Interior demanant l'alliberament dels arrestats, tot palesant el sistema repressiu dels vigilants de la colònia penitenciària. Després de la caiguda de Benito Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, va ser posat en llibertat. En acabar la II Guerra Mundial, s'establí a Torí, on s'integrà en el moviment anarquista, especialment en activitats propagandístiques i de coordinació amb Italo Garinei, Antonio Garino, Settimio Guerrieri, Corrado Quaglino i altres, participant activament en reunions i congressos de la Federació Anarquista del Piemont (FAP) i de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 representà la FAP i el periòdic torinès Era Nuova en el Congrés de la FAI celebrat a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia). Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 representà el grup «Pensiero e Azione» de Torí en el Congrés Anarquista Nacional celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia).

Cafiero Meucci (1905-1965)

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 29 de gener de 1937

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 18 d'abril de 1996 mor a Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Havia nascut el 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 al II Districte de Lió (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa «Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquesta època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

Mark Haldimann

Mark Haldimann

- Mark Haldimann: El 18 d'abril de 2007 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Havia nascut el 24 d'octubre de 1954 a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressió Noir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

***

Raimundo Gómez Pérez

Raimundo Gómez Pérez

- Raimundo Gómez Pérez: El 18 d'abril de 2010 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Havia nascut el 22 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 21 de setembre de 1928 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Raimundo Gómez Ramos, propietari i vidu, i Adoración Pérez Jordán, soltera. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 a la Residència Catalunya II de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) homenatjat per un grup de companys.

Raimundo Gómez Pérez (1928-2010)

***

CIRA Marsella

CIRA Marsella

- Henri Agaccio: El 18 d'abril de 2011 mor a Alaug (Provença, Occitània) l'anarquista Henri Noël Agaccio. Havia nascut el 25 de desembre de 1938 a La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània). Sos pares, italians, es deien Attilio Mario Agaccio i Margherita Libera Maria Ferrero. Ferroviari de professió, formà part, des de la seva creació en 1965, del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània). Entre 1968 i 1971 col·laborà en la revista Ego. Cahiers anarchistes individualistes trimestriels. També participà en un número del Bulletin du CIRA sobre bibliografia de l'anarquisme. Sa companya fou Chantal Villa. Residia a la seva població natal. Henri Agaccio va morir el 18 d'abril de 2011 a la Clínica «La Pagerie» d'Alaug (Provença, Occitània).

***

Rafael Zarza Ballugera en la presentació de "El deseo y la realidad" (2009)

Rafael Zarza Ballugera en la presentació de El deseo y la realidad (2009)

- Rafael Zarza Ballugera: El 18 d'abril de 2020 mor a Madrid (Espanya) l'arquitecte, artista, dissenyador, documentalista, comissari d'exposicions i activista cultural anarquista Rafael Ángel Miguel Manuel Zarza Ballugera –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Vallugera. Havia nascut l'1 de març de 1947 a Saragossa (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família intel·lectual i artística, sos pares es deien Daniel Zarza Vázquez, apotecari, i Balbina Vallugera Montalvo, i era nebot net del pintor Daniel Vázquez Díaz. Després de fer els estudis de secundària a la Deutsche Schule de Madrid, es matriculà a l'Escola Universitària d'Arquitectura i a la Facultat de Ciències de la Informació de Madrid. Des dels anys setanta es guanyà la vida com a dissenyador. En 1976 va ser un dels organitzadors –entre ells son germà Daniel Zarza Ballugera, catedràtic d'urbanisme– de l'exposició «El racionalismo madrileño. Luis Lacasa (1920-39)», al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid. Fins a 1981 fou grafista en el Pla General d'Ordenació Urbana de Madrid. En 1983 presentà l'audiovisual La cartografia como conocimiento del espacio, en el marc de l'exposició «Cartografía madrileña (1635-1982)», celebrada al Museu Municipal de Madrid, i aquest mateix any va fer al mateix lloc l'audiovisual de l'exposició «El arquitecto D. Ventura Rodríguez (1717-1785)». En 1984 dirigí el muntatge de l'exposició «Recuerdo de Picasso», al Círculo de Bellas Artes de Madrid, i en 1987 de l'exposició «José Moreno Villa (1887-1955)», a la Biblioteca Nacional de Madrid. En 1988 fou el comissari del Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de Brisbane (Queensland, Austràlia). En 1999, amb el seu íntim amic Francisco Rivas Romero-Valdespino (Quico Rivas), fou comissari del «II Salón Refractario», a la Galeria Buades de Madrid. també amb Quico Rivas, projectà en 2003 l'exposició Las otras galerías: del panóptico de Bentham al panóptico digital (la cárcel y las belles artes en la época moderna), per al Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo (MEIAC), ubicat a l'antic penal panòptic de Badajoz (Extremadura, Espanya). A partir de 2006 fou administrador de l'empresa «Ojo Movil y Asociados», dedicada a activitats culturals i d'oci. En 2007 fou comissari de l'exposició «Kindel. Fotografía de arquitectura», sobre el fotògraf Joaquín del Palacio Juncosa (Kindel), i també 2007 estrenà el documental Scenario: Gran Vía. Estreno todos los días, sobre la història d'aquesta avinguda madrilenya. En 2009, amb Fernando González de Canales y López-Obrero, estrenà el documental El deseo y la realidad. Imágenes y palabras de los poetes del 27, que inclou imatges procedents d'un enregistrament inèdit, realitzat per Juan Guerrero Ruiz, sobre alguns membres de la Generació del 27, entre ells Rafael Albertí Merello, Luis Cernuda Bidón, Federico García Lorca i Jorge Guillén Álvarez. En 2010 projectà refer l'escultural Monumento a los pájaros damunt el Cerro Almodóvar, al barri madrileny de Vallecas, obra d'Alberto Sánchez Pére (Alberto), de l'anomenada «Escola de Vallecas», destruïda en els bombardeigs de la Guerra Civil, per a la qual ideà diverses maquetes i que finalment no es materialitzà, però que donà lloc a una exposició «Monumento a los pájaros. Hito y mito», de la qual fou comissari. També en 2010 participà en el debat «Arquitectura en movimiento», a l'Studio Banana de Madrid, i estrenà el documental Hablaremos de esto dentro de cien años, sobre la Residència d'Estudiants de Madrid. El 24 de febrer de 2011 participà en la «Jornada de Arquitectura y Fotografía» celebrada al Col·legi Oficial d'Arquitectes d'Aragó de Saragossa (Aragó, Espanya). Col·laborà en diverses activitats de la Fundación Anselmo Lorenzo (FAL) i del Colectivo de Trabajadorxs Anónimxs del Libro (COTALI). En 2013 publicà, amb Luis Martínez Artieda (Koldo Artieda), el llibre Diseño sin diseño. Cincuenta objetos anarquistes. Fou responsable de diverses publicacions llibertàries, com ara Refractor, Vacaciones en Polonia, etc. En 2013 patí un ictus que el castigà força. Rafael Zarza Ballugera va morir el 18 d'abril de 2020 a Madrid (Espanya).

---

[17/04]

Anarcoefemèrides

[19/04]

Escriu-nos


Actualització: 28-01-24